EL GUARDA
Informacions en llengua valenciana num. 41, Febrer 2007
Pàgina Web:http://es.geocities.com/diarielguarda
Correu electronic: [email protected]
Telefon: 96-149-13-90
Revistes
Sumari
- Editorial
- Parlem com cal
- Moment poetic
- Fent camí
- Curiositats que deuriem saber
- Pensaments
- Colaboracións
- Llibres Recomanats
EDITORIAL BEURE AIGUA DE BONA FONT FBU
És lo millor que podem fer quan tenim set, beure aigua de la millor font. Pero clar, ¿quína és la millor font i a on s’encontra? – Eixa és la qüestió. Fonts n’hi ha moltes i per tot arreu que donen aigua, unes de molt clara i atres de térbola i fins infecta, per tant hi haurà que enterar-se be de quína és l’aigua que bebem a diari, no siga cosa que siga de la roïna i, a la fí, acavem tots infectats. Aplicant esta regla al valencianisme, no és suficient dir i sentir-se valencians, puix que això, en termes generals ho som i sentim tots (encara que hi hagen massa excepcions).
És convenient, a l’igual que en l’aigua per a beure, també en el valencianisme coneixer les millors fonts d’on traure l’arrel més fidedigna de nostra història, la del poble valencià- Regne de Valéncia, aixina com de la llengua valenciana. Qui vol, qui desija enterar-se i profundisar en eixes labors, segur que encontrarà sense fer massa esforços, a on dirigir-se; des d’ací i fent gala del treball mamprés per la nostra associació, donem les dos entitats més genuïnes i representatives del valencianisme: “LO RAT PENAT”, i “LA REAL ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA”, abdós en el cap i casal. Allí segur que encontren el material suficient per a saber lo que cal. Ademés i tan important com lo primer, dependre a valorar a les persones i personages, entitats, associacions, colectius, escritors, poetes, etc., que treballen i defenen el valencianisme genuï. A la vegada, igualment s’enteraran a on estan les aigües térboles i infectes, per a que sàpien eludir-les o defendre’s d’elles, o rebatir-les si cal. Una bona mostra de lo que ací apunte es llig hui en esta revista, en l’apartat de Colaboracions:Ad això li dic yo “beure aigua de
bona font”.
RACONET DE LA CULTURA --- (XIII) Salvador Faus i Sabater
(Recopilació Històrica sobre la denominació “Llengua Valenciana”1994)
Autors i bibliografia didàctica de la Llengua Valenciana-(12)
Acadèmia de Cultura Valenciana- (Valéncia, 1915, ab la denominació de Centre de Cultura Valenciana), ha publicat en 1979, Ortografia, i en 1981, Documentació formal de l’ortografia de la llengua valenciana.
Rosa Armiñana i Navarrete – (Valéncia, 1918), professora de llengua valenciana, ha publicat en 1978, Arrels, “llibre d’ensenyança de llengua valenciana” que també conté un Vocabulari valencià-castellà.
Castell – Ha edital l’any 1977 en Alboraya un Diccionario castellano-valenciano, valencià-castellà.
Vicent Martínez i Pertegás – Ha compost i editat en Valéncia l’any 1978, el Menut Diccionari castellà-valencià.
PARLEM COM CAL “Sistema consonàntic valencià” LO RAT
Grafia Nom Eixemple Grafia Nom Eixemple
b be barca n ene navaixa
c ce cendra, casa p pe pedra
ç cedeta llançar q qu quatre
d de dacsa r erre cara, ràdio
f efe figuera s esse sopa, rosa
g ge gabia, giner t te terme
h haig herba v ve vell
j jota joc w ve doble Wagner
k ka kilo x xe bruixa
l ele policia y i grega yo
m eme mare z zeta zero
“els dígrafs en la llengua valenciana”
ch che chica ny enye canya
gu gu guerrer qu qu quimera
ig ig roig rr erre doble carro
ll elle llanda ss essa doble passejar
PENSAMENTS (traduïts) ---- CHARO SÁNCHEZ
Tanquí els ulls i li prenguí la mà a mon pare; era l’unica manera de diàlec en els darrers temps entre ell i yo. Com s’havia quedat sense parla, li pressionava la seua entrellaçada en la meua i ell em tornava la pressió. Era una intensa comunicació; nos diem aixina tantes coses... Quan a l’apretar la seua mà li dia: “que estic ací...”, ell debia respondrem: “gracies”. I allò portava implícit tot lo demés... Els seus ulls, moltes voltes se li omplien de llàgrimes i yo em posava en ell. Nos diem, mirant-nos, lo que no podiem dir-nos de paraula.
