Anem a vore, tenim clar els que defenem el valencianisme, un mateix fí:
1).- Som valencians, per damunt de tot i, salvant rares excepcions radicals, a la vegada, també es sentim espanyols.
2).- Tenim una llengua, o idioma propi, el valencià, diferent de qualsevol atre. A més, com a poble bilingüe, que ho som, tenim com a propia, també, la llengua castellana.
3).- La nostra bandera, la del Regne, és la quatribarrada en franja blava i coronada.
4).- La nostra història és la que és, constatable i profusament documentada al llarc de sigles; ademés, propietària del sigle d’or de les lletres valencianes.
Si això és la nostra realitat, la genuïna, per la que tots lluitem en nostres actuacions per tal de fer front en la veritat per davant, a l’embolat on nos han ficat els polítics de tanda, -_¿Per quína regla de tres hi ha tantes posicions encontrades, dins d’eixe valencianisme on yo mateix m’encontre, que nos fan tant de mal restant-nos credibilitat i serietat, a l’hora de posar-nos d’acort per a mamprendre qualsevol acció?
Este soliloqui que em faç, ve a conte a ran d’una conferència que li escoltí el passat 28 de Març, en la Llogeta del Mercat, a un bon amic del que em precie de ser-ho, En Juli Moreno. La base de la seua disertació tractà precísament, sobre este tema, és a dir, mentres no hi haja una conjunció de parers general dins del valencianisme de tot tipo, social, cultural i polític, on s’aglutine una única finalitat i siga defesa, a la vegada, per totes i cadascuna de les diferents corrents, és molt difícil, yo diria quasi impossible, que portem cap avant eixa veritat que diem defendre.
Si veig irracional les enorms diferències polítiques en el valencianisme polític, per més que dins de lo polític sembla ser i estar tot permés, posant ací dins també a la part de cultura política, més encara em resulta comprendre les lluites internes en el sí del valencianisme cultural genuí, és a dir, en aquell que més deuria fer pinya i ser el far que nos donara la llum necessaria per a, d’una vegada per totes, surar i tirar per terra tota manifestació pancatalanista dins del nostre Regne, per mínima que esta fora.

Fa uns anys que em posí a treballar enterant-me, poc a poc, del problema valencià. Ho desconeixia quasi tot; ara, després d’interessar-me prou, encara seguixc desconeguent una bona part del tema. Pero ya m’arrime, ya m’arrime... Cada dia conec a noves persones i personages que em duen i m’ensenyen... de tot. Vaig traent conclusions sobre les diferents postures i formes d’entendre el valencianisme... Ya m’expresse.
Puix be, dic no comprendre la situació cultural. -¿Cóm volem anar en contra d’una AVLl i ser efectius en nostres accions, si no defenem, tots, en cos i ànima, a la RACV i la seua normativa?- Puc dir lo mateix sobre la més que centenaria entitat LO RAT PENAT . Pensem en lo cap: Si efectivament en algun moment, posem per cas, l’actual, els dirigents i directrius de tals entitats no son les idònees ni més acceptables, -¿Qué li anem a fer?- Per a mí, en primer lloc estan les entitats per lo que son i per lo que representen i, després, les persones; éstes canvien, aquelles deuen perdurar.
Clar que vosté, historiador; i vosté atre, gramàtic o llingüíste, i molts més, no estaran d’acort en la darrera mida dins de la RACV sobre l’accentuació, o sobre l’ombra llarga dels polítics ficant els nassos on no degueren, pero això no és suficient per a que cadascú, encara que en prou de raó, anem fent camí per nostre conte, és a dir, uns accentuant, atres no, atres escrivint “per a” i, uns atres “pera”... Y aixina tantes coses nos enredren que, a la fí, els arbres no ens deixen vore el bosc. Vostés, segur, tindran part de raó en els seus plantejaments; yo els demanaria, si no és massa demanar, que aparquen un temps eixa problemàtica; que sí, que és molt important, pero aparquen-la, per favor; no els dic que l’abandonen. I unim totes nostres forçes per a donar el dó de pit i fer front, com cal, al pancatalanisme. Per atra banda, no crec, en lo poc que sé sobre el valencianisme, que ni el Pare Joan Costa, ni el Pare Josep Maria Guinot i Galán, estigueren errats en les seues postures.
A lo que anava, torne a la conferència de En Juli Moreno: Tots units i en força per a conseguir un mateix fí.

