INFORMACIONS
VALENCIANES
EL
GUARDA
Informacions en llengua valenciana num.8 Abril 2004
Pàgina Web:http://es.geocities.com/diarielguarda
Correu electronic: [email protected]
Telefon: 961491390
Edita: “Associacio Cultural Castell dels Sorells”
Albalat dels Sorells – Gran Via Comtes d´Albalat, 14 – Num.
17,
| Revistes |
- Editorial
- Parlem com cal
- Fent camí
- Moment poetic
- Curiositats que deuriem saber
- Raconet de la cultura
- Pensaments
- Colaboracións
- Llibres Recomanats
EDITORIAL
FBU TORNAR
AL PRINCIPI TORNAR
AL PRINCIPI TORNAR
AL PRINCIPI TORNAR
AL PRINCIPI TORNAR
AL PRINCIPI CURIOSITATS QUE DEURIEM SABER ACCS RACONET DE LA CULTURA ---- ACCS (1) Les sabates de pell
de pusa --- Felip Bens --- 1992/93, Lo Rat Penat
Madrit, 11.M.04 --- ¿Per qué açò?
També des de l´Associació Cultural Castell dels Sorells
volem acostar-nos fins a Madrit, per tal de recolzar als familiars de les víctimes
del cruent atentat terroriste del passat 11-M. Els donem a tots el més
ver condol.
S´ha dit i escrit tant ya sobre l´assunt i de l´irracionalitat
del fet, que poc més cap afegir; sols ens resta solidarisar-se, una vegada
més, en el dret inqüestionable a la vida de tot ser humà,
aixina com també sobre l´oposició frontal a qualsevol
tipo de terrorisme. Especialment el cruent.
Feta l´aclaració que no deu deixar lloc a dubte de ninguna classe,
no estaria de més qüestionar-se fins a l´infinit, ¿Per
qué açò? - ¿Per quína raó que mai
no arribem a entendre, es produïxen cada volta més a sovint i per
tot arreu del mon, casos tan desgraciats com el que aci comentem? - ¿Per
qué?.
Ni el nazi-onalradicalisme, ni el fundamentalisme, ni el comunisme, ni les
dictadures, tots ells, sistemes polítics ya experimentats, son paradigmes dels que
pogam o degam traure lliçons a tindre en conte per a ficar en pràctica.
Eixa és l´experiència que nos ha donat i hem tret de la
vivència de les darreres dos centuries.
Això no obsta per a que, encara que on vivim i s´encontrem, les
democràcies occidentals, son la millor forma política fins a hui
mai alcançada, no per això cregam que estem exents de tares i
defèctes. Veritat és que s´han conseguit, per lo menys en
l´esperit i en la lletra, els drets humans de la persona, entre molts
atres; encara que no sempre en la pràctica, puix està clar que
no s´entenem fàcilment els uns entre els atres; que no es respectem
con caldria; que per menys d´un no res, trenquem la baralla i es barallem;
que estem massa estressats. Que volem impondre´s al veï, en el treball
al company, ser els primers en tot, tindre més coses... i açò
nos porta, extrapolant-ho a la política, també a voler impondre
la nostra, la democracia, allà on estàn les dictadures, el fundamentalisme...
I, encara que parega un contrasentit, la democracia mai s´imposa, la democracia
se guanya i cau pel seu pes, per sí mateix. S´imposa una dictadura;
mai una democracia. ¡Qué poca memòria tenim els espanyols,
aixina com en tants atres païssos europeus!
Estic dient, que tampoc nosatres som el paradigme a seguir (encara no), puix
que, mentres no fiquem la galga allà on calga, no deurà d´estranyar-nos
que alguns, si no molts dels nostres defèctes democràtics, donen
peu ad algunes persones d´atres creències, a l´igual que
a estaments marginats de la societat, per a prendre decisions erràtiques
sense raonament ni trellat que, a la fí, comporten actes tan fòra
de lloc com el que hui aci comentem. I vullc deixar apart el terrorisme polític,
sempre execrable “per se”. Pero, -¿no hi ha massa situacions
térboles dins del nostre sistema, que clamen al cel...? Permisivitat
en excés que aboca en un descarat llibertinage en tants i tants camps
de la vida, llamentablement sempre al socaire de la mal entesa “llibertat”;
manca de solidaritat, atenció i respecte als emigrants; lo mateix de
cara al tercer mon. -¿On resta l´ajuda del 0,7% dels governs pudients?-.
