Revista 31

EDITORIAL Maltracte rebut en un museu valencià FBU
Exposició en el “Museu del Carmen”, sobre “La Corona d’Aragó” (Millor hi hauria que dir-li: “Com colar una corona que no existíx: La catalana”).

Fet: 21-02-06, dimarts, 19,- h.; visita efectuada per un grup de 9 amics , tots socis d'una associació cultural valencianista i, a part de mí mateix, tots els demés, llicenciats en carreres superiors diferents, físics, professors de geografia i història, meges, etc. – Sols preteniem visitar dita exposició per a tratar de saber, en profunditat, cóm i de quína manera l’havien representat. Be, mentrimentres, estant nosatres en una de les sales, de moment començaren a entrar una cantitat de persones, la gran majoria dones que anaven en grup, dirigides per un home d’uns 50 anys (no es mereix que li diga senyor), fent de guia, que els anava donant les explicacions corresponents a cada enunciat i representacions que penjaven de les parets.
Clar que, sense pretendre-ho, nosatres s’anarem mesclant en l’atre grup, no poguerem evitar-ho. Clar que oïrem la quantitat de desficasis que aquell “guia”, segons els seus paràmetres, explicava al grup numerós en qüestió. Tampoc ho podiem evitar, puix que estavem allí, juntets ad ells.
En un moment donat, u dels nostres, En Ricart, encontrant-se al costat del mateix “guia”, quan éste explicava que entre el 1285 i 1291, el rei Alfons el lliberal, 1er. de Valéncia, 2º de Catalunya i 3er. D’Aragó..., no es pogué contindre i, dirigint-se ad ell, en molt bones i correctes formes i en un tò adequat, li cridà l’atenció diguent-li: perdone vosté, pero llavors, ni existia Catalunya com a tal, ni molt menys tenia ningun rei...
¡Mare meua la que s’armà! – El tal guia li digué i nos involucrà a tots nosatres, que erem uns “pegots” que s’haviem anyadit a un grup que no nos perteneixia i, a Ricart, per ficar-se en el seu treball, anava a denunciar-lo als guardes de seguretat; cosa que feu d’immediat i se l’emportaren, a la força, fora de la sala fins a la porta d’eixida del museu. A la vegada, una de les dones del grup, la més alta de totes, prengué la paraula i cridant molt fort dirigint-se a nosatres nos dia: “Ací no hem vingut a que uns desconeguts nos parlen de política. Nosatres sols volem vore l’exposició i res més.”
¡Vore per a creure!
La resta del nostre grup, tots enervats per l’ocorrit, no sabiem qué fer; pensarem que no li passaría res al nostre amic i pronte tornaria. Continuàrem, això sí, nerviosos, veent atres sales de l’exposició.
Atra vegada passava lo mateix, és a dir, estant nosatres a soles en una sala gran, apareix de nou el temut “guia”, seguit del contingent de senyores; darrere d’elles també entrava novament nostre amic Ricart, després de que el tingueren retés un bon rato. Yo mateix, observant que el “guia” venia a posicionar-se molt prop de mí, dirigint-me ad ell en tota la meua millor educació, tractí de dir-li, quasi que demanant-li perdó, que comprenguera l’ocorrit i no.li donara major importancia...
¡¿Qué me diu vosté? M’espetà, ¡Yo no tinc per qué escoltar res de lo que vosté me diga. Ni m’importa! - ¡Vostés lo que son tots uns desvergonyits!- Vaig a denunciar-los de nou als guardes de seguretat! – Se’n anà com un dimoni, tornant acompanyat del mateix guarda d’abans, el qual, veent en primer lloc a Ricart que s’encontrava només entrar en la sala, se l’emportà de nou a trompicons.
Ací s’acabà la festa. Tots nosatres, reblits d’una impotencia total, sense possibilitat de defendre’s, seguirem a Ricart i el guarda fins a la porta del museu. El guarda tractà, per tots els mijos al seu abast, que se n’anarem. Cosa que no ferem, demanant, per contra, a la senyoreta de recepció, el llibre de reclamacions, la qual, molt amablement, nos facilità.
Ricart escrigué la corresponent al fet descrit, dirigida a la Conselleria d’ Educació, queixant-se, tant del “guia”, per la seua greu educació, com del guarda, pel tractament llamentable i violent rebut; li prengué el seu número de guarda que restà anotat en la denuncia.
S’enterarem que el grup de senyores era de la població de Carlet, per unes d’elles que nos demostraren estar tan afectades com nosatres per tot l’ocorrit; i que no comprenien el per qué se nos havia tractat de la forma que ho feren.
¡Ai Senyor! -¿Quí mana en Valencia?- ¿A on anem a aplegar?-¿Som estranys en la nostra terra?-¿Cóm és possible que fem una exposició sobre la Corona d’Aragó, en Valencia, per a demostrar que el “Comptat s’ha transformat en un reine?- ¿Serem rucs?

