EL GUARDA
Informacions en llengua valenciana num. 46, Juliol 2007
Pàgina Web:http://es.geocities.com/diarielguarda
Correu electronic: [email protected]
Telefon: 96-149-13-90
Revistes
Sumari
- Editorial
- Parlem com cal
- Moment poetic
- Fent camí
- Curiositats que deuriem saber
- Pensaments
- Colaboracións
- Llibre Recomanat
EDITORIAL -- Si pensem , raonem i parlem en valencià, -¿Per qué no el llegim i menys encara l’escrivim? – Tot és qüestió de voler-ho. -- FBU
Ya fa uns quants anys que els ciutadans fruïm de les llibertats que nos donàrem tots els espanyols per mig de l’instauració de la Democràcia en 1978. Un fet que permeté als valencians el reconeiximent de l’oficialitat de l’Idioma Valencià com a propi, junt al Castellà; plasmat en el primer Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana i, mira per a on, redactat en dita llengua genuïna valenciana, en temps de Coalició Valenciana; després, tràgicament suplantada durant el següent govern de signe socialiste, baix les ordens dels gens valencians, President Lerma i Conseller de Cultura, Ciscar. Lo que hem tingut a continuació fins a hui, en relació a la Llengua Valenciana, a pesar dels anys del PP i les seues majories absolutes, no cal que pergam massa el temps: Lo mateix de lo mateix, si no pijor encara, per allò de l’hipocresia, és dir, predicar una cosa i fer la contrària, esmenant-se la plana a sí mateix en cada ocasió que se li presenta.
Pero nosatres, els valencians, som lliures per a defendre-nos dels vaivens dels polítics i poder seguir parlant i escrivint en la llengua dels nostres pares i yayos; de tindre el corage, qui no haja tingut fins ara els coneiximents per a fer-ho en la suficient llaugerea i soltura, de deprende-ho sense greus problemes. Vivim en l’época de l’informació per antonomasia; tenim a mà tot allò necessari per a que, per sí mateix, sols que en una miqueta de bona voluntat i dedicació, ben pronte i a curt plaç, pogam conseguir-ho.
-¿Qué, cóm?- molt fàcil, mireu: A l’abast de tot lo món tenim en Valéncia, Cap i Casal, la RACV (Real Acadèmia de Cultura Valenciana) i, d’igual manera l’entitat més que centenària LO RAT PENAT. Abdós, cada any impartixen cursos de Llengua Valenciana, segons les Normes d’El Puig, genuïnes valencianes. Ademés, i açò és lo més important, podem obtindre en les llibreries per a ús i treball propi d’aprenentage del bon valencià, en primer lloc el Diccionari Ortogràfic, 2ª edició, 2004, de la RACV; en segon, Els verps en Llengua Valenciana i la seua flexió, de Juli Amadeu Àrias i Burdeus, 2006 i, en tercer, Diccionari Valencià de sinònims, afins i antònims, d’Antoni Ruiz Negre, 2004, entre molts atres.
Tres llibres recomanats per a tot aquell que tinga un mínim ideal i desig d’expressar-se en sa llengua materna, com cal.
Conseguir-ho no és tan dificultós; ho és, decidir-se. Després, quan vas veent a curt plaç els teus alvanços, de veres, vos ho diu u que ho ha portat a efecte, és molt gratificant. En tot cas, la nostra Associació Cultural Castell dels Sorells sempre està a la vostra disposició per a tirar-vos una maneta. Decidiu-vos i comenceu. Lo més dificil ya ho teniu fet i ho porteu de manera congènita en vostre ser: ¡Ya penseu, raoneu i parleu valencià; per favor, arremateu la faena!
MOMENT POÈTIC -- A espentes del silenci -- Chimo Lanuza
Pue del pou de la paraula i empome d’alli amor, llavi, esperança, mans, pell, llum, cos, bes, lloança, temps, abraços, ulls, calor, entrega, confiança, color, somriure, tu.
