EL GUARDA
Informacions en llengua valenciana num.32 Abril 2006
Pàgina Web:http://es.geocities.com/diarielguarda
Correus electronics: [email protected] [email protected]
Telefon: 961491390Edita: “Associacio Cultural Castell dels Sorells”
Albalat dels Sorells – Gran Via Comtes d´Albalat, 14 – Num. 17
Revistes
Sumari
EDITORIAL
FBU
LLIBRES IMPRESCINDIBLES PER ALS VALENCIANISTES
Fa tan sols uns dies fon noticia en la prensa valenciana, l’edició
d’un llibre eixit del saber i la ploma de Na Teresa Puerto i publicat,
diuen, per En Fernando Giner, president de la Diputació de Valéncia.
El seu títul és: “Lengua Valenciana, una lengua suplantada”.
El comentari que donen d’ell és, que es tracta d’un llibre
“interessantíssim que desmonta les tesis catalanistes i deixa en
ridícul a l’AVLl; recomanant la seua llectura a tots els valencians”.
-¡Magnífic!- No l’he llegit encara, entre atres coses perque,
com sol ocorrer quan ací s’edita algo que val la pena (p.e., “Senyera
Valenciana. La bandera de tots”, d’Andreu Tintorer i Felip Bens
–2005-), també ara en el que ens interessa, recent editat, ya s’ha
esgotat i, clar, ara anem tots folls d’arrere d’ell com a bojos.
Conec a Na Teresa no massa; li vaig escoltar tres conferències que donà l’any passat en l’Universitat Politècnica, de Valéncia, sobre l’assunt que ens ocupa, aixina com també en diferents actuacions tertulianes en les que, ¡Ai!, fins fa sols quatre dies, abans de que el que es diu ell mateix, ser el més valencianiste de tots, nostre president de la Generalitat Valenciana, En Francesc Camps, anulara per Real Decret la cadena de TV eminentment valenciana, VALENCIA-TV, nos parlava, deleitant-nos.
És una señora
que convenç per la forma documentada que té a l’hora d’explicar
les seues teories. A part dels seus coneixements en història i filologia.
Per tant, estic d’acort en el comentari expressat pel diari valencià.
Pero no sols en este llibre “interessantíssim” es desmonten
les tesis catalanistes i es deixa en ridícul a l’AVLl. N’existixen
tants atres que ya han fet este treball abans, que necessitarien tota una ampla
biblioteca per a guardar-los junts i que, els valencians interessats en la matèria
que encara no ho coneguen, per desconeixement, tenen al seu abast; siga en la
seu de LO RAT PENAT, o en la de la RACV.
M’atrevixc, dins de la
meua ignorància, recomanar-ne’n alguns d’ells, escrits per
contemporanis nostres, dels quals, com dic en el títul de l’Editorial,
considere imprescindible tindre’ls, com p.e., entre atres:
“Crit de la Llengua”-Testimonis, sigles XIV-XVI-, de Josep Alminyana
i Vallés.(1981 i 1999).
“Histórias del Idioma Valenciano”, de Ricart García
Moya (2003).
“Sant Pere Pascual-Biblia Parva”, de Joan Costa Català,S.I.
(1998)
“El ferro que desperta”, de Joan Costa i Català (1997).
“Vida i obra de l’escritor Luís Fullana i Mira –1871/1948-“,
de Benjamí Agulló Pascual, O.F.M.(1975 i 1993).
“Criteris Filològics del Pare Fullana en els anys 1918 i 1919”,
de Benjamí Agulló Pascual, O.F.M. (2002).
“Valencianisme en el temps” –Els fragments històrics-,
de Carles Recio (1996).
“La reforma valenciana” –Epístola al IV president de
Valéncia, de Carles Recio. (2004).
“Valencià -¿Llengua o dialecte?”-(Una aproximació
des de la sociollingüística), de Chimo Lanuza (1994).
“Lliggam”, de Mariví Ferrandis Olmos, Laura Garcia Bru i
Ampar Navarro Cuesta. (1981).
“Valenciano o catalán?”, de Vte. L. Simó Santonja
(1978).
“En defensa de la Llengua Valenciana” –Perqué i cóm
s’ha d’escriure la que es parla-, de Miquel Adlert Noguerol. (1977).
“La Real Senyera –Bandera nacional dels valencians-“, de Antonio
Atienza. (2001).
“Nacionalismo catalán, una gran farsa”, de Michael Braveheart.
(2003).
“Societat, ciència i idioma valencià” d’Antoni
Fontelles. (1997 i 1998).
“La Guerra Insidiosa –El Valencianisme irresolut-“, de Angel
V.Calpe Climent. (1995).
