EL GUARDA
Informacions en llengua valenciana num.24 Juliol 2005
Pàgina Web:http://es.geocities.com/diarielguarda
Correu electronic: [email protected]
Telefon: 961491390
Edita: “Associacio Cultural Castell dels Sorells”
Albalat dels Sorells – Gran Via Comtes d´Albalat, 14 – Num. 17,
Revistes
Sumari
- Editorial
- Parlem com cal
- Moment poetic
- Fent camí
- Curiositats que deuriem saber
- Pensaments
- Colaboracións
- Llibres Recomanats
"Perdoneu pel retras perque l' editor estava de vacances" gracies per tot
EDITORIAL
FBU
¿Filologia científica? - ¿Quína, la Fabriana? -¡Pura
falacia!
En matèria
llingüística valenciana ya no soc tan atrevit com ho era abans,
en tocant a emetre les meues opinions al respecte. Ara procure donar-les en
base a uns coneiximents que m’han ensenyat en una de les fonts més
genuïnament valencianes: “LO RAT PENAT”, de Valéncia.
Sé que em resta encara prou per a madurar… i, en això estic.
En tot cas, després de tres cursos durant tres anys, he obtés
el títul superior en Llengua Valenciana. He deprés directament
de les ensenyances que nos han deixat per escrit, eminents personalitats valencianes,
aixina com foranees, unes llingüístes i filòlecs, atres gramàtics,
historiadors, etc…, sobre la personalitat i diferenciació d’atres,
de la nostra Llengua Valenciana. De cóm i des de quan s’ha anat,
i l’hem anat fent, millorant i conreant fins al present.
Ara, més que mai, soc un convençut de que la llengua, els idiomes,
son creats per l’us dels parlants i per l’amor i voler que cada
poble sent per ells.
El cas valencià evidencia lo dit. Després d’haver passat
més de 200 anys per la pijor greu situació que pensar-se puga,
ahí tenim a la Llengua Valenciana, ben florida, tiesa i en força,
mantesa pel poble pla, pels que, en bona mida, desconeixen el cientifisme de
les llengües; a més, com dia més amunt, avalat i confirmat
pel saber dels numerosos especialistes en la matèria, al llarc i ample
de tota l’història del poble valencià.
No podem ni debem admetre, de cap manera, que ara i des de ya fa unes quantes
décades, se’ns imponga el sistema Fabrià del dialecte barceloní
en l’ensenyança d’escoles, instituts i universitats del Regne
de Valéncia, huí Comunitat Valenciana. Ni molt menys permetre
que siga consentit des de la Generalitat Valenciana, com és el cas.
El cientifisme del senyor Pompeu Fabra, que no era ni filòlec ni llingüiste,
tampoc gramàtic ni historiador, sino químic, sent roïn, en
tot cas que s’el queden per als catalans, si aixina ho volgueren; pero
mai transplantar-lo al Regne de Valéncia. La “nostra dolça
llengua valenciana”, com diria D. Miguel de Cervantes, no es mereix una
tal aberració. És, per se, Llengua; i ben diferenciada d’atres.
Home, ve a conte una cita en el famós “D. Quixot de la Mancha”,
no tan coneguda com la frase abans nomenada, a on Cervantes posa en boca de
D. Quixot i del seu amic Sancho, pel fet d’iniciar-se el segon com a governador
d’una ínsula. D. Quixot li donava molts consells per a ajudar-lo
en la tal governació. Entre ells, li dia: “Ten cuenta, Sancho,
de no mascar a dos carrillos, ni de erutar delante de nadie”.
“Eso de erutar no entiendo, dijo Sancho”.
Erutar, Sancho, quiere decir regoldar; y este es uno de los más torpes
vocablos que tiene la lengua castellana, aunque es muy sinificativo; y, assi,
la gente curiosa se ha acogido al latin, y al regoldar dice erutar, y a los
regueldos, erutaciones; y quando algunos no entienden estos terminos, importa
poco, que el uso los yra introduziendo con el tiempo, que con facilidad se entiendan,
Y ESTO ES ENRIQUECER LA LENGUA SOBRE QUIEN TIENE EL PODER EL VULGO Y EL USO”.
