EDITORIAL FBU
“Imperialisme català en el Parlament Espanyol, sense oposició”
Ahir dissabte llegí, com de costum, l´artícul del senyor Torró, en lo Diari de Valéncia. Estant d´acort en l´exposició de l´assunt humiliant per als valencians, ocorrit en la presa de possessió del nou president de la nació espanyola (¿??), en relació a l´intervenció del també nou portaveu d´ERC, sobre els 10 millons de parlants en llengua catalana, aixina com a l´exigència en la normalisació per a que siga oficial en el Parlament Espanyol i en la CE; a més del reconeiximent, en avant, del Païssos Catalans, pense que es queda molt curt (possiblement per manca d´espai reglamentat en lo diari).
Es veritat que molts es qüestionàrem el perqué ningú, tant en l´hemicicle en el moment de l´exposició, ni durant el dos dies de discussions, ni tampoc després des de qualsevol instancia oficial valenciana, dic, ningú, haja fet la més mínima observació que contravinga els desijos i exigències catalaneres; ¡ningú, fins a hui, dihuit d´abril, quan escric este comentari!
El fet es donà en el Parlament Espanyol, on se´ns diu als ciutadans que és el lloc idòneu i precís per a manifestar cadascú dels parlamentaris, en defensa dels seus representats, tot allò que ens afècte, en cas negatiu per a defendre´ns, i en positiu per a pressionar i obtindre-ho.
Tinc clar que a l´exposició feta pel senyor RZ, per tractar-se del programa a desenrollar pel seu futur govern, no cabía cap discussió, puix sols calía donar-li l´aprovació o desaprovació al mateix . No aixina, pense, i si estic equivocat algú m´ho dirà, restar muts i no dir ni pío, en quant al descaro, caradura i pretensions de tots els partits polítics catalans i, en particular, com día abans, d´ERC. El fet i l´exigència els deshonra, per no dir-los deshonrats. Pero, dins de les qüestions que tots es ferem, una d´elles sura per damunt, i és: - ¿Quí ho son més, els que ho demanen, o els que callen? (El que calla, otorga) -. Com dia el senyor Torró, en el llibre d´actes del Parlament, restarà per a sempre, per una banda, l´exigència dels catalans i, per l´atra, el silènci delator dels representants valencians democràticament votats pel poble valencià; no cal dir noms per lo vergonyós, pero tots ells nos han dit per activa i per pasiva que han defés, defenen i defendran, les senyes d´identitat genuïnes del Regne de Valencia, hui Comunitat Valenciana. - ¿És que no n´hi havía ningú d´ells en l´hemicicle, o és que sofriren tots amnesia profunda durant tot l´acte?, ¡Quína vergonya! - ¡qué curiós i qué estrafalari! ¿No fon creada l´AVLL per a aclarir-nos el problema de la llengua? – Ara sí que procedix la pregunta que tots s´hem fet sempre, per allò de l´indifinició de la llengua, - ¿De quína es tractava, de la valenciana, o de la catalana? – ¡Ara veem el pastís que se´ns feu! – Mentres l´indifinició de dita acadèmia fà el seu camí catalanisador, perque poden i tenen la majoría per a aplicar el sistema del rodillo, les universitats de Valéncia, Alacant, Elig i Castelló de la Plana, fan gala de l´idioma català, emetent titulacions per tot arreu. Lo mateix que dins de tota l´organisació d´ensenyança oficial, des de la primària fins als instituts, a on el catalanisme campa solt sense oposició oficial; tot lo contrari, puix és precisament des de les institucions oficials, Govern Central, Generalitat, Diputacions, Conselleries, Ajuntaments, aixina com companyies paraestatals, Telefónica, Iberia, Iberdròla, etc., etc..., nos humilien als valencians, dirigint-se-nos sempre en llengua catalana.
Tot plegat està podrit i ben podrit; el podrimer és de tal calibre que, ara que el vent del Nort bufa sense por i en descaro, perque es veu avalat “oficialment”, per 10 millons de catalano-parlants, és quan hi ha que cridar més fort encara, davant de la nació espanyola, sobre l´enganyifa que ens tenen nyigats. És el moment de destapar la trampa catalana. En el Regne de Valencia, ara Comunitat Valenciana, som i es sentim valencians; mai catalans. Tenim llengua pròpia, “la valenciana”, més antiga, com a tal, que la catalana; en sigle d´Or de les lletres valencianes, part del XIV i en particular el XV, que no tingué la catalana. Els escritors “valencians”, mai catalans, Ausias March, Joanot Martorell, Isabel de Villena, Dom Bonifaci Ferrer, el mateix Sant Vicent Ferrer, i tantíssims atres que no cal nomenar per lo prolix, parlaven i escrivien,i aixina ho refrendaren en els seus llibres, en llengua valenciana; mai catalana.En lo primer terç del sigle passat i durant molts anys, el Pare Fullana ocupà la càtedra de Llengua Valenciana en la RAE, on estava oficialment reconeguda, aixina com impartí la dita càtedra en l´Universitat Valenciana. Tenim entitats de solera, alguna d´elles més que centenaria, que s´han ocupat i preocupat per la llengua valenciana, des de Lo Rat Penat, Real Academia de Cultura Valenciana, la Cardona i Vives, de Castelló de la Plana, Patrimoni Cultural i Artístic, d´Elig, i tantes atres. En nostre Estatut d´Autonomía diu que les nostres llengües oficials son la valenciana i l´espanyola, a més de restar refrendat igualment per la Constitució Espanyola.
Per atra banda, si tot ho tenim tan ben documentat i hi ha, a més, infinitat d´escritors, científics, filòlecs, llingüístes de tots els temps passats i presents, valencians, d´atres llocs d´espanya, inclús de catalans, estrangers que, en quant a la llengua valenciana i a la seua existencia i diferenciació d´atres, aixina ho avalen; si a més, mai han existit uns “païssos catalans”, organistas des de la recambra catalana en els darrers temps, - ¿Cóm és possible que algú puga admetre, en democràcia, tamany desficasi? - ¿On estan els dres de l´individu? – I, molt més encara: - ¿On resta el Regne de Valéncia i la seua llengua de sigles, per no dir milenaria? - ¿I el rei de Valéncia, on està?, o , ¿Acàs desconeix tot lo referit més amunt?, o, potser que li tire més el “Comptat” que el Regne? –
Estic convençut de que açò no s´ho creuen ni els mateixos catalans. –Ah, pero la cosa els funciona “La cosa nostra”. I eixa és la que exploten en plà d´intercanvi d´interessos; i aixina seguiran mentres no hi haja gent noble i digna dins del govern de la nació, que fique el sobremorro a un tal desenfré. - ¿I qué passa en el govern valencià? – Puix ya ho veem, carència total d´idees en defensa del patrimoni patri. Ineficacia exasperant i, lo que és pijor, colaboració negativa per als valencians en favor dels catalans.
En lo unic que no estic d´acort en l´artícul del senyor Torró és, que els valencians tenim lo que es mereixem. No senyor Torró, no. Els valencians no se´ls mereixem. Son incompetents per a defendre els valors valencians; el nostre passat, present i futur. El nostre patrimoni, la nostra història. Els valencians, ni la Comunitat Valenciana es mereixen lo que hui tenim, en el terreny que hui aci comente.

