EL GUARDA
Informacions en llengua valenciana num. 43, Abril 2007
Pàgina Web:http://es.geocities.com/diarielguarda
Correu electronic: [email protected]
Telefon: 96-149-13-90
Revistes
Sumari
- Editorial
- Parlem com cal
- Moment poetic
- Fent camí
- Curiositats que deuriem saber
- Pensaments
- Colaboracións
- Llibres Recomanats
EDITORIAL ---Regne de Valéncia, ara més que mai--- FBU
Vullc remarcar, com sempre ho faç, que la nostra associació és apolítica. A continuació i per si ad algú se li ha oblidat, recordar-li que el nostre comés, entre molts atres, és defendre la llengua, història i cultura valencianes, per damunt de tot.
Això vol dir que, si algunes mides preses per partits polítics les considerem contraries i negatives als interessos del nostre Regne, hui Comunitat Valenciana, que menyspreuen la nostra idiosincràsia, s’aprofiten de nostra cultura, anulen la llengua valenciana i s’anexionen el nostre territori, sense pels en la llengua donarem sempre nostra opinió al respecte. Ya estem més que farts d’escoltar i llegir en els mijos de comunicació allò dels “països catalans”, especialment pels partits polítics d’esquerres.
Més farts encara de vore i constatar a diari, cóm els polítics catalans en primera instància, secundats pels panques valencians, en el Congrés dels Diputats espanyol i més si cap en el Senat, en tota la cara dura que és possible tindre, parlen i s’expressen en tota normalitat sense que ningú els repte, sobre l’entelèquia dels “països”, inclús presentant propostes sobre l’Estatut Balear per a que conste en el seu Preàmbul definint-se com a “nacionalitat històrica en el marc de la realitat nacional dels països catalans”. Explicant, ademés, que “són una realitat nacional compartida en Catalunya i el País Valencià”.
Pero, -¿Qué nos està passant?- Davant de tots estos absurts atacs contra la nostra Autonomia, llengua, identitat, història, etc... -¿Quí nos defén?- -¿Hi ha algun allumenat que des del govern central o autonòmic no deixe passar per alt tot este malcuinat que nos ofega i malcora?- ¿Quí és, puix que yo no el conec fins a hui?- ¡No el tenim; no existix!
En i des de la nostra Comunitat necessitem a governants, no només per a que diguen al poble que ací no passa res i que tenim un Estatut a on tot està clar i ben clar; nostra llengua valenciana..., bla, bla, bla..., no. Necessitem a gent que cride ben alt dins de les altes instàncies, en la llei en la mà, interposant querelles a dreta i esquerra (mai millor expressat), a tot aquell que nos ofenga de la manera sangnant com ho fan.
Ya estem farts dels “països”, en tot cas i açò ho deuríem tindre molt en conte els valencianistes, som Regne de Valéncia.
¡Ah, i que conste, no som polítics; repetixc, som defensors de lo valencià!
“El secessionisme llingüístic”-- (Josep Mª Guinot i Galán-LP.28.02.2000)--
En Freqüència els que neguen al valencià la categoria del idioma o llengua autòctona, independent del català, insulten de moltes maneres als que estan convençuts d’eixa independència. Sobre tot els diuen “blaveros” i “secessionistes”.
Lo de “blaveros” no els molesta, perque, encara que es diga en despreci, en realitat dir-li a un valencià “blavero” és una alabança: és dir-li que acata l’Estatut de la Comunitat Valenciana, que posa una de les senyes d’identitat valenciana precísament en la bandera tricolor en franja blava. Al contrari dels que preferixen la bandera quatribarrada, prenent-la dels catalans, que s’han apropiat de la del reine d’Aragó, renunciant a la seua pròpia.
En canvi sí els molesta, per injust, que els diguen “secessionistes” als defensors de l’independència de la llengua valenciana. Sobre tot els molesta que els diguen secessionistes de la llengua catalana, perque, si be el valencià en un sentit poc estricte, es podria dir secessió en conte de derivació d’alguna atra llengua, pròpiament només es podria dir secessió del llatí vulgar, i no del català; de la mateixa manera que es diuen derivacions i no secessions de cap atra llengua romànica les llengües neo-llatines: el català, l’italià, el castellà, el francés, etc. Totes les llengüies romàniques s’han format per derivació del llatí vulgar, de lo contrari encara parlariem en eixa llengua.
La secessió té lloc quan en un territori es parla una llengua i en un sector del mateix territori es canvia la normativa llingüística, com ocorreria, p.e. si en els EEUU d’América feren una normalisació llingüística independent de l’anglés, o en Andalusia, de l’espanyol. Pero eixe no és el cas del valencià en relació al català, perque en el territori del Regne de Valéncia no mai s’ha parlat ni escrit en català.
