EL GUARDA
Informacions en llengua valenciana num.34Juny 2006
Pàgina Web:http://es.geocities.com/diarielguarda
Correus electronics: [email protected] [email protected]
Telefon: 961491390Edita: “Associacio Cultural Castell dels Sorells”
Albalat dels Sorells – Gran Via Comtes d´Albalat, 14 – Num. 17
Revistes
Sumari
- Editorial
- Parlem com cal
- Moment poetic
- Fent camí
- Curiositats que deuriem saber
- Pensaments
- Colaboracións
- Llibres Recomanats
EDITORIAL ¡ MENTIRA ¡ FBU
Una mentira, per evident que esta siga, milers de voltes repetida, té moltes possibilitats de que, a la fí, siga acceptada pel poble pla i desinformat o, en este cas, mal-informat.
Eixa és la política que es difon des de principis del sigle passat, de la mà d’En Pompeu Fabra i de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), recolzada per la burguesia i nacionalistes catalans, en referència a l’assunt de l’unitat de la Llengua Valenciana (que per atra banda no reconeixen com a tal), i la catalana, baix esta darrera denominació; també en quant al nostre patrimoni cultural, és a dir, una mentira que no es sosté baix ningun concepte, ni històric, ni científic.
I en eixa mateixa mentira, eficientment tractada, dirigida i mantesa pel poder econòmic i personages dels varis governs catalans i centrals al llarc de tot un sigle, com a primer escaló que guanyar fon creure-se-la ells mateix (els catalans), per a, ya després i tot seguit, anar buscant adeptes a l’idea de grandea nacional, per a poder transmeter-la dins de la mateixa societat valenciana; cosa que feren sense massa problemes, especialment en el mon universitari, donat lo poc arraïlada que teniem en el nostre Reine, per una part el coneiximent pràctic i real de la llengua, aixina com el mateix sentiment de valencianisme; salvant honroses excepcions especialment durant la dificultosa época del Renaiximent valencià i en un bon grapat de figures, llamentablement no massa ben conegudes ni reconegudes.
Tot lo dit, que no és poc, ho han anat conseguint a pesar de que, ya en les acaballes del sigle IXX es creara en Valéncia la Societat LO RAT PENAT, defensora de les glòries valencianes, com també i al llarc dels seus més de 125 anys d’existència, haver-se dedicat a l’ensenyança (en alguna que atra ombra), desenroll i perfeccionament de la Llengua Valenciana que, junt a la igualment casi centenària REAL ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA (RACV), han editat gramàtiques, vocabularis, diccionaris, estudis filològics, etc., etc.
Com també anant en contra i silenciant l’evidència més palesa d’haver gaudit nostra Llengua Valenciana, com a tal, d’un cadirot oficial en la Real Acadèmia de la Llengua Espanyola, representada pel Pare Lluís Fullana; ademés, eixercint éste el seu magisteri durant anys dins de La Universitat de Valéncia.
Com no poden rebatre, científicament, ni els interessa perque perdrien tota la “xarxia” (com ells diuen), i el “chollo” que tenen montat per tot arreu, continuen fent grossa la bola de neu, rodejant-se de personages foscs, ben pagats, ací i allà, dins d’universitats espanyoles i estrangeres, editorials, associacions la majoria d’elles esquerranes proclius al pancatalanisme, mijos de comunicació, etc., etc.
La mentira és tan grossa que ya no es pot amagar. I no es pot amagar perque des de que entrarem en democràcia, la política i els polítics, de manera desvergonyida, uns i atres, tots, agafaren l’assunt pel manec per a que els servira, a tots, com a moneda de canvi. I tant és aixina, que estem sofrint des de ya fa uns quans anys, l’antítesis de la defensa de la Llengua Valenciana per mig de la creació de la AVLl, perpetrada des del seu sí, compost per una immensa majoria d’acadèmics filocatalanistes, descaradament confessos; hipòcritament autonomenats defensors de la Llengua Valenciana, que és, precísament, per a lo que fon creada (nos digueren), la AVLl.
