EL GUARDA
Informacions en llengua valenciana num.28 Decembre 2005
Pàgina Web:http://es.geocities.com/diarielguarda
Correu electronic: [email protected]
Telefon: 961491390
Edita: “Associacio Cultural Castell dels Sorells”
Albalat dels Sorells – Gran Via Comtes d´Albalat, 14 – Num. 17,
Revistes
Sumari
¡Bon nadal 2005! ---
¡Que els nostres governants valencians encontren el ver camí per
l’enteniment de tot lo poble; en especial, en el reconeiximent, diferenciació
i defensa de la Llengua Valenciana, com cal!—(I que no perguen el temps)
EDITORIAL (FBU)
Transvasament, no; o, sí. Segons d’a on i, per a qué o,
per a quí.
Acabe de llegir a un columniste que seguixc prou de prop, perque m’agraden
les seues opinions, aixina com la forma com les explica i desenrolla i l’amplitut
d’assunts que analisa. Es tracta de Miguel Vidal Santos i escriu tots
els dies en Diari de Valéncia.
Huí, dia 26 de Novembre, nos informa sobre un d’ells, francament
interessant, per l’incongruència mostrada pels opinants del mateix:
Interessos, vots i força de la Comunitat Catalana, contra el transvasament
de l’aigua de l’Ebre, en favor de la Valenciana, Murciana i part
de l’Andalusa; i, per atra banda, SÍ AL TRANSVASAMENT
DEL RÓDANO (francés), EN FAVOR DE LA COMUNITAT CATALANA.
La noticia no té gens de desperdici i és per a emmarcar. Cal que
transcriga part del seu contingut, on diu: Que en una serie d’encontres
organisats pel “Círcul d’Economia de Barcelona”, entre
les seues conclusions figura “la petició de que es reconsidere
el transvasament de l’aigua des del Ródano a Catalunya... que d’immediat
han sorgit entusiastes d’esta idea i des de mijos de comunicació
pròxims al tripartit, s’alcomença a dir i parlar que no
hi ha que tindre tanta por als transvasaments”.
També nos conta que, en La Vanguardia, abans defensor de les esències
sagrades i intocables dels rius, es podia llegir durant estos darrers dies:
“Hi ha en l’actualitat mides paliatives i regeneradores que no impliquen
un deteriorament mig-ambiental”.
Després d’haver-se carregat el PHN, nos continua dient, per motius
supostament ecològics; després de repetir fins a la sacietat que
la política de transvasaments era una salvajada; en Catalunya, autoritats
i mijos calfen l’ambient per a posar de nou damunt la taula, assunt tan
espinós. Sols que ara, aquells que en tanta virulència rebujaven
una mida pareguda en l’Ebre, se mostren entusiasmats. I, ademés,
reconeixen lo que abans criticaven: no volen l’aigua per al consum humà
o l’agricultura, la volen per al turisme i, ho expressen aixina: “No
pot fer-se abstracció de l’enorm trascendència que per a
Catalunya representa seguir contant en un sector turístic punter i competitiu,
per al que dispondre d’un abastiment suficient d’aigua, és
una necessitat perentoria.”
Molt sarcàsticament, el senyor Vidal Campos acaba la seua magnífica
columna, exclamant: -¡Aigua transvasada per a camps de golf! – Senyor,
Senyor... –
Faç meu el seu sentir i compartixc per això est editorial en la
seua columna; i dic: ¿Cóm és possible que un PHN, tan necessari
per a tantes provincies espanyoles, ya aprovat pel govern de tanda en el seu
moment, apart també per l’UE, en tants i tants millons d’euros
gastats en infraestructures ya molt alvançades, etc., etc., els polítics
hagen segut capaços d’anular per complet? - ¿Cóm
és possible que ara, aquells que més l’atacaren de forma
furibunda, s’atrevixquen a plantejar transvasaments que impliquen fins
ad atres païssos, sols que mirant el seu profit? - ¡No trobe qualificatiu!
Tornar
al principi
CURIOSITATS QUE DEURIEM SABER --- ACCS
És ben curiós anar llegint llibres escrits per bons defensors
de la nostra llengua valenciana; persones erudites i investigadores, com és
el cas d’En Francesc Lliso Genovés i, en particular, en el seu
llibre titulat: ARAGÓN, LÉRIDA, VALENCIA... (Un viaje de ida y
vuelta), editat en l’any 1987.
