EL GUARDA
Informacions en llengua valenciana num. 47, Setembre2007
Pàgina Web:http://es.geocities.com/diarielguarda
Correu electronic: [email protected]
Telefon: 96-149-13-90
Revistes
Sumari
- Editorial
- Parlem com cal
- Moment poetic
- Fent camí
- Curiositats que deuriem saber
- Pensaments
- Colaboracións
- Llibre Recomanats
Aclarim als nostres llectors, que el passat mes d’Agost no hi hagué revista.
EDITORIAL - “Cas Xirinachs”:Con la Iglesia hemos topado, Sancho. FB.
Estic ben segur de que ni la Iglésia Catòlica espanyola, ni la catalana en este cas, tenen ninguna culpa sobre l’”Assunt Xirinachs”, pero estaran d’acort en mí que de quan en quan, ací i allà, nos “produïxen” uns elements que la posen en la picota i la fan baixar del pedestal a on, en més d’una vegada solen estar, és dir, la fan tan humana com el més comú dels mortals; per més que el seu comés en primera instància siga, la predicació de la paraula de Deu i l’eixemple propi de la seua posada en escena, ací en la terra.
Per al món del valencianisme, qualsevol noticia que nos afecte per tal de rebaixar-nos en nostres senyes d’identitat, nos indigna i molesta en bona mida, vinga d’a on vinga; en tot cas sempre les esperem dels polítics catalans de tanda, d’algún intelectual pseudo-científic filo-catalaniste, d’ací o d’allà, etc.; digam que és lo normal i dona l’impressió de que ho tingam assumit; nos diguen i facen les barbaritats més inconguents que pogam imaginar. “És el pà nostre de cada dia”.
No resulta tan normal, com ara ha passat, que de sobte i sense que ningú ho pensara, ni els seus més pròxims familiars i amics, nos encomtrem davant d’un fet tan luctuós, el pijor d’ells per tractar-se d’un “suicidi” d’un sacerdot, d’un rector de la Iglésia Catòlica catalana. I nos afecta, clar, perque el tal “subjecte” (que Deu el tinga a on Ell crega més convenient), fon, en vida, u dels defensors a ultrança dels “països catalans”, eixint-se’n de mare en cadascuna de les declaracions que feya al respecte. Pijor encara després de mort (per sa pròpia voluntat, contravenint tot allò que al llarc de sa vida, suponem, hauria predicat), nos ha deixat una espècie de testament poc menys de ciència ficció i que nos fa pensar que, com molts atres visionaris dels “nazionalistes” irredents de tots els temps i llocs, no sol que pergué els papers a l’hora de prendre la seua darrera decisió, sino que ya durant molts anys abans passava i malpensava en els seus deliris de grandea i independència de l’entelèquia nomenada “països catalans”. Per això nos afecta d’una o de atra manera als valencians.
Un rector catòlic que posava en qüestió la vida democràtica on se desenrolla l’actual societat espanyola, tota, també la catalana, tachant-la esta darrera com a “esclava durant sigles, de la francesa i de l’espanyola”, pero que, per una atra banda, ell mateix actuava personalment i en diferents ocasions d’una atra manera ben contrària, contradint-se en tot allò que sempre afirmava defendre: “Es proclamà amic, partidari i defensor de la banda ETA; consentí ser proclamat candidat al Premi Nobel de la Pau; fon Senador del Reine d’Espanya, mantenint el seu cadirot i cobrant un bon sou de l’erari públic espanyol, etc.” – Ad això li dic yo tindre una verdadera coherència d’actuació.
Ací podriem posar la famosa frase del Quixot: “Con la Iglesia hemos topado, Sancho”. I és que, si ya la Iglésia vista des de fòra és prou complicat entendre-la, entrar en els seus entrevills i pretendre comprendre l’actuació d’alguns dels seus membres, vullc dir, dels que componen qualsevol càrrec dins de la rectoria i fins a la mateixa curia, això ya és massa per al cos. Ho hem vist i vixcut, p.e., en el cas del Bisbe Setien en el País Vasc i, ara, en este suicidi, en Girona, del Rector Xirinachs.