“Recopilació Històrica sobre la denominació Llengua
Valenciana”, de Salvador Faus i Sabater. (1994).
“Llibre del Repartiment del Regne de Valéncia”, de Maria
Desamparados Cabanes Pecourt i Ramón Ferrer Navarro. (1979).
Ademés de tota l’obra de D. Antonio Ubieto, aixina com la de D.
Josep Maria Guinot i Galán, o la de D. Leopoldo Penyarroja, en relació
al Regne de Valéncia i sa llengua. Més encara: Tot el treball
impagable dut a terme, en el mateix sentit, per la RACV i Lo Rat Penat, durant
i al llarc de la seu llarga història, etc., etc...
Tots estos llibres i molts més, caldria tindre’ls i coneixer-los
per tal de formar-nos una idea prou completa, sobre l’importància
que tenen tots aquells que preetenen, des de la raó documentada, defendre
lo que yo entenc pel valencianisme actiu.
CURIOSITATS
QUE DEURIEM SABER ACCS
-6.000 filòlegs “d’escudella i subsidi”, original
de Pere Ferré i Martínez-(Traduït del castellà)
Fa sigle i mig, en 1869, el pare de tota la Romanística Europea, el gran
filòlec alemà Frederick Díez, publicà la primera
clasificació científica existent de les Llengües Romàniques.
En ella, per supost, el gran llingüíste alemà no deixava
ningun lloc especial per al català, que estava asignat al “domini
provençal” i no estava considerat llengua romanç independent;
era, simplement, un dialècte del Provençal (Grammaiere des langues
romanes” par Frédéric Díez; Paris.L.A. Franck. 1984,
3è edition).
Un poc més tart, en 1890, son discípul i també filòlec alemà W.Meyer-Lübke, publicà sa “Grammaire des Langues Romanes” (Paris. Welter & Co., Köningstrasse, 8. 1890), on en sa introducció, Meyer-Lübke seguix reconeguent i acceptant la grandea, cientifísme i plena vigència de la clasificació del seu mestre Frederick Díez i, ademés, continua denominant al català com a un dialecte del Provençal. En la pàgina 14 de l’introducció i referint-se als canvis fonètics dels dialectes del Midi francés, diu: “A l’Est, la transició es du a terme, poc a poc en el català en el Roselló. Este darrer, que no és més que un dialecte del Provençal transportat a Espanya...”.
En la primera mitat del sigle XIX, apareix Próspero Bofarull, archiver de l’Archiu de la Corona d’Aragó (seu en Barcelona), com el responsable major de la manipulació i desaparició d’una gran cantitat de documents històrics del Regne de Valéncia, incòmodes, tots ells, per a les falses tesis llingüísto-catalanistes que s’estaven coent.
En 1859, el tal Bofarull auspicia la celebració dels “primers Jocs Florals” barcelonins en la que es posa de relleu, palesament, el caos ortogràfic del català, el qual seguia sent definit pels grans filòlecs de la Romanística, com a dialecte del Provençal. Tal era el caos, que cada concursant portava sa pròpia ortografia i les reunions de Milà i Fontanals, Victor Balaguer, Blanch, Flotats i Bofarull per a solucianar-ho, foren un complet fracàs.
Les guerres inteestines durant posteriors Jocs Florals per tal d’estandarisar el català-dialecte del Provençal, foren caòtiques i no serviren per a res; continuaven sense standard.
Mentrimentres, la burguesia nacionalista catalana, al rebuf dels revolucionaris temps que corrien i dels diners provinents de la revolució industrial, els vingué que ni pintat per a unflar el globo del seu nacionalisme de “butifarra i barretina”. Eren els temps del nacionalisme “de diseny a la carta” per al que urgia “l’invenció llustrosa de la llengua”, que traguera al català de sa categoria “dialecte del Provençal”, segons definició dels filòlecs europeus.... L’invenció fon a càrrec del rectoret mallorquí Mosén Alcover que els organisà el “Congrés Internacional de Llengua Catalana”. Llavors... atra volta tingueren que portar als professors alemanys, puix que no existia en tota Catalunya ni una dotzena de llingüístes especialisats capaços d’eixecutar el proyecte!... Pero, hi havia diners.
Clar que per al 1907, la superburguesa Mancomunitat Catalana ya havia creat el privadíssim Institut d’Estudis Catalans; ya havia encarregat el macro-montage-editorial-llingüístic (money, money, money...), en l’ajuda del muletilla-filòlec i ingenier industrial, Pompeu Fabra (greu aprenent de filòlec que reblí el català de galicismes” – Unamuno dixit-), ya havia transformat el dialecte barceloní en “llengua standard” i “ya havia creat una cohorte—macro-ret-internacional de “filolegs d’escudella i subsidi”: Macro-ret de 6.000 benpagats que fan les delicies d’eixos bojos útils del catalanisme analfabet que, en lloc d’acodir a les fonts històric-llingüístiques de la Romanística Europea, toquen d’oït en açò de la llengua, es traguen totes les fantasies gallàctiques de la burguesia editora i, damunt, els omplin les boljaques. ¡Bojos utilíssims!