A l’altura on s’encontrem huí, ya en som molts els que nos hem preocupat en coneixer l’història d’est embolic, escuadrinyant-lo des de la seua base fins a vore la llum, millor dit, lo fosc de la mentira. Ya hem llegit i begut de les fonts autèntiques valencianes del nostres classics, que no cal nomenar ací; ya conegam nostra vera història escrita per valencians dels darrers temps, de la talla del ya nomenat Pare Lluís Fullana, Albinyana i Vallés, Joan Costa, Josep Maria Guinot i Galan, Antonio Ubieto, Ampar Cabanes, Xavier Casp, Miquel Adlert Noguerol, F. A. Roca Traver, Juan Ferrando Badia, Joan Gil Barberà, Leopoldo Penyarroja, Ricart Garcia Moya, Salvador Faus i Sabater, Simó Santonja, Ernest Barrera i Sanchez... i tantíssims atres de les darreres fornaes, José Vicente Gómez Bayarri, Antoni Fontelles, Chimo Lanuza, Juli Moreno, F. Ballester Olmos, Alicia Palazón, Artur Ahuir, Antonio Atienza, Mariví Ferrandis Olmos, Federic Feases i Carrión, Carles Recio, Paco Tarazona, Voro López, Aureli López, Vicent Ramón Calatayud, Andreu Tintorer, Felip Bens, .....l’irrupció de Na Teresa Puerto en la seua força de convenciment expressiu i documental.... que podriem continuar fins a la matinada i encara seria pròlix i innacabable la llista de valedors convençuts i qualificats de la veritat genuïna valenciana versus la mentira imfumable catalana.
Ésta i no atra és la raó per la qual debem escriure sense cansar-se en divulgar la nostra veritat. És just lo que nos manca a molts, massa diria yo, de valencians, és a dir, coneiximent i convenciment d’estar i tindre tota la raó de ser un poble unit per una llengua i unes senyes d’identitat úniques i diferenciades d’atres: les valencianes. Lluitem i breguem per elles; ademés, qui no ho sap encara, té tot el dret de que algú li ho aclarixca. Val la pena intentar-ho. Ahí vos deixe el següent recolzament, aparegut en cartes al director en DDV del 18.04.06, escrit per En Vicent Palencia Palomar, de Torrent. Diu aixina:
“Señores Camps y Gonzalez Pons, -¿A qué jugamos? - ¿Cómo es posible que los letrados de la Generalidad Valenciana que presiden Vds., hiciesen algo tan inaudito de argumentar que el valenciano deriva del catalán? – Señores Camps y Gonzalez, -¡A ver si se enteran de una vez!
Don Gustavo Villapalos, ex rector de la Universidad Complutense de Madrid dice: “La literatura valenciana tiene su época de oro en los siglos XIV y XV, cosa que no le ocurre a la lengua que se habla en Cataluña”.
Don Ramón Menéndez Pidal, presidente de la Real Academia de la Lengua: “Es la Lengua Valenciana la primera lengua romance literaria de Europa, de cuyos clásicos no solo aprendieron los catalanes, sino mucho los castellanos”.
Don Salvador de Madariaga, miembro de la Real Academia de la Lengua Española: “... es el caso que Valencia no quiere ser otra cosa que Valencia; su lengua, la valenciana, difiere lo suficiente de la catalana para poder permitirse gramática i vocabulario propios”.
Don Miguel de Cervantes, en el libro, Pérsiles y Segismunda, escribe: “la valenciana, graciosa lengua, con quien solo la portuguesa puede competir en ser dulce y agradable”.
Manuel Sanchis Guarner, en 1933, en su libro La Lengua de los valencianos, dice: “La lengua de los valencianos es el valenciano, somos valencianos y nuestro idioma es el valenciano; quien renuncia a su lengua y reniega de su patria es como si renegara de su madre”.
Ramón Llull, en su novela Blanqueria, (1283), “indica que está escrita en lengua valenciana”.
El padre Batllori, catalán, dice: “Sin la base del valenciano, el catalán no seria nada”.
El filólogo catalán, don Juan Corominas, en 1954, en su libro El que s’ha de saber de la llengua catalana, nos hace saber: “En realidad hemos de reconocer que el origen del catalán es aun un enigma, un nombre tan tardio como éste, es muy dificil que pueda ser tradicional”.
En la Real Academia de la Lengua Española, el 30 de Junio de 1975, 22 académicos de la lengua y de la historia, dieron entidad real a la lengua valenciana, separándola del catalán.
Estos académicos, que dicho sea de paso, no cobraban un millón de pesetas al mes, ni tan siquiera una peseta, concluyeron con lo que sigue: “... queda científicamente aclarado y desde hace muchos años deseamos expresar de acuerdo con todos los estudiosos de las lenguas románicas, que el valenciano es un idioma autóctono del Reino de Valencia. Y que el catalán provino del valenciano por lo que se le debe considerar dialecto... (al catalán, claro)”.