Tornar al principi

MOMENT POÈTIC -- Antologia inicial -- Just Llorca i Llopis
“Tractat de Geometria”
Punt.- Senzill, u; concret en l’espai; en potencia, tots els cossos, totes les formes.
Llinea.- Conjunt de punts; camí, intenció, direcció; continuïtat.
Angul.- Espai llimitat entre dos llinies que se creuen. Orige i raó de tot vertiç; geometrica expressió de la primegenia maternitat.
Triangul.- L’angul fet trinitat; coincidencia essencial de tres; espai inasequible a la capacitat creadora de lo corp.
Circumferencia.- Mil i un punts; els mil, equidistants d’u en el privilegi de ser el centre. Mon tancat; primera teoria geocentrica de l’univers.
Coordenades.- Dos llinies que se creuen des d’un ancestral anim de perpendicularitat; far, bruixola, radar en l’inabarcable espai metahumà.

Tornar al principi

CURIOSITATS QUE DEURIEM SABER ---- ACCS
Ensenyar català als valencians

Ya sabem que això no és ninguna curiositat; ni que, ademés, deguerem coneixer. Per contra, és un fet que s’està produïnt des de que prengué el poder dins de la democràcia, primer el PSPV en nostra Comunitat i, després i fins a huí llamentablement i per a més inri, el PP. Volem dir, que tots ho sabem. (Assunt éste de la Cosanostra, no de nosatres).
Lo ben curiós, per lo atípic del cas és que, tot un “Professor de Llengua Valenciana, que aixina s’autodefinix l’autor d’un artícul aparegut el passat 10 de Març en el diari “Levante” (¿??), En Lluís Fornés, argumente tan palesament el fet en qüestió, a més, donant tota serie de pels i senyals sobre l’actuació, directrius polítiques i els interessos del nacionalisme expansioniste; tota una declaració de principis, encara que feta uns quans anys tart; més, cal fer-la. Més val tart, que mai. Un artícul que, si l’hem entés correctament com ho creem, s’encontrem davant d’un acte d’arrepenediment i un dir: ¡Prou, fins ací hem arribat! - ¡Ojalà aixina siga, i no sols una boira! - ¡Que, com en el “Colectiu Fullana”, condira dins del mon intelectual valencià la raó de ser d’un poble que es sent propietari de les seues senyes d’identitat i, en particular, de la genuïna Llengua Valenciana.
Transcrivim l’artícul, tal qual:

“Ensenyar català als valencians – Lluís Fornés *
Entre el president de la Diputació valentina i el STEPV m’han clavat en un embolic que no entenc (v. Levante EMV del 5 de Març).
En les escoles, instituts i universitats valencianes s’ensenya el català i en català. No ensenyem una altra cosa. És a dir, no ensenyem en llengua valenciana, ni la llengua valenciana. El nom dels llibres que usem és: Valencià, llengua i literatura, que significa: valencià, dialecte de la llengua catalana; llengua, llengua catalana; i literatura, literatura catalana. No es diu Llengua Valenciana i Literatura, ni Llengua i Literatura Valencianes, ni res paregut. Que no s’enganye ningú. El nom sembla inocu, pero és una trampa per a ments poc dotades. I quan s’arriba a Batxillerat, la catalanització ya ha de ser total, sense circumloquis, perque els alumnes van a fer la prova d’accés a la universitat, i allí ja han de parlar obertament de llengua catalana, de cultura catalana i de països catalans. Que per això son les futures elits. Els continguts, en canvi, son en tots els estadis anteriors –per a alumnes que no seran elits-, ideològicament catalans, catalanitzats i catalanistes, però sense que es note massa. En alguns casos, es busca, en l’epidermis, fer concesions –moltes vegades absolutament estúpides- a les formes lingüístiques valencianes i no sé quínes collonades més, però la catalanització dels continguts de l’ensenyament a les escoles valencianes i als instituts i a les universitats és total, com manen les directrius polítiques i els interessos del nacionalisme expansionista.
Una altra cosa és que, malgrat tot, vora el 70% dels valencians i valencianes continuen pensant que valencià i català son llengues diferents. I l’autonomia que més boicot ha fet estes festes de Nadal passades als productes catalans, és la valenciana. (Així construirem aviat els PPCC, sí). Ho ensenyem, però malament, pel que es veu. -Quí vol ara esgellar-se les vestidures?- Igual té que ho diga el president de la Diputació que el d’un grup de danses. El fet és així.
-Per qué ensenyem en català i no podem dir que ho fem així, obertament?- Per qué no podem dir que en el fons, en els continguts, estem donant català i ideologia de països catalans?- Per qué s’acusa al president de la Diputació de retrògrad, involucionista i no sé qué, si no fa més que dir la veritat?- Quín és el problema?- Ell no vol que s’ensenye català i nosaltres –que no mosatros, ni nosatros, ni nosatres. Faltaria més!-, així ho fem: ensenyar català i en català i amb continguts de països catalans. -Qué passa?- Per qué els alumnes han d’atacar-nos, agredir-nos, o qué sé jo, si els catalanitzem?- On està el mal?- És que està mal fet?- Si no és així, endavant; i si està mal fet, rectifiquem radicalment i immediata.
Si ensenyem als nostres alumnes llengua catalana i ideologia catalana i ells no s’enteren, no passa res, però si el president de la Diputació els ho descobrix, els desperta la conciència valenciana, ja està malament?- Doncs, mireu, companys sindicalistes: Acabe de descobrir que jo, professor de català, he de tindre mala conciència. Fins ara no m’ho havia plantejat així però... Soc professor de llengua valenciana, segons el títol que em donà la Generalitat regida pel Partit Socialista, però estic donant català i continguts catalanistes des de fa una pila d’anys, manant el Partit Socialista i manant el Partit Popular. Està mal fet?- Si tinc perill que els alumnes m’agredisquen, és que sí, que, com a professor de la meua assignatura, de nom eteri, estic fent les coses malament, i hauria d’haver sigut fidel al títol que em possibilità eixercir de “Professor de Llengua Valenciana”. Però, els llibres de text, així com el meu treball, depenen de les directrius polítiques de la Conselleria d’Educació, estiga en mans de socialistes o de populars, o de qui siga: directrius, decisions, polítiques.
Certament, acabe de descobrir que, personalment, hauria d’haver tingut mala conciència des de ja fa molt de temps, però m’havia esborrat les contradiccions de la ment. Ara, gracies a la polèmica, he descobert que tots estos (perdó, aquests) anys he viscut en una gran mar d’esquizofrènia. I lo que te rondaré morena, si la guitarra no es trenca. (Perdó per la valenciania de la llicència). I, qui hauria de donar solucions, no sap per on anar per a trobar bon port. (Negar la malaltia no vol dir que no existisca). -¿Quan s’acabarà definitivament la Batalla de València, ja en la fase III, i podrem viure tranquils els ensenyants i tots –o tothom-¿”
*Professor de Llengua Valenciana.