He de reconeixer que lo que estava vivint produïa en mí una extranya acumulació de sentiments contraposts. Unes voltes estava rebel contra tot i contra tots; i si la vida haguera tingut “cara”, li l’haguera partit en més d’una ocasió. Atres, pel contrari, sentia una estranya força que percebia en els moments més dèbils i desassossegats, que em donava una fonda serenitat i pau mentres estava dins d’aquelles quatre parets. Era com si el sofriment tinguera el poder d’acaronar al mateix temps que et ferix i danya... -¿Seria possible allò que sentia? – Si el sofriment fa marudar a través de la crua realitat del mateix, tal vegada, un sofriment acceptat comporte en sí mateix un sentit de la vida real i autèntic. Unir abdós coses seria con agafar la vida per sorpresa. Aurir els ulls i vore una atra dimensió dels acontenyiments; sobrevolar per damunt dels problemes, tenint consciència de vore la solució dins de nostre cor... Pero, en estos dies m’encontre nadant entre sentiments que unes voltes amenacen en “aufegar-me”, i unes atres em fan “volar”
FENT CAMÍ Aprenentage de guitarra FBU
A poc a poc, pero sense parar-se, des de l’Associació anem fent camí potenciant accions que comporten un millorament de la cultura en el nostre poble; no molt, pero n’anem fent.
El 30 d’octubre de l’any passat s’iniciaren unes classes de guitarra, una vegada per semana, per a dos grups de 4 persones. El cost total de cada classe per abdós grups és de 60 EUR, dels quals l’Associació Cultural Castell dels Sorells subvenciona el 50%.
Desigem molt d’èxit als alumnes a la vegada que els demanem posen tot l’esforç necessari en dependre a interpretar este interessant i tan espanyol instrument. Estem segurs de que el seu professor, En Rafel, aixina ho conseguirà i en un pròxim futur tindrem el plaer i goig d’escoltar-los.
MOMENT POÈTIC -- “Poble perdut” (Emili Ridocci Miquel)
(Tres crits espigolats des d’una gola), premi MURTA-Xavier Casp, 1979)
Recorde el poble de la meua infància,
encara prop en l’espai de les hores;
poble digne per la humil elegància
de les costums, hui ya mortes, que plore.
Aquell sentiment tranquil de la vida
que fea treballar, la terra blana,
sense cap pensament de pressa i mida.
Recorde aquella gent senzilla i plana...
Recorde aquella manera de viure
sense anar pel cami.
Recorde la terra pròpia i lliure...
Recorts d’un temps que guarde dins de mí.
Recorde a les dones tallant la llenya
per a les nits de l’hivern, per al fret.
Recorde el casino i aquella penya
d’amics que, junts, apagaven la set.
Recorde el rogle de chiquets jugant
a ser hòmens majors -¡oh, gran misteri!-.
Recorde a les dones velles plorant
junt a les portes del blanc cementeri.
Definitivament,
Puc reviure i refer aquella vida
-sol dins de mí, pero cada moment-
tan meua, tan volguda, tan sentida.
Aquells cristals trencats en l’estació,
com demanant unes finestres noves.
La llarga espera de l’excursió
a les muntanyes, la font i les coves.
Puc vore’m dalt de l’arbre, prop al niu,
mentres baix tots ajugaven per mí.
Encara puc suar el sol d’estiu
que eixia tan pronte, cada matí.
Recorde aquella vida
tan meua, tan volguda, tan sentida...
COLABORACIONS Recordant a Xavier Casp (LP. 30.03.1997)
(L’inquisició contra el “lo”)
La penúltima nit de Falles, una periodista de TVV (suponc que és periodista), acabà d’entrevistar a un senyor a la vora d’una falla, desijant: “que vosté ho passe el millor que puga”. Eixe “el” apunyala traïdorament la naturalea i la naturalitat de la llengua valenciana. I això passà en el carrer en una d’eixes nits que lo popular –popular en el millor i més ample sentit de la paraula- omplia de majoritària festa la vida de la capital valenciana. I no m’atrevixc a preguntar cóm és possible tal irresponsabilitat, perque m’aborrona la sensació de pena i de ràbia. ¿Quí ha manat –sí, manat- a eixa jove que eixecute tal improperi llingüístic? Perque ella, en sa casa, casi estic segur hauria dit: “que vosté ho passe lo millor que puga”. Clar que açò enredra la qüestió perque, ¿quí mana en RTVV? Esta és una pregunta tan oberta i tan repetida perque no troba contestació des de que, a costa dels imposts, eixe montage de monstruosa influència pública, començà a falsejar i desvalencianisar la llengua valenciana. I si està molt be que lo que nos cobren se diga imposts perque nos els imponen, és d’inacceptable contrasentit que als que paguem nos imponguen també lo que no volem. Conste que estic segur de la realitat important d’este plural: lo que no volem. (En RTVV haurien dit: “el que no volem”.)