Sobre el consumisme en el mon occidental, en contrast al de la fam, és
de verdadera follia. Comprar-ho, usar-ho i tirar-ho.
¡Quede clar, una vegada més, que no podem, baix ninguna excusa,
acceptar ninguna classe de terrorisme! – Pero, fiquem-se la ma en lo cor
i qüestionem-se, ¿Hi ha motius més que sobrats per a que,
ad algú que li falte un regó es calfe massa el cap i prenga el
cami d´en mig, encara que estiga molt equivocat? – Vullc dir en açò,
-¿No tindrem bona part de culpa nosatros mateix, per nostra actuació,
en provocar esta desgraciada situació desinquietant que endanya a la
societat? –Pensem-ho dos vegades abans de contestar-nos-.
FENT CAMI ----- ACCS
Una de nostres missions com a associació cultural que som, és
la d´airejar i posar a l´abast de tot lo relatiu a l´idiosincracia,
costums i cultura del Regne de Valencia, ara Comunitat Valenciana, per ad aquells
interessats en estos temes tan d´actualitat; en especial, sobre la genuïna
Llengua Valenciana. Pensem que és una bona forma d´anar fent
cami en positiu.
Hui, per a començar, en l´ apartat de RACONET DE LA CULTURA, anem
a tractar d´explicar el significat del contingut d´un llibre basic,
per a entendre l´importancia del voler i l´estima que tot valencià
que es precie de ser-ho, sent pel valencianisme més fondo i verdader,
i que, per tant, un tal llibre no deuria mai faltar en la seua llibreria, ni
deixar de fruir del seu coneiximent. Nos estem referint al CRIT DE LA LLENGUA
Denominació de la llengua valenciana:Testimonis (Sigles XIV ---XVI),
de Mn. Josèp Alminyana i Vallés. Edició 1981, per Valéncia
2000, un tom, i edició 1999, per Lo Rat Penat, dos toms, on també
s´amplia l´estudi fins al sigle XVIII (En alguna de les revistes
anteriors ya els donarem com a llibres recomanats per a la seua llectura i que
tenim a disposició en la nostra biblioteca).
Ho farem de la forma més simple, es dir, traent cites i fets apuntats
al llarc del llibre, que ens faran gojar descobrint tantes i tantes noticies
importants sobre la nostra història. La verdadera del poblé valencià.
Les anirem desenrollant durant varis mesos en les pròximes revistes.
MOMENT POÈTIC ( Chimo Lanuza,
en “Paraules i Adeu”).
Del viure i el sobreviure (II)
Lo pijor de viure, ¿qué et puc dir?, --- és, em pense,
haver de sobreviure; --- i és que et fas tot un adicte a la vida ---
i acabes adaptant-te al ritme que ella t´impon, --- inclús l´ames
i la desiges --- com eixos amors de pell a soles --- que a soles tenen present
--- i un previ adeu en el cor.
Pero heus aci l´entort perque --- lo pijor de sobreviure, ¿saps?,
--- és també haver de viure, de tal forma --- que u ya no sap
d´a on triar --- ni quína còsa farà --- manco dany
de rabosa --- si viure simplement --- o simplement viure --- si viure´s
u mateix --- o d´u mateix sobreviure´s.
Tot està dit
No, no tot està dit, --- perque yo dic “et vullc” --- i això
no s´ha dit, amic, --- perque això ho hauràs dit tú,
--- o un atre, o potser mils, --- pero no, --- no mai yo --- com yo ho dic.
Dir, “et vullc” no és una vergonya, --- i perque ho sent ho
dic, --- tranquil i orgullos, sense por, --- sense por de que em diguen que
soc antic, --- que el voler té ya molts anys, --- pero el meu voler...
--- el meu voler sé que no acabarà --- ni ara ni mai, --- sempre
serà jove --- i portarà al temps de la ma.
