EDITORIAL --- FBU
Comentari molt curt de la meua part, sobre el Colectiu Lluis Fullana. Ya es fan de notar; per fí, des de dins de L’Universitat i encara que en moltes dificultats, va eixint un nou vent propi. Ni del nort, ni de ponent: 100% valencià. Miren lo que nos diuen:

Tornar al principi

 

Colectiu Lluis Fullana
“El Colectiu Lluis Fullana de Professors d’Universitat i Doctors, naix per a donar resposta, des de L’Universitat Valenciana, a la necessitat que té la nostra societat, des de ya fa temps, d’un enfocament valencià autòcton del quefer universitari i per a defendre i promoure, en el sí de les mateixes universitats, postures, principis i punts de vista pròpiament valencians.
Ho fem ara perque estem observant que està en perill el caràcter obert i universalisador que reivindiquem i en el que es deu de fonamentar tota activitat acadèmica, tant docent, com investigadora, de gestió i de relació en la societat, degut a un marcat dogmatisme, parcialitat i tendenciositat que impera en alguns departaments i facultats, i que aplega a la censura, persecució i acossament de les persones que tenen un punt de vista o concepció diferents als que ells propugnen respecte a l’identitat valenciana, concretament en qüestions d’història, cultura i llengua.
Per a complir en els seus objectius de difondre la cultura valenciana, el Colectiu Lluis Fullana, ha organisat un cicle de 3 conferències per a profundisar en l’orige i desenroll de la llengua valenciana.
Lloc: Paraninf de L’Universitat Politècnica de Valéncia, a les 19,-- hores
1).- Dimarts 12 Abril 2005: “Llengua Valenciana i Conquesta del Regne de Valencia.
2).- Dimarts 19 Abril 2005: “Llengua Valenciana i els nostres clàssics”
3).- Dimarts 3 Maig 2005: “Llengua Valenciana (o dialecte barceloní?)
Ponent: TERESA PUERTO –Catedràtica d’anglés. Llicenciada en Filosofia i Lletres (filologia anglesa i francesa) – Master en Llengües Anglo-Romàniques, entre atres.”

He assistit a les dos primeres i pense fer-ho també en la tercera. Val la pena escoltar a persones tan ben documentades, valencianes, que nos reforcen en les nostres creences per a continuar treballant per una causa tan digna i significativa. Tinc molt bones sensacions després d’haver-me encontrat, dins de la mateixa Universitat, rebent una lliçó magistral de valencianisme cult; del més cult, impartit per una catedràtic valenciana. -¡Ya era hora! – Els desigem a tots molt d’èxit en la seua tasca.

Tornar al principi

 