Pue del pou de la paraula i esclaten d’alli odi, tenebra, pena, tristea, dolor, nit, cels, fum, boira, res, dol, soletat, por, foscor, passat, res, buit, rebuig, fret, negre, temor, silenci, silenci, silenci, gris, ombra, desistir, perdre, res, fogir, res, cansanci, res, futur, res, res... I ya veus.
El pou estava mes ple de silencis que de paraules.
I ara preferixc no passar als adjectius.
RACONET DE LA CULTURA -- Lo mateix de lo mateix -- (J.Costa s.j)
(Est artícul fon escrit en DDV el dia 09.02.05, un dia abans de l’accident de coche on morí el Pare Costa; potser fora el darrer).
¡Anem a vore! – Si el dictamen consensuat en el sí de l’AVL diu que el valencià és “una llengua compartida”, i recorda al mateix temps lo que dia el dictamen del CVC, és dir, “que el valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema llingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’Antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia”, -¿Està afirmant-se una cosa diferent a que hi ha una sola llengua i que el valencià forma part d’eixa sola llengua, el català? - Perque tal és el nom de la llengua que els corresponents Estatuts de Catalunya i Balears, territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó, reconeixen com a llengua pròpia. Dir que tenim “una llengua compartida” implica necessariament que és una sola llengua, i el “compartir” és contradictori a que el valencià siga l’idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana. També és propi de Catalunya i Balears. Es força una copropietat que nos lleva als valencians capacitat i llibertat de decissió sobre la nostra llengua, perque no és lo mateix ser propietari que co-propietari.
-¿Qué és lo que consensua l’AVL?- ¿Simplement una manera de fer-nos engolir la mateixa tesis que està en les arrels i en el cor del conflicte?- Que la Llengua Valenciana no és pròpia i exclusiva dels valencians, sino també dels catalans, lo qual justificaria les intromissions catalanes, les exigències de Maragall i de Carod-Rovira, i ans les de Pujol, la formulació que ha dut Zapatero a l’Unió Europea, la catalanisació del valencià, l’apropiació de tots els seus autors per part de Catalunya, el canvi de nom, i finalment la deglució de la Llengua Valenciana pel català, com fa ya temps proclamen els catalans per tot el món: que el valencià és una modalitat o dialecte del català. Per això no volen de cap manera que siga reconegut com a Llengua Valenciana en ningun for internacional.
Cap preguntar-se immediatament qué pinta l’AVL en una mateixa llengua compartida, si ya existix un Institut d’Estudis Catalans, quín sentit i quína finalitat té si no és la missió de liquidar la Llengua Valenciana reduint-la a un sol estàndart català. És lo únic que ha fet fins al moment, tractant de consolidar les normes ortogràfiques catalanes del 32, sense una mínima adaptació a la fonètica valenciana, modificant infinitat de formes, introduïnt tot el lèxic català del Diccionari de l’IEC i canviant la sintaxis valenciana per la catalana. És lo que ha intentat últimament al voler canviar-li el nom a la llengua, i seguix intentant-ho des dels mateixos presuposts unitaristes sense que s’escarote el galliner. Simple tàctica, que no canvi d’objectiu. Si no es pot pegar una bona camallada, es fa un passet, pero sempre, de consens en consens, acostant-se més i més a “la solució final”.
No he conegut, en tota esta llarga i miserable trayectòria, ni un sol consens en benefici efectiu de la Llengua Valenciana. Els qui diuen els diaris que representen la posició de la RACV sempre s’han batut a la defensiva, buscant un consens en la selecció de les paraules i dels circumloquis, no en el contingut mollar, com si es tractara d’un pur verbalisme o logomàquia, pero entregats ya de bestreta a les pressions constants de la majoria en l’AVL, sempre en benefici de l’objectiu final, el d’eixa majoria, per supost. Pareixen anar de victòria en victòria (la del consens), fins a la derrota final. Consensuant, consensuant, acaben per engolir-se-ho tot, això sí, ben adobat de paraules que no ferixquen massa la sensibilitat del respectable públic. No he vist un cas paregut d’un poble de fa ya décades traït i venut mentres se li diu constantment que se l’està defenent.