Tornar al principi

CURIOSITATS QUE DEURIEM SABER-Calendari-Musulmà(III)-Accs
Este calendari començà l’any 622 del còmput. julià, que llavors regia en els països europeus. El primer dia de l’any 1 de la Hégira fon el 16 de Juliol del 622. En eixe dia anaven transcorrits 621,54 anys del còmput. Julià.
El calendari musulmà és purament llunar i està dispost de manera que el primer dia de cada mes correspon a un novilluni. L’any consta sempre de 12 mesos, que es conten alternativament de 30 i 29 dies, i, per tant, els 12 mesos que conformen l’any sumen 354 dies.
Pero aixina com en el calendari gregorià existixen els anys bisexts, en el musulmà s’empleen els anys embolísmics o abundants, que tenen un dia més que els comuns. En aquells, el darrer mes de l’any se conta de 30 dies en lloc de 29 i, aixina l’any embolísmic te 355 dies.
Cada periodo de 30 anys forma un cicle compost de 19 anys comuns i 11 embolísmics, distribuïts de la manera següent: anys comuns de cada cicle son els 1-3-4-6-8-9-11-12-14-15-17-19-20-22-23-25-27-28 i 30; i embolísmics son: 2-5-7-10-13-16-18-21-24-26 i 29.
La diferència de 11 o de 10 dies que hi ha entre l’any musulmà i el periodo de la revolució aparent del Sol, fa que aquell comence en dates variables en relació en les estacions de l’any o en els mesos de nostre calendari. Açò mateix establix certa confució en el còmput. de l’any musulmà.
En l’any 2006 del còmput gregorià se correspon en els anys de la Hégira 1426 i 1427, que son, respectivament, els anys 16 i 17 del cicle abans nomenat.
Les principals festes religioses dels musulmans son:
Pasqua gran (10 Duhiya).............................................. 10 Giner 2006
Primer dia de l’any (1er Moharran)............................. 31 Giner
Al Aschur (10 Moharran 1427) 9 Febrer
Fugida del Profeta (Hégira)...........................................31 Març
Naiximent del Profeta....................................................11 Abril
Ascenció del Profeta......................................................22 Agost
Dia de l’Émancipació............................................... 7 Setembre
Primer dia del Ramadan.................................................23 Setembre
Batalla de Bart................................................................10 Octubre
Conquista de la Meca 13 Octubre
30 Ramadan....................................................................23 Octubre
Pasqua chicoteta (1er Chual)..........................................24 Octubre
Dia del sacrifici...............................................................31 Decembre

