Informacions en llengua valenciana num.23,juny 2005
Pàgina Web:http://es.geocities.com/diarielguarda
Correu electronic: [email protected]
Telefon: 961491390
Edita: “Associacio Cultural Castell dels Sorells”
Albalat dels Sorells – Gran Via Comtes d´Albalat, 14 – Num. 17,
Revistes
Sumari
EDITORIAL ----- FBU
En Jordi Colomina, l’acadèmic-Llop de l’AVLl, es confesà en LEVANTE
El passat mes de Juny tinguí la desgracia (o la sort), de llegir en “El Mercantil Valenciano”, per una banda el dia 7, una entrevista que li feren a En Jordi Colomina, especialiste en dialectologia i membre-acadèmic de l’AVLl, des de la seua creació; i per l’atra, en data 10 d’aquell mes, un artícul escrit pel mateix senyor Colomina, sobre “l’accent del nom de la capital del regne”. Sols comentaré l’entrevista en relació a la “gran obra de l’entitat: El Diccionari Ortogràfic”.
En son conjunt i en el fondo, després de donar-nos una de calç i una atra d’arena, pense que per molt que haja volgut donar-li la versió i visió pancatalanista a lo ya dit i afermat abans, li ha eixit el tir per la culata.
En primer lloc, en la capçalera de l’entrevista escriu: “Els catalans han d’acceptar la sobirania llingüística dels valencians”. A continuació respon que “està content per l’aprovació del DOPV, perque és una alegria per a tots els que estimem la Llengua Valenciana”. Seguidament nos diu que “en l’introducció del DOPV (Diccionari Ortogràfic País Valencia), s’explicita que en la redacció d’esta obra, s’ha intentat harmoni “tz”ar (¿) dos principis bàsics (¿): un, la recuperació i la priori”tz”ació de les variants valencianes genuïnes, vives, ben documentades en els clàssics i avalades per l’etimologia i per la tradició literaria i lexicogràfica i, dos, la convergència amb les “solucions adoptades” en els altres territoris que compartixen la “nostra llengua” a fí de garantir-ne la cohesió pertienent”.
Després nos comenta que “convergent, sí; dialectali”tz”ant, gens ni miqueta, perque totes les “solucions adoptades” es troben en els grans escriptors clàssics de tot l’ambit llingüístic, totes tenen una tradició literaria i lexicogràfica de més de cinc-cents anys, i la majoria son vives, , no solament en terres valencianes, sino en tot el bloc occidental del “nostre idioma”.
Nos recorda també que “en 1950, Sanchis Guarner elaborà una gramàtica valenciana que partia de la llengua dels clàssics i dels parlars genuïns valencians. Pero eixa gramàtica, per “motius diversos”, no es va adoptar com a manual de referència. I els vocabularis que es van usar en l’ensenyament eren “adaptacions de vocabularis catalans”(¿).
Referint-se als seus “companys” de L’Universitat de Valéncia, diu: “que l’us del model que ells tenen com a únic, partíx de l’estándard de Catalunya”. També li pregunta l’entrevistador, “si eixos mateixos companys, pel fet de fer ell unes declaracions tan obertes a canvis en un assunt tan escabrós, no té por de que el tracten com a traïdor a la causa pancatalanista. Per a acabar, aferma: “Els catalans, en sa casa, poden fer allò que vullguen. Pero han d’acceptar la sobirania llingüística dels valencians”.