TORNAR AL PRINCIPI

FENT CAMI ----- ACCS
Des de la regiduria de l´ajuntament de Catarroja, en 1997 i coincidint en el 600 aniversari d´Ausias March, prengueren la feliç iniciativa per a que, 19 escritors i a la vegada poetes, dedicaren lo millor del seu fer i sentir en honor de l´insigne poeta de La Safor. Tots ells, des del més recent multiguardonat Anfós Ramón i Garcia, fins al reconegut Pere Delmonte i Hurtado, passant per Just Llorca i Llopis, Artur Ahuir, Zayd Bru i Sanç, Donis Martin i Albizúa, Enric Calvo i Dolz, Josep Melià i Castelló, Miguel Castellano i Arolas, Pere J. Ortiz i Fenollosa, Maria Jesús Coves, Alicia Palazón Loustaunau, Joseph Lluïs Garcia Ferrada, Chimo Lanuza i Ortuño, Emili Ridocci i Miquel, Aureli López i Muñoz, Miquel Angel Romero, Voro López i Verdejo, i Andreu Tintorer i Peiró, ens fan fruir del contingut d´esta obra. Per part d´uns, en un valencià genuï impecable; per part d´atres adaptant-se al valencià del temps d´Ausias March, fent-nos gojar de plaer per saber-se en possessió d´una llengua autóctona, lliure, rica i dolça: La Llengua Valenciana; en la que ya fà més de sis segles parlava, escrivia i signava el nostre poeta valencià.
Ad esta iniciativa hi ha que nomenar-la, Fent Cami, puix que és la millor forma de que, el poble valencià, el que té ganes d´informar-se, per tant de culturisar-se, tinga a l´abast material suficient i de rebut, per a fer-ho.