PENSAMENTS --- (Rosario Sánchez)
1.- “Descobrir que el temps és massa important per a “matarlo”.
Deprendre a escoltar cóm els demés chillen en silènci
demanant ajuda...”
2.- “Descobrir al món que la millor droga és Amar i, la millor
terapia, el Perdó.”
3.- “Intentar que mes paraules, portades per l´aire, apleguen allí
a on deuen anar... Per a que no es muiguen de fret, abrigar-les en fets...
COLABORACIONS ---- Manuel
Casaña
Taroncher
De recòrts i oblits, 1998 – (Carta a I.Lodovici Vivis Valenti)
Molt admirat Joan Lluïs:
No saps tú l´alegria que reberen els meus fills al saber que havia
vist el teu bust en Bruges. No s´ho creien. Pensaven més be que
yo hauria anat a esta capital dels flamencs occidentals per a maravellar-me
pels carrers d´adoquins amosaicats, de cases en teulades i fronteres artesanals,
a on les teules i el fèrro pareixen randa d´aixovar. O suponen
–perque m´ho havien recomanat- que havia visitat ad aquells dos caps
de banda antifrancesa –Jan de Breydol i Peter de Coninck- que tant lluitaren
pel 1302. Sí, és veritat que tot açò ho vaig vore
yo, com la Bouchoutehuis d´atobó de cara roja i el Craenenburc
a on els burguesos de la ciutat tingueren presoner a l´emperador Maximilià
d´Austria. Pero no a soles història buscavem els valencians que
per allí anavem. Perque Bruges que li dien la mòrta, hui està
més viva que viva, i pot ser que açò siga –dis-m´ho
si m´equivoque- per un milacre de Sant Basili, que a pesar de les guerres
tingudes, estiga tan ben plantada, tan polida, bella i vella, com fa sigles
i demà. I és que, Lluïs, ara comprenc perqué te quedares
en esta ciutat. Aci tot és pau i tranquilitat. El mon viu tranquil i
en pau. No es veuen policies, ni gent que tinga molta pressa. Pel carrer ous
varietats d´idiomes, com la veu de les campanes que fan concert i reclam
de matí i a boqueta nit. Com sempre s´ha fet, per a resar o cantar.
És la veu de l´iglesia que et diu, estigues pel Blinde Ezelstraat
–carrer del Burro Cego- (i no està dedicat a ningun polític
ni de hui ni d´abans), ni per Sint Janshosdpital, lo vell que és
el cant de Deu, dins d´un pòble que treballa i a tots els deixa
lliurement en qué pensar. Tú ho saps açò molt be,
perque aci vixqueres i escrigueres i pogueres oblidar el gran patiment de tos
pares, la mort de ta mare, la por de no poder tornar a vore eixa Valéncia
que amaves, ni l´Universitat d´Alcalà que t´esperava
a la mort de Nebrija per a que allí ensenyares. Pero feres be i et quedares
en Bèlgica: volies la pau, fugies del rencor, volies oblidar, i estigueres
en Partis, en Bruseles, en Lovaina i en Anvers, en Anglaterra i tornares a Bruges
a on plorares la mort de la mare de Tomás Moro, amic d´Oxford i
de pensament. I fores gran. Un renomenat pensador. Un mestre de l´Humanisme,
com van ser Erasme, Moro i Budé. Per això yo volia recordar-te
com Savall te va cantar, lo bonic que fon el moment, lo celistic aquell present
en quan el trovador de La Safor dia, poc més o menys: “A esta gent
que alça pòbles/ a esta gent/ en la seua rellevança/ i
els seus fets/ els tindrem en la memòria/ ben presents/ perque son la
nostra història/ certament”.
No saps tú lo content que estic d´haver estat allí junt
a la meua dòna. I lo emocionat que estigué tot el grup –
de jovens i vells – tenint en el cor un mateix sentiment més olorós
que un ram de violetes: l´amor a Valéncia i al valencià.
No pare de contar-ho, i a tú t´ho vullc dir per correu.