Si el senyor Colomina nos està recordant durant tota l’entrevista, ademés de reafermar-ho per activa i per pasiva, “que la Llengua Valenciana posseïx tot lo que cal per a que siga reconeguda com a diferent d’atres llengües; si nos denuncia les martingales dutes a terme pels pancatalanistes valencians; si reconeix (sense dir-ho ex profés) el nostre Sigle d’Or i l’importància dels nostres clàssics; -¿Cóm és possible que en la mateixa entrevista defenga les variants valencianes genuïnes, les formes vives del poble, ben documentades, la tradició literaria i lexicogràfica; i a la vegada nos emmerde sense escrúpuls la seua escritura en l’ignominiosa “tz”. ¿D’a on s’ha documentat vosté per a vendre-nos tantes falacies? - ¿Cóm pretén vosté una convergència en les atres llengües del mateix àmbit llungüístic? - ¿Puix no nos acaba de dir, posant molt d’émfasis en la frase, “que els catalans han d’acceptar la sobirania llingüística dels valencians?” - ¿Cóm pretén una federació entre l’IEC, l’ABLl i l’AVLl? – Federar-se, ¿Per a qué?, per a convèrger en la “nostra llengua”, és dir, en la catalana? – Puix no nos diu estar content i alegres tots els que estimem la “Llengua Valenciana”? – Vosté sap que quan una llengua ho és, i la valenciana no cap dubte en ser-ho (vosté mateix ho reconeix), no li fa falta ni li és necessari convèrger a res ni en ningú. Ho és per sé.
Senyor Colominas, se li ha vist el rabo com al llop del conte de Caperucita. Vosté, encara que de forma malévola ho ha dit molt be: “els catalans han d’acceptar la sobirania llingüística dels valencians”, mal que els sapia. Com a vosté.
¡Ah!, se m’oblidava, en quan a si els seus “companys” pensen de vosté si per tot lo dit, és un traïdor; no m’importa. Yo per ma part i sobre el tema que ací es comenta, ho afirme.
CURIOSITATS QUE DEURIEM SABER --- (de la revista l’Agüelet-d’Almenara) --- Personages de la Renaixènça valenciana --- LLUÍS CEBRIAN I MEZQUITA (1851-1934) --- Mege D’Almenara --- Mege, poeta, escritor i polític.
Lluís Cebrian i Mezquita fon una de les persones més importants en el renaiximent lliterari dels valencians.
Naixqué en la ciutat de Valéncia en l’any 1851 i de les seues ocupacions podem dir que fon poeta, historiador, escritor, erudit, polític i mege. Es llicencià en la Facultat de Medicina de Valéncia en l’any 1872.
Com a mege treballà nou anys en Almenara (La Plana baixa) i en Benimàmet (l’Horta). Passats eixos nou anys, optà per dedicar-se a la lliteratura i la política. D’idees lliberals i republicanes, milità en el Partit Republicà Possibiliste Al poc de temps, deixà la política per a dedicar-se de ple a allò que li agradava ad ell, la lliteratura. Aixina i tot, sent ya major tornà a la política valencianista.
Des de l’any de la fundació de Lo Rat Penat en 1878, Lluís Cebriàn va pertanyer ad ella i fon president honorari de moltes seccions d’esta. Participà en els Jocs Florals i guanyà molts premis; fins i tot rebé el títul de Mestre en Gay Saber. Fon autor d’obres teatrals entre les quals podem destacar “Un porche de velluter”, aixina com també conta en una òpera, “Sagunto”, en música del mestre Salvador Giner.
Lluís Cebrian i Mezquita tingué un fill que també fon poeta molt conegut: Santiago Cebrian Ibor, autor de poemes i de l’himne valencianiste “Vent de Ponent”.
Les obres més importants de Lluís Cebrian i Mezqueta son: “Festes de Carrer”, Nuevos datos para la biografía de Juan de Juanes”, “Poesies”(1915), “Almenara y su templo de Venus”, “La festa de Sant Donís”, “Historia del teatro en Valéncia”, “Apuntes sobre gramatologia valenciana”, “Adagios y modismos valencianos”, “Bibliografía crítica de Guillém de Castro”, “La caridad de Valéncia”, “Bibliografía del pintor Ribalta”, “Cantars valencians”, “Catálogo de hijos ilustres de Castellón de la Plana”...
També, com no, Cebrian i Mezquita colaborà en les publicacions de Lo Rat Penat, en la “Revista de Valencia” i en “Las Provincias”.
