EL GUARDA
Informacions en llengua valenciana num. 45, Juny 2007
Pàgina Web:http://es.geocities.com/diarielguarda
Correu electronic: [email protected]
Telefon: 96-149-13-90
Revistes
Sumari
- Editorial
- Parlem com cal
- Moment poetic
- Fent camí
- Curiositats que deuriem saber
- Pensaments
- Colaboracións
- Llibre Recomanat
EDITORIAL Parlem de valencianitat FBU
-¿Serà un ensomi?-, puix encara que em sé despert, la realitat de la valencianitat de massa valencians, en més d’una ocasió em fa dubtar; puix no comprenc ni les seues postures ni molt menys les seues manifestacions i actuacions.
Me desinquieta només pensar que la meua idea puga no ser encertada en relació a est assunt, i me qüestione a sovint el per qué arribem els valencians a mantindre posicions tan contraries sobre el valencianisme i la seua esència. Precísament ara, durant este mes de Maig recent tancat, de cara a les Eleccions Municipals i Autonòmiques, esta problemàtica se n’ha eixit de mare fins aplegar a cotes inacceptables per part dels polítics de quasi tots els partits de l’arc parlamentari i dels que encara no hi perteneixen.
L’us i abús d’expressions en relació a les senyes d’identitat, cultura i llengua valencianes, porten en la majoria de les vegades, a confondre als electors, especialment per aquells que s’autonomenen defensors de les mateixes, sense ser-ho. Pijor encara, puix que son els més refinats detractors.
Anem a vore, que Valéncia fon un Regne arap, per a després, per la conquista del mateix pel Rei En Jaume I en 1238, continuà sent-ho, pero cristià, no hi ha dubte. El fet sancnant d’Almansa, d’ara farà pronte 300 anys, tampoc; com igualment durant estos darrers tres segles hem passat per tot, des de gerarquies, repúbliques i dictadures, fins arribar a l’últim sistema democràtic, on els valencians, per consens majoritari de tots els partits polítics, d’esquerres i de dretes, nos donarem un Estatut d’Autonomia. En ell es posarem d’acort en nomenar-nos, en avant, Comunitat Valenciana (per a mí no massa encertat), pero anem al cas que nos interessa:
-¿Per qué es mantenen “machaconament”, autonomenant-se País Valencià? O, si refrendàrem en el mateix Estatut que les llengües oficials dels valencians son la valenciana i la castellana, -¿Per qué reneguen de la més que reconeguda “Llengua Valenciana” i s’empenyen, ya sense vergonya, en nomenar-la catalana? – Per qué es presenten en tots els seus actes reivindicatius del valencianisme només que en banderes quatribarrades i republicanes? -¿Cóm uns atres han segut capaços d’inventar una nova acadèmia (AVLl), ya tenint-ne una els valencians, quasi centenària (RACV), dient-nos que era per a defendre i polir la llengua valenciana, quan, en realitat ha fet en ella i continúa fent-ho, una verdadera violació, adulterant-la i convertint-la, oficialisant-la, en l’infecte dialècte barceloní.
-¿De quína valencianitat estem parlant?- Lo recent apuntat és només una chiocoteta mostra de la realitat actual, d’una, llamentablement, bona part de valencians que rendixen pleitesia a Catalunya, fan gala de la seua catalanitat i enganyen als valencians de bona voluntat. Perque eixa és l’atra, , el poble pla ni s’entera del malcuinat que li fan, puix que ells sempre van per davant en la defensa dels interessos dels valencians. -¡Qué cara tenen!- Res en contra, per eixemple, sobre les banderes, puix cadascú és lliure per a expressar-se; pero, per favor, que no nos diguen que ho fan en nom de sa valencianitat. En tocant a banderes la valencianitat es demostra lloant a la Reial Senyera.
Desijaria que l’ensomi em portara, ya passades les eleccions, a que els polítics guanyadors, siguen els que siguen, arribaren a convencer-se sobre el significat d’eixa valencianitat que, tots ells, per lo menys de “boquilla”, preconisen:
-¿D’a on soc?- De l’actual Comunitat Valenciana, abans Regne de Valéncia; llavors, soc valencià. I ho seguiré sent.
