logo titulo


INFORMACIONS VALENCIANES

EL GUARDA
Informacions en llengua valenciana num.4 Desembre de 2003
Pàgina Web:http://es.geocities.com/diarielguarda
Correu electronic: [email protected]
Telefon: 961491390


Edita: “Associacio Cultural Castell dels Sorells”
Albalat dels Sorells – Gran Via Comtes d´Albalat, 14 – Num. 17,

Revistes

Sumari


¡¡¡¡ Felicitats per a tots. Bon Nadal i millors desijos per a l´any nou!!!!

EDITORIAL FBU

Per als catòlics, per als cristians, Decembre és un mes important; pot ser el que més, puix que fon quan naixqué Crist-Jesús, fill del Deu creador, per mig de la Verge María. El dia 25 es celebra el Nadal, la festa de la vinguda de Deu a la Terra, fa d´açò 2003 anys. Des de llavors i des d´aquell precis i important moment, l´història canvià radicalment segons la concepció de vida que ens predicà i nos donà eixèmple en sa propia persona, el mateix Jesús de Nazaret.

Hui, passats dos milènis d´aquella efemèrides, encara que en fortes oposicions per mig d´atres creències religioses, sectes de tot signe i en tot temps, ateísme, etc., etc., el cristianisme, Cristo, està entre nosatres; la seua idea és més fresca cada dia que passa, les seues ensenyançes son més vàlides i s´entenen millor; i son de rabiosa actualitat.

A la qüestió del perqué això és aixina, sols que hi ha una resposta clara i diàfana, es dir, no existíx ninguna oposició possible que siga capaç de derrocar la raó; I Crist i la seua doctrina son la mateixa raó, contra la que mai ningú podrà triumfar, per molt poderosos i forts que siguen, puix que sempre, a la fí, es manca lo principal, la raó.

Per supost, salvant la gran distancia sobre esta primera idea, se m´ocorrix plantejar-ne una atra que nos afecta a nosatres, els valencians, puix que igualment tenim una raó de pés que defenem, per creure en ella: En la llengua valenciana, diferent d´atres i independent. També, com els cristians en les seues pijors époques, encara que de diferent manera, nosatres patim els atacs furibunts del poder català, recolzat pels pancatalanistes valencians, que tracten per tots els mijos al seu abast, d´absorbir-nos manipulant tota la nostra història.

La raó no la defenem sols que el poble plà, sino que també els nostres filòlecs i llingüistes valencians, els nostres historiadors, en definitiva, els nostres científics carregats de saber i de raó. A més, ya en els sigles XIV i XV, els nostres més preclars escritors dien i refrendaven en els seus llibres, que escrivien en “llengua vulgar valenciana”.

Això, hui com abans, resta ahí escrit sense poder canviar-ho. Eixa és la raó.
TORNAR AL PRINCIPI

 

MOMENT POÈTIC

 Societat (Aureli Lopez i Muñoz – Paterna))

Societat del consum i del negoci, albelló que s´engul l´honra i el bes,
Mar corromput d´avorriment i d´oci, joguet trencat que fa creure en no res.

Espill parany, amagatall del vici, on només cal guanyar l´exit en or,
Lliçó brutal de l´amo benefici, mercat negre del pacte i de la por.

T´he vist al nu, deixant-te la riquea, en cent jocs, copa i fum en verts tapets,
oblidant l´atre mon, on la pobrea ompli ponts i ompli bancs d´insatisfets.

T´ho diu qui un dia fora foll Quixot que al llarc del temps capgirares, vençut per tantes coses buides que es fan clot on jau l´enteniment corcat i eixut.

I he comprés als qui lluiten contra tu, per traure´t del tarquim lluent i podrit
que t´ofega l´essencia de lo just...

I entenc el desafiu en joc d´envit, dels teus fills d´obert cor i etern disgust
que acabaran en tu, pel seu profit.
TORNAR AL PRINCIPI


FENT CAMI

Un dels motius d´esta chicoteta revista, es fer camí. Camí que fem donant als albalatans, de forma regular i continua, la possibilitat de llegir en valencià, per atra banda, tan oblidat per la gran majoria. Ens lluiria d´atra forma el pel, si la població valenciana tinguera i sentira la necessitat de llegir i escriure en la seua llengua propia; d´adinsar-nos més i més en el coneiximent de l´historia del Regne de Valencia, hui Comunitat Valenciana.

Pero, com no és el cas i ens manca una forta tradició en este quéfer, per circumstancies que tots coneguem, és per això que ara tenim el deure de refer el camí que abans oblidarem, o, millor dit, nos feren oblidar l´hàbit de construir-lo.