Les dos llengües, valencià i català, s’han desenrollat simultaneament i de modo diferent a través de l’història, fins al present, en que valencià i català tenen la seua peculiar fonètica, morfo-sintaxis i vocabulari. I prova d’eixa diferència són tots els esforços que es fan per a que el valencià se catalanise perdent les seues peculiaritats; la diferència està en que Valéncia prejaumina tenia ya el seu romanç, com demostren tesis doctorals (Penyarroja, Gómez Bayarri), els monarques fomentaren la llengua vulgar per mig de sabies lleis (els Furs, Consolat de Mar, etc.) i els escritors valencians portaren la llengua
al més alt nivell d’esplendor en un Sigle d’Or lliterari (Martorell, Ausias March, etc.) cosa que no va ocorrer en Catalunya a on hasta fa poc tots els filòlecs, inclús catalans, consideraven el català com un dialecte del provençal, i al mancar d’una important història lliterària pròpia, té que apropiar-se dels clàssics valencians.
Els filòlecs catalanistes per a fomentar la seua pretensió “unionista” haurien de demostrar que en tot el territori a on va sorgir el valencià i es parla encara, anteriorment es parlava català. I això estan molt llunt de conseguir-ho. És més, filòlecs d’innegable prestigi (G. Colón, Sanchis Guarner, Badia Margarit) ho neguen, pels pocs catalans que acompanyaren al rei D. Jaume en la conquista de Valéncia (cinc per cent dels soldats i la majoria de la Catalunya Oriental) i també per l’insignificància del numero de catalans que figuren en la repoblació posterior de la regió valenciana. Fals també, que els pobles conquistats per catalans parlen valencià i els conquistats per aragonesos, castellà. Ahí tenim com eixemple a Morella, a on es parla en valencià a pesar d’haver segut conquistada pels aragonesos. Aixó no hi ha ninguna persona culta que ho diga ya a no ser algun catedràtic que encara no s’ha enterat.
PARLEM COM CAL --Lexicologia i semàntica -- LO RAT
La paraula (III)
Classes de paraules segons els seus elements constituents:
1)- Paraules simples. Són aquelles que estan formades per un lexema (p.e.: formage) o per un morfema independent (p.e.: el).
2)- Paraules compostes. Són les paraules que estan formades per dos o més lexemes (p.e.: paraigües) o excepcionalment per dos morfemes (p.e.: perque).
3)- Paraules derivades. Són les que estan formades per un lexema i u o més afixos (p.e.: im-mort-al-itat).
4)- Paraules parasintètiques. Són aquelles paraules que se formen de la següent manera: prefix + lexema + sufix, sempre i quan cap de les combinacions: prefix + lexema i lexema + sufix tinguen existència en l’idioma (p.e.: es-pols-ar; no existixen ni espols, ni polsar).
PENSAMENTS (traduïts) ---- CHARO SÁNCHEZ
No sé, podria dir-te moltes coses més, pero cada pensament porta mil detalls afegits que corresponen a cada àmbit de la vida. No és lo mateix els detalls que puga tindre yo com a enfermera, que un mege, que un arquitecte, o que tú mateix en el teu treball. Cadascú en son món que l’envolta pot sentir i transmetre son carinyo en infinitat de detalls, pero primer ho ha de sentir com a persona i, després, compartir-ho. T’assegure que no és tan difícil quan u ho sent. Me pots dir que el temps és, precísament, qui mata l’Amor i el desgasta; pero eixa és la lluita... Si cada dia no es planta alguna cosa fermosa, la vida s’encarrega de plantar-ne atres...
Et podria dir un milló de coses més, pero estic segura de que el millor tractat sobre l’Amor s’afonaria en un instant davant la senzillea d’uns braços envoltant-nos la cintura i uns llavis besant-nos dolçament... Llegir la millor tesis no ens produïria ni la millonèssima part de sensacions que tenim quan es mirem als ulls de molt propet... Ni el millor llibre de poesia tindria la mateixa força i efecte que unes simples llínees escrites exclusivament per a nosatres... Qué vols que et diga...
FENT CAMÍ ---Sorpresa, per lo casual de l’assunt--- FBU
Soc asidu llector de diaris, dels quals i de tots ells retalle i separe noticies i artículs d’interés que em criden l’atenció i que, després, coleccione adeqüadament en àlbums.
En el diari El Mundo del 25 de Març passat, lligguí el següent titular: “Cataluña se apropia de documentos valencianos que se hallaban en el Archivo de Salamanca”. I ara va la sorpresa: Per a donar fé de la denúncia, entre sucoses explicacions dels denunciants, reproduïxen la fotocopia del document que ací igualment reproduïx.
Home, entre tants ciutadans i de tants pobles de les tres provincies valencianes que en aquella época i en tan especial circumstància, se desplaçaren a l’estranger per tal de representar els interessos valencians, sent nomenats encarregats de la venda de fruites (vullc pensar que es tractava de taronges, donat la data de dit nomenament), mira per a on, Albalat dels Sorells es feya present en França de la mà d’En Eduart Muñoz Orts, junt a sa dona i son fill de curta edat. I ara, pense que casualment, apareix gràficament en els diaris valencians com a justificant de l’expoli catalaner dut a terme en documentació històrica nostra.
