EL GUARDA
Informacions en llengua valenciana num. 49, Novembre 2007
Pàgina Web:http://es.geocities.com/diarielguarda
Correu electronic: [email protected]
Telefon: 96-149-13-90
Revistes
- Editorial
- Parlem com cal
- Moment poetic
- Fent camí
- Curiositats que deuriem saber
- Parlem com cal
- Colaboracións
- Llibre Recomanats
Perdoneu pel retras
EDITORIAL – PARANOIA (para- + nus, espirit) -- FBU
El LEXIS 22, de Círculo de Lectores ho explica aixina: “Psicosis que es definix per un trastorn de l’enteniment acompanyat d’orgull, desconfiança i inadaptació social. El paranoic creu sempre ser superior als demés, desprecia els parers dels contraris, es mostra testarut i rígit i res l’arredra ni pot badar o clavillar sa certea, puix considera ses idees com a grandioses i indestructibles. Sospita de la bona fe dels demés, és susceptible i insatisfet i a sovint es considera com a víctima. Tendix a adoptar postures absolutes i intransigents i a instalar-se en altes esferes del poder (polític, religiós, etc.)- Existix una predisposició constitucional a la paranoia, pero també pot ser originada per situacions traumatisants provocades per una regressió a un estadi primitiu de l’agressivitat”.
-¿Li sòna ad algú en concret?- ¿no?- A vore ara:
¡Señora, que yo no me llamo José Luís; mi nombre es “Josep Lluís”, que és como se dice en “idioma catalán”. I no va a ser Vd. ahora quien me lo canvie. Yo soy y me siento catalán y mi nombre en catalán se dice “Josep Lluís”. -¿Ha quedado suficientement claro?-
-A que ara sí, clar; ara ya sabem de quí parlem, faltaria més.
(¡Qué pesats són aquets espanyols!, mira que després d’haver-li aclarit tan greu problema a aquesta bona sinyora, haja tingut d’aguantar una atra vegada a tot un jove en el ditxoset José Luís)- Que no hombre, que no, que yo me llamo en “idioma catalán Josep Lluís”. Mire, ustedes tienen un problema en España, i es que no saben el “idioma catalán” i, por lo que aquí oigo, tampoco les interessa. Deberian hacer como los alemanes, donde en 23 universidades lo estudian y promueven (¿??)en contraposición a España, donde solo que lo hacen en 5 de ellas (es de supondre que seran les de Catalunya, Balears i les de la Comunitat Valenciana, baix el nom de valencià).
Estes perles i tantes atres, sobre la denominació de País Valencià, l’imperialisme descarat dels Països Catalans, la confessió en directe per la TV 1, sobre l’antiespanyolisme i independentisme de la nació espanyola, tant de l’energumen en qüestió com del partit polític al que representa, ademés, feta i aclarida en pels i senyals, dona el perfil exacte de la paranoia a que fa referència el títul de l’Editorial.
En mans d’este element es troba una bona part de la governabilitat, per una part, de Catalunya i, consegüentment, de la nació espanyola. ¡Apanyats anem! – A tot açò, no he tocat ni de rasmà, res en relació a lo que pensa el tal Josep sobre la llengua valenciana, que eixa és una atra història.
MOMENT POÈTIC -- 50 anys del 7 d’octubre -- variació 32 -- X. Casp
On estàs tú, yo estic en casa. – Quan estàs tú, yo estic en mí. – Sonoritat del meu ser tú. – Paraula tú del meu silenci.
Tinc tot el goig encés en pau – i la pau vivida de llum, -- tot perque tú, pura claror, -- me tens molt més que yo mateix.
Dona’m la mà... Tú saps que els anys – són tal com són només les fulles; -- pero tú i yo arrelats en arbre, -- guanyem l’esforç de viure’ls junts – fets una carn del mateix creixer – en harmonia dels sentits...
Dona’m la mà... Els fruits són nostres, -- pero nosatres som dels fruits.
És una llei que dicta el cor – i la raó no entén molt be, -- perque l’amor és un esclat – que naix i viu per a ser vida.