COLABORACIONS---Séquia Real de Moncada---(Manuel Casaña-2003)
La Séquia Real de Moncada potser siga l’institució que més personalisa al meu poble, al que el Seminari li dona coneixença en el rogle eclesiàstic com sa pirotècnia en tot lo mon. Els Caballer, Zamorano, Arnal i Bosch, ya fa anys, eren i son pirotècniques que tenien fama mundial. Pero com ya he dit, en principi, més que la Séquia Real, no; puix ésta té un grapat d’anys més.
Quan arribà Jaume I a Valéncia i la conquistà, el nom de la séquia no era el de Moncada; dien la Real que va a Puçol. Aixina consta en l’acta de concesió a la ciutat de totes les séquies del terme, excepte la Séquia Real. Aixina ho manà el Rei el 29 de Decembre de 1239: “Jacobus Primus Rex. Per nos é per nóstres donam é otorgam per tots temps á vos tots emsemps é sengles habitadors é pobladors de la ciutat é del Regne de Valencia é de tot lo terme de aquell regne, tots é cascunes çequies franques é lliures, majors é mijanes ab aigües é ab manaments, é ab duhiments d’aigües é encara aigües de fonts, exceptat la çequia Real que va a Puçol; de les quals çequies é fonts hajats aigua é enduhiments é manaments d’aigües tots temps continuament de dia é de nit: en aixi que puscats d’aquelles regar é pendre aigües sen calcuna servit, é servici é tribut é que prenats aquelles aigües segons que antigament es é fo stablit é acostumat en temps de sa-rahins” (Tom primer dels Furs).
Hem vist, puix, que la nostra séquia no era nomenada com després. Els del poble la solien dir séquia gran, perque aixina era ara i quan solament era de fanc. Séquia que el sequier Felip Mateu, en 1757 dia que era de terra i tenia 9 pams d’ampla, en màrgens de terra de 9 pams. La pedra solament s’empleà en els assuts i en els partidors, en les comportes i en quasi totes les boqueres i rolls, ya que algunes eren de fusta i, per haver pèrdua d’aigua, hi havia a voltes baralles de regadors. El repartiment d’aigua era per tandes i com escriu Enric Guinot, en “La Real Acequia de Moncada”, també tenien els llauradors l’obligació de netejar-la segons l’artícul 1535 de les ordenances: “Que el acequiero sea obligado a mondar a los regantes allá donde hay acostumbrado a mondar de sol a sol y de orilla a orilla, según fuero de los veedores y desbrozar en el fin del mes de Agosto”.

MOMENT POÈTIC---Ofici de paraules, XLVII---Anfós Ramón i Garcia
¡Si yo tinguera el geni del poeta—que fa moure a la massa!-- ¡Si yo fora com l’aigua que germina—el gra que fa collites i no es cansa!—Pero ni soc espiga ni tinc força—per a portar als muscles la paraula—que en terra se sepulte—i done fruits o fills de nova planta.
Me queda sols la veu que no te credit—per no sentir-se amiga de la farsa—que estan representant els cucs malignes—al temps que bufa el vent de tramontana.
Sols em queda una estrofa—que no sé si escriure per massa clara—i em queda sempre el dupte—de ser lo que vullc ser i me treballa.
Encara estic pensant si val la pena—tornar a obrir la causa—que m’ha furtat molts anys i m’ha fet viure—esclau d’un sentiment que mai s’acaba.
Yo que he trenat la corda—que unia pensaments de nota blanca—ara estic abocat a nits obscures—que no saben de flors ni llums a l’alba.
-¿Serà que no soc huí el mateix que sembra—la terra de camins a l’esperança?
-¿Serà que ya me queda poca vida—i estic perdent la calma...?
Els anys son una llosa—que pesa i que m’esclafa—com a un tarroç inútil—cansat de no fer cosa que li valga.
Potser arribe el fí d’esta novela—i tot siga un invent...¡o una desgracia!

PARLEM COM CAL --- LO RAT
Vocabulari: “El Polideportiu”
Camp de futbol—futbol--futboliste—futbito--baló—porteria—ret--àrea gran—àrea chicoteta—punt de penalti—àrbit—llinier—tarjeta groga—tarjeta roja—herba—chiulet—pista d’atletisme—atleta—llançament de pes—javalina—podi, o podium—medalla d’or—medalla d’argent—medalla de coure—meta—banqueta—vestuaris—corda de nucs—cronómetro—pista de tenis—xarcia, que vol dir: (a-Càrrega de coses diverses per a un mateix fí/ b-aparells i caps d’una embarcació/ c-conjunt d’utensilis per a peixcar/-en sentit figurat, conjunt de moltes coses desordenades)—raqueta--pilota de tenis—juge—teniste—frontó—pilotari—pilota de vaqueta—pista de básquetbol—pista d’hadbol—pista de voleibol—piscina—trampolí—banyiste—nadador—rodeta—gimnasi—matalafet—plint—anelles—paraleles—potro—llit elàstic—espaleres...

