EL GUARDA
Informacions en llengua valenciana num. 35, Juliol 2006
Pàgina Web:http://es.geocities.com/diarielguarda/inicio
Correu electronic: [email protected]
Telefon: 961491390
Revistes Sumari
- Editorial
- Parlem com cal
- Moment poetic
- Fent camí
- Curiositats que deuriem saber
- Pensaments
- Colaboracións
- Llibres Recomanats
EDITORIAL ---- M o t i v a c i o n s ---- FBU
Quan una persona es sent motivada per a mamprendre qualsevol acció; quan dita motivació la viu junt ad ella, cada dia, sense perdre-se’n cap; quan ademés, per mig d’alliçonar-se de persones sabudes, de llibres, d’història i de tantes quantes coses i acontenyiments es produïxen al seu voltant; tot junt i molt més, fa que poc a poc, enterant-se de lo que es cou dins del nostre Reine de Valéncia, huí Comunitat Valenciana, la porten de la mà per a que, sense massa problemes expresse els seus sentiments d’un convenciment sense fisures ,que pretén transmetre als demés.
Això és lo que li passa al que suscriu cada mes esta editorial; per tant, valga com a justificació del fet inqüestionable que, en cadascuna d’elles, tracta de evidenciar i defendre el tema del valencianisme actiu.
Motivació que deuriem fer pròpia tots els valencians per a coneixer a fondo les nostres arraïls i d’eixa manera saber apreciar i valorar lo que posseïm: Història d’un reine, d’una llengua valenciana propietària del primer segle d’or de les llengües romances, per tant d’un pomell d’escritors immillorables, que confirmaven en tots els seus llibres escrits, que ho feyen en llengua valenciana; d’un territori ben dellimitat, en els seus Furs propis dels que fruïrem durant varis segles, emanats i eixecutats “exprofesso” pel Rei En Jaume I, en exclusivitat per al Reine de Valéncia; deixant palés, en est acte, l’independència que volgué remarcar en quant i respecte d’atres, encara que seguiren mantenint la seua vinculació a la Corona d’Aragó.
Motivació que demane de tot cor treballem en ganes, per a que no fem oïts sorts i pergam el temps sense enterar-nos be de lo que som i de quí som. Que Valéncia, en Castelló i Alacant, tenen molt que oferir-nos i ensenyar-nos; si ho intentem i ho conseguim, en primer lloc nos haurem fet un gran favor a nosatres mateix i, en segon, li donarem la categoria que es mereix al nostre Reine de Valéncia, huí Comunitat Valenciana.
Nosatres, des de estes llínees, continuarem fent pàtria. ¡Tin ganes de ser valencià, en totes les conseqüències!MOMENT POÈTIC --- De “A tres carrers” (1963)/”El carrer de Deu”, en “Antologia poètica”, d’Anfós Ramón, (2005).
“Deixa’m ací”. --- Ya em tens davant de Tú, Senyor. – Ya saps quí soc, no cal que torne a dir-ho, -- perque, be que em coneixes. – I he vingut al teu silenci o calma, -- perque, a pesar de les taques que m’embruten, -- sé que has d’obrir-me els braços. – He vingut, fugint dels que estan fòra – dient que estan perfectes – i no te necessiten. – Estic cansat dels hòmens fets paraula; -- d’eixos manolls de músculs i desijos; d’eixos camins que allarguen la mentira – i parlen de moral a tots els atres. – Cansat de no trobar aigua, o farina, -- o pedres ben posades en filera. – No vullc posar-li murs a l’esperança, -- ni tanques a la fe que molts blasonen. – No vullc negar la lluita – d’aquell que es diu humà i chafa les roses. – Ya duc massa matins esperant que ixca el sol, -- i porta núvols l’amaneixer.
I no és que tinga els ulls dormits a l’aire; -- no és que me faça goig la roba obscura. -- És que no veig el pòrtic -- de l’alba transparent i sense llímit.
Per això vinc a Tú, Senyor. En premi, -- deixa’m que et mire i que descanse. -- Fòra del teu carrer, la nit imposa -- i estàs plovent, -- pero, ya veus, ¡la terra no se mulla!CURIOSITATS QUE DEURIEM SABER–Història de Lo Rat Penat-(2000)
En la Junta General de 1909, se creà una “Comissió de llectura valenciana” que favorixca l’afició a llegir en valencià. En la Junta de Govern de 19 de Giner de 1910, i baix la presidència de Lleopolt Trenor, se llig un ofici de dotze socis que soliciten que se convoque a la Junta General per a reformar els Estatuts en lo referent a que el mantenedor parle en valencià en l’acte dels Jocs Florals. La Junta se dona per enterada i senyala que com és atribució del President el convocar-la, ya citarà dia quan siga oportú.