La veritat, entre la sabiduria de D. Miguel de Cervantes Saavedra, particularment
sobre la llengua, i el cientifisme de D. Pompeu, precisament sobre la llengua,
per a mí no hi ha dubte, me quede en D. Miguel. Ah, se m’oblidava,
el pròlec i comentaris, aclaracions a cites, etc., d’esta edició
del Quixot a que em referixc, estan duts a terme per “Martí de
Riquer”. –
¿Els diu això qualsevol cosa ad algú?.
COLABORACIONS
--- De la Tienda de Campaña (LP) --- P.Pérez Puche
--- La ciencia y el pueblo llano ---
Ve, que ni pintat a l’editorial que acaben de llegir. Diu aixina, Don
Paco: La ciencia española ha tenido una relación muy compleja
con el pueblo llano. La ciencia, antiguamente, se unía a la aristocracia
y al poder eclesiástico para hablar con un poquito de desprecio del pueblo
bajo. O peor, del pueblo bárbaro: son iletrados; no tienen remedio, sólo
hambre. El rector de la Universidad de Valencia, Francisco Tomás Vert,
me ha hecho recordar esta dificil relación histórica a través
de una reminiscencia de la mayor actualidad. En estos dias clave de reforma
del Estatuto ha dicho:
-Nosotros tenemos otra Carta Magna, que es la del conocimiento, la lógica,
el razonamiento y la ciencia-.
Nosotros es ellos: los científicos separados del pueblo. Astútamente,
aunque no ha usado la palabra catalán, el rector ha hecho el guiño
que sus electores internos esperaban: los caballeros Jedi claustrales le exigen
ese gesto. Y el rector, que viene de la Química, como Pompeu Fabra, usa
bien las argucias del lenguaje para contentar a todas las parroquias: no puede
fallar su acatamiento democrático a una reforma estatutaria, pero en
casa tiene que cumplir con doña Ciencia, que es celosa y exigente en
el lecho de la lengua. Y entonces es cuando va y dice lo que sigue:
-Yo no soy filólogo, soy de Ciencias; pero imaginaos que alguien dijera
que el sol sale por Poniente-
Lo dijo en valenciano en el original. Yo lo oí por radio i dijo Ponent.
Y fue entonces cuando comprendí que el rector también es una gloriosa
víctima del pecado de quienes, por afecto, amor, pasión e incluso
interés obviamos líbremente la ciencia y nos da la gana llamar
valenciano al valenciano. -¿Por qué él dice Poniente, o
Ponent y no emplea el término Oeste u Oest? - ¿ Por qué
como buen científico no usa los nombres científicos –Norte,
Sur, Este y Oeste- y se acerca al habla del pueblo llano diciendo Ponent? –
Pues por la misma razón que dice aspirina, plexiglás, vinilo y
cedé. El asunto es que el profesor Tomás, en su aula, dice diclodifeniltricloroetano
, los periódicos y revistas decimos DDT y la gente sencilla dice matamoscas.
-¡Y todos somos tan felices!
-Jaume, per favor, apaga la llum…-
- Perdó. Cal dir “interromp el fluxe d’electrons, si us plau…”
MOMENT
POÈTIC --- Lletania de la muller --- (Antologia-X.Casp)
Terra del meu camí de l’esperança. -- Alba sobre el meu
temps d’ilusió. -- -- Lluna per al meu sol en aliança. –
Eva del meu Adam cara al perdó.
¡Salva’m, dòna muller, plena del meu voler!
Rosada de les meues flors novelles. – Bes de tots els meus dies ab les nits. – Corola on van les meues cinc abelles. – Bresca per a la mel dels meus sentits.
¡Salva’m, dòna muller, plena del meu voler!
Pa de la meua fam de massa coses. – Aleluya del fanc del meu treball. – Roser tocant de maig les meues roses. – Rosari del meu plor sobre la vall.
¡Salva’m, dòna muller, plena del meu voler!
Almoina al meu ofici de pobrea. – Mà oberta del meu clam vora els perills. – Cor de la meua sanc. Set i purea. – Got dels meus llavis. Mare dels meus fills.