CURIOSITATS QUE DEURIEM SABER ---- Artícul d’En Vicent Rebollar i Cerdà --- en l’Económico, del Camp de Morvedre, del 28 de Febrer de 2005 (Traduït al valencià)
És ben sabut que els refranys son una forma d’expressió eminentment popular, breu i sentenciosa, a vegades simbòlica i generalment poètica que conté sempre una veritat comprovada pel temps, i inclou una regla pràctica o instructiva del bon viure o del bon fer. La veritat absoluta és que podem afirmar i demostrar rotundament que ni tan sols un soldat, ni clèrc, o flare, home o muller dels acompanyants de Jaume I, parlaven català ni podien parlar-lo, per la senzilla raó de que el català, llavors, no hi existia, puix en 1236 faltava encara més d’un sigle per a sa confirmació com a llengua catalana.
Com a valencià que soc, sent vergonya de nostres politics, salvat algunes chicotetes exepcions, pero per a que s’enteren els diré que façen atenció a les paraules de Noam-Chomsky “la llengua no depén ni dels llingüistes, ni dels politics, sino de la gent que la parla”. I estes atres d’Emili Alarcos “Els amos de les llengües son els seus usuaris i mai els que des del poder pretenen encarrilar-les, impondre-les i desarraigar-les”.
Lo del dictamen del dia 9 és tan indignant com fon la creació de la descafeinada acadèmia, composta per traïdors i catalanistes a proposta de renegats politics valencians per a la vergonya d’este poble al que diuen defendre. Compartir ¿Es donen conte de lo que significa la dita parauleta?- Yo crec que sí, està premeditàda i, ademés, en molt mala llet, puix compartir una llengua vol dir també compartir el llegat cultural que es transmet a través de dita llengua, o siga i millor dit, dins del sistema llingüístic comparatiu, els catalans podran gojar i fruir apropiant-se del llegat dels nostres classics i aixina poder seguir engrossant sa història.
El professor Gustavo Villapalos, catedràtic d’història de L’Universitat Complutense, de Madrit, diu aixina: “No entenc com encara hi ha valencians que seguixen insistint en l’idea dels països catalans, sense base científica, cultural ni històrica. Quan una llengua com la valenciana arriba al sigle d’Or de sa lliteratura, ha tingut un periode llarc de desenroll i eixercici. La lliteratura valenciana té sa época d’Or en els sigles XIV i XV, cosa que no ocorre en la llengua que es parla en Catalunya, puix que les llengües prenen sa denominació del lloc a on han tingut sa época d’Or, puix que una llengua se significa per sa lliteratura”. Un atre eminent catedràtic de Dret Polític, Juan Ferrando Badia, doctor honoris causa, etc., etc., nos parlà del gran sigle d’Or de les lletres valencianes: “Valéncia no deu oblidar son passat, sino revitalisar-lo per mig de sa constant revisió crítica i, si no volem estar condenats a ser un poble frustrat, condenat a la mort, deurem enrecordar-nos de les nostres arraïls”.
L’Antic Regne de Valéncia, certament fon clau importantíssima en el descobriment de les Amériques; sense deixar de ser veritat que fon obra d’Isabel la Catòlica, no podem oblidar que el fet fon possible, sense dubte, a que un valencià, Luis de Santangel ficà els diners, 1.120.000 maravedies, que eren necessaris per a finançar el viage.
Atres coneiximents dignes de subrallar, com son el naiximent de Luis Vives, primer humaniste europeu, el fet de l’exaltació al pontificat de Roma
baix el nom d’Aleixandre VI, valencià de la familia dels Borja. Valéncia, la ciutat espanyola més transpassada per l’atmòsfera del renaiximent, de totes les ciutats llavors existents; el seu sigle d’Or, XIV i XV, es distinguix per sa riquea agrícola, sa producció de lux: la seda, les naus i son poder sobre la mar, conformen la massa del comerç mercantil.
Per llavors, era Valéncia la ciutat més poblada d’Espanya en una estimació de 62.000 habitants, quan la segona era Sevilla en 35.000 i la tercera Saragossa en 30.000; mentres que Madrit sols en tenia que 15.000 i Barcelona apenes aplegava als 14.000. Puix bo, esta és la qüestió, la llengua dels valencians parlada durant sigles, en tota la documentació existent, és la moneda de canvi d’uns inexistents països catalans, per a que vinguen ara dient-nos, recolzats per renegats valencians, que lo que ací parlem és català, sense aportar ningún document que avale este despropòsit.
Açò no té més que una solució, despertar als valencians de la seua letàrgia i forçar la dimisió dels membres d’eixa malnaixcuda acadèmia, junt als politics que la recolzen, donant-los l’oportunitat de que se’n vagen als seus països catalans.
EnVicent Rebollar i Cerdà és president del Comité de l’Idioma Valencià.

Tornar al principi

 

MOMENT POÈTIC --- Ofici de Paraules --- Anfós Ramón i Garcia
No m’obligueu a negar la veritat. --- No m’obligueu a respectar als llops --- que volen fer el cau dins de ma casa. --- Duc massa temps sobre els muscles --- la càrrega d’un poble que no és lliure. --- Un poble sense sanc, sense respostes --- als durs atacs dels llops en pell d’ovella. --- Un poble que amorosament treballa --- la terra que ara troba remoguda --- pels llops que se li emporten la collita. --- Un poble condenat a la derrota --- per no dur en el cor un crit de guerra; --- per no esclafar-li el cap al gos que lladra; --- per esperar pacient un nou preludi --- de notes transparents i fidedignes --- que tornen a explotar la seua força. --- Un poble acomodat que no es meneja --- quan veu als llops furtant-li l’esperança; --- quan veu cobert el cel de negres nuvols --- i no arreplega el blat de l’alegria... --- No vullc que m’obligueu a obrir la porta --- als llops que estan coberts en pell d’ovella. --- Perque si un dia els veig dins de ma casa, --- potser han de trobar la sepultura. --- No dorgues, poble meu, desperta vida --- i no deixes als llops que te destrossen...