Una de les seues obres a destacar és un treball que va fer sobre Valéncia i sa història, en el títul de “Notales” i que es compon de 21 volums.
En l’any 1911 va morir l’escritor, poeta i croniste de la Ciutat de Valéncia, Teodor Llorente, un dels fundadors de Lo Rat Penat. Lluís Cebrian i Mezquita va tindre que ser croniste oficial de la Ciutat de Valéncia en suplència del seu amic i perque aixina ho volgueren les autoritats, ya que Lluís Cebrian era un bon erudit que reunia les condicions necessaries per a ser-ho.
Fon director Decà interí del Centre de Cultura Valenciana (ara RACV), i acadèmic de la Real Acadèmia de les Belles Arts de Sant Carles. Va pertanyer a moltes associacions culturals valencianistes. Lluís Cebrian sempre estava present en els actes valencianistes i en pro de l’autonomia valenciana en l’época republicana.
COLABORACIONS --- De canes i vares --- Manuel Casaña Tarocher
Estava yo l’atre dia pensant en lo que s’esforcen alguns en voler fer-nos iguals als valencians i catalans, i me preguntava si no seria millor que cadascú fora com sempre ha segut: diferents. Paregut, si vostés volen, pero no lo mateix. Perque si no parlem com ells ni tampoc com els castellans, -¿A qué ve eixa moda d’ara de que catalans i valencians tinguen que combregar en els mateixos interessos i normalitzar-nos en els del Nort? – Cada poble d’Espanya té coses en comú en el seu veí. Pero també ne té atres que el diferixen per a que, al no ser iguals, tinguen l’orgull de ser diferents. Perque a vore si m’entenen: -¿Açò fa algun mal i per proclamar-ho el món s’acaba?
Puix, com els dia, estava yo fent-me estes consideracions –després d’haver-me avorrit i indignat d’escoltar un montó de aleshores, aquestes, doncs, saltant, a més a més, desenvolupar i altres paraules que els babaus dels locutors de Canal 9, Punt 2 i la Primera –local-, nos enfiten en tanta catalanada, que acabí per tancar la TV.
Agafí una Aritmética Razonada, de D. José Dalmau Carles, per allò de recordar llibres de temps passat – quan me vaig dir: anem a vore si ya que en el parlar no s’identifiquem, si erem més pareguts en les mesures i les mides del temps antic. Sí, en aquella época en que, encara per no haver-se imposat el sistema mètric decimal, podriem semblar-se valencians i catalans, llauradors i pagesos, comerciants d’ací i d’allà; pesant, medint i mesurant. I en açò, per damunt damunt, me vaig trobar: En Barcelona medien per canes, que tenien 8 pams i el pam 4 quartons. En Valencia, per vares, que tenien 4 peus i el peu 12 polzades. Els àrits els mesuraven per Barcelona: La tonellada per 4 quarteres, la quartera 12 quartades i la quartada 4 picotins. Mentres que per Valencia mesuraven per cafisos que eren 12 barcelles, i la barcella 4 mijarmuts, i este equivalia a 4 quarterons. I si en Barcelona mesuraven el vi per pipa = 4 càrregues; la càrrega = 4 barrilons; el barriló =12 porrons, i el porró a 4 petricons..., nosatres, per cànters, i el cànter tenia 16 quarterons.
I les diferencies no acaben ací, pero com tinc por que se me cansen, ché, dic prou. I que conste que un ché, no és un noi.MOMENT POÈTIC --- del llibre “Aires de cançó”-1950- XAVIER CASP
(A l’aire de la glossa)
Roda la mola, roda el molí i el viure roda per dins de mí.
El cor no troba aquell blat fi sembrat a l’hora de fer camí.
Roda la mola, roda el moli; farina nova del meu destí.
¿Qué es feu la mola del vell molí?
Tot roda, roda, principi i fí... El cor, la mola; ¡i yo el molí!
Una coca fina i un barril de vi vencen l’arrancada de mola i molí.
