EL GUARDA
Informacions en llengua valenciana num.26 octubre 2005
Pàgina Web:http://es.geocities.com/diarielguarda
Correu electronic: [email protected]
Telefon: 961491390
Edita: “Associacio Cultural Castell dels Sorells”
Albalat dels Sorells – Gran Via Comtes d´Albalat, 14 – Num. 17,
Revistes
Sumari
- Editorial
- Parlem com cal
- Moment poetic
- Fent camí
- Curiositats que deuriem saber
- Pensaments
- Colaboracións
- Llibres Recomanats
Després de constatar-ho en diferents enciclopèdies, a continuació done les definicions que es repetixen en elles sobre la paraula del títul, del seu infinitiu, aixina com de l'adjetiu; diuen:
Aberració.- (del llatí Aberratione; de Aberrare, caminar errant)-f. Desviació, especialment de la veritat, de la rectitut, de lo que és natural i llògic...
Aberrar.- Equivocar-se, incurrir en aberració...
Aberrant.- Que se desvia, sabent-ho, de l'objecte u objectiu.
Ad açò deurem donar-li tota la confiança científica que es mereix, puix que, la paraula en qüestió no té ninguna connotació política ni d'interessos ocults que nos faça dubtar de les explicacions ací reflexades. D'esta guisa, nos situem en el passat dia 20 de Setembre, en el Palau de Congressos de la nació, durant la presentació del nou Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, aprovat per consens majoritari en les Corts Valencianes.
A continuació de la defensa duta a terme pels representants dels dos partits majoritaris en la CV, PP i PSPV, passaren a donar els seus pareixers sobre dit Estatut, els representants de tots els partits polítics de l'arc parlamentari espanyol. Magnífic; això és democracia i aixina deu de ser. Cadascú dona les seues opinions, uns a favor i atres no tant; inclusiu les hi ha molt en contra; a mí mateix no m'agrada del tot perque no fixa de forma palesa, la diferenciació de la Llengua Valenciana, d'atres. Ademés, perque deixa via lliure a una AVLl venuda ignominiosament al catalanisme, per a que, ya reconeguda dins del nou Estatut, faça i desfaça lo que li vinga en gana, en assunts del valencià. Puix be, com dia, avant. Fins ací, és a dir, en quan als recolzaments o les discrepàncies, perfecte; és de lo que es tracta, de saber el consens o rebuj que, a la fí, obté.
La aberració, lo aberrant, aberrar és, que dos persones valencianes, Na Isaura Navarro, representant de IU, i En Agustí Cerdà, portaveu d'Esquerra Republicana al País Valencià, que diuen, afermen i se reafermen com a defensors dels valencians, foren capaços de vomitar la quantitat d'incongruències en contra de lo que, pense i estic convençut, creem i defenem la gran majoria dels ciutadans de Castelló de la Plana, Alacant i Valéncia. Abdos junts, per tota la seua actuació no es mereixen atra cosa sino que se'ls aplique la definició motiu d'est artícul. Més encara per haver-ho fet davant de tota la nació, tractant, per roïnes arts, fer vore i creure, lo que no és veritat sino mentira, a la gran majoria de televidents no enterats ni versats en bona mida, de l'assunt en qüestió
Puc entendre que no estiguen d'acort en la manera d'enfocar assunts com les finances, el PHN, l'educació, lo sanitari, social, infraestructures, etc., etc... pero, en lo tocant a les senyes d'identitat del poble valencià, llengua, cultura, història... ¡Home vinga, no facen el mico! - ¡Vostés no son valencians, per molt que ho pregonen; son catalans! - ¿Cóm s'atrevixen, els dos, a rebujar que en el nou Estatut s'arrepleguen les expressions "Regne de Valéncia", lo mateix que Llengua Valenciana, o Valencià", exigint, per contra, que apareguen sols que "País Valencia" i "Llengua Catalana", o Cátalà"?-
Na Isaura, En Agustí, son abdós, en sí mateix, una aberració; a part de que puguen estar boxos i fins hi folls.
CURIOSITATS QUE DEURIEM SABER --- ACCS
Lo Rat Penat , decana de les societats culturals valencianes, fundada en 1878, i propietaria per donació familiar del piano del Mestre Serrano , per a honrar la memòria de l'ilustre músic valencià, convoca, cada any i aixina ho fa el present, L'XI CONCURS D'INTERPRETACIÓ PIANÍSTICA.