-¿Quína és la meua llengua en una història rellevant i en un segle d’Or en son Haver?- La llengua valenciana, sense dubte.
-¿Quína és la meua bandera?- La Reial Senyera en franja blava. No en hi ha una atra.
Treballem tots junts i fem patria, que és de lo que es tracta. I ara, tornant a la realitat i parodiant a Simó Santonja, diré: “Ya està be de romanços”.
RACONET DE LA CULTURA -- Fernando Palos — LP 29.5.1997
Llum de sabiduria i progrés
Ya en l’època romana els dien Valencians als habitants del Regne (el qual data del 788 i s’extenia fins Conca i Calatayut), quant Catalunya (que era coneguda com Afranc i apareix molt confosa en Aragó i Provença), no existia (època àrap).
I mentres els pobles que formen Afranc estan atrasats, el nostre Regne florix i els seus centres de cultura de Dénia, Xàtiva i Valéncia donen al món grans talents, els quals en Lleis, Astronomia, Ciències, Medicina i Belles Arts competixen en els millors de Córdoba, Granada, Alexandria i Bagdat, que són els centres màxims de la sabiduria humana en aquells segles.
El Regne de Valéncia, des de temps unit, irradiava llum de sabiduria i progrés. La paraula “catalan” apareix per primera vegada en 1270 en una poesia del poeta Ghiraldo Riquier, pero Catalunya no prén cos fins al segle XVI i principis del 1600, lo qual ve a demostrar que la personalitat dels valencians com a poble propi està per damunt del català en 800 anys.
Ademés, Valéncia ha contribuït molt als segles d’or de la lliteratura i ciències aràbigues i varen ser astres de primera magnitut els seus ingenis: Abdahiliah Ben Abderrahman , fill de Valéncia, fon l’escritor més ilustre i de més talent del segle VI de la Ègira (any 1100); Abdallah Ben Isa, que fon el millor jurisconsult de son època (segle XII); Abdallah Ben Jahia Alhadhrami, també del mateix segle, que va ser el més gran filòlec i historiados del món àrap, etc., molts dels quals serviren d’estudi en Bagdat i Alexandria. Després vindria l’època provençal, Sur de França, s. X. Provença comença a espolsar-se als bàrbars i la naixent llengua de Provença influïx en casi tota Europa Occidental del Sur, i també entra en el Regne moro de Valéncia, la qual, per ser llatina i tindre una brillant civilisació, recibix en deferència el nou parlar.
I, per fí, naix el valencià, tal qual, el castellà, el portugués, el francés i l’italià. El valencià ya adquirix el seu màxim esplendor durant els segles XIV i XV (el primer segle d’or de les llengües romàniques) i, un poc més tart els atres quatre, els quals apleguen al seu moment àlgit, l’italià casi al mateix temps que el nostre, encara que més resagat, el castellà en els segles XVI i XVII, el francés en els XVII i XVIII i, el portugués en el s. XVI.
Puix be, és de tot açò d’on se constituïx la nostra Llengua Valenciana fins arribar a esta època (segle XIII), a on queda consolidada; ya que encara que és en este segle quant el Regne moro de Valéncia és conquistat pels cristians d’Aragó, en mans del Rei Jaume I, i a on el Regne se consolida social i jurídicament, l’idioma queda pràcticament intacte, puix que en la seua repoblació (Llibre del Repartiment), la població del Regne sols aumenta en un 5%, provenint de molts llocs, Navarra, Aragó, França, occitans, castellans, gallecs, l’actual Catalunya, etc. I venint poquet a poquet.
I ya entrem en l’època valenciana (s.XIII al XVII). Si és en l’època àrap quan la nacionalitat valenciana i el seu idioma es consoliden, destacant l’esperit valencià per entre els més superiors del món àrap, per la seua delicadea i sabiduria, ara els valencians tornem a imposar al món civilisat la norma en la ciència i en les Belles Lletres. L’any 1472, en Venecia, Joan Esteve publicà son “Liber elegantiorum”,primer diccionari d’una llengua romànica, la valenciana (...autoritate notarii publici, latina et valentina lingua”).