Defendre la Llengua Valenciana no és mantindre el nom oficial en l’Estatut quan la gent es tira al carrer, o mirant a les eleccions, mentres l’Acadèmia de la Llengua evita pronunciar-lo, o encara més, intenta forçar el canvi de nom; quan es manté un llenguage oficial plagat de catalanismes; quan en el dia a dia s’ensenya en les universitats el català, en les escoles s’usen texts catalans, s’obliga als alumnes a llegir llibres catalans, i es diu que el valencià és el català d’anar per casa; quan els mijos oficials de comunicació cada volta parlen més en català i les versions de les películes són en un català de lo més rebuscat i rebordonit.
Ara, quan ya pareix que s’aplega a l’assalt final, a la consumació prevista i pactada de fer desapareixer el valencià d’entre les llengües espanyoles de cultura, l’única consigna que es manté des de les altures és: Salveu el nom... de moment. Pero res més. Accepteu-ho tot: unitat de llengua, Euroregió, “país valencià...” Pero mantingau el nom, encara que siga només per a us domèstic, solament per a la Comunitat Valenciana. Ni tan sols per al conjunt d’Espanya. El nom. ¡Alerta, vosatres, els de l’AVL, que toqueu el nom! Podeu dir que hi ha una sola llengua, una llengua compartida, lo que vullgau. Podeu introduir tota la normativa catalana, modificar el lèxic, la morfologia i la sintaxis, deixant alguna coseta valenciana de mostra i, si voleu, dir que eixes concessions no pertanyen pròpiament al llenguage cult, sino al vulgar, també. Pero, el nom ni tocar-lo... per ara. Portser després de les eleccions, i segons els resultats, ya vorem.
Ya poden els polítics jurar i perjurar, protestar de la seua valenciania. En lo que toca a la nostra llengua nos enganyen. Nos han enganyat sempre. No han tingut mai voluntat de defendre el principal i més preat símbol de la nostra identitat. Miren més a les seues conveniències de partit que a la voluntat i els interessos del poble valencià. Han fet, seguixen fent, els seus pactes secrets, i nos tenen venuts i ben venuts.
Solament veig una possible solució al fanguer llingüístic en que nos han ficat i nos mantenen: la solució de les urnes. Lo demés, tot mentira.
N.de la R.(A tenor de l’ocorrit el passat 27 de Maig, l’assunt no pinta massa be. És un dir).
PARLEM COM CAL – S’escriu B:-- LO RAT
1.- En inicial i interior de paraula: badalla, acaba, dubte.
2.- En els prefixos Ab, ob, abs, obs, sub: abcés, obtús, abstracte, obstaculisar, subproducte.
3.- Davant de D, en diferent sílaba, posarem B i no P: abdicà, abdomen.
4.- Mai en posició final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforma en B:
- Àrap, no àrab, pero arabisar.
- Verp, no verb, pero verbal.
- Mossàrap, no mossàrab, pero mossarabisme.
S’escriu C:
1. En sò de “k” (colp)
- Inicial i interior de paraula davant de A, O, U: casa, cosa, cult, ficar, recort, ocult.
- En principi de sílaba formant els grups consonàntics CR, CL: crida, clau, dimecres, proclamà.
- Davant de C, D, S, T, Z: acció, anècdota, dacsa, actua, eczema.
- En final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforme en G o se conserve:
- pròlec, no proleg, pero prologar.
- Fanc, no fang, pero fangós.
- En sò de “s” (cendra)
- Inicial i interior de paraula, davant de E, I: cel, cinc, incert, provincia.
- Davant de A, O, U escriurem ç (cedeta): caçar, llançol, vençut.
- En posició final de paraula escriurem ç, sempre que en derivar s’escriga c: -capaç, capacitat. –comerç, comerciar.
- En els sufixos –aç/-aça, -uç/-uça (aumentatius, despectius) i –iç/-iça (matèria o tendència): bonaç, malaltuç, pastiç.
COLABORACIONS --U dels noumil- A.Ruiz Negre,
Autor teatral, Vh. 19.6.07.