¿Perqué no et compres un llibre escrit en la teua llengua, la valenciana? – No ens digues que et resulta difícil llegir-lo; o que ya ho has provat i a la fí ho has tingut que deixar per impossible. Clar, si anem per este camí, en lloc de construir-lo, el desfarem encara més de lo que està. Vejam, en primer lloc hi hauria que crear un ambient positiu cap al valencianisme, fent patent lo que tantes vegades diem, es dir, que som valencians per damunt de tot i que la nostra llengua es la valenciana; interessant-se més i millor per tot lo nostre i sabent-ho valorar com es mereix. I fer-ho a poc a poc, sense presses, pero sense parar-se, sense despreocupar-se de la faena començada.

Qualsevol cosa, per a voler-la, per a estimar-la, abans hi ha que coneixer-la. Nosatres sempre estarem al teu costat. Fem camí junts.

ACCS

TORNAR AL PRINCIPI

COLABORACIONS

L´esperit d´En Nicolau - Manuel Casaña Taroncher (DDV 11.11.03)

Viu i ben viu encara tinc l´esperit d´En Nicolau Primitiu, quan fa més de 40 anys me va obrir les portes de sa casa i de sa biblioteca i vaig tindre ocasió de conéixer sa gran valenciania. Cada volta que entre en Sant Miquel dels Reis en el seu departament d´investigació tinc present la seua figura senyera, serena, sempre disposta a donar llum a tot lo mon perque molt era lo que ell sabia. I ho dia com si res. Coneixia cadascú dels seus llibres i lo que en ells dien, per això quan li preguntaves: “En Nicolau, ¿Cóm me podria yo enterar d´est escritor o d´aquell atre?”. Tot seguit no es que te dia “mira en aquella estantería”, sino que responia: “tranquil, sentes i lligga; yo l´ajudaré”. Als pocs instants ya tenia lo que buscava en les meues mans. Foren moltes ocasions- dos anys seguits dia a dia, i, després, un poc més de tart en tart- les que yo el visitava allà en sa casa de Gregori Mayans, 8, on més que treballar lo que yo feya era charrar en ell, estar al seu costat i rebre lliçons de bon valencià i espigolar montons d´anècdotes que ell va viure un dia. Allí yo callava i escoltava; ya parlava prou en l´escola per ser mestre.

Perdonen si, ara, no els done detalls biogràfics d´este gran home que fon En Nicolar Primitiu Gómez Serrano, que morí l´once de Novembre de 1.971, als 94 anys. Es la seua obra d´investigador, de bibliòfil, d´enamorat de Valéncia, lo que vullc rememorar. I pel seu gest de regalar a la ciutat de Valencia una de les coses que més volia en sa vida, que foren eixos 30.000 volums que hui nosatres podem llegir, gracies ad ell i a sa familia. No devades va dir certa volta: A soles la cultura impresa que dorm en els llibres pot despertar algun dia als valencians com una nació conscient de lo que és sense tindre´s per germà menor de ningú”. Crec que vostés l´entenen, com també quan dia: ¿Levante?, no. Valencia sempre, perque substituir un nom històric i actual com és Valencia per un nom que no diu res, nos pareix una ignorancia suprema en una barreja d´intenció “non sancta” de borrar-nos com a poble.” Pero, malauradament, encara ho fan; uns, per badocs, i atres, per mala fe.

TORNAR AL PRINCIPI

CASOS I COSES DEL NOSTRE ALBALAT – (Chimo)

Maig, fa alguns anys, en la centuria passada, quan la nostra horta encara no havia rebut la revolucionaria transformació; quan les ubèrrimes terres que la conformen i les sequies i sequietes que la vivifiquen, per a on enviaven rialleres unes aigües no contaminades on pasturaven tenques, samarucs i anguiles; quan el dia despertava entre les sonores canturries de les cahullades abans de que les campanes digueren Ave María; quan miríades de pardalets cantors li entonaven els seus millors refilets al nou jorn, un sol radiant despertava per llevant llavant-se la cara en la gloriosa “Mare Nostrum”...
Caminava yo per una de les partides més harmòniques del nostre terme, “Canta-vella” i, en esta demarcació, no molt llunt del poble, eixint per lo camí del secà, passat el cementèri, a un centenar de metros per la part dreta, naix una carretereta en direcció nort i en les seues acabançes, per la part esquerra i semblant senyorio i ornamentació, apareixia una artesanal barraca sebera. Estava situada la magnífica construcció en la part més oriental del camp, al que dignificava, prop de la carretera paralela a una sequieta, a la que li feya ombra, i que prenia l´aigua de la fila, precisament a on començava el camp per la part de ponent. Aprofitava, clar està, ni més ni manco per a almagasenar sebes (particularment), despres de la collita.