Pastar la farina del vell perque sí en la llepolia de l’infant de mí.
Una coca fina i un barral de vi; en el cor aniua la sanc del destí, ¿est
la coca fina en fermet de vi?
Vida de ma vida.misteri del fí...¿Yo la coca fina; tu el barral de vi!PARLEM COM CAL --- Vocabulari “La granja” --- LO RAT PENAT
Gos – gossa – gossos – gosset – gall – gallina – pollet – galliner -- cavall – egua – potro – porc – porca – porquet – porcatera -- anet – aneda – anedet – conill – conilla – conillet – conillera -- bou – vaca – vedell – estable -- gat – gata – gatet – tito – tita – titet – borrego – borrega – ovella -- borreget – burro – burra – burret – mul – mula – haca – ase – quadra -- cabra – cabritet – choto – oca – palliça – corral – picador – rascle – aixada – astral – esquellot – alforja – sac – cabaç – pesebre – tractor – remolc – veleta --penell – arruixadora....PENSAMENTS ---- CHARO SÁNCHEZ
Tot era en mí controversia dins d’una mar de pensaments contraposts i a la vegada, dialogants. Sentia que el Temps també podia ser sicològic, perque igual pensaba en lo espayet que passaven les hores de la nit en aquella habitació, com mirava el rellonge i m’extranyava de la rapidea que se n’anaven. I mes sensacions no tenien res a vore en el transcorrer del temps real que seguia son pas sense contar en mí. Era com aquell pensament que tinguí quan volia agafar l’aigua en la mà i se m’esmunyia entre els dits...; en el Temps em pasaba lo mateix. Volia parar-lo per a retindre prop de mí un poquet més a mon pare; pero la vida que pretenia retindre, també se m’escapava entre els dits per molt que m’afanyara en prendre-la... i és que no era meua... no em pertanyia.RACONET DE LA CULTURA ---Del “Crit de la Llengua”, de Josep Alminyana i Vallés (edició 1981). --- RAFÈL MARTÍ DE VICIANA (I)
La ilustre familia dels Viciana es va establir en Borriana després de sa reconquista pel rei Don Jaume. El llinage dels Viciana, per més que el senyor Orts diga, com una cançoneta repetida a sovint en la Gran Enciclopèdia de la Regió Valenciana, que és un antiguo linaje que, procedente de Cataluña, pasó al P:V., en realitat és oriunt de l’antiquíssim “Vicus Ausonensis” romà del qual va prendre el cognom.
Biografia.- Es coneix la brillant trayectòria d’este noble llinage, especialment la de l’agüelo del nostre escritor, anomenat, com ell, Martí de Viciana, el qual eixercí rellevants càrrecs públics i gojà de tal confiança del rei Don Ferran el Catòlic, que, com ho insinua el mateix Viciana en la tercera part de sa Crónica, el Rei en persona, per una real carta li comunicava la victoria sobre Granada el mateix dia 2 de giner de 1492.
El nostre biografiat i gran croniste de Valencia, Don Rafèl Martí de Viciana, va naixer, efectivament, en Borriana, tal com ell mateix ho diu moltes voltes, allà per l’any 1502.
Son pare, Martí de Viciana, fon cavaller de l’hàbit de Calatrava, serví personalment al rei i, per fidelitat a la Casa Real, durant una missió de servici al net del Rei, Don Ferran d’Aragó, va ser assessinat en l’iglesia d’Alcanyiç, el dijous de l’Ascensió del Senyor de l’any 1522. Per este temps el nostre escritor tenia vint anys.
Alguns biografs parlen dels estudis de Viciana en la nostra Universitat Valenciana i dels doctorats en abdos drets que hi aconseguí. Pero açò no pareix molt viable, d’entre atres raons, perque ell mai no en fa referència en cap dels seus numerosos escrits.
Allò que sí nos consta és que el 27 de setembre de 1517, per tant als quinze anys, començava a escriure la seua gran obra Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia i que l’acabava el 16 de Març de 1566, o siga, després d’haver dedicat més de 48 anys a sa redacció.