PENSAMENTS (traduïts) ---- CHARO SÁNCHEZ
...Crec que nostre espirit intern ens remulla d’algo més fort que la malaltia: “L’Esperança en la Vida”. Escomence a sentir que, tal vegada, eixa mija clafolla d’anou buida enmig la mar embravida de la vida, no volcà, perque eixa força és més forta que nostra debilitat. Crec percebre que cada volta que ma clafolla s’anà omplint de problemes, desenganys, tristees, oblits..., i amenasava en afonar-se, eixa força la volcava fins deixar-me novament buida...I un atre colp de la vida, fet ona, em donava la volta i de nou seguia mon camí.
Després pensí per a mí: -¿És açò un sentir-me poca cosa, que tan sols soc una clafolla buida i manejable?- Pero no fon eixa ma sensació mirant el reflex argentat damunt l’aigua, de les estreles i de la lluna... sino que la VIDA és algo més que sofriment, algo més que la lluita contra la malaltia, algo més que el seu costat obscur i dur...És un huracà que, a més de troncar-me i sacsar-me, aprofita per a llevar-me de damunt tanta càrrega inútil i sense sentit que vaig guardant en ma mija clafolla d’anou...Que s’emporta d’una plomada mes branques seques i mes fulles mortes; que em deixa tan lliure de lligaces, que és més fácil tornar a començar... I la visió que aní tenint, a poc a poc, fon que la VIDA és lo únic important que tenim. Que tot lo demés son circumstàncies que ens toca viure. Unes que venen sense cridar-les i atres que venen perque nos empenyem en cridar...

RACONET DE LA CULTURA -(VI) Salvador Faus i Sabater
(Recopilació Històrica sobre la denominació “Llengua Valenciana”1994)
(Continuació del colofó...)

Autors i bibliografía didàctica de la llengua valenciana
Guillem Angles (Regne de Valencia, ¿-1368), escrigué una Exposició breu, gramaticalment, en romanç, del canon, obra didáctico-religiosa.

Jaume March (Valéncia, 1335-1410), autor del famós Libre de concordances, de rims e concordans, apellat dictionari (1371).

Pere d’Aragó bisbe de Valéncia, per al que es compongué, en el sigle XIV, el llibre nomenat Lexicon, llatí-valencià.

Johanes (Regne de Valéncia, sigle XV), autor del diccionari-vocabulari llatí-valencià Comprehensorium. Est incunable fon imprés en Valéncia per Jakob Vizlant l’any 1475.

Joan Esteve (Regne de Valéncia, sigle XV),diccionari de la llengua valenciana propiament llexic, el més antic d’una llengua neollatina, Liber Elengantiarum, imprés en Venecia el 1489.

Bernat Fenollar (Penàguila, 1438-1516), redactà unes Regles desquivar vocables o mots grossers en 1490, primera normativa coneguda en temps dels clàssics.

Bernat Vilanova (Valéncia, sigle XV), feu una gramàtica valenciano-llatina titulada Notes ordenades per lo reverent mestre Bernat Vilanova, alias Narro, estampada en Valéncia l’any 1500.

Jeroni Amiguet (Tortosa, sigle XV/XVI), elaborà una gramàtica valenciano-llatina, ab el nom de Sinonima variationum, editada en Valéncia l’any 1502.

Joan de Resa (Regne de Valéncia, sigle XVI), compongué un Vocabulario Valenciano-Castellano, per a la millor comprensió del castellans de les obres d’Ausias March que varen ser editades en Llengua Valenciana, en Valladolit, junt ad este vocabulari, l’any 1555. Conté 2693 paraules en 62 pàgines. (Continuarà).

BIBLIOTECA ACCS ----- LLIBRES RECOMANATS
Del passat al present del Dret Civil Valencià--Vicent Simó Santonja/2004
Per a conseguir qualsevol dels nostres llibres deuran dirigir-se a la bibliotecària de l’Associació, senyoreta LAURA TORMOS CLARAMUNT, telfno. 96.1493405 – Esperem les seues comandes. Gracies.