Tú, casa exacta de tot yo; -- tú, ser i estar del tot de mí... – El temps, això que ve i se’n passa, -- no apaga mai la llum que encén – la teua mà en la meua mà.
FENT CAMI -- Programa actes Novembre 2007 -- FB
Companyia Olymel-Teatre
30/11/2007, divendres, a les 22.- h., Espai Cultural, Albalat dels Sorells
Dos obres de teatre, un drama i una comèdia.
1ª.- DEMÀ SERÀ UN ATRE DIA, de Emi Beneyto. Dtor: Noelia Martí.
2ª.- TRES EN U, de Rafa Melià. Director: Juan Carlos Garcia.
Un revolucionario estudio desmonta los esquemas catalanistas sobre la lengua valenciana – (Hecho por el profesor Leopoldo Peñarroja Torrejón) --- (LP, Baltasar Bueno, 16.06.1990)
“Creo que solo el estrato mozárabe configuró la individualidad lingüística de Valéncia: su operatividad explica el enmudecimiento del aragonés, transplantando de hecho en alta proporción el área hoy valenciano-parlante del Reino de Valéncia; la erradicación, por nadie explicada, del vocalismo catalán oriental y ciertos matices del occidental, plenamente dominante entre los repobladores llegados en el siglo XIII; i el nacimiento de una consciencia lingüística no dialectal, literaria y sociológica”, afirma el catedrático e investigador Leopoldo Peñarroja Torrejón, autor del libro “El mozárabe de Valéncia”, publicado por la editorial Gredos, de Madrid.
“En lo fundamental, las peculiaridades fonéticas y léxicas valencianas, tanto respecto de la cuña central castellana, como de las vecinas hablas catalanas o mozárabes precatalanas, estaban presentes en el estrato mozárabe valenciano; y no fueron, pues, traidas ni resultaron una suplantación”, continua afirmando el profesor Peñarroja, que a lo largo de 500 páginas demuestra argumentalmente, con multitud de pruebas y con un detallado estudio filológico, que el valenciano viene directamente de un sustrato ibérico pre-romano.
Peñarroja desmonta todos los esquemas catalanistas sobre la lengua valenciana existentes en la actualidad, puestos de moda en los años 60, acudiendo estrictamente al estudio de las fuentes. En su trabajo demuestra las similitudes del habla de Lérida y Tortosa, con la de Valéncia, precisamente por estar ligadas ambas entre sí por el Iberismo, que se desarrolla entre los rios Ebro y Segura y cuya plaza fuerte es Liria. Hay dos ramas, los Ilergetes que van a Lérida y los Ilercabones que van a Tortosa. Las hablas de estos dos pueblos y el valenciano están unidas por el sustrato ibérico que hay en sus culturas. Por ello, las tres hablas son similares entre sí y diferentes, y previas a lo que se habla en Barcelona.
El habla estaba aquí ya
Por ello Peñarroja defiende que “las peculiaridades fonéticas y léxicas valencianas estaban presentes en el sustrato mozárabe valenciano y no fueron traidas ni resultaron de una suplantación”, saliendo al paso de las tesis tradicionales catalanistas de que la lengua autóctona se habla aquí desde que la trajeron el grupo de catalanes que llegaron a Valéncia con Jaime I. Peñarroja cita a Harri Meier cuando dice: “nunca ni en ningún lugar ocurrió el simple transplante de un idioma a otro pueblo o a otra población”. Hace hincapié en que “la vitalidad del romanismo (del mozárabe) de Valéncia a la hora de la reconquista. Solo a través de un medio románico, no árabe, y en virtud de la convivencia del estrato romance preexistente y las modalidades románicas irradiadas del Norte en el siglo XIII, pudo operarse esta transmisión”.
Pone, por ejemplo, en su detallado y denso estudio que “solo a esta sobrevivencia del romanismo es atribuible la subsistencia de romanismos patrimoniales desconocidas en las hablas catalanas: llomello, morella, fanzella, cuquello, govanella, soccida, tisell, tartir, solmir-se...”.