Home, no és que u pretenga que la Gerarquia done estes noticies a bombo i platillo, tirant-se poc menys que pedres damunt del seu sostre, pero sí que seria d’agrair que, en estos casos tan cridaners donara la seua opinió al respecte i fera palés el seu punt de vista sobre assunts tan conflictius, pero a la vegada fòra de lloc; puix que, al no fer-ho, la posen en la palestra en negatiu davant de la societat. Elements d’eixa “moralitat” deixen molt que desijar i no ajuden a la Iglésia, precísament, en la seua tasca.
“La Esclavitut, com a tal, ya fa anys que desaparegué d’Espanya, gràcies a Deu; en els “països catalans” mai aplegà a existir perque estos mai existiren, ni existiran”.
MOMENT POÈTIC – L’incomprensió – (Alicia Palazón Loustaunau)
Des del hui
Ha passat el temps per la meua finestra
i el vent l’ha detés.
És un paisage urbà el de la meua clausura
en un regust adust de poble en quarentena
amagat entre teules verdes i canalons.
Cadenciós i aspre, de grisos i fanc
de pedra polsosa, de ruïnes i runes
de coloms maulant com a gats,
d’antenes inestables,
d’estornins sinistres i falcies negres.
No hi ha llançols al vol
ni olors de puchero.
No hi ha soroll,
imperceptible el color
a penes una paret blanca
un barandat rovellat i una portella
aspres al tacte i al recort
d’aquell arbre vençut
que fon tronc robust, portentós,
de branques amples i ombra sancera.
T’he perdut, no sé el perqué ni el cóm,
el teu oblit és la meua presó.
Des de l’ahir
Fumaves al balcó
com si a cada glop de fum
volgueres dessifrar,
a cada mòs dels llavis,
el pas que anaves a pegar,
la por que havies de guanyar
i que ofegaves.
Fon un cigarro breu, intens
que li ballava el món a la lluna.
I en tirar la punta consumida
firmares rotunt l’inici i la fi
del nostre traspàs.
Tanquí els ulls, vaig amagar que velava.
Eres suau com la fruita
--me digueres--
i els dits em conegueren.
Ols a bresquilla
--mussitares--
i els teus llavis em mossegaren.
El teu passeig va sonar a despedida.
I yo només volia
que te fumares
un cigarret més,
o un parell
d’eixos que cremes
al fresc de la finestra.
Jugàrem a la sesta compartida
i en cada plec de la pell
els adeus guanyaren la partida.
I tu ya ho sabies
i yo no ho sentia
i ya em compadia,
i no ho comprenia.
COLABORACIONS --- Vora Séquia, canyar --- Manuel Casaña
Sí, pero això era ahir. Hui, ni canyes veus a on solien estar ni aigua tan a sovint circulant per la séquia, cosa que feya que als chiquets els entraren de sobtanes ganes de nadar. I més quan aquella corria neta i clara –excepte els dies de forta pluja que passava color de sanc roja-, que a l’horta enfortia per la terra que aportava. I el camp al vore-la entrar per la boquera, crec que fins s’emocionava: els pardalets cantaven al guipar-la; les mates –musties pel calor-, s’adreçaven de nou; el vert de les fulles –en plantes i arbres-, es feya més brillant, agraïnt la visita generosa del rec a manta. Ara, l’aigua casi ni la noten; els camps a goteig estan com els malalts en els hospitals, vivint a penes, gràcies als cadufs, els tubos i les gomes i baix la mirada vigilant del llaurador, per a que ni una gota d’aigua s’escape de les raïls de l’arbre. En lloc d’una horta, sembla, de vegades, una clínica vegetal. Aixina que te preguntes: -¿on estaran les granotes, les anguiles i culebres d’antany?- Ni parotets planegen pels margens. -¿I els canyars, que fins adés els tenies, inclús pels barrancs?- Ara, pedres només i cada dia manco, puix se les solen emportar per a edificar.