No pareix que esta Junta arribà a convocar-se, i coneixent els successos posteriors en els Jocs Florals de 1915, provocats per la defensa de que el mantenedor parlara exclusivament en valencià, esta iniciativa de 1910, pareix un síntoma clar del descontent d’alguns socis en est assunt. Pero estes no son les primeres i úniques veus en quant al tema del valencià; també el dia 10 de giner de 1911, i en motiu de la publicació de la revista Lo Rat Penat, Lluís Cebrian demanà que se restringixquen els artículs no escrits en valencià, per a acordar-se finalment que fora aixina, i únicament s’admeteren en castellà en el cas d’escritors notables.
Pero la preocupació entorn a la llengua no se reduïx a la difusió de la mateixa; la necessitat d’una gramàtica de la llengua valenciana fon un atre dels assunts que sorgiren en eixos anys. Encara que en esta llínea s’encontren els treballs del Pare Fullana.
De la necessitat d’una situació definida i consolidada entorn a la llengua, se fea resó Lo Rat Penat. Este fon u dels assunts de la Junta de Govern, celebrada el 7 d’abril de 1913, en la que el secretari senyalava:
“La lamentable confusió en que s’escriu en nostra llengua per falta de gramàtica o de avenensia entre’ls escritors regionals. Encà la necesitat de uniformar nostra ortografia y com se vullgue que la preparació d’una Asamblea fora tasca llarga y dificil y de ductoses resultats, expose la conveniencia de que Lo Rat Penat ho fera pera acordar una ortografia oficial que podria basarse en unes quantes normes sobre els diferencials”.
Dos anys després d’estes declaracions, la Junta de Govern corresponent a Decembre de 1915, acorda remetre un ofici al Pare Lluís Fullana, i al Director Decà del Centre de Cultura Valenciana, en el que els donava la més complida enhorabona de la publicació per l’entitat de la Gramàtica Valenciana, que serà un referent indiscutible.
La creació del Centre de Cultura Valenciana (huí RACV), per al foment i impuls dels estudis valencians, s’acordà el 20 de giner de 1915 i se consignaren per ad este proyecte, 7.000,-- pesetes.
Un any després de la publicació de la Gramàtica Valenciana, el 28 de Juny de 1916, s’acordava la creació d’una càtedra de llengua valenciana en La universitat Lliterària, al front de la qual estava el propi Lluís Fullana.COLABORACIONS -- Cartes des del valencianisme -- (Joan Costa)
(Nota de FBU). El Pare Joan Costa, q.e.p.d., nos ha deixat una série d’escrits, documents diria yo, que nos recolzaran sempre i ens acompanyaran en nostre menester al més pur estil valencià, donant-nos la llum necessaria per a vore en la lluntania; basant-se sempre en la raó del saber que tenia sobre el Regne de Valéncias i lo valencià. Anem a vore-ho de seguida, contestant-li ad algú que sembla ser un pancatalaniste convençut. Li dia aixina:“Estimat amic:
Deixem dir-li que a mí no m’atrau gens ofrenar a Cataluyna glòries que pertanyen per dret a Valéncia. Les meues arrels les tinc i les trobe en Valéncia, no en Catalunya. La terra i el poble valencià son els qui em mouen, no la “patria catalana”, que la trobe molt be per als catalans, pero no per als valencians. I a mí ningú me pot dir que soc castellaniste pel fet de no ser catalaniste. Per a mí, uns i atres son lo mateix: entreguistes i subordinacionistes, que no reconeixen als valencians una identitat pròpia. Uns me demanen que siga anticastellà i uns atres que siga anticatalà. Pero yo no vullc ser antirés, només vullc ser valencià. Això, per lo vist, és huí molt dificil de donar a entendre. Nos volen en un bando o en l’atre, no nos donen una atra opció. Teòricament tenim un govern autonòmic, pero pràcticament eixe govern depén , en la política, de Madrit i, en la cultura, de Barcelona. Per no saber lo que som, i res més, per mantindre una visió negativa de la nostra identitat, per empenyar-nos en vore-nos com a image i ombra d’uns atres, que trauen de nosatres lo millor i ho fan seu, no acabem mai d’alçar el cap. I yo em desenquete i glote de vore tanta ceguera. Senzillament no sabem ser valencians. Sempre hem d’anar penjant del coll d’algú com una puteta barata, quan podem ser tant com el que més.