Va dirigit a tots els pianistes que estiguen cursant, o hagen finalista els seus estudis, en Conservatoris o Escoles musicals de la Comunitat Valenciana, d'acort en les bases que es poden arreplegar directament en la seu de l'Entitat, carrer Trinquet de Cavallers, núm. 9 - 46003 Valéncia, teléfon i fax: 963910992.
S'establixen tres categories:
A.- Concursants fins als 15 anys d'edat.
B.- " des dels 16 als 20 anys d'edat.
C.- " " 21 als 25 anys d'edat.
Cada aspirant a premi haurà d'abonar 10 Euros de drets d'inscripció, i fer-ho abans del 14 de Novembre de 2005.
FENT CAMÍ - Reflexions al voltant del 9 d'OCTUBRE, Dia Nacional Valencià - Juli Moreno Moreno, (Acadèmic Corresponent de la RACV).
En l'historia dels pobles conten els fets i els comportaments socials, tambe les actituts i les decisions que els motiven i que comporten les diferents situacions constatables. En l'historia del poble valencià tambe ha de valdre esta premisa i no les interpretacions partidistes que venen relatant la seua historia segons els interessos de qui te la ploma per a escriure-la. Hi ha qui descarta epoques o n'infravalora d'unes atres, hi ha qui interpreta en base nomes que a un punt de la seua diacronia, a un fet que es te com a principi i tambe practicament com a fi, com si no importara el devindre, les influencies, els vaivens de cada moment i epoca. L'historia de Valencia ni es, ni comença, ni menys encara es supedita a la conquista de les terres que s'agrupen baix el seu territori conseqüencia dels acontenyiments que ocorregueren el el segle XIII. L'historia de Valencia es aixo i molt mes, per este motiu i encara que el 9 d'Octubre es una simbolica data, esta nos ha d'aprofitar de recordatori de lo que va ocorrer per a tindre ben present aquell cami que prengue una nova direccio i nos ha conduit fins a lo que actualment som, una colectivitat humana unida per llaços culturals, socials, historics i inclus economics. En definitiva, un poble.
Tindre memoria historica es, sense dubte, important, perque no sols pot influir en el devindre del present, mes encara perque hauria de ser un recordatori permanent per a no repetir erros del passat. En molts casos un fet o un acontenyiment marca un punt de referencia per al colectiu nacional, que ajuda a cohesionar-lo i a fer-lo depositari d'una identitat singular.
Per als valencians, la celebracio del 9 d'Octubre pot participar de tot lo anteriorment dit i aixi, un fet, l'entrada triomfal de Jaume I en la ciutat de Valencia, Cap i Casal del Regne, marcarà eixe punt d'inflexio en tot el proces de conquista que encapçalà aquell rei aragones, que despres tambe ho seria del Regne de Valencia. La personalitat d'aquell gran monarca i les seues sabies decisions possibilitaran que baix un unic codic llegislatiu, Els Furs , es regiren i s'ordenaren totes les terres valencianes; les cohesionarà dins del mon cristia d'Occident i contribuirà a l'expansio d'un gentilici, el de valencià, que gojà de prestigi internacional.
Els valencians tingueren/tinguerem la sort de poder fer un transit i de ser societat musulmana, passar a ser-ho cristiana sense massa traumes. La ma conductora fon la de Jaume I, nomenat El Conquistador , el qual demostrà que no solament era un guerrer, sino que a mes fon un estratega, un negociador politic i tambe un gran llegislador. Precisament eixa llegislacio que nos deixà es la que donaria solidea i unio a totes les terres valencianes i el seu govern, compartint poder en les Corts, sera un eixemple un tant inusual en una epoca a on el poder era absolut. Valencia, tot el seu Regne, a partir de l'any 1238 sentarà les bases d'un govern eixemplar i començarà a gojar d'una estabilitat que la durien a un esplendor economic, social, politic i cultural que es fara patent ya durant els segles XIV i XV, no debades esta epoca es coneguda com el Segle d'Or , i no solament pel conreu de les lletres valencianes.