Ni la granera de hui porta canya, ni els gaiatos dels yayos, ni els cachirulos del net –que de plàstic solen ser-, ni els aventadors de les mosques, ni el pal del galliner, ni el cremall que servia per a encendre les traques, ya que estes, a hores d’ara, les peguen foc per ordenador… I com tampoc tenim figueres pels corrals, la filosa no se veu, ni manco les canyes llargues en les que poder esbatuçar el garroferal per setembre. Alguns enyoradiços llauradors encara encanyen els tarongers –les tomateres i el garrofó, sempre-, per a que no se podrixquen els productes que toquen terra al banyar-se pel rec. Poquets són els que en elles fan engrunsadores, cadires i taules, paneres i cistelles. Pero, gràcies a Deu, encara algunes se’n veuen. Més que canyiços per a la cria dels cucs de seda, o per a secar panses, figues o albercocs.
Actualment seria molt estrany trobar lo que va escriure Xavier Casp: “En el caixer del riu,/canyars i més canyars/acaricien una llengua d’aigua/sense parlar…” I és que hui ni els chiquets en canyes maten parotets pel carrer ni en elles se fan flautes per a fer serenates o banderilles per a jugar als bous.
Ortografia
S’escriu S:
- En posició inicial, interior i final de paraula: (suc, dacsa,mes).
- Darrere dels prefixos llatins: ante-: antesala. pre-: presupost. bi-: bisexual. sobre-: sobresou. contra-: contrasentit. supra-: suprasensible. entre-: entresol. tri-: trisecció. in-: insoluble. uni-: unison.
- Darrere dels prefixos grecs: a-(negació): asèptic. anti-: antisocial. para-: parasíntesis. di-: disepal. penta-: pentasilàbic. hipo-: hiposulfat. poli-: polisintètic. mono-: monosilàbic. tetra-: tetrasilàbic.
- En el prefix llatí trans-/tras-: transportar, traspaperar.
S’escriu SS:
1. Únicament en posició intervocàlica: (posseir, massa).
- En les paraules començades per a+s+vocal (a no negativa): assimilar, associar, (excepte: Asia, ase i asit).
- Darrere dels prefixos des- i dis- seguits de paraula que comença per s: dessecar, dissenyar.
- En els sufixos –issim, -íssima, -íssims, -íssimes: plenissim, boníssima, rogíssims, grandíssimes.
- En derivats d’algunes paraules que acaben en –as, -es, -is, -os, -us: fracàs—fracassos, gos—gossos, espés—espessos, tramús—tramussos, tapís—tapissos.
- En algunes paraules que acaben en –ssió: admissió, agressió, cessió, comissió, confessió, disgressió, escissió, expressió, professió, regressió.
- En els gentilicis derivats de suïs i rus: suïs—suïssa—suïssos—suïsses—rus—russo—russos--russa—russes.
GRAMÀTICA -els quantitatius numerals (I)—
Cardinals Ordinals
formació erudita formació vulgar forma perifràstica
(d’us actual) (usats pels clàssics) (d’us coloquial)
Zero vint primer/a primer/a primer/a
un, o u vintiu… segon/a segon/a segon/a
dos trenta tercer/a tercer/a tercer/a
tres trentados… quart/a quart/a quart/a
quatre quaranta quint/a cinqué/na quint/a
cinc quarantatres sext/a sisé/na sext/a
sis cinquanta sèptim/a seté/na sèptim/a
set cinquantaquatre octau/ava huité/na octau/ava
huit xixanta nové/na nové/na nové/na
nou xixantacinc decim/ma decé/na el/la que fa dèu
dèu setanta vigesim/a vinté/na el/la que fa vint
onze setantassis trigesim/a trenté/na el/la que fa trenta
dotze huitanta quadragesim/a quaranté/na el/la que fa quaranta
tretze huitantasset quinquagesim/a cinquanté/na el/la que fa cinquanta
catorze noranta sexagesim/a xixanté/na el/la que fa xixanta
quinze norantahuit septuagesim/a setanté/na el/la que fa setanta
setze cent octagesim/a huitanté/na el/la que fa huitanta
desset mil nonagesim/a noranté/na el/la que fa noranta
dihuit un milló centesim/a centé/na el/la que fa cent
deneu un billó milesim/a milé/na el/la que fa mil
(Romanços) -- Una traducció de Fenollet -- (Vte. L. Simó Santonja)
Luís de Fenollet fon un noble cavaller de Xàtiva, de la casa Fenollet allí establida, a la que corresponien els senyorius de Genovés, de Lloc Nou de Torrent, i del Castell de Xió, a la que per privilegi real corresponia a perpetuïtat la bailia de Xàtiva. Ve ad esta pàgina per haver traduït l’Història d’Alexandre el Gran, els dotze llibres escrits per Quintus Rufus, del grec al llatí, que Pietro Candido Decembrio, havia traduït al toscà, només els dèu últims. Per això explica Fenollet“la vida del Rey Alexandre scrita per aquell singularissim hystorial Plutarcho, fins en aquella part on lo Quinto Curcio Rufo comenta: Alexandre entre tan.”