Et vaig vore en un jardinet. A l´ombra, a l´ombra d´uns arbres
de vert grisenc que bevien l´aigua d´un canal veï i unes barques
dicorrien mansament. Crec que tú allí et senties com Rousseau
que va escriure: “Il me semble que sous les ombrages d´une forêt,
je suis oublié, libre et paisible comme si je n´avais plus d´ennemis”
(em pareix que baix l´ombrage d´un bosc yo estic oblidat, lliure
i tranquil com si no tinguera ya enemics).
Ara comprenc perqué estaves tranquil. Allí volgueres oblidar moments
amarcs, pero mai menyspreares a Valéncia, i açò està
tan clar com que firmaves i te coneixien per Ioannis Lodovici Vivis Valenti,
es dir, el valentí, el filòsof més humaniste, pensador
i seriós que ha tingut este Regne de Valencia. L´hòme que
volia oblidar, perque oblidar és una forma generosa de pensar. No de
bades sempre pensares que l´hòme pot a tothora millorar.
Yo allí et demaní com li demane, aci, constantment a la >Mare
de Deu, que el teu eixèmple faça que les nostres Universitats
siguen cada volta més valencianes. Com mai tenien que haver deixat de
ser-ho. Com tos pares ho foren: Lluïs Vives Valeriola i Blanquina March,
parenta del gran poeta Ausias March.
Que de Bruges vinga la llum – pel teu eixèmple- i que allumene als
filòlecs valencians.
PARLEM COM CAL ---- Joan Salvador Lopez
(Lo Rat Penat)
No volem deixar de recordar, que la millor manera d´estimar una llengua
és coneixent-la i, la millor manera de defendre-la, és utilisant-la;
pero tan important com l´us, és la correcció. Aci vos oferim,
de manera senzilla i pràctica, algunes recomanacions.
Facilitem unes llistes de castellanismes i catalanismes que, desgraciadament,
són prou usuals en alguns casos o comencen a introduir-se en uns atres
i que cal anar corregint:
Castellanismes Valencia Castellanisme Valencià
Pues puix Nochebuena nit de Nadal
Entonces llavors Villancico nadala o nadalenca
Vertedero abocador Nochevieja nit de Cap d´any
Resto restant Belén Belém
Plaç determini Aguinaldo estrenes
Renta renda Turrón torró (no turró)
Llamativo cridaner El Gordo la sort Grossa
Lujo lux Cascanueces trencanous
Basura fem Golosina llepolia
Abogat advocat Mantecado saginosa
Concejal regidor Abeto avet
Paje page Guirnalda garlanda o guirlanda
Camallo gamell Pajada pallada (quadra)
Papeleta papereta Cabalgata cavalcada
Catalanismes Valencia Catalanismes Valencia
Endavant avant Torn tanda (Cast.=turno)
La resta el restant Sequera sequía
Tarda vesprada Estona rato
Joan Lluïs Vives és l´humaniste més important de
la cultura valenciana
Joan Lluïs Vives és u dels personages més universals que
ha donat Valéncia per a la cultura cristiana occidental, sent aixina
que en ell es reunixen tots els elements fonamentals que representen l´agitada
vida de la primera mitat del segle XVI.
L´humanisme espanyol estigué molt influenciat per Erasme, de Rótterdam
i va cristalisar en una poderosa corrent ideològica: l´erasmisme
que, durant anys, serví a la política imperial.
Joan Lluïs Vives i March, familiar lluntà d´Ausias March,
naixqué en la ciutat de Valéncia en l´any 1492. Sos primers
estudis de Gramàtica els feu en la nostra Universitat valenciana, pero
a la mort de sa mare, se´n va anar a Paris, i en la Sorbona es va doctorar
en Filosofia i Humanitats. Més tart serà profesor en la nostra
Universitat. En 1514, es desplaçà a Bruges, ciutat que ell volgué
molt amorosament. I ací és on escomençà a escriure.
És a partir de 1519 quan Vives consolida la seua amistat en Erasme, de
Rótterdam. Sempre varen ser bons amics i mantingueren una interessant
correspondència. Els dos junts eixerciren en Europa una verdadera influència
humanística i filosòfica. També conegué al pensador
Tomás Moro, brotant entre ells una sincera amistat.