Cada 9 d'Octubre ha de ser eixe recordatori que nos faça saber-nos qui som i que nos ajude a no diluir-nos en un no res globalisador. La nostra cultura i la llengua valenciana, la seua máxima expressio, han de ser l'orgull d'un poble que, sense anim d'aprofitar-les per a crear exclusivismes, sí que ha de mantindre-les, conrear i defender com a garantia identitaria.
Recordem l'historia, valorem-la des de la seua diacronia, com tot un compendi d'encerts i d'errors dels quals hem de dependre i poder contruir un futur en fonaments i no basant-lo en la simplea d'aquells plantejaments que s'ofusquen en deixar-la detesa en un moment interessant del seu devindre.
Feliç 9 d'Octubre.
COLABORACIONS --- Cartes des del valencianisme --- Joan Costa
Estimat amic:
Deixem dir-li que a mí no m'atrau gens ofrenar a Catalunya glòries que pertanyen per dret a Valéncia. Les meues arrels les tinc i les trobe en Valéncia, no en Catalunya. La terra i el poble valencià son els qui em mouen, no la "patria catalana", que la trobe molt be per als catalans, pero no per als valencians. I a mí ningú me pot dir que soc castellaniste pel fet de no ser catalaniste. Per a mí uns i atres son lo mateix: entreguistes i subordinacionistes, que no reconeixen als valencians una identitat propia. Uns me demanen que siga anticastellà i uns atres que siga anticatalà. Pero yo no vullc ser anti-res, només vullc ser valencià. Això, per lo vist, és huí molt difícil de donar a entendre. Nos volen en un bando o en l'atre; no nos donen una atra opció. Teòricament tenim un govern autonòmic, pero pràcticament eixe govern depen, en la política, de Madrit i, en la cultura, de Barcelona. Per no saber ser lo que som, i res més, per mantindre una visió negativa de la nostra identitat, per empenyar-nos en vore-nos com a image i ombra d'uns atres, que trauen de nosatres lo millor i ho fan seu, no acabem mai d'alçar el cap. I yo em desenquete i glote de vore tanta ceguera. Senzillament no sabem ser valencians. Sempre hem d'anar penjant del coll d'algú com una puteta barata, quan podem ser tant com el que més.
Perdone que m'haja desfogat, pero és que no podia més. Sr. E. , som un poble gran, ple de defectes, pero també de virtuts. Tenim coses bones que ningú les te com nosatres o en tan alt grau, i nos empenyem en rebaixar-nos els uns als atres, en mossegar-nos com a gossos que defenen interessos de l'amo; quan els únics amos amos de la nostra terra som i debem ser els propis valencians. Unanimitat en tot, ya sé que és imposible, pero tots hauriem d'estar units per a defender i promoure lo que és nostre, de tots els valencians. Tota la consideració que es vullga per als atres pobles, pero no gossos de ningú en nostra propia casa, en nostres propis bens, en nostra propia llengua i cultura. I no haver de vore a un prohome valencià, professor en Ginebra, dedicar una introducció sancera a l'edició facsímil del " Liber Elegantiarum" (obra d'un notari valencià en la culminació del nostre segle d'or, "latina et valentiana lingua exactíssima diligentia emmendatus" , com diu en el colofó), per a ficar-nos en el cap que este llibre és "el degà dels diccionaris catalans", o, "un instrument de capital importància per a la lexicografia catalana". -¿A on s'ha vist mai en el mon que el diccionari d'una llengua, li posen el nom d'una atra llengua? - Si vosté no se sent despullat i trahït per esta perversió descarada de la mateixa evidència, yo sí, i més quan el cas es repetíx una i atra volta, sistematicament. La mentira és tan gran i tan ben orquestada, que ya no som capaços de reconeixer la veritat quan la tenim davant dels nassos.
Voste, Sr. E., no és el meu enemic. Certes idees son el nostre enemic. L'enemic nos l'han implantat en el cap. La desconfiança, el recel, l'odi entre gent valenciana i que vol ser valenciana, és el nostre enemic. La mentira i la distorsió de la veritat, és el nostre enemic.