COLABORACIONS
Manuel Casaña Taronger DDV 11.02.04
¿N’entren molts o massa?
... I n’ixen pocs. Açò me fa sospitar que, més que
bo, serà mal. Perque com huí –i ara per ara- encara entra
qui vol en Espanya, ya vorem si dins d’uns anys diem lo que ya fa un temps
“The Washington Post” dia: “En USA, ne som prou”. Si
per ací no se tria a l’entrada, -¿tindrem lo que per fora
ningú vol?-
Quan vaig llegir que en el 2003 en Valéncia hi hagué una entrada de més d’un millió de turistes (exactament 1.074.903), pensí que el sector turístic es refregaria les mans de content. Tenien motiu, puix deixen diners. Pero, no tots els estrangers que veus son turistes, no; venen d’estrangers –sense contrat ni control- i van, d’un lloc cap ad atre, com revolen els coloms, per vore a on hi ha que picar. Uns son persones normals, gent humil que busca treball –i cal ajudar-los- i, atres... fan lo que saben: robar, extorsionar, multiplicar la delinqüència i borrar-nos la tranquilitat de pobles i ciutats.
També hi ha que posar-se contents de vore cóm hem canviat. Ahir, Espanya, país d’emigrants; i huí, ple d’immigrants. La diferència és que, adés, se n’anaven d’ací manobres, peons, mecànics i, ara se’n van meges, ingeniers, científics... No en són tants, és veritat, els que emigren, pero sí més qualificats. I els que nos entren, ni se sap; lo mateix poden ser ingeniers, que roders del Nort, traficants de droga de l’Est, que chinencs, que africans. Prou fotut és tindre veïns i no poder confiar en ells. -¿Quan hi haurà garvell?- Qui me diga que no, a vore quants d’estos voldrien tindre’ls entrant en casa pel mateix pati.
Perque, a lo manco vingueren i no se’n anaren mai d’ací la gent que val. Pero no, són els ingeniers nostres, els meges, els investigadors els que, no tenint cabuda ni futur en els centres universitaris d’ací, ni en les empreses, tenen que emigrar si no volen morir-se de fam. Que, com saben vostés, huí en dia ni els obrers, llauradors, mecànics o llumeners, no van tant per fora com els doctors “cum laude” que no tingueren padrins per a poder batejar-los en el món del treball. I, mentrimentres, hi ha qui es creu que anem la mar de be. Conten els que nos entren.... -¿Trauen contes també dels que se’n van i per qué?-
Estats Units ya està tancant portes. Per de pronte, fuig dels investigadors de China, de l’India, dels països africans que són els que entren per Alemanya, Anglaterra i Italia.
Espanya, les portes obertes de par en par.
MOMENT
POÈTIC -- – Chimo Lanuza --
Paraules i adeu 1994
Per la vida, un mon sancer.
Yo vixc, suponc, pero t’he
de dir
que, cegallós, m’han anat caent
i, arreplegant el meu silenci,
ara veig que en silenci me vaig perdent.
Perque sapies que he anat deprenint
per eixa entrega de cada bes
un poc, que ya n’es molt, d’esperança
i, per la vida, un mon sancer.
Pero cada paraula d’ahir,
cada frase que en tu he anat fent,
es dete en els meus llavis i calla,
¿quin silenci encendria sa veu?
Yo ya ni parle ni pense oir,
perque no hi ha mans, ya res no es res,
el cor s’acostuma, com la cara,
a anar, bes a bes, a anar perdent.
Encara.
Encara tinc les bujaques plenes
algunes vestides d’esperança, no cregues
que no soc ya capaç
d’esguitar un somriure
encara que el silenci m’ofegue
d’ilusions marcides
o massa estretes.
Encara estic ací i no
comprenc
qui te tant d’interes en vore’m caure;
pensava penjar d’un clau el fracas
i esperant m’he begut la botella del temps.
Ara ya ni espere. Vos mire a tots i calle.
Ara ya ni calle. Em pert per la ciutat.
PARLEM
COM CAL LO RAT
Glossari:
Aucell: Animal vertebrat que té dos pates, dos ales, un bec i la pell
coberta de plomes.
Bufit: Fet i resultat de bufar. Temps molt breu.
Remor: Sò o soroll confús.
Tenebra: Falta de llum, oscuritat, foscor. Ignorància extrema.
