EL GUARDA
Informacions en llengua valenciana num. 40, Giner 2007
Pàgina Web:http://es.geocities.com/diarielguarda
Correu electronic: [email protected]
Telefon: 961491390
Revistes Sumari
- Editorial
- Parlem com cal
- Moment poetic
- Fent camí
- Curiositats que deuriem saber
- Pensaments
- Colaboracións
- Llibres Recomanats
BON I FELIÇ ANY NOU 2007
El Dissenyador d' esta página els desija a totes les persones feliç any 2007
EDITORIAL VALÉNCIA hui FBU
¡Ché, qué bo!, ¡albíxeres!, ha naixcut el diari del nostre Regne; ya era hora.
Des del valencianisme el necessitavem més que l’aire per a respirar. El passat 29 de Novembre, en principi una data atípica, inesperada..., vea la llum (els valencians també) el número 1 del nou diari.
Només pel fet de posseir en la presidència del seu consell a En Joan Lladró Dolz i en la direcció a En Baltasar Bueno, podem estar tranquils de que el contingut i llínea a desenrollar en totes les vertents informatives, seran diàfans, paleses i sense amagatalls. Dos persones honestes i valencianes a carta cabal, que deixen la seua impronta de vera valenciania allà per on passen i en les obres i treballs que porten a cap. Des de la nostra humil Associació Cultural Castell dels Sorells els donem, als dos, la nostra felicitació més sincera, aixina com els desigem un èxit complet.
Ya era hora de que, sistemàticament, els nostres cervells més preclars nos facilitaren per mig d’esta via popular, diariament, les veritats històriques de les quals som actors, relators i amos. Quín goig llegir, cada dia, a En Vicent L. Simó Santonja, delectant-nos en els seus “Temas Humanísticos” i “Romanços”; o al mateix director del diari, en “Vent de Garbí”; ¡Quínes veritats més qualificades nos conta... i cóm va colant-los, ad alguns, les més sutils pero a la vegada no menys feridores sentències...; de quan en quan fruir de les lliçons magistrals d’En Ricardo Garcia Moya en ses conclusions sobre la llengua valenciana, per atra banda, irrebatibles; o de tants atres colaboradors que fan d’este diari, després d’un mes de vida, imprescindible la seua llectura. De bona veritat, tot un lux per al món valencianiste.
Estic convençut de que, en ell i per mig d’ell, tenim la millor ferramenta per a fer front a l’intromissió forànea que patim. M’explique: És palés, per lo recent dit més amunt, que VALÉNCIA hui és el diari del nostre Regne; pero és que, ademés, crec que el consell d’administració deuria fer un estudi exhaustiu sobre la possibilitat d’implantació, quan abans millor, en principi en Catalunya, especialment en Barcelona, aixina com també en Madrit. El per qué és obvi: Donant per supost que hi hauria que subvencionar esta parcela, per tant, contar en les pèrdues crematístiques corresponents, no és menys real que l’única manera de que fòra de nostra comunitat s’enteren de la nostra realitat i problemàtica, és facilitant-los l’informació correcta i seguida, és dir, a diari. Ademés, explicitada per persones i entitats fòra de tot dubte que poguera dur a malentesos.
L’inici seria dur, pero l’idea crec que té gancho i pot “enganchar” a un segment de ciutadans que, ací i allà, s’interessa per estos assunts “territorials, llingüístics, històrics, etc...”. El nostre problema, independentment de l’atac voraç del poder català... home, nos faltava ara l’alcalde de Barcelona, senyor Hereu, fent-los una carta als veïns del carrer de Valéncia en aquella ciutat, aclarint-los que el Cap i Casal del nostre regne, és dir, Valéncia, és, ni més ni manco, la segona ciutat en importància dels “Països Catalans”...¡lo que faltava!; puix be, el nostre problema és que fòra d’ací, ningú sap res de res sobre el malcuinat que patim. I d’això és tracta, d’aclarir-ho en atres parts d’Espanya. I fer-ho per mig d’est invent maravellós que és VALÉNCIA hui.PENSAMENTS (traduïts) ---- CHARO SÁNCHEZ
Àlçat i mira per la finestra, voràs el cel plagat d’estreles... Raonablement sabem lo que són; pero yo preferixc pensar en una nit aixina, que eixes llumenetes que parpallegen allà en lo alt, són senyes que em fan les persones que vullc i se n’anaren abans que yo, i que, junt ad eixe Deu que nos espera en lo cel, m’estan dient en sa llum que estan vives en l’infinit per a mí... I cada nit, quan les mire, em besen i m’acaronen en sa tendrea feta llum... ¡Ya sé que no és raonable pensar així! Pero... -¿No és més bonic?- I quí sap, si ademés de les explicacions científiques, açó no puga ser veritat...FENT CAMI Alejandro Tortajada Trenco, (Alex) FBU
Autor-director-actor de teatre, d’Albalat dels Sorells.