Perdone que m’haja desfogat, pero és que no podia més. Sr. E., som un poble gran, ple de defectes, pero també de virtuts. Tenim coses bones que ningú les te com nosatres o en tan alt grau, i nos empenyem en rebaixar-nos els uns als atres, en mossegar-nos com a gossos que defenen interessos de l’amo, quan els únics amos de la nostra terra som i devem ser els propis valencians. Unanimitat en tot ya sé que ´´es impossible, pero tots hauriem d’estar units per a defendre i promoure lo que és nostre, de tots els valencians. Tota la consideració que es vullga per als atres pobles, pero no gossos de ningú en nostra pròpia casa, en nostres propis bens, en nostra pròpia llengua i cultura. I no haver de vore a un prohome valencià, professor en Ginebra, dedicar una introducció sancera a l’edició facsimil del Liber Elegantiarum (obra d’un notari valencià en la culminació del nostre segle d’or, “Latina et valentiana lingua exactissima diligentia emmendatus”, com diu en el colofó), per a ficar-nos en el cap que este llibre és “el degà dels diccionaris catalans” o “un instrument de capital importància per a la lexicografia catalana”. - ¿A on s’ha vist mai en el mon que al diccionari d’una llengua li posen el nom d’una atra llengua? – Si vosté no se sent despullat i trahït per esta perversió descarada de la mateixa evidència, yo sí, i més quan el cas es repetix una i atra volta sistematicament. La mentira és tan gran i tan ben orquestada que ya no som capaços de reconeixer la veritat quan la tenim davant dels nassos.
Vosté, Sr. E., no és el meu enemic. Certes idees son el nostre enemic. L’enemic nos l’han implantat en el cap. La desconfiança, el recel, l’odi entre gent valenciana i que vol ser valenciana és el nostre enemic. La mentira i la distorsió de la veritat és el nostre enemic.
Per a mí, lo primer que nos pot i nos ha d’unir és eixa paraula màgica, eixe nom irrenunciable de valencians. Quan sapiam dir valencià a tot lo que passa i és des del Cènia al Segura, quan no deixem que ningú li pose un atre nom, començarem de veres a ser un poble. Perque en el nom està tota l’essència de la nostra identitat comuna. Sense el nom, que nos identifica i diferencia, som un ramat anònim, una massa de gent. No té senti que nos plantegem res, quan uns atres ya han decidit i seguixen decidint per nosatres. Nos recluten, nos fan una rentada de cervell, nos implanten quatre idees ben simples i ben primaries, emplomades de ciència-ficció o d’apariència científica, i nos diuen contra quí hem d’anar en la bayoneta calada. La paraula clau i solidària, l’única que nos pot salvar en últim terme, és el nom. No es fie un pel del qui evita donar a lo nostre el nom de valencià, ya li diga llevantí, o vernacle, o mediterrani, o castellà, o català. Fa anys, molts anys, que al nostre nom intenten diluir-lo en uns atres noms, i això no és casual. I damunt diuen alguns que la qüestió del nom no té importància...
Vullc acabar confessant-li que em trobe molt llunt de polèmiques personals, de juïns d’intenció i de partidismes polítics. Sé que en la pràctica tinc que fer opcions sobre lo que n’hi ha, sabent que res és perfecte ni està sà. Conec als hòmens, perque em conec a mí mateix. Pero evite jujar a ningú. A tots nos poden retraure una cosa o una atra, i el que es pense que no, viu enganyat. Per a mí es tracta de que hem de defendre honradament lo que pensem és veritat, i només la veritat nos farà lliures. Ara la veritat no és fàcil reconeioxer-la entre tantes miges veritats i mentires. Si alguna volta m’equivoque, em declare dispost a reconeixer-ho. També, si alguna cosa que li he dit ho considera vosté un atac personal, li garantise que no és la meua intenció i, en tot cas, li demane disculpes.
Crec en la seua sinceritat. Joan Costa s.j.PARLEM COM CAL Glossari: LO RAT
Fredor: Absència de calor.
Embroll: Situació complicada.
Escacs: Joc de 32 peces que se juga entre dos persones en un tauler quadrat
de 64 caselles, la mitat blanques i l’atra mitat negres.