Unidad lingüística fracturada por la Reconquista
Para Leopoldo Peñarroja, miembro del Consell Valencià de Cultura, Catedrático de Historia y especialista en Filologia Románica, “romanidad (o latinidad) y mozarabismo son ideas relacionadas, pero netamente independientes; la España musulmana conoció dos vias de transmisión para las voces románicas: el tratamiento árabe, inmovilizador de romanismos en el estado arcaico de su fase de recepción, y el tratamiento mozárabe (romance), innovador y progresivo, paralelo a los romances septentrionales; la reducción a eso de los diptongos decrecientes ai, au,se confirma en el área valenciana y en buena parte del mozárabe oriental antes del siglo XIII; Valéncia no conoció el diptongo espontáneo procedente de e, o tónicas, ni estaba unida por esa supuesta diptongación al mozárabe central como venia creyéndose desde los Orígenes: su territorio mantuvo una relativa unidad lingüística hasta la fractura sobrevenida con la Reconquista; la plantilla de rasgos fonéticos del mozárabe valenciano, no es divergente, sino convergente con la fisonomia de la modalidad valenciana del primer periodo literario, por lo que no puede hablarse en rigor, de suplantación de lenguas”.
ORTOGRAFIA: Les grafies c, k, q, i els dígrafs qu i ch
- Les lletres c, k, q i els dígrafs qu i ch són els signes gràfics que corresponen al fonema /k/. Representen, ortogràficament, el sò velar oclusiu sort (casa, karate, aquós, queixa, Alberich).
- Les posicions que prenen estos signes gràfics en la paraula són:
c k q qu ch
A principi de paraula cosa kantia quatre quiosc
Després de consonant penca troskiste enquadrar inquiet
Entre vocals tacar equador aquell
Interior final de sílaba tècnica
A final de paraula prec York March
S’escriu ch únicament en posició final de paraula en els topònims i antropònims que la conserven per tradició: Alberich, Albuixech, Ifach, Bosch, Domenech, March...
GRAMÀTICA: Els quantitatius indefinits (III)
Definició i forma: Són aquells que es referixen al nom d’una manera indeterminada, vaga o imprecisa i tenen, com tots els determinants, una significació ocasional. Per la seua manera de remetre’s al nom, podem agrupar-los en:
- Els que expressen cert grau d’indeterminació: u, algú, ningú, mateix, atre... els quals s’utilisen acompanyant o referint-se a noms contables: Compra’t algun llibre.
- Els que expressen una quantitat imprecisa: massa, prou, gens, res, molt, poc... estos atres modifiquen o representen a noms incontables: Hi ha massa sucre.
Les formes que prenen podem classificar-les segons el següent quadro:
Quantitatius indefinits
Variables Invariables Locucions Adjectius
Quantitatives indefinits
u/un, -na, -ns, -nes
algú/algun, -na, -ns, -nes
ningú/ningun, -na, -ns, -nes cada
mateix, -xa, -xos, -xes cap tot lo món
tot, -ta, -ts, -tes gens a muntó de cert, -ta, -ts, -tes
molt, -ta, -ts, -tes més a manta de divers, -sa, -sos, -ses
poc, -ca, -cs, -ques menys/manco la mar de diferent, diferents
quant, -ta, -ts, -tes prou un grapat de
tant, -ta, -ts, -tes qualsevol una colla de
atre, atra, atres res un ramat de
tal, tals massa
cada u, cada una
cadascun, cadascuna
COLABORACIONS --- Vivències, en veu alta –
(Manuel Casaña Taroncher, DDV, 4-5-03)
“Vivències, en veu alta”, no en boqueta de conill, és un llibre de Francisco Blasco Urios, escrit en gran sinceritat i per noblea de sentiments. Ah, i també, seguint les Normes d’El Puig, les de la RACV, és dir, que ni pretén ser catalaner ni espera obtindre les benediccions dels “científics normalitzats” de l’IEC. Llibre que recomane llegir per a que el valencià puga conéixer-se millor.