TORNAR AL PRINCIPI

MOMENT POÈTIC --- Joseph Lluïs García Ferrada
Igual que un raig de signes solidaris --- sol ser l´amor de sempre entre el mistèri --- blanc gesmiler d´històries infinites. --- En cada oblit se reclòuen crepusculs --- d´inocent sanc o pau alentadora, --- i sobre el vent l´atmòsfera dels sigles --- és la senyal de recòrts i entelèquies.
Perque els recòrts repòsen --- deixant-nos per herència la sembra de la glòria, --- quan el vers del poeta va acostant-se al glatir, --- de vivències excèlses, com la neta inocència --- del somi inquebrantable --- d´amor i de passió, com el foc de la sanc --- deixa l´ànima encesa en la terra on se naix.
Suplantares glorioses odisees, tornant --- al territori on home, narcis i poderós --- escampares arrels, i tes fleches d´amor --- t´elevaren el cor, fins a fer-te´l bollir. --- I en tú, Ausias, bullgué: “Llir entre carts”, --- “Plena de seny” o, “Son amor amor”, --- i en cadència versal, ton últim “Darrer bé”.
Les veles de ta absència, les dels teus sentiments, --- els aires de ta ploma, els de ton viu desig, --- l´ànima de tos versos, ton vendaval d´onades, --- permaneixen intactes en el cel admirable, --- encara aquell mateix, de blau ensenyerat.
Per la rosa dels vents, en ales de falcó, --- se refresquen les faules magistrals, --- ben senzilles i tòves, d´amor espiritual; --- sense mermes sensibles dòrmen entre la llum, --- com enigma coral dels poemes de sempre.
“Plena de seny, natura no.m comporta --- que tal dolor no decresca ma vida. --- Si Deu pregas, ma veu seria oïda. --- Oïu-la vos, pus veritat reporta”.
És ben fort el chillit que llegint-te s´altera --- per la gracia amorosa que de ta bòrnia arriba; ---sana´ns d´amors i deixa´ns, el caliu de la foguera, --- la passió reflexada de tos versos, --- i que siguen tan sol, plaer i calma pau, --- ales entusiasmades, que li extraguen al vent --- la mística onírica de lo desconegut. --- Mantin eixe perfum, que òl a romaní, --- i des del frugal deler dels somis eternals --- escancia´ns del destí, la fonda soletat --- que és el sospir de tots els infinits.
De tos versos hem deprés la passió de l´amor. --- i des d´ells aguardem l´alba purificada, --- confirmant que la mort, de cèndra revestida, --- lleva vida, pero deixa inalterable --- el vel del poemari, com llum d´eternitat --- que nos parla de silèncis i de veus, --- d´amors i desencontres, d´experiències --- vixcudes de soletat i mort.
Tornarà sempre el dia, inexorablement; --- passaran atra volta atres llarguissims anys, --- nosatres serem cèndra i tú seguiràs sent --- el genial, l´immortal, l´Ausias March memorable. --- I la soletat de l´ànima, en el recolliment, --- no podrem oblidar, ton vers sempre present: “Petjor que mort es vida sens plaer”.

TORNAR AL PRINCIPI

PENSAMENTS --- (Rosario Sánchez)
1.- No permetre que les paraules prenyades de resentiment i enveja, íxquen de la meua boca a destemps...
2.- Comprendre que les paraules sols que son un mig per a expressar els sentiments. Que son significat no sempre és son sentit. Que sa força no està en la boca...
3.- Nostra comunicació a tots els nivells és tan sols un espillisme de colors bonics i música suau..., pero tan trencadiça com una finestra en vidres de paper translúcit... es trenca al més menut bufit...

