M’ha arribat a les mans una nova història. Un nou relat que només pot ser escoltat per aquells que de debò en són dignes. Una llegenda que ha viatjat de boca en boca des les Valls Insòbries fins als Palaus de Tajhnar, doncs només es troba escrita sobre vells manuscrits en l’antiga llengua dels mushers, un poble ancestral ja desaparegut. I jo, Guil·ligan el profeta, em veig amb l’obligació trukil de contar-us-la.

Fa molt de temps, quan el món era fosc i els homes adoraven déus falsos com Sòbritor o Ressaknar, va néixer Turkor, fill de Turk’at, cavaller de la Terra dels Ritmes Captivadors.  Poc després del seu naixement, se li revelà al seu pare en forma de profecia que Turkor era l’enviat de Vasturk i que el fill de la seva esposa Smirna no era seu, sinó del propi Vasturk, que havia adoptat la forma d’un home  provinent dels boscos de Vodkut per seduir-la. Turkor, per tant, estava destinat a expandir la doctrina de Vasturk per tot el món conegut i erradicar així, d’una vegada per totes, els costums salvatges i pagans que dominaven la terra. Turk’at entengué immediatament la importància d’aquest fet i, tan bon punt Turkor fou capaç de valdre’s per sí sol, el portà a través d’un viatge pel món perquè creixés, aprengués i es fes més fort per tal de poder afrontar els reptes que, sens dubte, el destí li deparava.

Així doncs, el 1r divendres de maig del 15è any de vida de Turkor, ell i el seu pare varen iniciar el gran viatge que culminaria davant del Tribunal de Vasturk, on els grans herois tajils són jutjats pels seus actes. Varen travessar primer el bosc de les fulles punxents, un indret fosc i asfixiant on la vegetació creixia amuntegada i els arbres més alts frisaven per rebre els rajos d’Helios. Cap criatura animal hi vivia allà, doncs les fulles de totes les plantes eren esmolades com dagues i quan queien es clavaven a terra tal com si fossin fetes d’acer. Van tardar tres dies en travessar el bosc en direcció est. Múltiples ferides van rebre i van perdre els tres cavalls que portaven, però el poder purificador i desinfectant de la beguda dels déus, el vodka, els reconfortà i els donà ànims per seguir endavant. S’esdevingué així que arribaren a la posada dels pecadors depravats, un tuguri ple de fum, alcohol i drogues. Nombrosos viatgers vinguts de totes les contrades s’hi reunien, ja que era l’únic lloc on es podia passar la nit i menjar quelcom en molts dies de viatge a la rodona. Quan Turkor posà un peu en aquell lloc infame pensà que havien descendit ben bé als regnes de l’Hades. Les botes se li enganxaven a terra conforme anava avançant, els ulls li ploraven per l’efecte del fum del les pipes i els cigars fumats amb vehemència per boques salivoses i pudents. Per tot arreu hi havia grups més o menys grans de persones que cridaven, reien i s’esbufetegaven contínuament. La majoria anaven vestits amb robes d’allò més pintoresques: els homes portaven el cabell extremadament curt i les samarretes i els pantalons els anaven a tots petits, les dones duien la cara pintada i algunes plena d’objectes metàl·lics i anaven mostrant desvergonyidament tots els seus atributs femenins, tal com si fossin dames de companyia, tot i que no totes eren agradables de veure.

Els dos cavallers s’instal·laren  en una taula petita al fons de tot, al costat d’una colla d’ignorants que pel que es veu devien ser família, perquè tots s’anomenaven entre ells “nenggg”. Turkor segué en una incòmode cadira de mimbre foradada per la part central i immediatament se’ls acostà l’amo amb un somriure d’orella a orella, un bigoti de morsa i una panxa ben formada per tal d’atendre les seves necessitats. Turk’at demanà una clàssica litrona de vodka llimona, però Turkor, seguint les noves tendències, la preferí de vodka red bull. L’home quedà meravellat davant d’aquella petició, doncs comprengué de seguida que eren gent noble vinguda de més enllà del bosc maleït. “Gent d’armes molt poderosa i perillosa” comentà el vell propietari a la cambrera encarregada dels barrils de la reserva especial mentre es prenia innecessàries confiances a l’hora d’allargar el braç per agafar-li les gerres plenes.

Turkor i Turk’at no tardaren gaire a notar la presència d’uns ulls observadors i profunds que els vigilaven. Es tractava de tres homes que, de fet, els miraven amb tanta indiscreció que els hauria estat impossible no notar la seva presència. Turk’at no dubtà a dirigir-se al taverner per preguntar-li qui eren.