La noticia negativa per lo obvi de l’assunt, per una atra banda i en relació al nomenament, m’alegrà molt. En Eduart era bon conegut de ma casa i millor amic de mon pare. Els dos junts, grans coneixedors especialisats en el treball d’exportació de la taronja, desenrollaren faenes com a inspectors d’almagasents de taronges, aixina com d’embarcament d’aquella fruita en destí als països de l’Est d’Europa.
Yo mateix, per treballart junt a mon pare des de ben chicotet, coneguí de ben prop al “tio Eduardo”; home serio i just, de bon caràcter, bon fumador de cigarros puros, respectat en lo poble, ilustrat i prou adelantat tenint en conte l’época en que vixqué. Bona prova de lo que dic és la noticia que hui comente. Llavors, ya feu el seu camí deixant alt el pabelló del nostre poble.
Els meus millors recorts per ad ell.
MOMENT POÈTIC --Al poble valencià— (Aureli López, Agost 1989)
En la sinceritat del pell a pell,
en la realitat d’estar nuet,
vullc obrir-me del cor fins al cervell
i dir-te lo que sent, suau, baixet.
M’he tornat esclau teu per voluntat,
com l’aigua al riu i el riu al mar
m’has lligat sense nucs, per llealtat,
com oferix l’amor que sap amar.
En el goig de patir per un fet gran,
veent com tot s’esmuny, se’n fuig, se’n va,
sent l’entrega més pura, bell esclat
d’afanys, reptes, arrels i pors i clams.
En la gran pau d’un jorn de sol i camp,
en la quetut d’estar a vora mar,
en la fortor d’un raig, d’un trò, d’un llamp,
en l’abatut descans després d’amar,
en l’acostar criteris, baratant,
en l’anar obedint, podent manar,
en la mà que s’ofrena, perdonant,
en la terra banyada pel suar
de qui trau d’eixa terra, llibertat...
senten tanta grandea, VALENCIÀ.
COLABORACIONS –Aquells trenets mig tartanes-- (Manuel Casaña)
Massa apressa vola l’avió. Massa inclús, corren els coches i les motos. O els trens com l’AVE i l’Euromed. I podem dir també que el “Metro”, puix este caldria dir-li “kilómetro” perque quan et descuides –i acabes de pujar- resulta que tens que baixar. I tot perque ho concebim en corruixes: el treball, la diversió, els viages, les vacacions. I el cas és que en tanta pressa que solem tindre, sempre fem tart a quasi tot. Confiem tant en la velocitat, en estar a punt de partir a on siga, que tenim els aeroports plens de gent que espera, que mira els seus rellonges i desespera per l’impaciència d’anar-se’n o de que apleguen els que corrent feren també el viage. I, a lo pijor, sol passar mija hora de l’arribada del vol i se sent pels altaveus: “Perdonen, el retràs del vol 543...” –que és el teu-. Aixina que paciència, tila en lloc de café i... resar per a que arribe. Que també pot ocorrer que, en eixe precís moment, reivindiquen pilots i assafates algun aument de salari i et quedes esperant. És quan penses i sopeses que les presses no valen res; que lo que interessa és arribar, sancer, quan siga.
Yo, que sempre he anat corrent i el temps corria encara molt més apressa que yo, comprenc ara, que no és bo correr tant. Que és una sort que existixquen estacions. I tenien que ser com aquelles del trenet d’abans, a on parava la màquina i tenies temps per a fer-te un almorzar i, inclús, en els grans trayectes, vore les afores de la població a la qual arribaves, beure aigua de les botiges –a chavo el trago-, i comprar navaixes, aventadors per a les mosques o esperar la rifa dels caramels, i dotorejar lo que el cap de l’estació havia plantat en el seu chiocotet hortet, voreta via. Aquell temps –i u tenia ganes de que passara- no corria tant com el d’ara. Per això he volgut fer el trayecte Valéncia-Moncada, que hui es fa en un bufit en el Metro. Pero -¿saben lo que els dic?- Que no és gens divertit. No aplegues ni a avorrir-te. Arribes massa pronte. Ni ocasió te dona a llegir el diari. Per lo tant, els dic aquell sabi consell: “No hi ha que correr tant que tot aplega a son temps. El vell se’n va i el jove es fa vell”.
BIBLIOTECA ACCS ----- LLIBRES RECOMANATS
Ortografia valenciana (Les Normes de l’Acadèmia) RACV-1991
Per a conseguir qualsevol dels nostres llibres deuran dirigir-se a la bibliotecària de l’Associació, senyoreta LAURA TORMOS CLARAMUNT, telfno. 96.1493405 – Esperem les seues comandes. Gracies.
WEB EDITADA I MANTESSA PER webcasera2005