TORNAR AL PRINCIPI

COLABORACIONS ---- Manuel Casaña Taroncher
Bollits de totes classes
Bollir, més que fregir, era faena que feya el foc en casa dels pòbres. De quasi tots aquells habitants d´una Espanya de postguerra a on poc d´oli hi havia en el setrill i manco carn per a fregir. Posar el perol al foc per a bollir lo que el yayo duguera del camp, no era tindre minsa sort. Era un privilegi poder esperar, cada dia, que arribara parent i sac portant un manat de bledes, unes cols o unes llegums del temps, ben fresques.
Perque verdures i lleguminoses eren les preferides per als bollits, ya que estes, calentetes, junt ad algun mòs de pà, aparentaven donar força per a treballar al sendemà des de que naixia el sol fins a que es ponguera. No es treballaven huit hores, ni nou; eren les que la llum del dia permetia al llaurador per igual a la calor, que quan el fret clavillava la pell. Era eixe temps desgraciat pels enfrontaments d´una part i de l´atra que sembraren odis i misèria per tot arreu. Dies, que recòrde, en poc de calor per les cases, encara que en la cuina sí que dansava un foc pobret, o un braser menut, aponat en la conca, per a no quedar-te dins de casa ert com un fús. La cuina sí que duya un aire imprés en ell d´olor a bledes, a fesols, a cigrons o a llentilles, que si no tenien trosos de pernil com ara, sí que en portaven més d´un corcó, generalment. Temps en que ni els malalts tenien ròba, ni medicaments, ni bollit per a calfar-se. Per això, ric era aquell que a l´entrar a la cuina notava el baf. Pobra cuina aquella en la que ni el gat es quedava, i preferia trobar en les cèndres de la llar el recòrt d´una brasa relluent.
Focs aquells de serradura, fusta o carbó que traïen espurnes balladores i fum, pero que donaven calor. De matí per a calfar la malta i bollir la llet – que es venia a dos pams del mateix estable de la vaqueria- i que deixava al bollir-la, damunt d´ella, un quall que era mig formage. Acabat el desdejuni, el perol poc descansava. Hi havia que fer un atre bollit –de ceba, creïlla i bajoqueta- o arròs en bledes i caragols. S´apagava sòlament si l´arròs es duya al forn en una casòla en companyia d´unes creïlles, pebre roig, sal, aigua i unes cabeces d´alls. Pero el perol, com he dit, no descansava; sempre solia haver uns quants boniatets que bollir per a berenar al tornar d´escola.
-¿Ne puc agafar u?, li dies a la yaya-.
-Prén-lo, si en queden, et dia.
I es que a voltes en el perol no hi havia més que aigua, puix massa n´anaven a alçar-li la tapa.
Pero com he dit i repetixc, el foc no parava. Ara era per a fer tissanes, perque l´estòmec protestava, tant si mejaves molt, que poc, hi havia que prendre-les; com una de camamirla, rabo de gat i té que, en un poc de mel, era com un balsal digestiu. O aquella atra, laxant, feta de zaragatona, camarroja i poliol, que resultava ser un efectiu laxant. Bollint també es posava la ròba quan hi havia cucs en els menuts o les llémenes es pegaven pel cap. La bugada es feya en aigua bollint, a l´igual que quan u tenia prunyons i calia escaldar-los per a que te llevaren la picor dels dits, que els tenies unflats com a botifarrons. Bollidets de bledes per al sopar; cataplasmes per al dolor del pit; tissanes per a la tos; unes eren hematoprotectores, i atres diurètiques o hipotensores, en les que a les fulles d´olivera, pels de panolla i fenoll, se´ls afegia unes gotetes de llima per a donar-les millor sabor.
Hui, la cuina, per sort o per desgracia, ya no té tant de baf; no òl a cap d´aquelles 700 herbes que va coneixer Dioscorides. Hui, quan u està malalt va al mege. L´apotecari li dona la medicina com li pot vendre un pot d´olives el tender. No calen preparacions. El temps ha deixat apartats de les cuines, decoccions, compresses vegetals, infusions, aixarops que eren part important de la sabuderia dels vells i que, a voltes, obraven el milacre de curar per tindre fé en ells.