¿I perqué abans la mentava com artesananl? – Molt facil, les barraques corrents estaven fetes de fusta basta, canyes de sequia, canyes de forment desespigades, que tenien una vida efímera, puix lo important era retindre la collita allí en el camp i protegir-la fins a que se produira la seua venda. Despres les desfeyen i desapareixien; mentres que les que yo denomine artesananls, estaven planificades i construides per experts fusters en la materia, puix que la que aci comente era tota de fusta ben treballada, excepte el trespol, que era de canyes de forment i en la mateixa cimera estava protgegida per teula moruna, que formava un caballó per a distribuir les aigües. Era una verdadera obra digna de ser restaurada, puix més be pareixia una “isba siberiana”, per la seua disposició, que una sebera.

Esta construcció pertanyia a la familia Balaguer Muñoz, estava orientada de llevant a ponent en el sentit longitudinal de la figura i, per a mí m´oferia un aspècte molt senyorial.

¿I a sant de qué ve est assunt a la palestra? – Puix per lo que vaig a dir-los: Havia sabut per mig d´un companyer d´escòla, que allí encontraria algo que me podria interesar. Absort en la troballa, em personi en el lloc i adossat a la cara del migdia de la barraca, aparegué, descansant sobre la terra, l´objecte protagoniste de la qüestió: Un os; sí, s´extranyaran vostes, pero es tractava d´un os. Pero no era un os qualsevol, sino que apareixia davant dels meus ulls una massa arredonada, que podria dir-se de cilindre aplanat per les bases, pareguent més una elipse que un circul; compacte en la superficie lateral i porós pel centre del mateix, presentant una llaugera concavitat lateral. Les dimensions anirien per l´entorn d´un metro de llarc, i com a diámetro major de les bases, uns quaranta centímetros més o manco; com a menor uns vinticinc.

Pero lo més sabrós de la qüestió és que no estava complet, sino que era una part d´un dels ossos llarcs (fémur, tibia) que formen els esquelets dels animals terrícoles. Pero analizant bé la qüestió, eixe tamany no s´encontra entre la fauna quaternaria fins a hui, sino més bé de la secundaria, es dir, com vulgarment es diu, antidiluvià, raó que entranya algunes preguntes: ¿Cóm ha arribat este fenòmen a nostres terres? - ¿Aparegué prop del lloc en que s´encontrava? - ¿Habitarien eixos grans herbivors en, o prop d´aci?

Passaren alguns anys, vingué la guerra del 36-39; desaparegué la barraca i també l´os.

Agrairia gustosament, si acas alguna persona que haguera pogut disfrutar, com yo, de la visió de tan antic os, puguera i volguera donar-me més llum sobre tan apassionant fósil, que ben bé podria haber segut conciutadà nostre, o tal vegada veí.

Com sol ocorrer en la majoria de les coses, que per ignòtes, o més bé per poc d´apreci, solen acabar en l´oblit, aci podem dir també: ¡Quanta prehistoria hem perdut en nostre poble!

TORNAR AL PRINCIPI

PARLEM COM CAL Joan Salvador López Berdejo

 Facenda i Mig Ambient

Sense ànim d´entrar en polèmiques, crec que l´espai que dediquen aci a la correcció de l´idioma es idòneu per a aclarir algunes qüestions. Molt s´ha parlat últimament d´algunes de les Conselleries de la Generalitat Valenciana, concrétament la que més nomenada ha tingut es la de Facenda.

Facenda.
Equivalent a “hacienda” en castellà, no és una forma que el diccionari Valencia-Castellà/Castellà-Valencià de la R.A.C.V. s´ha tret de la mànega, ya apareix documentada per la lexicografia valenciana, concrétament la trobem en el Diccionari Castellano-Valenciano, de Josep Escrig, de 1871 “Facenda, -hacienda, heredad”.

El valencià, a l´hora de donar una solució a la forma castellana “hacienda pública” ha preferit, i aixina ho va fer ya en 1871, recorrer dirèctament al llatí facienda del gerundi de facere.

La forma catalana “Hisenda”, segons diu el diccionari Català-Valencià-Balear d´Alcover, te el seu orige en el castellà “hacienda”, és puix un castellanisme i és la solució que el català dona modèrnament a esta paraula.

Mig Ambient.
El diccionari Català-Valencià-Balear d´Alcover definíx “medi” com un adjectiu antic d´us molt minoritari en època antiga segons la documentació; a penes dona sis documents on apareix. No obstant la nova forma “medio ambiente”, que no existia en llengua clássica, la traduix al català per “medi ambient”, sent ésta una adaptació modèrna sense documentació clàssica ni tradició oral en terres valencianes.

El mateix diccionari definíx la forma “mig” com a adjectiu, adverbi i substantiu equivalent al castellà “medio”, i li dedica dos pagines citant numerosissims casos del seu us.