Los académicos a que me refiero, no a los séudo-académicos del millón, son: Vicente Aleixandre, Gerardo Diego, Azorín, Dámaso Alonso, Menéndez Pidal, García Gómez, Laín Entralgo, Palacio Valdés, Pérez Galdós, Pío Baroja, etc., etc.... – Señores Camps y González Pons, -Les suenan estos nombres? –
En Abril de 1980 se celebra en Palma de Mallorca, el XVI Congreso Internacional de Lingüística i Filologia Románicas. Participaron 723 congresistas,congreso para avalar que el balear, valenciano y catalán, es lo mismo, pero con una sola denominación, la de catalán. “DE LOS 723 CONGRESISTAS, TAN SOLO FIRMARON EL ACUERDO, 36”.
Don Antonio Rubio i Lluch, catedrático en Barcelona de literatura catalana, dice en Documents per a la historia de la escultura migeval, llibre editat en Barcelona l’any 1908, tomo I, Pag. 2101, documents CCIV: “Fins a l’any 1362 no existis la llengua catalana d’aon es deduix que malament pugueren durla els catalans l’any 1238, quant la conquista de Valencia, si no va existir el català fins a 124 anys després”.-¡Si en vols més, para el cabaç! (Encara que llarc, crec que val la pena).
MOMENT POÈTIC -- Martín i Albizúa (1996) -- LO RAT
El meu tesor
Yo tinc la sal de la terra -- i l’abundor de la mar -- i el perfum de ferma essència -- i la força del llevant. -- Tinc la llum de mil estreles -- i el foc del sol en la llar -- i una veu que es torna història -- i un camí per a avançar. -- Tinc l’espirit indomable -- i una estirp de llibertat -- i l’orgull que mai s’amaga -- de tindre un cor valencià.Manuel Navarro Navarro – (Pinzellades en blau – 2001)
Chiquets en la plaja
El quadro va captant tota la llum, -- que queda en la claror blanca del llenç, -- al temps que va quallant l’immensitat – del blau que a poc a poc deixa el pinzell.El mestre va deixant junt al color – la llum que en el pinzell li furta al vent, -- i el blau de mar se va deixant sentir – a cada pinzellada transparent.
Jugant dins de la mar, rient feliços, -- tombats sobre l’arena hi ha uns chiquets – rebent tota la llum, viva del sol, -- que es queda presonera de la pell.
I va el Mediterraneu fent-se llum – en quatre pinzellades d’aire net, -- donant-li transparència en el color, -- que pren la subtilea de l’alé.
Presència sensitiva d’aire i mar – que tornen aigua i sol en un deler, -- prenyat de claretat, on tot és llum, -- quallant en l’arraïl del sentiment.
CURIOSITATS QUE DEURIEM SABER --- Síntesis d’una conferència pronunciada en el “Foment de Gandia”, en Agost de 1987, pel Pare José Maria Guinot i que fon arreplegada pel periòdic “Las Provincias”, en data 08.08.1987. Dia aixina, (traduït del castellà):
“El català i el valencià son dos llengües completament distintes i independents”. Hi ha una absoluta diferència entre les dos llengües, basada en un profunt treball de comparació entre els adjectius, verps, adverps i, en definitiva, entre les dos gramàtiques. El treball m’ha dut a l’afirmació de que abdós llengües, com dic més amunt, son completament distintes i independents. Existixen diferències esencialment distintes.
En motiu dels Jocs Florals de Lo Rat Penat, el Pare Fullana presentà un treball sobre el valencià i el català baix el títul “Semblances”, lo que els catalans s’aprofitaren per a fer vore que tot era igual. Semblances en hi ha moltes, com també les hi ha entre el castellà i el valencià, pero lo que hi ha que vore i estudiar no és lo que tenen en comú, sino lo que les diferencia. El resum és que son completament distintes. Naixcudes a partir del llatí, tant el provençal com el català i el valencià, tenen totes, ses diferències.
Hi hagué un moment en que el valencià fon la llengua standart de totes elles. En valencià escrigueren els clàssics i Valéncia tenia un nivell cultural que els catalans no tenien. Ells parlaven en son dialecte; som anteriors als catalans i per a la formació de sa llengua intentaren apropiar-se de la cultura valenciana. “Voler i pretendre igualar abdós llengües és anar contra natura”.
