(Dídac López i Viñas)

Codi: op04-010 Data: 14-06-2004

Tema:Deslocalització i precarietat.... “Virtual”(?) (la deslocalització silenciosa)

Resum:

La societat de la informació es en certa manera un mon paral·lel on es reprodueixen moltes de les virtuts i els perills  del mon real i també en el àmbit laboral:

1) “L’ús de les TIC millora la eficiència de les empreses i els resultats del treball, però també pot ser un instrument de precarietat i desqualificació. El balanç serà positiu si canviem el model econòmic”.( Jordi Vilaseca (In3-UOC))

2) Un fenomen paral·lel a la deslocalització industrial, però mes silenciós, es la deslocalització de producció digital (programadors, call-centers, telemarqueting etc..).

3) Ens cal actualitzar les polítiques en contractactació  que puguin preveure els casos de precarietat “digital”, i estar vigilants al risc de que societats amb costos de producció digital menor puguin ser un pol d’atracció on fugin les nostres hores de producció digital.

4) Cal apostar per la creativitat dels nostres sectors tecnològics, fent que la nostre productivitat en recerca i innovació sigui el nou motor de la nostra economia i dels sectors secundaris que la segueixen, d’una manera continuada  i sostenible en el temps.

Fa uns dies i gràcies vaig llegir a la revista “Dossier Econòmic de Catalunya” un article signat per en Jordi Vilaseca (In3-UOC) sobre TIC i treball (si algú el vol li puc passar una versió escanejada) en que arribava a la conclusió que: “L’ús de les TIC millora la eficiència de les empreses i els resultats del treball, però també pot ser un instrument de precarietat i desqualificació. El balanç serà positiu si canviem el model econòmic”.

En el article destacava que per entendre les transformacions de les TIC en el mon del treball hem d’entendre cinc idees fonamentals:

1. Els usos de les TIC transformen els requeriments, l’organització i els resultats del treball. (també dels salaris, favorable pels treballadors de les empreses que en fan un us intensiu).
2. A Catalunya no hi han problemes de sobreeducació. (2/3 dels catalans tenen un nivell màxim de secundaria).
3. Flexibilització, dualització i individualització de les relacions laborals.
4. Relació positiva entre coneixement i productivitat.
5. El canvi tecnològic digital tindrà un balanç sobre la creació i la qualificació del treball si construïm un patró de creixement econòmic basat en el coneixement i es compleixen els determinants de flexibilitat institucional que la nova economia requereix.

En un moment en que les deslocalitzacions del sector industrial estan sacsejant la nostra economia i determinats sectors socials i geogràfics, apareix la oportunitat de apostar per una economia basada, tal com apunta el article, en la aportació de coneixements (innovació i creativitat) en lloc de ma d’obra sense mes valor afegit que el cost barat de la mateixa.

Crec que l’anàlisi del article es encertat, tal i com en Carles Bonet ens va adelantar en la trobada de la Sectorial a Valls, en advertir del risc d’una nova corrent de precarietat.

Potser no era el que buscava l’article, però jo coincideixo en que el teletreball explícit, amb molts avantatges per totes les parts, amaga riscs d’abús de posició i d’aquesta una nova forma de precarietat ... virtual. De fet, durant l’època de la bombolla “.com” hem conegut molts casos.

(fa uns dies parlant sobre la premsa digital, esmentava aquest fet ! )

Un altre forma de teletreball, no explícita, es aquella que s’amaga amb la possibilitat que donen les TIC d’estar sempre localitzable i em permanent contacte amb l’activitat laboral i que transgredeix els límits d’horari i calendari. (crec que tots vivim aquesta situació, encara que de fet si la nostra identificació amb els objectius de la nostra organització son positius, es una oportunitat de motivació i autorealització,... però cal que tots en siguem conscients!)

En aquest sentit, la societat de la informació canviarà, per be i per mal, el marc de relació laboral, i mes si orientem la nostra economia en l’aportació de coneixement dels ciutadans.

Un cas diferent, però paral·lel al que es dona amb l’efecte de la deslocalització, i molt mes subtil, es el de la deslocalització virtual (però que es molt real) o digital.

El fet que una empresa decideixi portar la seva fabricació a un altre país pel fet que la ma d’obra es mes econòmica, es una decisió que es pren en front d’altres costos que li apareixen de nou, la majoria d’ells lligats al nou escenari logístic que li apareix (transport de matèries primeres des de el lloc de producció, i la dels productes acabats cap a el mercat). Imaginem que desapareixen aquests costos.....

Aquest es el problema que esta sorgint amb les “Software Factories” Orientals (sobretot de la Índia, i algunes de països del Est), on a una empresa li pot interessar portar la codificació (programació) que no suposa valor afegit (sols “dits” d’obra mes econòmics)  i que te uns costos de deslocalització molt econòmics .... i sense barrera de sortida !!!

També conec casos d’aquesta casuística ... però no surten per televisió, i sense cap mena de dubte (no tinc dades) han suposat una pèrdua de hores de producció que es podien haver fet al nostre país. (no tots els casos son del mon de la informàtica, en telemarqueting, call-centers, producció de manuals, webs etc.. i d’altres del sector digital, també passa)

Per tant, els coneixements en tecnologia tampoc ens poden assegurar un sector productiu estable en el àmbit del mercat de productes digitals.

Aquesta pèrdua d’hores de producció digital, al igual que en la deslocalització industrial, suposa una greu pèrdua en sectors secundaris d’aquest sector econòmic (dispositius e infrastructures sense anar mes lluny)

El meu punt de vista es que ens cal actualitzar les polítiques en contractactació  que puguin preveure els casos de precarietat “digital”, i estar vigilants al risc de que societats amb costos de producció digital menor puguin ser un pol d’atracció on fugin les nostres hores de producció digital, de la mateixa manera com s’està començant a treballar en el sector industrial.

El mes important, tal com s’ha fet, es apostar per la creativitat dels nostres sectors tecnològics, fent que la nostre productivitat en recerca i innovació sigui el nou motor de la nostra economia i dels sectors secundaris que la segueixen. Per suposat, aquesta no pot ser una aposta puntual. No es tractar de fer una injecció pressupostària que suposi una etapa de creació d’innovacions de les que desprès en aprofitem, es tracta de ser una societat innovadora de manera continuada ... i sostenible en el temps. Però aquest apartat dona per un altre comentari en el correu d’un altre dia.

Com hem dit altres vegades, la societat de la informació es en certa manera un mon paral·lel on es reprodueixen moltes de les virtuts i els perills  del mon real, ... i també en el àmbit laboral.

Dídac