La llengua valenciana viajà a Roma en la boca del papes valencians, Calixte III, Aleixandre VI, la valenciana familia Borja triomfa en Europa, i el germà de Sant Vicent Ferrer, fra. Bonifaci Ferrer traduïx la Santa Biblia a la llengua valenciana (la primera vegada que es traduïx a una llengua romànica). Destaquen un Jordi, que immortalisà l’epopeya de Mallorca, un Martorell que escrigué el millor llibre del món, segons Cervantes, Tirant lo Blanch”. Un Roig, un Boix, un Gasull, un Fenollar, un Roiç de Corella, que per sí sols sobren per a elevar fins a la divinitat la paraula naixcuda del llavis més basts; fent del valencià una de les llengües més boniques i dolçes del món. (cite paraules del Papa Joan Pau II en la seua visita a Valéncia en 1982 “...en vostra fermosa Llengua Valenciana”); encara nos queden entre una lluminosa estela de grans i insignes pensadors, poetes, escritors i sabis en ciències, al magnífic Vicent Ferrer, orador, escritor-historiador i teòlec, únic en el seu segle que arrebatà a les multituts en son excels verp valencià per tot l’orbe cristià. I encara a Lluis Vives, el sabi humaniste del qual son talent i erudició se disputaren els pobles més cults d’Europa.
I si en tot este magne món de cervells elegits no és suficient per a donar vida pròpia a un àtom i crear d’ell lo bo, lo bell i lo diví, ahí nos queda l’incommensurable Ausias March, el qual en una sola de les seues obres eleva a Déu el dolç i beneït parlar de la nostra terra.
Ya en l’any 1926, la Real Acadèmia Espanyola dona entrada a les atres llengües no castellanes de l’Estat Espanyol, entre elles, per supost, la valenciana, sent el nostre representant l’acadèmic eminent Pare Lluís Fullana, qui en son discurs de presa de possessió afirmà “...l’existència del valencià com a llengua autòctona”. També en l’any 1965 la R.A. seguix donant-li la categoria de “llengua”, a la valenciana. A finals de Juny de 1982, el president de la R.A., Dàmaso Alonso, reconegué la particularitat de la Llengua Valenciana i la seua antigor sobre la catalana, en unes declaracions als mijos de comunicació. Per supost, tots estos sentiments dels valencians estan arreplegats en el nostre Estatut d’Autonomia, artícul septim, a on diu: “...els dos idiomes de la Comunitat Valenciana són el Valencià i el Castellà” (Juliol 1982), aprovat el mateix per la Constitució Espanyola. Part d’este artícul està tret d’un atre publicat en l’any 1932 per Roger Boty, fundador de Nova Germania i president de l’Ateneu Mercantil durant la Guerra Civil espanyola. Els gramàtics diuen sobre el lèxic: “Idioma es toda habla con história y literatura própia, i dialecto es toda variación local derivada de la anterior”.
Jugen vostés...
PARLEM COM CAL -- Lexicologia i semàntica -- LO RAT
“La paraula” (V)
Classes de paraules segons la seua funció:
Si nos atenem a la funció que representen les paraules dins d’una oració, podem classificar-les en:
Substantius = Designen a persones, animals o coses i actuen com a núcleu del S.N.: El noveliste escriu be.
Adjectius = Expressen qualitats dels sers o de les coses i actuen com a C.N.:
El noveliste jove escriu be.
Verps = Expressen les accions que fan els sers o les coses i actuen com a núcleu del S.V.: El noveliste escriu be.
Adeverbis = Acompanyen al verp per a precisar l’acció, actuant com a C.C.:
El noveliste escriu be
Pronoms = Substituïxen al sintagma nominal:
Ell escriu be.
Determinants = Acompanyen al substantiu, modificant-lo:
El noveliste escriu be.