Ya he parlat ací d’este jove fill del poble que porta el teatre en les seues entranyes. Teatre, ademés, deprés com cal en l’Escola d’Arts Escèniques del Cap i Casal, per tant en la base imprescindible per al complet coneiximent d’este antiquíssim art.
Molta gent d’Albalat, entre la que me trobe, ya hem tingut el gust de presenciar el seu treball en les tres facetes, la primera, dirigint en l’anfiteatre del poble, en febrer de l’any passat, La familia, de Carlos Liscano. Fon tot un èxit. Ya en l’estiu del 2006, en el teatre Rialto de Valéncia, interpretant la primera figura, José, de l’obra de Juli Disla, Terrorífica fiesta del pijama 1 y 2. Igualment una bona interpretació de tota la companyia pero, especialment la del jove Alex. Y ya, la darrera, el passat mes d’Octubre, en el teatre El Carme, igualment del Cap i Casal, fent un arreglo de l’obra sobre la vida de Federico Garcia Lorca, La sangre tiene voz, ademés d’interpretar el paper de l’insigne personage. Fon magistral.
Ara, precísament m’entere per son pare, el volgut quiosquer Alejandro, que Alex s’encontra en Argentina fent una estància de dos mesos en la ciutat de Buenos Aires i que allí, el 21 i 28 d’este mes de Decembre actuarà, en el teatre El Grito, representant la mateixa obra de El Carme, és dir, novament La sangre tiene voz.
Ad açò li dic yo, fent camí. Des d’Albalat li desigem tots, estic segur, molt de èxit en eixe treball mamprés, tant en la tourné argentina, com per al futur. S’ho està guanyant a pols.MOMENT POÈTIC -- La cançó del vagabunt – (Just Llorca i Llopis)
Ell tenia els seus millors recòrts
guardats en el brasil d’un lloc íntim del seu cor.Després vingué el rostre del Món;
darrere: les amargors, els desenganys,
les enveges; i, com porta que no es pot obrir,
l’oblit, vestit d’impenetrable silenci.La paraula llar ya no significava res per a ell;
tal volta, una quebraça plena de nostàlgies;
irresistible tentació d’una promesa condicionada.El vent, al clarejar,
li portarà el mateix mensage de tots els dies:
Caminar, caminar, caminar;....... caminar.L’hostal a on arribà la nit anterior,
serà deixat, per a sempre,
pel viager que mai regressarà.
De la seua estada, no quedarà amor ni amic.
I atra volta la reduïda bellea de l’aldea
contemplada des de lo alt d’un camí.I atra volta en l’anonimat de la cuneta, d’a peu,
baix l’ample i gelat sostre del no saber cap a on tirar;
expost a les intempèries del sol, de la pluja;
malvist pels qui, envanits o preocupats,
caminen, a cavall dels interessos, cap a immediates metes.I, com únics companyons: la sugerent soletat
d’aquell arbre hostajat sobre la suau oferta del tossal;
la lluntana blancura d’una casa;
la serenitat de l’horisó dibuixada
sobre els pensaments d’inalcançables montanyes....COLABORACIONS -Safanòries morades- (Man.Casaña, DDV. 07.11.03)
No més tart d’ahir els parlava a vostés del soroll que armavem els menuts quan passava un carreter portant el carro carregat de moscatell. Ya els vaig dir que donava alegria vore’l aplegar. I esperança. Pero, el cas és que a voltes, quan se tenia fam lo mateix donava que fora sucrós de raïm, que groguenc de panolla per a després poder-la torrar. O una remolacha que, si a gust se la menja la vaca, no manco el chiquet que tenint-ne una en mà, feya son berenar. O en una safanòria, tendra i morada...