Tornar al principi

PARLEM COM CAL Glossari: LO RAT

Al voltant: (Adv. De lloc) En círcul. Proxim.
Sabiea: Nom de la qualitat de saber, o coneixer moltes coses.
Rialles: Acció de riure.
Guilopeta: Persona astuta, pícara.
Rossí: Cavall de treball.
Coentor: Sensació dolorosa que cou com si es tractara d’una cremada; curseria, horterada.
Siges: Lloc on s’almagasenaven els cereals.
Abellir: Tindre ganes de fer una cosa.
Tenalles: Utensili per a sujectar alguns objectes.
Anda: Aparell utilisat per a transportar processionalment una image.
Rogles: Disposició de la gent formant un círcul o redolí.
Pals: Estaques llargues de fusta per a subjectar l’entramat dels focs d’artifici, o per ad atres varis menesters.
Soroll: Sò inarticulat i confús; esclafit.

Tornar al principi

COLABORACIONS --- Juan Ferrando Badia --- (Catedrático Emérito de Derecho Constitucional y Ciencia Política. Universidad “Rey Juan Carlos” – Madrid. Doctor Honoris Causa.

“La lengua como factor político”, DDV. 18.11.2000

Los estudios o seudoestudios lingüísticos, desde hace algún tiempo, se han politizado en nuestra Comunidad y, a nuestro entender, se ha incurrido en graves errores no filológicos. Veamos algunos: En relación con el tema de la lengua se ha de denunciar rotundamente el falso binomio cultura=lengua. Los que defienden este dogma seudocientífico, esconden unos fines políticos. Para ellos, los pancatalanistas, el silogismo es perfecto, a saber: 1º) el valenciano es catalán; 2º) la lengua absorbe toda la cultura; 3º) la cultura valenciana es la catalana, porque el valenciano, según los pancatalanistas, es catalán; 4º) la lengua es la base de una nación; 5º) todos los que hablan catalán forman parte de una misma nación; 6º) como el valenciano es catalán, los valencianos formamos parte de los “paises catalanes”, de la nación catalana, etc.