Per a ser més exacte, u dels noumil cent díhuit ciutadans que votàrem valencianisme en les passades eleccions.
Ad estes hores, no sé lo que pensaran fer eixos atres molts milers de valencianistes, que no arrimaren el muscle per a conseguir lo que temps arrere han vingut manifestant en paraules, i inclús en fets, en el devindre quotidià del nostre quefer, i lo que vullc deixar fòra de tot dubte és que estes llínees no van a ser per a mortificar a ningú d’ells, ni per a tirar res en cara a quins a última hora consideraren oportú donar l’esquena a una opció que ens lliuràra de manifecejos. Dels manifecejos als que els grans partits ens tenen acostumats.
Dret tenia cadascú a votar com vullguera donant sa confiança a qui millor el representara segons son punt de vista. Entre les opcions podia triar a qui ho deixava tot igual seguint la marcha coneguda; a qui pronosticava un futur ventajós fusionant-nos en uns utòpics “països” estrangers; a qui defenia les essències particulars d’un valencianisme, que poc a poc se’ns va esmonyint de les mans com aigua de pluja, per molt que nos esforcem en apretar els dits. El resultat de la voluntat, o l’indeferència d’una majoria dels votants ha quedar clarament manifestada, i m’excuse de comentar-la ara en estes llínees deixant-ho per a millor ocasió.
Que tot seguix com estava, a la vista està: En estos dies se’ns ha donat una prova de que tot va igual o pijor.
Els nostres governants autonòmics, en una majoria absoluta i en una propaganda fins a l’agonia del “tot per Valéncia en defensa de la nostra personalitat”, han tornat a traïcionar-nos votant a favor d’una proposta catalana, que deixa als escritors valencians fòra de la possibilitat d’obtindre ajudes per a la creació lliterària. En descàrrec de tal malifeta han dit “que s’equivocaren al votar i que intentaran arreglar-ho”. -¿Cap una ineficàcia major? - ¿De quí reben el sou? - ¿Qué els nuga a qui els manté?
I lo pijor de tot és que encara llegim en prensa opinions, de qui diu que els valencians tenim lo que es mereixem. -¿Per qué? - ¿Mereixc yo que em governe una colla d’ineptes a la que no he votat? - ¿Dec d’acceptar en silenci els desmans que en contra de lo més íntim per a mí com a amant de la meua terra veig cometre dia sí i dia també? - ¿M’he d’avindre a observar i acceptar com a bones, unes normes impostes per polítics venuts a interessos partidistes que busquen la perpetuïtat en sos càrrecs?
Puix no. Pense que la meua obligació com a ciutadà no arriba tan llunt.. I sobre tot me considere en dret a criticar i demanar contes, ad eixa grei que menja dels meus imposts sense el menor respecte a qui els alimenta. I entre les meues crítiques i ferms propòsits, tinc molt clara la postura cap al modo en que he de seguir escrivint, tant les meues obres com qualsevol atra manifestació artística o mundana. Yo parle i escric valencià. No reconec ni accepte les normes impostes per una acadèmia política servida per polítics. I si dels atres noumil cent dèsset votants, alguns consideren oportú plegar-se a les circumstàncies, cedint en ses convincions, yo no ho faré.
I no m’importarà lluitar a soles. Aixina m’ho plantegí fa molts anys i aixina ho seguiré fent el temps que em reste.
Nota de la redacció:(Vullc reflexar ací, en est entre parèntesis, que em sent identificat totalment en tot el contingut de l’artícul. F.B.U.).
BIBLIOTECA ACCS ----- LLIBRES RECOMANATS
“DE VINIS”. D’Arnau de Vilanova -- (Introducció, transcripció, traducció i notes de Vicent Lluís Simó Santonja) – L’Oronella 2007.
Per a conseguir qualsevol dels nostres llibres deuran dirigir-se a la bibliotecària de l’Associació, senyoreta LAURA TORMOS CLARAMUNT, telfno. 96.1493405 – Esperem les seues comandes. Gracies.
WEB EDITADA I MANTESSA PER webcasera2005 y el seu correu per les seus opinions