Per a mí, lo primer que nos pot i nos ha d'unir és eixa paraula màgica, eixe nom irrenunciable de valencians. Quan sapiam dir valencià a tot lo que passa i és, des del Senia al Segura; quan no deixem que ningú li pose un atre nom, començarem de veres a ser un poble. Perque en el nom està tota l'essència de la nostra identitat comuna. Sense el nom, que nos identifica i diferencia, som un ramat anònim, una massa de gent. No te sentit que nos plantegem res, quan uns atres ya han decidit i seguixen decidint per nosatres. Nos recluten, nos fan una rentada de cervell, nos implanten quatre idees ben simples i ben primaries, emplomades de ciència-ficció o d'apariència científica, i nos diuen contra quí hem d'anar en la bayoneta calada. La paraula clau i solidària, l'única que nos pot salvar en últim terme és el nom. No es fie un pel del qui evita donar a lo nostre el nom de valencià, ya li diga llevantí, o vernacle, o mediterrani, o castellà, o cátala. Fa anys, molts anys, que al nostre nom intenten diluir-lo en uns atres noms, i això no és casual. I damunt diuen alguns que la qüestió de nom no te importància.
Vullc acabar confessant-li que em trobe molt llunt de polèmiques personals, de juïns d'intenció i de partidismes polítics. Sé que en la pràctica tinc que fer opcions sobre lo que n'hi ha, sabent que res és perfecte ni està sà. Conec als homens, perque em conec a mí mateix. Pero evite jujar a ningú. A tots nos poden retraure una cosa o una atra, i el que es pense que no, viu enganyat. Per a mí es tracta de que hem de defendre honradament lo que pensem és veritat, i només la veritat nos farà lliures. Ara la veritat no és fácil reconeixer-la entre tantes miges veritats i mentires. Si alguna volta m'equivoque, em declare dispost a reconeixer-ho. També, si alguna cosa que li he dit ho considera vosté un acte personal, li garantise que no és la meua intenció i, en tot cas, li demane disculpes.
Crec en la seua sinceritat. Joan Costa s.j.
MOMENT POÈTIC - El trenc d'Alba -- Manuel Navarro i Navarro
De forma molt suau, a poc a poc, --- el dia va aguaitant, com un sospir --- conforme la claror va reclamant --- el lloc que li pertany en l'infinit. ---
La llum, blanca de lluna, va enfortint-se, -- al temps que naix el dia, fent-se anyil, --- donant-li a la claror recent naixcuda --- la tanda per mamprendre el nou camí.
I va la mar vestint-se en el trenc d'alba -- en un trage de llum clar i subtil,-
semblant a una donzella enamorada - pendent, vestida en blanc, del seu destí.
Preludi tremolós d'una llum nova, -- obrint-li el pas lluent, com un clarí, --
a un sol esplendorós que es fa presència - sorgint d'un horisó blanc de gesmil.
Esclat de lluentor en mig de l'aigua - que es torma cristal viu, on l'esperit -
s'eixampla contemplant eixe milacre - que es dona quan el sol trenca la nit.
Vocabulari: "L'Aquari"
Galfi--ballena--cachalot--rémora--taburó/tauró--peix espasa--peix martell--rajada--salmó--roget--sardina--lluç--llucet--toynina--cavalla--agullat--escat--pintarroja--tintorera--arenc--anguila--morena--congre--carpaq--tenca--tortuga--granota--sapo--cigala--gamba--llangosta-cabra--carranc-corn--pechina--clòchina--medusa--cavallet de mar--gavina--pelicà--pingüí--albatros--foca--morsa--orso polar--eriço de mar--caimà--cocodril--oroneta de mar--corp marí...
-¡ Ai, filla meua...!- Qui algo vol, algo li costa. Si vols Amar de veritat, no pots Amar a "algo", tens que Amar ad "algú". Als objectes no se'ls vol, se'ls utilisa i es tiren quan es trenquen. A les persones se les cuida, se les mima i s'intenta comprendre-les tal qual son. I sols es pot Amar ad algú a través de la vida, cada dia i durant molt de temps... Cada jorn, perque no es pot Amar sols en alguna ocasió; i durant molt de temps perque, si el determini és curt, sols s'arriba a compartir els sentiments que van de la mà de les passions més immediates, i estes, quasi sempre, es deixen aconsellar pel nostre ego i nostre egoisme més íntim. Quan en el temps et vas unint a poc a poc, compartint lo bo i lo roín, lo trist i lo alegre, l'escassea i l'abundància, i un montó d'acontenyiments que conformen la vida quotidiana, el sentiment que va unint i entreverant eixos fils invisibles que unixen i no "nyiguen", és com l'oli, s'impregna en TOT , lubricant-ho i nutrint-ho.