Brot: Principi o naixement d’una cosa.
Amerar-se: Saturar-se d’humitat.
Ventalla: Fulla de la porta o de la finestra.
Teler: Màquina que s’utilisa per a fer els teixits.
Aixella: Concavitat que forma el braç quan arranca del cos.
Festó: Qualsevol classe de brodat aonat o en punta en la vora d’una
tela.
Gobanella: Articulació de la mà en l’antebraç.
Gipó: Peça de roba, en mànegues o sense elles, que cobrix
des dels muscles fins a la cintura.
Turmells: Abultament que forma la tibia i el peroné en l’unió
de la cama en el peu.
PENSAMENTS (traduïts) ---- CHARO SÁNCHEZ
Crec que en gran part desconeixem les lleis que rigen nostra vida personal.
Creem l’ilusió de que, aïllant-nos, guanyarem nostra plenitut;
pero eixe individualisme egoiste que creem, nos produïx, en el temps, un
buit... i, per a omplir-lo ho fem en “qualsevol cosa”. -¿No
patirem, per tant, també Arteriosclerosis espiritual?- . Sé que
cada dia costa més eixir a l’encontre dels demés per tal
de compartir; per això evitem l’encontre personal; nos dona por
el compromís que comporta. Hem anat deixant que els somnis trencats,
les ilusions fallides, cada desengany, cada mala passada, cada violència
sutil i silenciosa, cada paraula nafrant i ofensiva, cada traïció,
cada infidelitat i tota una cadena de chicotets detalls, que nos trenquen l’ànima
cada jorn, vagen conformant una grossa capa d’insatisfacció en
nostre espirit. I éste, en tot lo pes damunt les “ales”,
se’ns ha tornat dur; i per ell no fluïx la vida en goig... I present
que eixa Arterioesclerosis espiritual surgix quan no deixem que en “l’aire
de l’espirit”, agrane cada dia nostres pensaments negatius i sembre
en son lloc sement de vida. Quan tendim a portar una vida carent de sentit i,
damunt, li tirem “pes” borrant d’ella la font interna de l’esperança
i la creativitat, solem refugiar-se en l’enyor del passat o del futur,
perque, la realitat és, que nos dona por el present. Crec que esta societat,
que presumix de comunicativa i avançada, no s’entera de moltes
coses al canviar el silenci pel ruïdo, tant intern com externament.
RACONET
DE LA CULTURA --- ) Salvador Faus i Sabater
(VII) (Recopilació Històrica sobre la denominació “Llengua
Valenciana”1994)
Autors i bibliografia didàctica de la Llengua Valenciana-(2)
Rafael Martí de Viciana (Borriana, 1502-1574), publicà en 1574 el seu Libro de alabanças d’las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana, compilació panegírica que inclou un “vocabulari llatí-valencià-castellà”.
Llorenç Palmireno (Alcanyis, 1514-1580), autor del Vocabulario del humanista (1569), el qual el va compondre per a l’ensenyança del llatí entre la joventut. Palmireno apunta en un “Aviso para el curioso lector... que si no hallo vocablo con que arromançar una cosa en Castellano, pongola en Valenciano, Italiano, o Francés, o Lengua Portuguesa...”
Andreu Sempere (Alcoy, ¿ - 1572), autor de la “Grammatica valenciano-latina”, de la que se’n feren prop de quaranta edicions: set en valencia durant el sigle XVI; dos en Barcelona els anys 1570 i 1637; dos en Cagliari (sardenya) en 1557 i 1583, i més de vint en Palma de Mallorca en els sigles XVII, XVIII i XIX. En tots estos llocs s’estudià llatí ab una “Gramàtica valenciana”.
Onofre Pou (Girona, sigle XVI), donà a la prensa de Pere Huete, de Valéncia, l’any 1575, son Thesaurus Puerilis, vocabulari valencià-llatí, repetidament editat en Barcelona i Perpinyà.
Miquel Ferrer (Almenara, sigle XVI), escrigué una gramàtica valenciano-llatina nomenada “Metodo y art molt breu, en romanç, y molt clar, pera aprendre la gramatica de la llengua latina”. Fon editat en Lleida l’any 1572 .
BIBLIOTECA
ACCS ----- LLIBRES RECOMANATS
Comunicacions de les XII Jornades dels escritors, dedicades a En Anfós
Ramón, III premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana (2004).
Per a conseguir qualsevol dels nostres llibres deuran dirigir-se a la bibliotecària de l’Associació, senyoreta LAURA TORMOS CLARAMUNT, telfno. 96.1493405 – Esperem les seues comandes. Gracies.
WEB EDITADA I MANTESSA PER [email protected] webcasera2005