Quantes son les informacions que en el seu contingut i per les quals, s’enterem
de la realitat històrica que ennoblix la nostra llengua. En ell encontrem
tot un material didàctic que nos acosta, a poc a poc i portant-nos de
la mà, des dels nostres ancestres més antics en el temps i per
mig de les numeroses influències de tots els pobles que passaren per
les nostres terres, fins al present; passant pels moments més gloriosos
de les lletres valencianes, aixina com pels més problemàtics.
De les relacions estretes que sempre tinguerem en la Corona d’Aragó
i en Llèida, quan esta darrera encara no perteneixia a Catalunya, perque,
ademés, ni la mateixa Catalunya existia. Posa de relleu, segons documents
dels quals sempre es recolza, la quantitat de falsificacions portades a terme
pels historiadors catalans, en tot lo referent a l’unitat de la llengua.
És immens, per lo ample, el llistat de personages erudits, historiadors,
filòlecs, llingüistes, escritors i polítics de totes les
tendències i tot temps, que nos reafirmen per activa i per pasiva la
nostra identitat diferenciada, tant en quant a la llengua, història i
cultura, com a l’idiosincràcia del poble valencià en la
seua forma de ser i comportar-se.
I, per a botó, una mostra: ---“La Lengua Valenciana era en la Edad
Media, la más culta de las lenguas romances orientales.” –
(T.Luca de Tena, de la Real Academia Española).
---“A la lengua hablada en Cataluña, se le llamó Lengua
Valenciana, durante los siglos de oro.” – (M.A. Cabanes. Catedrática.
Universidad de Zaragoza).
---El prestigiós filòlec cátala, Manuel de Montoliu, dia
aixina: “La individualidad de la Lengua Valenciana dentro de la familia
de la lengua de Oc, nadie que tenga una mediana cultura, la pone hoy en duda...”
--- “La costumbre de llamar Valenciana a la lengua popular de Valencia,
la vemos seguida constantemente por los escritores valencianos de los siglos
XIV y XV. Lo más cuerdo y prudente es aceptar sin discusión esta
costumbre que ha perdurado hasta el presente.”
FENT
CAMÍ --- ACCS
És un plaer poder colaborar per qualsevol causa
noble; i si esta és e favor del teu poble, millor encara.
Durant la semana cultural, el divendres dia 25 de Novembre passat, la nostra
associació tingué l’honor de participar en ella preparant
un acte en l’Espai Cultural, on, en la primera part i celebrant el 400
aniversari de la primera edició del Quixot de la Mancha, s’escenificaren
unes llectures del mateix, per una banda, per dos parelles de Quixots i Sanchos,
En Fausto Blasco i Lluís Mesa, els primers i, Rafael Juan i Manolo Muñoz,
els segons; i per l’atra, la figura de Marcela, per Encarna Perez-Herrero.
En la segona, es feu l’estrena d’un sainet en un acte, de teatre
valencià, escrit pel nostre president, En Francesc Blasco i Urios, nomenat:
“Els malnoms en el poble d’Albalat dels Sorells”. Els personages
representats en l’obra, aixina com els seus interpretes foren els següents:
Personages Intérpretes
Alfredo, el gitano.............................. Isidro
Vivó
Monse, la tiesa.................................. Maria José Oliver
Chimo, el carnicer............................ Francisco Clemente
Concha, la federica........................... Paqui Angeles Ruiz
Manolo, el del forn............................ Vicente Garcia
Lola, la cristalera.............................. Vicenta Urios
Coix el cahirer................................... Sebastián Mercado
La Mahuellana.................................. Ercarna Perez-Herrero
Paco, el de mona............................... Miguel Angel Peña
Chofer de camió................................ Juan Carlos Claramunt
Pensem
que l’espectàcul fon un èxit i que els espectadors que acodiren,
fruïren, tots, recordants uns temps del passat recent. Tant els actuants
de les llectures del Quixot, com els intérpretes del Sainet, ho feren
de forma excelent; per lo qual hi hauria que felicitar-los i agriar-lo s’ho.
També és una forma d’anar fent camí. Procurarem seguir
colaborant.