Morrera: (En sentit figurat), tindre molta cara.
Carisma: Autoritat d’una persona basada en raons externes al control social.
Foraster: Que és d’un atre lloc.
Criollo: Se diu dels que son descendents generalment d’europeus.
Ans: (Adv. de lloc), Abans.
Supeditar: Sometre.
Paradigma: Model que intenta explicar una cosa, teoria, etc.
Emergent: Que és nou, novedós o que està en els seus inicis.
Difusor: Persona que difòn una idea.
Explícita: Es diu d’allò que és clar, exprés...PENSAMENTS (traduïts) ---- CHARO SÁNCHEZ
Tot lo demés passà tan ràpit que no em donà temps a reaccionar. Firmí papers, fiu cridaes i parlí en meges i enfermeres per a saber el procés i donar-los les gracies per tot.
A mon pare el portaren a una sala especial on els mantenen mentrimentres s’arreglen tots els tramits... Tot s’havia acabat per ad ell; pero no per a mí.
La vesprada aplegava a son ocàs. Era com si acompanyara el moment... De sobte viu vindre pel corredor a Lluís. Ixquí corrent per a perdrem en sos braços. M’abraçí molt fort a sa cintura i llavors fon quan tota ma força se m’escapà en llàgrimes... Plorí silenciosament entre sos braços fins que tot el dolor se’n ixqué de mí. Tenia mon cap recolzat en son pit i sentia glatir son cor en força; i el caliu de sos braços rodejant mon cos fon la millor medicina per al meu...
No sabia el temps que estiguí aixina, ni m’importava. Tampoc feren falta paraules. Hi ha voltes en la vida que no es necessari parlar per a transmetre tot l’amor que el cor sent. Estic començant a pensar que en este curt encopntre en Lluís, li he dit més coses que mai...RACONET DE LA CULTURA --- (VIII) Salvador Faus i Sabater
(Recopilació Històrica sobre la denominació “Llengua Valenciana”1994)
Autors i bibliografia didàctica de la Llengua Valenciana-(5)Antoni Josep Cavanilles i Palop (Valéncia, 1745-1804), erudit i botànic, escrigué “Observaciones sobre el Reyno de Valencia”, el qual conté en el segon tom –editat en Madrit en 1797- un índex o vocabulari ab el nom de les plantes en quatre llengües: llatí, castellà, valencià i francés.
Manuel Joaquim Sanelo i Lagardera (Xàtiva, 1760-1827), va confeccionar un gran diccionari valencià que conté 9.000 artículs de veus de tota mena, compost de dos parts principals, ab el títul independent: “Ensayo de diccionario del lemosín y valenciano antiguo y moderno al castellano” y “Diccionario valenciano-castellano”. També escrigué “Silabario de voces lemosinas o valencianas”-(1805).
Just Pastor Fuster i Taronger, (Valéncia, 1761-1835), llibrer i bibliògraf, inclou al final del primer tom de la “Biblioteca Valenciana” un Breve vocabulario valenciano y castellano ab unes 3.500 veus, editat en 1827; també edità eixe mateix any un “Breve vocabulario valenciano-castellano”. Escrigué també un “Vocabulario de monosílabos de la lengua valenciana”.
Tomás Font i Piris, (Cullera, 1772-1853), elaborà un "Diccionari valencià-castellà".
Manuel Costa i Font, (Valéncia, segle XIX), escrigué un “Vocabulari valencià-castellà”.
Josep Escrig i Martínez,, (Lliria, 1791-1869), feu un gran “Diccionario valenciano-castellano” de 900 pàgines de text i 77.000 veus, editat en 1851, en 1871, i tornat a reeditar per tercera volta en 1887, corregit, aumentat, prologat i ab un “Ensayo de Ortografia lemosino-valenciana”, de Constantí Llombart (Valéncia, 1848-1895), de 1.231 pàgines.
BIBLIOTECA ACCS ----- LLIBRES RECOMANATS
“Constantí Llombart. Biografia íntima”, de Ramón Andrés Cabrelles. Edició de Juli A. Àrias // Introducció de Joana Descalç (2006).
Per a conseguir qualsevol dels nostres llibres deuran dirigir-se a la bibliotecària de l’Associació, senyoreta LAURA TORMOS CLARAMUNT, telfno. 96.1493405 – Esperem les seues comandes. Gracies.WEB EDITADA I MANTESSA PER [email protected]