L’orige i l’antiguetat no interessa, perque totes es formaren a partir del llatí. Lo que hi ha que vore i estudiar és la situació de les llengües en l’actualitat i, està clar que, actualment el valencià i el català son llengües completament distintes, no sols com a dialecte, sino com a llengua lliteraria.
“Donant i fent un repàs objectiu, com ho és la gramàtica d’abdós llengües, no cap ningun dubte de que el valencià i el català tenen suficients diferències, com per a poder afermar que son totalment distintes i independents”.(No es pot ser més rotunt i categòric; inapelable).
COLABORACIONS -- El cor de Lizondo – (Baltasar Bueno, LP. 26.12.96)
Any 1981. A l’antiga redacció del passeig de l’Albereda, aplegà una carta a nom de la subdirectora. Dins anava una fotografia de la frontera d’un hotel de Bangkok ab màstils i banderes, i entre elles, enlairada a l’aire, la Real Senyera de Valéncia.
Maria Consuelo em va dir que averiguara allò qué era. Firmava la carta una persona que nos era totalment desconeguda, que mai havia tingut contacte ab el diari i ningú de nosatres el coneixia, Vicente González Lizondo, agent comercial, ab oficina en l’avinguda de César Giorgeta.
Lo de sempre, llistí telefònic i a averiguar. “Mire, li cride des de LP. Hem rebut una carta seua en una fotografia d’un hotel de Thailandia en la que apareix la Senyera, i no sabem de qué va. Si nos ho pot explicar”.
La veritat és que no ho he sabut mai per qué, pero m’arreà una bronca de campeonat. Yo, acabat d’entrar en el diari, no vaig obrir la boca per si acàs. Me vaig engolir aquell marró.
“Puix clar, home, clar. He estat de treball en Thailandia i en l’hotel passà per allí un ministre de Japó i l’embaixador obligà al director de l’hotel a que ficara en els màstils la bandera de Japó. I yo, que portava una senyera en la maleta, me n’aní cara al director i li vaig manar que ficara també la de Valéncia. -¿Per qué tenia que estar la de Japó i no la de Valéncia? – He fet la foto i vos l’he enviat.
Ab aquella explicació, publicarem en un peu de foto, el succeït. Dies després, Lizondo tocà per a donar-nos les gracies per haver-ho publicat, i a les poques semanes se plantà allí per a parlar ab Maria Consuelo.
Eixa va ser l’entrà de Lizondo en el diari. Portava bigot. Més endavant venia acompanyat per Ferraro. Visitaven a sovint la redacció. Venien tart, quan Maria Consuelo s’havia tirat la faena de damunt, era temps en que se treballava més de nit que de dia en les redaccions.
Els dos li comentaven les seues ilusions, inquietuts, proyectes, fracassos i realitats. Els dos anaven sempre junts, sempre fent cabrioles per Valéncia, ficats en tots els lios. Se coneixien del mon Faller i no paraven en torreta.
Els dos foren les ànimes d’aquelles grans manifestacions que es feren en Valéncia per a defendre la Senyera i la Llengua Valenciana, els que més donaven la cara, el pit i la veu, quan les senyes d’identitat estigueren a punt de no entrar dins de l’Estatut d’Autonomia.
Anaven a peu pla, en el cor en la mà i en el pensat i fet, pero tot eixia, el poble responia. El sentiment valencianista, el poble el tenia clar, pero estava desorganisat i pensaren en donar cos i marc ad aquell moviment valencianista, que tenia el blau en lo cor, un blau gran i lliure com la mar.
Sense que ningú li ensenyara, sense ser cap professional de la política, Lizondo feu una gran realitat, donar al poble valencià un instrument propi, autòcton, per a impulsar les seues pròpies iniciatives i per a defendre’s de les agressions forànees.
Este va ser l’inici de tot, , algo humil, sencill, sincer, popular, nu, desinteressat. No n’hi havia darrere cap grup de pressió, ni capitals ni interessos estranys.
La locomotora la va ficar en marcha Lizondo, que abans, peça a peça, com Deu li ho donà a entendre, se l’inventà, la va disenyar, la fabricà. Lo atre, tots sabem, vinguerenels professional de la política i li la desmarcharen; i el seu cor patidor per Valéncia se li va desmarchar.