RACONET DE LA CULTURA , --- Salvador Faus i Sabater
(Recopilació històrica sobre la denominació "Llengua Valenciana" 1994 )
(I)--- Iniciem huí un treball ben interessant, que anirem completant en els pròxims mesos, on el professor de Llengua Valenciana, En Salvador Faus i Sabater, nos documenta palesament sobre el tema en qüestió, huí tan debatut i d'actualitat, que posa de relleu la falacia incongruent pancatalanista.
Fulla 9 i 10.- No existíx document algú que confirme la denominació de la parla del Regne d'Aragó o del Comtat de Barcelona, en els segles anteriors a la conquesta cristiana del Regne de Valencia; falta de documentació que comprén el segle XIII i quasi tot el XIV sense que es puga trobar l'expressió concreta de "llengua". Existixen, en canvi, afirmacions d'historiadors i escritors que son molt explícits quan escriuen: "Com a mostra de l'us del llemosí en els documents oficials de la Corona d'Aragó, ens pot servir, entre atres molts que podriem presentar, el següent, tret de l'Archiu General d'aquell Regne, en el qual es prescriu , com i en quines ahines ha d'anar cadascú a la guerra"(I). A continuació s'exposa el document CRÓNICA O COMENTARI DEL GLORIOSISSIM E INVICTISSIM REY EN IACME, REY DARAGO , que comença així: Experiencia que es maestra de totes cosas clarament demostra quel senyor Rey no les sues gents no deuen seguir les vestigies de lurs predecesors en los fets de les armes, car ells se armaven es combatien a cavall e ara veu hom quels homens quis armen a la guisa es combaten a peu vencen les batalles als homens a cavall, et conquisten regnes et terres et en altra manera son pus forts et pus greus denvehir que no los de cavall..(2).)
Hi ha infinitat d'escrits, de diversos autors, que corroboren la denominació de llengua llemosina per a la llengua de la Corona d'Aragó; encara que cenyint-nos més concret al Comtat de Barcelona -recordem que fon part integrant de la Marca Hispánica, ab dependència política i cultural de l'Aquitania i reis francs en general (3)- l'opinió estesa entre els filòlecs internacionals és la de que, ben entrat el segle XIV, la lliteratura en Catalunya encara es troba totalment somesa a la lliteratura provençal; els catalans recullen i usen durant molt de temps la llengua i les formes poètiques provençals. El patriarca de "les lletres catalanes", el mallorquí Ramón Lull (1235-1315) , escriu ses obres en provençal; posteriorment, serà el català Joan Bonlabi (segle XV) , traductor de les principals obres lulianes (Blanquerna, Libre d'Oracions, etc.) , el que ho confirma així: "... Traduit: y corregit ara novament dels primers originals: y estampat en Llengua Valenciana..." (Vore pagines 52 i 53).
Contrariament a Ramón Lull , el gandià Ausias March (1397-1459) trenca ab la tradició provençal "lexant a part l'estil dels trobadors i el llexit provençalisant"i escriu en Llengua Valenciana . Segons els llingüistes fon el primer poeta de la Corona d'Aragó que abandonà el provençal i estrenà una atra llengua lliterària: el valencià . La primera edició de les seues obres es feu en Valéncia l'any 1539. L'edició de Joan de Resa feta en Valladolit l'any 1555 en llengua original, porta al final un "vocabulari Valencià-Castellà" per a la millor comprensió dels castellans... Totes les edicions fetes en Barcelona en aquella época tenen un "vocabulari": la de 1543, en notes als margens; la de 1545, en una "taula" al final, i la de 1560, en una "taula" anexa, ajudant aixina a la millor comprensió dels barcelonins molt provençalisats.--(Continuarà)
BIBLIOTECA ACCS ----- LLIBRES RECOMANATS
Cumbres y Parajes de la Comunidad Valenciana, de Antonio Domenech Campos - 1998.
Per a conseguir qualsevol dels nostres llibres deuran dirigir-se a la bibliotecària de l'Associació, senyoreta LAURA TORMOS CLARAMUNT, telfno. 96.1493405 - Esperem les seues demandes. Gracies.