COLABORACIONS
--- Secà, prop; horta, llunt. ---(Manuel Casaña)---DDV-05.12.03)
A mida que els pobles creixen, l’horta –que abans la teniem tocant
ciutat- queda més llunt i, el secà, més prop. I això,
que cada qual pareix que està a on estava, pero és que els pobles
es fan més grans i l’horta ya se mescla pel secà. I damunt,
com ara no es va a la montanya en carro i sí en coche... puix més
prop resulta estar. Aixina és que, com creix l’asfalt i pam per
aci i pam per allà, la terra se va tapant, a voltes et trobes brosses
per qualsevol lloc: llicsons per les aceres, brots de figueres per un desllunat
o lo que yo vaig vore ahir pel matí, una mata de romaní a l’entrada
d’un garaig. I em vaig alegrar.
Aní a plegar-lo i resulta que el tenia que arrancar. No era lo que em
pareixia, que algun veí al vindre de la montanya el soltara sense voler,
no; és que allí havia creixcut aquell romaní (del llatí
rosmarinus; ros=rosada i marinus = marí). No sé si encara estarà
o l’haurà arrancat un veí. Pero el cas és, que el
seu olor el tinc huí pegat en els dits –i m’he llavat les
mans- i el gust el tindré el dumenge, quan entre en el cor del gra d’arròs
del plat de paella que em menge.
El romer o romaní, el hi ha femella i mascle. El mascle té les
branquetes entortillades i el femella esbeltes i rectes. Diuen que el mascle
és poseïdor de més propietats curatives, pero yo crec que
tot és un antoix; clar que la gent sol ser entesa i per això ho
arreplega Joan Pellicer i te diu que per Benissili el romer és bo per
al cor. Per a la circulació, en Cocentaina; en Benimaurell, que l’aigua
de romer fa ganes de menjar; en Parcent solen posar romer sec damunt d’una
plancha calenta per a fer fum i, açò és bo per als asmàtics;
en Ebo, en aigua de romaní es llaven el cap, forma de no perdre cabell;
com per a tindre bons ossos, es fan fregues d’alcohol de romer. I romero
el que li portaven al bon Jesuset per a estar calentet: “Pastorets i pastoretes---feu-me
nyenya que tinc fret---no me la feu d’argilaga---feu-me-là de romeret”.
I en hi ha que encara diu més: que el romer és com un aventador
de mosques, ya que el seu olor aüxa els insectes i també mata les
arnes. Romer, si tot açò faç, ¿cóm no et
tenim que voler?
MOMENT
POÈTIC --- (De Trons en el Silenci) --- Artur Ahuir
Vomitaré paraules dins l’espai en blanc que m’oferixquen.
--- Ploraré versos grans, líquits calents --- com el sol del migdia,
com els lleus, --- com la sanc, com l’història crua i aspra que
és la vida. --- Diexaré en una trona el meu paquet de versos ---
i miraré a algú que els cante en alt al aire, al vent. --- Que
ningú es pense que és orgull. --- En les mans... el rent --- en
els ulls... l’esperança.
PARLEM
COM CAL --- LO RAT
Vocabulari: “La ciutat”
Edifici – carrer – passage – plaça – correus
– iglesia – catedral o, seu – hospital – presó
– jujat – banc – comerç – teatre – cine
– fonda – hotel – hostal – restaurant – cafeteria
– pasticeria – barri – suburbi – raval – districte
– avinguda – passeig – carreró – ajuntament –
telegrafs – comisaría – mercat – almagasén –
botiga – estanc – museu – estadi – cementeri –
forn – autopista – autovia – gasolinera – fàbrica
– òpera – palau – estació – metro –
farmacia o, boticaria – sabateria – carniceria – peixcateria...
PENSAMENTS
---- CHARO SÁNCHEZ
Tirar la culpa als demés, descarrega; pero no té sentit si lo
que es vol és solucionar un problema. Perque no és sols una cosa
la que dispara este cúmul de despropòsits, és una actitut
de vida i comportament colectiu i... -¿a quí li la tirem? –
Tots, en el fondo, portem la nostra part... nosatres, ma filla i yo, tenim un
greu problema; ella és anorèxica i yo no sé be com ajudar-la,
apart de voler-la y estimar-la en tota la meua ànima. I el problema és
tan greu i complexe, que ni els meges ni els sicòlecs saben com tallar-lo
de raïl. Tracten de curar-lo física i psicològicament, pero
yo crec que el método de “premi” si menges, o “castic”
si no ho faç, quan la societat nos ha prohibit als pares actuar en durea
per a educar, és, per a mí, un contrasentit total. Clar que no
soc una experta, puix sols soc que una mare...