- Oh! Gent misteriosa sí, en efecte. Són tres tajadors que venen per aquí sovint. Es diu que habiten del Palau de les begudes pertorbadores, un paradís llunyà que ningú sap del cert on és. Per part meva només us puc dir que són tres bevedors de primera categoria, com vós milord, ja van per la 2a litrona de la nit.

Turk’at no es quedà content amb l’explicació del vell i decidí anar a parlar amb ells directament. Però no calgué, abans d’aixecar-se els tres homes fornits havien agafat les seves gerres i es dirigien cap a la seva taula. Mentre avançaven lenta i pesadament, Turkor observà que, sens dubte, es devia tractar de tres personatges ben singulars. Duien roba de combat i armes,  la seva mirada absent, la vermellor de les pupil·les i el líquid que regalimava de la barba d’un d’ells denotava clarament que havien pres part en mil batalles, no eren gent corrent i vulgar com la que els envoltava en aquells moments, aquells tres homes estaven per sobre, molt per sobre dels infeliços que, mica en mica, cansats i abatuts, anaven abandonant el local. El primer de tots era l’únic ros del grup, duia els cabells llargs i llisos, una desmanegada perilla sucada en vodka li creixia per sota la mandíbula, tenia tot l’aspecte d’un poderós i ferotge cavaller víking del nord, just al contrari dels altres dos companys seus, de cabells foscos i cargolats, amb una densa i mal afaitada barba negra, tal com si  es tractés de dos rudes pirates del sud provinents de les illes Pitiüses, la terra de l’etern Bacus, on el plaer i el dolor es confonen.

- Èh! - Saludaren els tres desconeguts alhora.

- Hem pogut observar que sou dos grans cavallers vinguts de molt lluny. – Puntualitzà un dels morenos d’ulls blaus, característica gens comú en els habitants meridionals.- I que consumiu en grans quantitats la beguda dels déus, el vodka, com marca la nostra creença. Els vostres mantells són blaus i el símbol del vostre escut groc.

- Així és, – respongué Turkor- però qui sou i quin és el vostre nom honorables desconeguts? Doncs corren temps perillosos i no podem anar revelant la nostra identitat a tothom qui passi!

- Ja, ja, ja!- El segon moreno esclatà en una sorollosa rialla.- Sou un jove prudent noble cavaller, una virtut gens menyspreable en un món que, com vós dieu, és ple de perills i amenaces. Us agradarà saber que som tres guerrers vinguts del Palau de les begudes pertorbadores, com sens dubte us n’haurà informat el servicial taverner, es tracta d’un petit castell llunyà on celebrem la major part de les nostres reunions tajils per adorar al nostre guia. Jo em dic Guillem de Verdaguer i aquests són Óscar Martín, el de Nicolás, i Xavi de Verdaguer, el meu germà de sang.

- És un gran honor per a nosaltres. Jo sóc Turk’at  fill de Turka’lord i aquest d’aquí és el meu fill Turkor. Venim de la Terra dels Ritmes Captivadors i estem en peregrinació per tota la terra de l’Etil per tal de purificar-nos i arribar a la perfecció tajística.

- La perfecció tajística?- Preguntaren incrèduls els tres estranys.

- Vasturk m’ha encomanat la tasca de guiar el meu fill perquè esdevingui el seu digne representant al món terrenal. Perquè heu de saber amics meus, que Turkor és fill del propi Vasturk i no pas meu i tots aquells que comparteixin la nostra fe s’han de veure honorats en poder participar d’aquesta èpica gesta digna de ser contada pels Djs d’arreu.  

- Així doncs la profecia era certa!- Exclamà Xavi sorprès.- Aquell que ha de portar l’Equilibri (o més ben dit el desequilibri) a la Taja existeix! I el tenim davant dels nostres ulls. No us veieu en el deure, estimats companys, d’acompanyar als nostres nous amics en aquest viatge ple de perills?

Així fou com els tres cavallers errants s’uniren a Turk’at i Turkor en un viatge fantàstic en el que travessarien països desconeguts, es retrobarien amb pobles oblidats, contemplarien les darreres meravelles construïdes pels déus quan encara habitaven la terra, s’enfrontarien amb enemics de poder i odi inimaginables i coneixerien gent sorprenent que els ajudaria a finalitzar la Gran Peregrinació per tal de completar l’aprenentatge de l’Enviat i guiar cap a la llum els pobres pagans ignorants condemnats a la ressaca eterna.