PARLEM COM CAL Glossari: LO RAT
Novençans: Parella de recent casats
Quemenjar: Aliment.
Abeurador: Lloc a on se dona de beure als animals.
Famolenc: Qualitat de tindre fam.
Gamello: Atifell a on se posa el mejar dels animals.
Pota: Peu i cama dels animals.
Escamó: Fet i resultat de reprimir.
Raig: Llínea de propagació de la llum i del calor.
Tanca: Armassó d’estaques i de fustes que rodeja un lloc.
Allau: Massa de neu que cau en força.
Rall: Manera de peixcar (peixcar al rall); poèticament, ralla.
Ferma: Segura, definitiva, constant.
Llar: Lloc a on s’encén el foc.
Estirp: Arrel i tronc d’una familia o llinage.PENSAMENTS (traduïts) ---- CHARO SÁNCHEZ
Yo els dedique als meus fills moltes hores, dialogue en ells casi a diari. És una jungla d’idees tal, que es perden constantment... Per supost els atrau lo fàcil, el conseguir-ho TOT en el mínim esforç, el yo primer i després els demés... Et podria donar una llista inacabable que tú ya coneixes, és la mateixa que està en lo carrer a la disposició de tots. Pero intente fer-los vore la realitat encara que no els agrade: Que ningú pot viure sa vida per ells; que lo que construïxquen, això tindran; que lo que conseguixquen en l’esforç, serà lo que aprecien; que si arriba fàcil, fàcil se n’anirà; que els demés tenen un lloc en sa vida, que unes voltes serà el primer i atres no; que son jovens, pero que la joventut sols dura uns anys; que no poden cremar-la en poc de temps, perque la vida d’adults és molt més llarga. I per damunt de tot –i és lo que més els costa- els dic que NO a tot lo que considere que dec dir-los NO. Ací tenim greus bregues, pero sé que com a mare tinc el dret i l’obligació d’educar, no sols de “criar”; i no vaig a delegar en ningú.RACONET DE LA CULTURA --- (VII) Salvador Faus i Sabater
(Recopilació Històrica sobre la denominació “Llengua Valenciana”1994)
Autors i bibliografia didàctica de la Llengua Valenciana-(4)Cristòfol Crespí de Valldaura (Sant Mateu, 1599-1672), juriste i polític que fon vicecanceller de la Corona d’Aragó, escrigué les Observationes illustratae decisionibus sacri supremi regii aragonum consilii sanctae cruciatae et regiae audientiae, optant per usar simultaneament el llatí, el castellà i el valencià. La primera edició d’esta obra en dos toms es feu en Lyon, en 1662; la segona, corregida i aumentada, en Amberes, en 1667; la tercera, novament en Lyon, en 1677.
Gregori Mayans i Siscar (Oliva, 1699-1781), feu una recopilació d’una llexicografia valenciana per a un Diccionario Castellano-Valenciano, compost per unes 30.000 veus.
Carles Ros i Hebrera (Valéncia, 1703-1773), escritor, publicà Practica de orthographia, para los dos idiomas castellano, y valenciano (1732); Epítome del origen y grandezas del idioma valenciano (1734); Tratat de adages, y refranys valencians, y practica per a escriure ab perfecció la llengua valenciana (1736); Norma breve, de cultura, y política de hablar, para el idioma castellano; aunque servirá tambien para el valenciano, y otros (1737); Breve diccionario valenciano-castellano (1739), de 2.100 veus; Breve esplicación de las cartillas valencianas (1750); per mig d’orientacions de Mayans, confeccionà un Diccionario Valenciano-Castellano (1764) de 350 pàgines. També escrigué Beceroles valencianes; Diccionario Valenciano-Castellano, único y singular de voces monosílabas, de 213 fulles, i Diccionario valenciano-castellano de voces polysylabas.
Anselm Dempere (Alcalà de Chivert, 1727-1799), escritor, feu un Diccionario valenciano-castellano de cinc toms.BIBLIOTECA ACCS---LLIBRES RECOMANATS
La Torre dels Vents. (Novela), de Vicent Lluís Simó Santonja. (2005).
Per a conseguir qualsevol dels nostres llibres deuran dirigir-se a la bibliotecària de l’Associació, senyoreta LAURA TORMOS CLARAMUNT, telfno. 96.1493405 – Esperem les seues comandes. Gracies.WEB EDITADA I MANTESSA PER [email protected]