Dòna, salva el vol meu; muller, ¡ala de Deu!
CURIOSITATS
QUE DEURIEM SABER --- (Història de Lo Rat Penat)
La societat fon fundada en l’any 1878, sent president En Constantí
Llombart i secretari Manuel Lluch i Soler.
El primer, degut a l’emoció del moment que l’embargava, fon
incapaç de llegir el discurs d’exaltació a la llengua valenciana,
que tenia preparat; en el seu lloc, ho degué portar a terme el senyor
Granda.
En Teodor Llorente, poeta, i més tart també president de l’entitat,
ficava en escena per mig de la seua oratòria, el següent poema de
trascendent significat reivindicatiu i calat polític. Dia aixina: “¡Amics,
germans: la patria llemosina – Renaix per tot!. Rebrota la englatina –
Del nostre saber Gay. – Juntemse á la host, de llors ja coronada,
-- Formant, oh valencians, una manyada – Que no’s desfasa may. –
Formem una manyada hon sempre encesa – Brille la llum del art, de la sabiesa,
-- Del seny, del esperit; -- Hon parlen tots los llabis una llengua, -- Hon
tots los cors sense temor ni mengua, -- Bateguen á un sol crit. –
Y en membransa del avis; en penyora – De la gloria pasada i venidora;
-- En fe de germandat, -- Com penó, com estrela que nos guia, -- Entre
llaus de victoria i de alegria – Alcem lo Rat-Penat!”
PENSAMENTS
--- Charo Sánchez
¿Per qué quan parlem no diem sempre lo que sentim i volem? –
Usem paraules que no se corresponen als nostres pensaments i sentiments per
voler incorporar-nos a eixa “moda” de dir lo contrari de lo que
es desija, o de parlar sense dir res, o d’expressar conceptes contraris
en la major naturalitat. Si parlem i escoltem sense el sentit real de les paraules,
és un diàlec de sortmuts, perque realment ni expressem ni escoltem.
Si cadascú diu lo que vol i escolta lo que li apetig, haurem acabat “matant”
el mensage de les paraules i sa esència. I en un “mensage mort”,
-¿Quín sentit té pronunciar-les i escoltar-les? –
Si hem acabat creant, sense donar-nos conte, un mon de paraules hostils i vuides,
-¿cóm pretenem comunicar-nos res viu i gratificant? - ¿Se
li pot dir a este mon opac, la Era de les Comunicacions?
FENT
CAMI --- ACCS
Ho demostrem, després de dos anys de vida, editant la present revista
EL GUARDA en el seu número 24; una cada mes, sense faltar-ne cap.
¿És important? – No molt, pero com diu la capçalera,
fa camí; conta coses i explica i dona noticies que interessen als valencians.
Qui seguixca la seua trayectòria vorà una realitat del nostre
poble valencià, que d’atra manera li és pràcticament
impossible, puix que, tant els mijos de comunicació normals (salvant
rares excepcions), com des de l’universitat i les instàncies oficials
del govern, les idees i ensenyances genuïnament valencianes emanades de
l’RACV i de LO RAT PENAT, nos les tenen fatalment ocultades i obviades.
Sols per este fet, que no es minso, ya és important la seua edició.
Aleluya.
PARLEM
COM CAL --- Vocabulari, El Camp --- Lo Rat Penat
Arbres.- taronger, llimera, pomera, perera, nespler, cirerer, bresquillera,
plataner, prunera, ginjoler, armeler, olivera, figuera, garrofera, anouer, pi,
roure (roble), carrasca, alber (alamo), avet, faig (haya), bedoll, fleix (fresno)…
Plantes.- blat, forment, dacsa, mill (mijo), alfalçar… Arbusts.-
lli, canem, gesmiler, roser, fenoll, mareselva… Herbes.- espígol,
poliol, camamirla, orenga, té, romer, llorer, herbassana, timo, jolivert,
tila, murta… Flors.- flor del taronger, rosella, margarida, girasol, sempreviva,
violeta, nenúfar, narcís, jacint…
RACONET
DE LA CULTURA --- Del “Crit de la Llengua”, de Josep Alminyana i
Vallés (edició 1981) --- RAFEL MARTÍ DE VICIANA (II)—
Denominació de la llengua
En aplegant a este punt de la denominació de la Llengua Valenciana en
l’obra de Martí de Viciana, cal deixar ben assentat que no es tracta
d’una afirmació aïllada, eixida de sa ploma en un moment de
fervor nacionaliste, sino que constituíx l’expressió de
son pensament, manifestament ben clarificat en la seua Obra Alabanza de las
lenguas.