La producció de Vives fon numerosa i abundant. Va escriure més
de cinquanta obres de temes filosòfics, didàctics, morals, de
caràcter religiós-devot, econòmics i polítics. Entre
els més importants tenim: De anima et vita, De initis sectis et laudibus
philosophiae, De institutione feminae cristianae, De cominione rerum ad Germanos
Inferiores, De concordia et discordia, Llinguae latinae exercitatio, De disciplina,
etc.
Vives mor en Bruges en 1540, als 48 anys de vida i allí està soterrat.
Presentació que li fa, al CRIT DE LA LLENGUA, En Francesc Domingo i Ibáñez,
president de “Valéncia 2000”.
Ni de presentació ni de pròlec precisa este llibre en el que s´abòrda,
àmplament i ab documentada profunditat, l´abundós i ric
patrimòni de la Llengua i Cultura Valencianes.
Els qui han aportat son esforç al “Crit de la Llengua” saben
ben be lo que fan, allò que han escrit i cóm han treballat
investigant a plaer.
El “Crit de la Llengua” no és un llibre que tracta de justificar
l´existència o no de la Llengua Valenciana. És un llibre
que demòstra, documentalment, que la Llengua Valenciana té sos
origes i sa paternitat clàrament definida. Que no hi valen adopcions
d´ultima hora, ni partides de naiximent falsificades...
El “Crit de la Llengua” no és sinó un llibre refrescant
per als desmemoriats. Un llibre que aportarà arguments a tots aquells
que els precisen, i avalarà als qui hui, com fa cent anys, parlen la
Llengua Valenciana, dins d´eixa latitut de famoses civilisacions, que
naixen sabent, i després malgasten el temps oblidant...
La Llengua no és estàtica: té vida pròpia. I del
mateix mòdo que la Fonètica és la base de tota Ortografia,
també la Llengua que parlem, el nostre idioma diari, és una etapa
més d´expressió generacional, del nostre “hui”,
tan replet de virtuts i, ¿cóm no?, de defèctes...
El “Crit de la Llengua” és un llibre important per als valencians
sotmesos a la pressió del dubte. És un llibre d´afirmació
i de clarificació per als qui dubten de bona fé. És un
llibre escrit sense condicions apriorístiques, sense servituts polítiques
o econòmiques.
La Llengua Valenciana, principal soport de la cultura autòctona, està
sent bloquejada, des de fa amuntó d´anys, perque desaparega literàriament
i, una volta expoliada, se l´incloga en l´àrea de la “unitat”
ab la Llengua Catalana. Unitat que no és forçada per una determinada
intelectualitat, dèbil i de criteris prou térbols, sinó
per unes atres intencions extraculturals que aprofiten i provoquen la pobrea
cultural valenciana per tal de capitalisar sos pròpis interessos.
No hi ha equivalència entre els que patrocinen la “Normalització”
de la Llengua Valenciana –i tota simbologia i cultura- ab els qui, a primeries
del sigle XX, creïen que una aproximació llingüistica entre
valencians i catalans podria ser convenient.
L´Associació Cultural Valéncia 2000 ha colaborat en l´edició
del “Crit de la Llengua”. No per a atacar a ningú, sinó
per a clarificar. No per a augmentar divisions, sinó per a aportar camins
de superació valenciana, essencials de tot punt per a la divulgació
de sa pròpia Història.
Llibres recomanats ---- ( Jove lliteratura valenciana)
(2) De lletres i rent --- Artur Ahuir i López --- 1993, Lo Rat Penat
(3) Paraules i adeu --- Chimo Lanuza --- 1994, Lo Rat Penat
(4) En un temps lluntà i un païs desconegut --- Federic Frases i
Carrión --- 1994, Lo Rat Penat
¡VINGA, FES-TE L' ANIMO; POSAT A LLEGIR
ESTES REVISTES Y VORAS UNES INFORMACIONS EN LLENGUA VALENCIANA I SI VOLS FER-TE
SOCI ENVIA-NOS UN CORREO A [email protected]
y ell mateixa et dirà el día que tindrem la pròxima reunió