És estrany que una obra de tanta envergadura la poguera començar en edat tan primerenca; mes, es poden ben be comprovar ses qualitats tan precoces i el seu gran amor a l’estudi. Veja’s si no, en la dedicatòria de la tercera part de sa Crònica de Valéncia, dedicada al Reverendíssim i Ilustríssim Arquebisbe de Saragossa, Don Ferran d’Aragó, diu: “Desde el tiempo de mi tierna hedad, ilustrísismo senyor, tuve affición a la licion de la dulce hystoria y especialmente a la que trata de las vidas y heroycos hechos de los invencibles reyes del bien afortunado Aragon.” En esta mateixa línea d’afició a l’història des de sa adolescència, diu en el Pròlec de la tercera part de la Crònica de Valéncia: “Desde mi infancia naturaleza me convido a leer y entender en libros de provados escriptores, e vine por ello a aficionarme a la hystoria, de la qual propuse tratar y hazer otra, con la qual pudiesse a todos aprovechar por la gracia que le cabe entre las escripturas, que siempre en la mas preciada y alabada de los sabios y grandes hombres.”
Per lo demés, poques noticies es poden oferir sobre la vida d’est important historiador valencià. Pero, aixina i tot, el descobriment d’alguns documents nos dona algunes pistes que nos van a ajudar a enriquir sa biografia.
Aixina, un document de la Cort de Governació, datat el 21 de novenbre de 1533, mostra a Viciana com a senyor de Carabona, llogaret del terme de Borriana, puix que se li prohibíx eixercir cap acció sobre el susdit llogaret.
Un atre document de l’época, de l’once d’Agost de 1566, nos fa patent que Viciana eixercia el càrrec de notari en sa ciutat natal i que, pels seus meritíssims servicis, se’l designava per al mateix càrrec davant dels Jurats de la vila de Nules.
Per una declaració de noblea, duta a terme davant de la Cort de Governació, de la que dona fé el notari Joan Daza del dotze d’abril de 1601, sabem que Viciana era casat i que va tindre un fill anomenat Matèu, del qual se hi assegura ser de llinage, parentiu i prosàpia dels Viciana i, per tant, cavaller, generós en sanc i de descendència militar.
No se sap res en concret sobre el dia de sa mort, perque se’n donen les dates més discrepants.
Per una lletra, trasmesa per Viciana al Pare Justinià-Vicent Antist i per la resposta que este li’n fa, abdos referents a la mort de Sant Lluís Bertrán, es pot deduir que el 19 de novembre de 1581 encara vivia el nostre Viciana, que residia en Borriana i que es trobava en bon estat de salut. També se cita, a este propòsit, un manuscrit anònim sobre la fama pòstuma de Sant Lluís Bertrán, en el que, quan es fa referència al fet d’haver demanat el nostre escritor dades i reliquies del susdit sant valencià, expréssament es diu de Viciana que era octagenari: “ánsia en la edad octagenaria”.
(Continuarà).BIBLIOTECA ACCS ----- LLIBRES RECOMANATS
1)—“Tirant lo Blanch (i II)”. Joanot Martorell (Edició de Josep Puchalt – 2005)
2) – Diccionari Valencià de sinònims, afins i antònims, de Antoni Ruiz Negre – 2004.
Per a conseguir qualsevol dels nostres llibres deuran dirigir-se a la bibliotecària de l’Associació, senyoreta LAURA TORMOS CLARAMUNT, telfno. 96.1493405 – Esperem les seues demandes. Gracies.
¡VINGA, FES-TE L' ÀNIM; POSAT A LLEGIR ESTES REVISTES Y VORAS UNES INFORMACIONS EN LLENGUA VALENCIANA I SI VOLS FER-TE SOCI ENVIA-NOS UN CORREO A [email protected] y ell mateixa et dirà el día que tindrem la pròxima reunió