La forma “mig” apareix en tota la documentació clásica valenciana i és l´única existent en el valencià actual, que desconeix la forma “medi”. El valencià i el diccionari de la R.A.C.V. traduix la nova forma “medio ambiente” com “Mig ambient”, al no existir la forma “medi” en la llengua viva.
TORNAR AL PRINCIPI

RACONET DE LA CULTURA

ALBUIXECH --- Sermó de la conquista.
El Sermó de la conquista (1666). Gaspar Blai Albuixech Bas. L´oronella. 2003. 116 pàgs. Esta peça oratòria, pronunciada el 9 d´Octubre de 1666 i publicada el mateix any, és una rara joya lliterària que cridà fòrtament l´atenció en un ya alvançat segle XVII, escàs d´obres en valencià, unànimement lloada i ponderada per tots els comentaristes. (Joan Costa).
----------------
I entre ells el mateix responsable de l´imprimatur o aprovació eclesiástica de la seua impressió, el canonge JOSEPH Cardona: “Esta sí que.s pot dir eloqüencia, puix tots, tant al oir-lo quant al legir-lo, estan assombrats, considerant la propietat i facundia ab que parlà la nostra llengua materna... per ço só de parer que, no sols se pot donar llicència... per a poder-se imprimir est tan docte sermó, sino que.l deu lo autor eternizar en la estampa”.

Com be indica l´editor, front a l´excés de barbarismes I vulgarismes que presenten uns atres texts de l´época, es detecta un afany de depuració llingüistica que ha cridat l´atenció d´alguns erudits. Pero el principal mèrit està en que dit afany depurador no li lleva vivea, realisme i autenticitat al discurs.

El soport i estructura llingüistiques del sermó d´Albuixech pertany sense dubte a un valencià evolucionat, parlat per la generalitat del poble i molt més pròxim al nostre actual, pero enriquit al mateix temps pel vocabulari i estil dels classics, en una mescla natural de lo ya en bona part oblidat per la societat culta valenciana, que escrivía en castellà, i lo modern o el parlar real del seu temps.

Açò el convertíx en una peça clau per a estudiar la natural evolució de la llengua valenciana, que no s´ha deixat mai de parlar, pero ya en eixe temps lliteràriament poc conreada. Igualment el fa altament recomanable per a tota classe d´estudiants que vullguen qüestionar-se la codificació manipulada a la que estan somesos des dels primers anys de l´escola fins a una universitat que no acepta la llengua valenciana, “la nostra llengua materna”, com diu Joseph Cardona, i casi tres segles abans, en les darreries del XIV, havia dit Antoni Canals: “Nostra vulgada llengua materna valenciana”.

La present edició es veu ben cuidada, tant en la trasnscripció fidel del text imprés original, com en la prudent i mesurada actualisació que manté al màxim el sabor primitiu del sermó. Les notes son oportunes, i encertada l´idea de donar en elles la traducció exacta i lliteral de les abundants cites llatines.

Es una llàstima que, per la raó que siga, no s´haja aprofitat esta edició divulgativa per a incloure en ella un compendiós estudi previ, baix tots els aspèctes posibles, pero especialment els llingüistics, d´una obra lliterària tan important i significativa en el bell mig de la suposta decadencia de la llengua valenciana. Ella a soles seria suficient a desmentir l´exagerada insistencia sobre un empobriment total de la nostra llengua, que es supon facilita la seua reducció injusta i antihistòrica a la categoría inferior de simple dialecte. M´atreviria a afirmar que no hi ha en tot el segle XVII una sola obra catalana, gran o menuda, que puga igualar-se en qualitat lliterària al Sermó de la Conquista, de Gaspar Blai Albuixech, on es conjuguen admirablement l´inspiració, la lluentor, la força oratòria, l´erudició i un llenguage perfèctament assequible al públic general. És un autèntic classic del segle XVII.

TORNAR AL PRINCIPI

Llibres recomanats
MEMORIA DEL ZOO DE VALENCIA – (Ignacio Docavo Alberti)- 2001
VTE. BLASCO IBÁÑEZ 1898-1998/Centen.de La Barraca, (Idem) 1998
VALENCIA: CARTELERA DE ESPECTÁCULOS 1940-1950, (Fdo. Vizcaíno Casas), 1999.
QUADERNS DE DIVULGACIÓ – PILOTA VALENCIANA (Aureli López i Muñoz), 1995.

TORNAR AL PRINCIPI


¡VINGA, FES-TE L' ÀNIM; POSAT A LLEGIR ESTES REVISTES Y VORAS UNES INFORMACIONS EN LLENGUA VALENCIANA I SI VOLS FER-TE SOCI ENVIA-NOS UN CORREO A [email protected] y ell mateixa et dirà el día que tindrem la pròxima reunió

1
Hosted by www.Geocities.ws