Com tant els dies de fret com els de calor, les vaques i porcs, gallines i coloms tenien que menjar, el llaurador sempre s’enrecordava d’ells i al tornar a casa mai s’oblidava, ni d’ells ni de la dòna, a la que li duya: bledes, cols, lletugues, cacaus, o cebes, creïlles i boniatos que igual se’ls menjaven cruns, que bollits , que torrats.
Aixina que no era gens estrany que hi haguera pas de carretades de panolles, de canyots, d’herba, branques de taronger i de la dolça safanòria, eixa que fa anys que ya no la veig per cap lloc. No sé per qué. Cosa de gusts serà; puix, ara, lo que se veu en lloc de l’hispano-aràbiga “safunarya” –de raïl fusiforme i molla morada, jugosa i comestible, que al menjar-te.la te pintaves llengua, llavis i nas-, és alguna parenta d’aquella, la carlota –carota llatina- de color taronja, menys dolça i manco gran, que se la mengem nosatres i li la donen als cavalls, puix diuen que les garrofes els donen massa fortor i les carlotes els tranquilicen i milloren la vista, tant als que troten com als que van al pas.
No sé si serà per les modes gastronòmiques, o per tindre manco dolçor, la carlota servix millor per a fer guisos, ya que hui en dia qui no té prohibida la sal, té el sucre, sobre tot els que som majors. Pero en fí, he volgut raonar sobre aquella safanòria que estava present en el nostre hort, com la botija dalt d’un plat posat en taula. Safanòria molt rica en vitamines B, C, D, E i la provitamina A; i que també servia per a fer cataplasmes i curar les bambolles si t’havies cremat. Ah, i que era rica en pectina i sals minerals. Safanòria morada, ¿en quín forat t’has amagat?PARLEM COM CAL Glossari: LO RAT
Mesquita.- Edifici religiós de la cultura musulmana.
Cimbori.- Cos cilíndric que sustenta la cúpula (p.e. en les iglésies).
Migjorn.- Punt cardinal equivalent a Sur.
Alçaria.- Altura.
Avenc.- Pou, alvenc.
Fullaraca.- Moltes fulles d’arbres, caigudes, per terra.- Cosa insubstancial.
Embafat.- Que està fart d’alguna cosa; especialment es diu del dolç.
Torcimany.- Que vol canviar la voluntat d’un atre.RACONET DE LA CULTURA --- (XII) Salvador Faus i Sabater
(Recopilació Històrica sobre la denominació “Llengua Valenciana”1994)
Autors i bibliografia didàctica de la Llengua Valenciana-(11)
Manuel Sanchis i Guarner.- (Valéncia, 1911-1981), escrigué una Gramàtica Valenciana, editada en Palma de Mallorca l’any 1950.Enric Valor i Vives.- (Castalla, 1911), ha escrit Lea valenciano en diez dias (1965), Curso de Lengua valenciana (1966), Millorem el llenguatge (1971), La flexió verbal (1983).
Josep Giner i Marco.- (Valéncia, 1913), llingüiste que signava ab el pseudònim de Guillem Renat i Ferris, escrigué La conjugació dels verbs en valencià, editat en 1933 en Castelló; El tractament de la e llatina tònica en valencià, editat en Buenos Aires l’any 1943 i Els pronoms en valencià.
Bernat Montsià.- El valencià en vint lliçons, editat en Valéncia l’any 1964.
Francesc Ferrer i Pastor.- (La Font d’En Carroç, 1918), ha publicat Diccionari de la rima (1956), Vocabulari valencià-castellà (1960), Vocabulari castellà-valencià (1967), Vocabulari castellà-valencià i valencià-castellà (1967) i lliçons d’ortografia (1973).
BIBLIOTECA ACCS ----- LLIBRES RECOMANATS
Front a la Mar, de Maria Jesús Coves, escritora de l’any 2005, en llengua valenciana, colecció Rajolar, num. 2Per a conseguir qualsevol dels nostres llibres deuran dirigir-se a la bibliotecàri de l’Associació, Correu electronic: [email protected] o la senyoreta LAURA TORMOS CLARAMUNT, telfno. 96.1493405 – Esperem les seues comandes. Gracies.
WEB EDITADA I MANTESSA PER webcasera2005