Pero no canviaria tot lo vixcut. Lo que sí canviaria, si poguera, és
l’ambigüetat d’esta vida. Ens volen fer creure que el pensament
és subjectiu; que lo mateix dona blanc que negre, veritat o mentira.
Moral o immoral. I yo calle perque no soc una persona d’estudis i no sabria
discutir-ho, pero... ¿les consequències que estem vivint també
son subjectives? - Que ma filla s’haja volgut tallar la vida tres voltes,
-¿és subjectiu? – No obstant, sa malaltia sorgí d’un
pensament: son desig de ser perfecta, d’agradar, de ser volguda i acceptada
en una societat que viu la por colectiva de no ser “el millor”,
el més... I això l’ha a dut fins ací...
RACONET
DE LA CULTURA, --- Salvador Faus i Sabater
(Recopilació històrica sobre la denominació “Llengua
Valenciana”1994)
(III) (Continuarà).
Fulla 19.- És molt interessant, casi necessari, contar ab uns documents
que de forma visible i sense dubtes, puguen demostrar en qualsevol moment la
gran quantitat d’autors i llibres que, inequívoca i succesivament
han tingut per eix de la seua escritura la Llengua Valenciana, adés pel
motiu d’una oficialitat, perfecció i categoría internacional,
adés com a demostració del gran interés hagut en l’aprenentage
o coneiximent de la nostra llengua.
Ens devem de congratular perque no debades posseïm el primer Diccionari
de la Llengua Valenciana propiament llèxic, LIBER ELEGANTIARUM “latina
et valentiana lingua”, del valencià Joan Esteve, acabat en Valéncia
en 1472 i imprés en Venecia l’any 1489, el qual és també
el més antic d’una llengua neollatina, puix ad ell li seguiren
“vocabulaire latin-français” (Ginebra, 1487), de Loys Garbin,
Universal vocabulario en latin i en romance” (Sevilla, 1490), d’Alonso
de Palencia, “Lexicon”, o “Diccionario Latino-Español”,
(Salamanca, 1492), d’Elio Antonio de Nebrija, “Dictionarium”,
(Regio Emilia, 1502), d’Ambrogio Calepino, llatí-grec i posteriorment
Italià (1550).
També és motiu de satisfacció que l’així mateix
valencià Bernat Fenollar, (Penàguila, 1438-1516), redactara les
REGLES D’ESQUIVAR VOCABLES O MOTS GROSSERS, primera normativa coneguda
en temps clàssics, sent esta normativa valenciana el precedent més
significatiu de les castellanes de l’anteriorment nomenat Elio Antonio
de Nebrija (1492) i Juan Valdés (1535), de l’italiana de Pietro
Bembo (1524) i de la francesa de Joachim Du Belay, (1549).
La present documentació mamprén pel principal llibre regnícola,
ELS FURS, principi i camí obert en la nova singladura cristiana. Està
escrit, com és natural, en la llengua del poble, el valencià que,
llavors, es diu “romanç”, com totes les llengües romàniques;
poc després rep el nom històric i popular que li dona el poble,
i que es veu sagellat pels nostres escritors: “Llengua Valenciana”.
Es deu deixar palés que entre els documents que presentem els n’hi
ha d’oficials-governatius: ACTA NOTARIAL del Compromís de Casp
(1412), CERTIFICAT-SENTENCIA, (1576), etc.; els n’hi ha de religiosos:
VALERIO MAXIMO (1395), BIBLIA (1478), IMITACIO DE IESUCHRIST (1482), etc.; els
n’hi ha de populars: HISTORIA DE ALEXANDRE (1481), TIRANT LO BLANCH (1490),
LO CARCER DAMOR (1493), etc.; els n’hi ha de científics i didàctics:
LIBER ELEGANTIARUM (1489), VOCABULARIO DEL HUMANISTA (1569), FABRICA DE MURS
I VALLS (1675), etc.
BIBLIOTECA
ACCS ----- LLIBRES RECOMANATS
“Recopilació històrica sobre la denominació Llengua
Valenciana”, de Salvador Faus i Sabater (1994).
Per a conseguir qualsevol dels nostres llibres deuran dirigir-se a la bibliotecària
de l’Associació, senyoreta LAURA
TORMOS CLARAMUNT, telfno. 96.1493405 – Esperem les seues
demandes. Gracies.