La conclusión pancatalanista tiene ribetes totalitarios, que nos recuerdan frases e ideas de épocas afortunadamente superadas, por ejemplo: una sola lengua, una sola cultura, una única nación=paises catalanes. Esta aberración histórica queda patente conociendo un poco la historia del antiguo Reino de Valencia y la estructura histórica de la Corona de Aragón. El fundador de la misma, Jaime I, se titulaba así: “Rey de Aragón, de Mallorca, del Reino de Valencia, Conde de Barcelona...”, luego, -¿Dónde... y cómo existieron los aberrantes paises catalanes?.
La “presunta” existencia de los llamados “paises catalanes”, no es ni tan solo un problema histórico, ni cultural, sino una quimera política de unos pocos, pues con la historia en la mano es demostrable que nunca tuvieron realidad histórica, ni política, -ni menos aún cultural-, sino que lo que existió, históricamente, fue la Corona de Aragón, realidad totalmente distinta. Considero superfluo continuar subrayando que el Pueblo valenciano posee una personalidad histórico-cultural, propia e independiente de la de Cataluña. Y como los habitantes del histórico Reino de Valencia -hoy Comunicad Autónoma-, son conscientes de su hecho diferencial, no pueden, ni están dispuestos, a renunciar a su milenaria historia y cultura.”

Tornar al principi

PENSAMENTS (traduïts) ---- CHARO SÁNCHEZ
El cicle de la llum estava de nou davant dels meus ulls, sols que ara ho percebia d’atra manera... Cada amaneixer el veya emergir de l’aigua en l’horisó donant-me vida i esperança cada matí; i amagar-se cada jorn després d’haver complit en son cicle de llum i calor cada boqueta nit...
Es diria que la vida seguix eixe ritme també en les persones. Venim al mon en un “amaneixer” a la vida i nos despedim en un “ocàs” a l’arribar la nit...
Imbuïda en mos pensaments recordí la frase del poeta: “En el sí del blanc aniuen tots els colors”. Pero yo li doní la volta i pensí: “En el sí del sofriment i del dolor aniuen les sements més profundes de la vida”. Perque ara sent que hi ha molt més que una pluja de colors i un montó d’amaneixer’s; que lo que succeïx fora i nos agrada, és sols una mínima part de lo que realment està passant en nostre interior. I saber-ho és com la sal que dona gust a nostres pensaments més íntims.
Estava decidida a ser realista sense perdre eixa sal de la vida, sense perdre ma recent guanyada visió d’eixe atre mon que acabava de descobrir i que m’invitava a saborejar-la. Abans m’agradava tot lo bo que podia traure-li; ara ya no me conformava sols que en això; volia viure dins de mí cada encontre íntim en tots els àmbits de realitat que m’envoltaven. Si fora una ona com les que estava veent incesantment, podria dir que el dolor solament m’havia fet apartar-me un instant de la vida, per a tornar, després..., ¡en més força...!

Tornar al principi

RACONET DE LA CULTURA --- (IX) Salvador Faus i Sabater
(Recopilació Històrica sobre la denominació “Llengua Valenciana”1994)
Autors i bibliografia didàctica de la Llengua Valenciana-(3)

Jeroni Burges (Valéncia, segle XVI), escrigué una gramàtica valenciano-llatina, nomenada “Taula sumaria de tota art de la conjugacio dels verbs y us dels gerundis y participis..., impresa en Barcelona en 1586.

Francesc Jeroni Leon i Guimera (Regne de Valéncia, segle XVII), jurisconsult, mamprengué en 1620 la publicació dels tres volums de que consta son Decisiones sacrae audientiae valentiae”, de text trilingüe, llatí-valencià-castellà; cadascú dels tres volums s’edità en diferent ciutat: Madrit, Oriola i Valéncia.

Gregori Terrasa (Valéncia, ¿ -1676), jurisconsult, imprimí el seu “Formularium diversorum instrumentorum contractuum” en 1636, en el taller de Miquel Sorolla. Al final de volum i baix de la rúbrica “Nomina Officiorum”, figura un vocabulari valencià-llatí d’indubtable profit en l’art de la Notaria, com igualment eren útils els formularis que a doble versió, llatí-valencià, s’incloïen.

Vicent Joan Exulve (Regne de Valéncia, segle XVII), escrigué “Praeclarae artis notariae”, ab un vocabulari valencià-llatí, que conté els noms dels oficis i dignitats relacionats ab el tema. Fon editat l’any 1643.

Anònim “Diccionario alphabetico de dicciones, juntamente castellanas y valencianas; este volum de 376 pàgines fon editat l’any 1647.

Tornar al principi

BIBLIOTECA ACCS LLIBRES REC OMANATS
Goles en clam (Tallers de prosa d’Aellva), Edit. L’Oronella---2005
Per a conseguir qualsevol dels nostres llibres deuran dirigir-se a la bibliotecària de l’Associació, senyoreta LAURA TORMOS CLARAMUNT, telfno. 96.1493405 – Esperem les seues comandes. Gracies.

WEB EDITADA I MANTESSA PER [email protected]

Tornar al principi