Preposicions = Enllacen al verp o al substantiu en els seus complements:
El noveliste escriu en el paper.
Conjuncions = S’utilisen com a nexe per a unir paraules, sigtagmes o oracions: El noveliste i la seua novela.
-Aixarops i tisanes-- (M.Casaña-LP.26-4-06)
“Aixarops i tisanes, nits i vesprades”, açò se dia aixina perque ya se sap que, pel dia, qui tenia tasca per a fer no li cabia en el cap atra preocupació, puix estava clar que qui no treballa, a sovint badalla. Pero, be que parega d’atra manera, ahir, temps per a l’esplai i l’algassara l’hi havia, ya que la vida no exigia tantes coses, perque en molt poc, la gent se conformava i per lo tant no hagueren dit: “Per a vestir i menjar, s’ha de treballar; lo demés, tot és excés”. Excés i congoixa, que saben, huí en sobra. Se gasta lo que se té i lo que se déu i encara s’aspira a més.
I és que, actualment, ya no se conforma u quan se trova mal en un aixarop i una tisana, sino que se va al mege, se demana la baixa i, després, si no se millora se visita a l’especialiste, al psicòlec... Mentrestant, el cervell vola que vola com un cachirulo pels milers de compromisos, de problemes que se multipliquen quan aplega la fi de mes i no se cobra.
Per això és com un regal recordar un temps en el que sense tindre tant com ara, les enfermetats se curaven –o aixina ho pareixia- gràcies a les plantes i poc s’anava a casa del mege, puix era ell el que te visitava i a casa del potecari en rares ocasions. Eren dies aquells en que s’entrava moltes vegades al forn i poques voltes a la potecaria. Al forn s’anava per a còure el pà, per arreplegar els cacaus, la carabassa, els moniatos, l’arròs, la reganyà, les creïlles... que tot buscava l’alcavor per a entrar en l’infern de les brases i eixint bufant ben saborós. Tot açò hi se duya perque en casa tampoc teniem les cuines d’ara; car era el carbó i escasa l’electricitat, també cara; i, a vegades, també rara, puix encenies la pereta i, ésta, de quan en quan feya caraces i la llum s’amagava com les rates.
Rarament se compraven medicines. En el rebost abondaven les herbes sanes, la sedant tila, el sudorífic gingebre, la digestiva angèlica, l’estimulant hepàtic boldo, l’eucaliptus, sedant bronquial, l’hipertensiu visc, l’antisèptic llorer, l’analgèsica menta, les ortigues regeneradores de la sanc, el jolivert bon reconstituent, l’antireumàtica camamirla, l’aerofàgic fenoll, l’olivera antitensiva...
Aixarops i tisanes terapèutiques que la química casi ha apartat, pero que valen encara, per ser natural i manco perigoloses que les drogues actuals.
MOMENT POÈTIC Sonet d’amor (Joan Costa, S.J.)
Quantes voltes m’aquete a contemplar-te
i a perdre’m en la mar d’eixa quetut,
te mire i no me canse de mirar-te,
per a acabar en tú del tot perdut.
L’ull absort en ta cara, el llavi mut,
a soles el meu cor gosa parlar-te;
que ell a soles pot dir cóm has pogut
entrar tan dins de mí, i en mí quedar-te.
Reina de reines, celestial Princesa,
Mare de Déu, del Verp diví humanat,
que de ta carn la seua humana ha presa.
Quan me mires i em veus desamparat,
és que estic, en ta llum d’amor encesa,
de tú perdudament enamorat.
BIBLIOTECA ACCS ----- LLIBRES RECOMANATS
Corona poètica a la Mare de Déu dels Desamparats, 75 aniversari de la Coronació Pontificia. Lo Rat, 1998.
Per a conseguir qualsevol dels nostres llibres deuran dirigir-se a la bibliotecària de l’Associació, senyoreta LAURA TORMOS CLARAMUNT, telfno. 96.1493405 – Esperem les seues comandes. Gracies.
WEB EDITADA I MANTESSA PER webcasera2005 y el seu correu per les seus opinions