Abans de tot, deu quedar ben clar que Viciana és un escritor valencià
que escriu tota la seua obra en Llengua Valenciana i que, molts anys després,
per tal de fer-la més universal, la traduí al castellà.
El testimoni és de primera mà, ya que el mateix Viciana, en la
dedicatòria del Libro de las alabanzas de las lenguas hebrea, griega,
latina, castellana i valenciana, consagrado al ilustre Senado de la inclita
i coronada ciudad de Valencia, demana perdó als Jurats ab estes paraules:
“suplicandoles me perdonen por haver vertido esta obra de Valenciana en
Castellana, que por la mesma causa huve de verter la Chronica de Valencia i
el Libro de Nobleza e Hidalguia, Armas y Blasones y el libro de Recreacion de
los dias calurosos de Julio, que despues de haberlos copilado, en la version
de todos ellos tuve otro tanto trabajo, solamente por hacerlos comunicables
a muchas otras Provincias.”
Este testimoni, per ell mateix, és de gran interés per a nosatres;
pero la simple lectura de l’opúscul sobre La alabanza de las Lenguas,
constituíx un verdader monument enlairat a honor de la nostra Llengua
Valenciana. Basant-se en la sentència a mort que Ponç Pilat, segons
l’Evangeli de sant Joan, dictà contra Jesús, sentència
que fon redactada en hebrèu, llatí i grec i fixada en l’alt
de la creu a vistes de tot lo mon, Viciana canta les alabances d’estes
tres llengües i va raonant sobre quína en serà la millor,
i diu que la més clara i sonora n’és la grega. Després,
en una encantadora i ingeniosa fantasia hi presenta una disputa entre els embaixadors
d’Espanya, la Toscana, França i Portugal, davant del Papa Aleixandre
VI, per tal d’aclarir quína seria la millor d’entre les pròpies
llengües parlades per cada u d’ells.
Reconeguda per tots els presents la universalitat i bellea de la llengua llatina,
s’emplaça als embaixadors per a la defensa de ses respectives llengües
buscant-hi quína en siga la més apropada i participant del llatí.
La junta es va celebrar el dia de Sant Pere i Sant Pau de 1498, i se li adjudicà
el premi a la Llengua Castellana per la bellíssima oració que
pronuncià l’eloqüent Garcilaso, embaixador d’Espanya.
Pero lo més sorprenent és que el mateix Papa, per ser valencià,
lamentava i sentia de cor “cómo no havia nadie que tornase por
la Lengua Valenciana”. És en est instant quan el propi Viciana
manprén la defensa de la nostra llengua, l’excelència de
la qual sospesa i aquilata; i després d’una llarga confrontació
especialment ab la castellana, prova que el valencià ha manllevat més
veus i paraules del llatí i ab més purea que el mateix castellá.
Com al final del procés s’apela a un juí en Jerusalem davant
de la general Cort de la Llengua Hebrea, com a llengua principal i com a juge
competent, a fí que en decidixca, oïdes les proves de cada una de
les parts.
Com és de supondre, el premi recàu en la Llengua Valenciana, per
ser, segons paraules del mateixíssim Viciana, “factura de la Latina
por derecho, linea i propagacion; y, por consiguiente, es mejor y más
aventajada que las otras lenguas, de la latina en baxo. Por tanto, suplica a
la Lengua Hebrea, Princesa de las Lenguas, que provea en su favor, dandole por
assiento la primera grada a los pies de su madre ligitima Lengua Latina, anteponiendola,
por singular precedencia, a todas las otras lenguas que pretenden tener parte
de la Lengua Latina”. El marc d’esta ficció literària
li dona lloc i peu, a Viciana, per fer l’alabança i defensa de
la Llengua materna. (continuará).