L’autor, després d’haver treballat molt en la vida, d’haver recorregut gran part del món, de tractar en molta gent, d’admirar lo bo de cada u i de saber que de roïn també podem albergar un poc tots, és quan es posà a reflexionar, a pensar en el seu poble, en els seus païsans i nos edità este recull de vivències; sement per a ser sembrada en el solc de la nostra terra i que puga fructificar. És, puix, llibre didàctic. No és de simple narrativa fabuladora, per a llegir-lo i passar el temps. Servix per a reflexionar, meditar, ya que lo que l’autor desija no és criticar per criticar, sino poder conseguir ser més de lo que som. Per arribar ad això, solament hi ha que ficar-se-ho, primer, en el cap. Qualitats nos en sobren. Pero no hi ha que ser tímits, ni arrogants, simplement mamprenedors i açò, ausades que ho som tots els valencians: industrials, comerciants i llauradors. Clar que debem tindre eixa consciència de fer lo que fem cada volta en major perfecció. Cosa que també els podria incomodar als del Nort o ad aquells que sent d’ací es torben quan demanen els llauradors aigua de l’Ebre per a la nostra Comunitat.
Una de les coses que apunta l’autor és la possibilitat d’acabar en el “meninfotisme”, com també en la pressa del “pensat i fet”, perque les corruixes en la faena no mai porten cosa bona; com la “brutea dels carrers després de festes”; o el detall personal de “donar la paraula i després no complir-la”, quan des de sempre l’home valencià feya tractes de paraula i esta era sagrada. -¿Qué nos ha passat, que ya no és igual?-Aixina que, poquet a poquet, va pegant un repàs a la mala puntualitat que, en general, tenim els valencians a l’assistir a un acte, siga este concert, conferència o soterrar; al soroll que armem en un café, en una boda, en el tren, en l’autobús, sense fer-ne falta... Per a la fí, arribar al coneiximent de la nostra llengua, ya que, a més d’u l’importa un pimentó que s’estudie el català i el castellà, i no el valencià. Per a voler a Valéncia, comenta l’autor, hi que començar per voler al teu idioma; estudiant-lo manifestes el teu amor.
Autor que ya de chicotet parlava sempre en valencià, pero que, per necessitats de faena va tindre que dominar el castellà, el francés i l’alemà, és ara, ya en la madurea de la seua vida, quan pensa que falta feya –perque ningú li ho havia dit ni exigit abans-, estudiar el propi idioma: el valencià. Això ha fet i nos convida a fer-ho: “Confesse honestament que en lo relatiu a l’idioma valencià –lo més prop i natural per excelència al meu entorn-, perque el parlí des del mateix breçol i fins a hui, dic que ni m’havia interessat per ell, ni el coneixia, ni tan sols havia llegit de forma seriosa. Jamai tinguí la força de voluntat suficient per adentrar-me ni en la llectura d’un sol llibre... Naturalment perque ningú mai m’ho ensenyà quan degué fer-ho en l’escola”.
Pero la veritat és que des de fa uns 12 anys l’autor “pensa que encara és hora de conéixer i fruir la nostra llengua... parlant-la, lleginmt-la i escrivint-la. No és treball fàcil, pero val la pena intentar-ho”. Després de conéixer estes vivències, crec que moltes coses que prenim a chança es podrien agafar en serio. I per supost, com diu F. Blasco, millorar.
BIBLIOTECA ACCS ----- LLIBRES RECOMANATS
Cronologia Històrica de la Llengua Valenciana, deMaria Teresa Puerto i Joan Ignaci Culla – Edició bilingüe, Valencià-Espanyol.
Per a conseguir qualsevol dels nostres llibres deuran dirigir-se a la bibliotecària de l’Associació, senyoreta LAURA TORMOS CLARAMUNT, telfno. 96.1493405 – Esperem les seues comandes. Gracies.
WEB EDITADA I MANTESSA PER webcasera2005 y el seu correu per les seus opinions