TORNAR AL PRINCIPI

PARLEM COM CAL ---- Joan Salvador Lopez (Lo Rat Penat)
No volem deixar de recordar, que la millor manera d´estimar una llengua és coneixent-la i, la millor manera de defendre-la, és utilisant-la; pero tan important com l´us, és la correcció. Aci vos oferim, de manera senzilla i pràctica, algunes recomanacions.
Des de fa uns anys el valencià s´enfronta a una nova agressió. Si durant molt de temps el castellà ha influit en la llengua valenciana desplaçant-la i castellanisant la seua sintaxis, morfología i lèxic, ara és el català el que pretén catalanisar el valencià en un intent assimiliste. El lèxic català, pel seu us en RTVV i en els llibres de text, comença a entrar en el vocabulari quotidià. Hem arreplegat algunes d´estes paraules i el seu equivalent en llengua valenciana:
No direm en català Pero sí en valencià
Maduixa - Maduixot Fraula – Fraulot
Hisenda Facenda
Tardor Primavera d´ivern
Aleshores Llavors
Guix Clarió (El guix en valencià és lo que
en castellà diuen jabón de sastre)
Vaga Folga
Ordinador Ordenador
El cap de setmana La fí de semana
Dipòsit Depòsit
Dofi Galfi
Ruixat Arruixó – Arruixada
Boig Foll (Boig en valencià significa fava,
mèc; mai orat o persona que ha
perdut el juï).

TORNAR AL PRINCIPI

CURIOSITATS QUE DEURIEM SABER -- ACCS
Durant la Decadència tenim autors valencians.
Se nomena Decadència en el camp de la lliteratura o de la cultura valenciana, el período comprés entre els segles XVI-XVIII, encara que hi ha autors que opinen que arriba fins a la mitat del XIX. Aparentment pareix una època morta, pero en el fondo és, més que res, un período letàrgic i, cap a la fí, comencen a vore´s ya llínies de força d´allò que serà el moviment de la “Renaixènça”. El fet de la Decadència no depen del número d´escritors ni de llibres escrits en valencià durant esta època, ya que no van a faltar ni poetes ni prosistes. Lo que baixa vertiginosament és l´intenció lliteraria i, quan ésta existíx, ho fà el tò.
Des del segle XVI no se pot comparar la lliteratura castellana i la valenciana, puix els autors d´esta última son tots de tercera o de quarta categoría. En Valéncia el fet és distint de lo que passa en Catalunya. També desapareixerà en certa mida la lliteratura culta en llengua pròpia a partir del XVI, pero apareix un considerable moviment d´escritors valencians que escriuen en castellà. Timoneda, Gil Polo, Guillem de Castro, entre uns atres, alguns d´ells de certa categoría. També s´ha de citar a dos grans escritors valencians en llatí: Joan Lluís Vives i Vicent Mariner.

TORNAR AL PRINCIPI

RACONET DE LA CULTURA ---- ACCS
En l´anterior revista prometerem donar referències sobre el contingut de la gran òbra escrita per Mn. Josèp Alminyana i Vallés, “El crit de la llengua”, per tal d´interessar als nostres llectors. Ho farem extractant algunes de les cites del llibre, respectant totalment el sentit original. Comença l´autor parlant-nos de Dom Bonifaci Ferrer, germà precisament, de Sant Vicent Ferrer. Ens diu aixina:
“”Dom Bonifaci Ferrer encapçala la llista dels nostres autors que afirmen en les seues clàssiques òbres, haver-les escrites en Llengua Valenciana. El testimoni d´estos escrits té un valor històric de primera magnitut. Pensem si més no, en el cas concret d´est escritor, que és d´abans de la primera mitat del sigle XIV. Quan moltes llengües romàniques encara feen balbuceigs, la nostra, la Valenciana, ya estava arribant a l´Edat seua d´Or.
Fon fill del ciutadà Guillem Ferrer i de sa muller Constança Miquel. Naixqué en Valencia, carrer de la Mar, i va ser batejat en la pila de la parroquia de Sant Esteve. Documentalment apareixen cinc germans de Bonifaci: Pere, Vicent, Constança, Francesca i Agnes. Generalment, la major part dels seus biografs aseguren que naixqué l´any 1355, cinc anys després que son germà Vicent. Crec sincérament poder provar que và naixer abans de 1350.“”(Continuarem...)

TORNAR AL PRINCIPI

Llibres recomanats ---- ACCS
El Crit de la llengua -- Mn. Josèp Alminyana i Vallés -- 1981 i 1999

TORNAR AL PRINCIPI

¡VINGA, FES-TE L' ÀNIM; POSAT A LLEGIR ESTES REVISTES Y VORAS UNES INFORMACIONS EN LLENGUA VALENCIANA I SI VOLS FER-TE SOCI ENVIA-NOS UN CORREO A [email protected] y ell mateixa et dirà el día que tindrem la pròxima reunió