Pareix mentira que un servilisme ignorant, impúdic, obtús i desficaciat, haja penetrat inquisitorialment en el llenguage de l’oficialitat valenciana contra el “lo” tan imprescindible i valencià des del sempre dels valencians que ho foren i nos feren ser-ho. Ací va un eixemple només d’uns pocs dels nostres clàssics: Jordi de Sant Jordi: “lo ver me par falsia”; Joanot Martorell: “de tot lo que la comtessa havia dit”; Ausias March: “sera ben cert lo tart apercebut”; Sor Isabel de Villena: “lo que als homens paria impossible”; Joan Roiç de Corella: “lo que poden entendre”; Jaume Roig: “lo que.m posava”. No ne calen més d’aquell gloriós temps. I no ha desaparegut mai l’us constant del “lo”, vivíssim en la llengua valenciana del més amagat racó del nostre territori. Inclús en poderosa presència; ací va un reconeiximent, encara que volent dissimular, de Manuel Sanchis Guarner: “Les formes antigues de l’article masculí emprades pels escriptors clàssics i renaixentistes són “lo” i “los”, les quals són encara les úniques vives a les comarques del Maestrat i de Morella”, no res menys que “les úniques vives”. No desapareix ni quan arribem als “selectes” de la Renaixença, que és quan comença el moviment d’interés per a la llengua escrita. Els “amadors de les glòries valencianes” funden en 1878 “Lo Rat Penat” i crec que és prou un eixemple del poeta més destacat, Teodor Llorente; “si tu has dit ya lo millor”.
He dit adés que m’aborrone de pena i de ràbia, de ràbia per eixa espècie d’esclavitut que és impotència personal, i de pena per la convicció de que el mal que no se cura, s’endanya, de tan imprevisibles com greus conseqüències. No m’importa que els descarats o els indiferents, o els frívols diguen que estic donant a l’inquisició contra el “lo”, una importància exagerada; la veritat és que lo del “lo” és l’eixemple més viu perque representa lo més purament illògic de la llògica que deu presidir tota raó filològica, i també perque assumir sense més ni menys la desaparició del “lo”, significa el principi més ominós i onerós de l’injustificable submissió llingüística.
I és eixa disfrassada submissió la que fa dir puerilitats com, per eixemple, esta de Jesús Huguet: “Lo lógico hubiera sido remitir la competencia lingüística a las universidades”, i com se creà el “Instituto Interuniversitario de Filología Valenciana”, ell afig que ya era posible dar esa competencia en materia lingüística a la Universidad de Valencia, pero este organismos se creó en enero de 1995 y no tuvimos tiempo de hacerlo”. Magnífic. M’agradaria que el senyor Huguet nos diguera a quína universitat espanyola, gallega, vasca o catalana, li han donat l’autoriat llingüística els espanyols, els gallecs, els vascs o els catalans. Que yo sàpia, a ninguna; ¿veritat, senyor Huguet? I ya que estic en manifestacions d’este senyor, veig que ha dit que “en la Comunidad Valenciana no se puso nada de eso en la Ley de Uso, porque se entendia que teniamos el consenso de las Normas del 32”. ¿Quan senyor Huguet, s’han utilisat oficialment eixes Normes? Vosté les coneix i sap que no les han seguides mai ni tan sols en l’ortografia, perque només d’ortografia tracten les aludides Normes del 32. Només s’han seguit els criteris llingüístics del “Institut d’Estudis Catalans”; ¿d’on si no, s’han tret la “tz, inexistent en tals Normes?, “tz” de la que usen i, per desconeiximent, abusen; conserve una fotocopia d’un chec de les Corts Valencianes pagant-me unes poquetes pessetes, que està firmat un dia “ontze”. Pero en això de posar la “t” són d’una destrellatada passió, vinga o no vinga al cas: “tx”, “tg”, “tj”; ací va el cas del conegut, molt conegut per les polèmiques obres en el sofrit caixer del nostre vell riu Turia, “Vetges tu”, quan en valencià és “veges” i en català “vegis”, pero sempre sense la “t”.
Per si faltava algun atre escamoteig, també silencien que en la redacció de les tan repetides com contradites Normes del 32, podem llegir “huí”, “eixe”, “nosatres”, “obtindre”, “este”, “estilisació”, “creixcut”, “atres”, “composts”, “ací”, “los femenins”, “los casos”, etc... Resulta que el pobre “lo” també apareix en eixes Normes.
I pensar que totes eixes i moltes atres insensatees nos les diuen sense cap desinteressada intenció, seria fer-los un favor que no nos han demanat. Pero lo que me pareix ya massaés que creguen que tots els valencians, a excepció d’ells, som uns inofensius ignorants als que se nos pot fer engolir qualsevol roda de molí. En part, només en part, no s’equivoquen en los de “inofensius”; és cert que per educació, per bona educació, som incapaços d’ofendre; pero ho som tant com capaços som de posar les coses on per naturalea, per raó i per convicció, han d’estar. El nostre patriotisme cultural no serà mai agressiu ni violent perque, posseïdors de les tres condicions que acabe de significar, actuem en plenitut de fe per inspiració d’esperança.
BIBLIOTECA ACCS ----- LLIBRES RECOMANATS
L’Agricultura a més del Paisage – Ponències de les XIV Jornades d’Aellva.
Per a conseguir qualsevol dels nostres llibres deuran dirigir-se a la bibliotecària de l’Associació, senyoreta LAURA TORMOS CLARAMUNT, telfno. 96.1493405 – o per e-mail a Francisco Blasco Urios Esperem les seues comandes. Gracies
WEB EDITADA I MANTESSA PER webcasera2005