Riquer, u de tants escritors de l’Història de la Lliteratura Catalana, en el volum segon escriu: “Només de passada esmentarem que durant el segle XV es traduïren al català (sic) entre altres llibres clàssics…., la Història d’Alexandre de Quint Curci, per Lluís de Fenollet (impresa a Barcelona, 1481), versió feta sobre la traducció italiana de Pier Candido Decembrio…). Mentirola, doble, sense fer-se-li les orelles roges.
La primera, perque la traducció de Fenollet conté els dèu llibres traduïts per Candido, més els dos que pren de Plutarc. La segona és més greu, perque parla de traducció “catalana”, que si li concedim bona fe significa que no va llegir el colofó del llibre, precísament editat en Barcelona.
Tal colofó (última pàgina), diu açò: “La present elegantissima e molt ornada obra de la hystoria de Alexandre, per Quinto Curcio Rufo hystorial fon de grec en lati, e Petro Candido de lati en tosca, e per Luis de Fenollet en “la present lengua valenciana transferida”, e ara, en lo dit lati, tosca, e encar castella, e altres lengues, diligentment corregida. Empremptada en la noble ciutat de Barcelona per nosaltres, Pere Posa, prevere catala, e Pere Bru, savoyech, companyons, a setze del mes de Juliol del any mil quatrecents uytanta hu, feelment. Deo gratias. Amen”.
Si comparem, inclús sense malícia, el colofó i les paraules de Riquer, hi ha una cosa que no quadra, o si preferixen, és incomprensible. Si els editors foren valencians, sempre podria argumentar-se certa ignorància a l’atraure’s una suposta llengua valenciana, pero no deixa de tindre “pimentos”, que en Barcelona, dos editors, “català i savoyench”, siguen tan “rucs”, com diuen pel Nort, de calificar la traducció en llengua valenciana, per cert “present”, o siga, actual, si creïen de bo que era llengua catalana. En tot cas i a lo manco, tals editors respectaven la “denominació valenciana”, cosa que no fa el senyor Riquer.
No em cansaré mai de repetir, que lo escrit ya fa tants anys està petrificat, o siga que l’autor-traductor,i els editors tenien el dret d’expressar lo que pensaven i volien: “present llengua valenciana”. I els sabuts científics de hui en dia, no tenen cap dret de canviar la pedra, ni pegar-los la pedrada. Fenollet, Posa i Bru, tenien tanta cultura o més que Riquer i companyia, negadors d’una realitat que fa mig segle es respectava, sense el subterfugi del “sistema unitari” o la convergència clara cap al català que per lo vist és l’única llengua científica o formal possible, en este cas feta pel poble català per al poble valencià.
-¿No es donen conte que això que diuen és un desficaci, desbarat, despropósit i badomia que no té cap ni peus? - ¿Per qué no fan una prova d’ADN per a saber si Fenollet, Posa i Bru estaven orats o els faltava alguna neurona científica? – Ya està be de romanços i de destarifats i destrellatats.
LLIBRES RECOMANATS
XAVIER CASP, RETALLS DE VIDA -- (Maria Jesús Coves—2007)
Per a conseguir qualsevol dels nostres llibres deuran dirigir-se a la bibliotecària de l’Associació, senyoreta LAURA TORMOS CLARAMUNT, telfno. 96.1493405 – Esperem les seues comandes. Gràcies.
WEB EDITADA I MANTESSA PER webcasera2005 y el seu correu per les seus opinions