Tornar al principi

FENT CAMI --- FBU
El veí, el ciutadà, les persones en general, sempre deuen de tindre les portes de la cultura obertes, per a que, quan ho desigen i de la millor forma que elles aixina o expressen, puguen elegir entre tota la pluralitat en expectativa d’oferta.
Eixa és una de les més encomiables actituts de l’Espai Cultural del nostre poble, pert tant, de la seua direcció, qui tots els mesos de l’any nos va presentant una oferta de diferents actes, molt variada i que, poc a poc va calant en la població. Tot té una mateixa finalitat, d’això estic segur, és dir, promocionar tot tipo de cultura i com ya he dit moltes vegades, enaltir-la i posar-la a l’abast dels ciutadans.
Tres actes vullc destacar de la programació del mes d’Abril passat, per la seua importacia i qualitat. 1).- El dia 15, l’obra teatral d’Oscar Wilde, “La importancia de llamarse Ernesto”, interpretat per la companyia “Jardiel Teatro”, del Cabanyal. L’interpretació, francament magnífica. 2).- El 22, per a recordar i recolzar l’aniversari dels 400 anys de la primera edició (1605), del “Quixot de la Marcha”, de D. Miguel de Cervantes Sahavedra. Pel matí es feu una llectura parcial pels alumnes del colege public i, per la vesprada, pels representants de totes les associacions del poble, aixina com dels partits polítiques...... 3).- I el dia 23, per arredonir les actuacions, es ficà en escena un milacre de Sant Vicent Ferrer, el primer que es representa en la nostra població, obra d’En Carles Recio Alfaro, “La Profecia d’Aixàtiva”, duta a terme per l’Altar de Russafa. Tot un èxit, tant de programació, com d’actuacions.
Gent en acodix cada vegada més als actes; encara que estem prou llunt de lo desijable. En tot cas, com diem al principi, servici que no en falte i sempre les portes obertes a la cultura. Anem fent camí.

Tornar al principi

COLABORACIONS --- Joan Vanrell Nadal --- President de l’Acadèmia de la Llengua Balear, en artícul del DDV, de 29.09.04. (El senyor Vanrell escriu en la prensa valenciana, en castellà. Ací el passem en valencià).
El ministre Moratinos a atinat esta volta sent fidel a la Cultura i a la Constitució. L’Estatut Valencià establix oficialment que el valencià siga la llengua de la Comunitat. Yo, tú, ell, nosatres, vosatres i ells entenem per llengua valenciana la que sempre ha parla tel poble. La que usà Sant Vicent Ferrer en sos célebres sermons, la que escriviren son germà Bonifaci (primera Biblia en valencià), Ausias March, Joanot Martorell, Roiç de Corella, Isabel de Villena i demés procers de les lletres del sigle d’Or Valencià (sigles XIV i XV), abans del Descobriment d’América, que deixaren imprés que escrivien “en valencià”. Esta és la llengua ancestral dels valencians, alabada per Cervantes i Lope de Vega per sa dolçor i harmonia. Ningú pensa que puga ser el “català-normalitzat”, fabricat recentment en el laboratori de l’IEC i impost en 1983 pels socialistes Lerma i Ciscar, en nocturnitat, premeditació i alevosia. Increiblement, el bon poble valencià, protagoniste i amo sobirà de sa llengua, ha segut vilment marginat en l’estructura de sa parla autòctona.
Afortunadament el senyor Moratinos ha atinat esta vegada al considerar el valencià llengua pròpia i diferenciada. Esta volta els desatins -¡I quíns desatins!- provenen dels obcecats pancatalanistes que des de son insaciable independentisme desatinen, tergiversen i manipulen. Abans de seguir, hi ha que deixar molt clar que històricament els reines de Valéncia i Mallorca tenien personalitat política (govern, insatitucions, llengua, moneda i costums) sigles abans que Catalunya. Si mentixc, pregue als senyors Carod, Maragall, Mas i Bargalló que em responguen a una qüestió elemental: ¿Quíns eren els llimits, quants els habitants i quíns els governants de la Catalunya actual en 1229 ò 1238? – No podràn donar resposta vàlida perque la Catalunya que huí coneguem, llavors no existia ni geogràfica ni políticament. -¿Cóm propalen, puix, l’enorme mentira històrica i científica de que els catalans conquistaren Mallorca i Valéncia i els deixaren la llengua catalana?
Veja’m ara els desatins llegits o escoltats, contra la disposició de que el valencià siga llengua diferenciada del català: “Aberració científica i cultural” (Artur Mas, líder de CIU). L’acientífic i incult és ell: Tergiversa l’història i la filologia. “Si l’UE inclou el valencià dins del català, mon partit renunciaria a que el català es mencione en la llista de llengües oficials” (Josep Huguet, portaveu de l’ERC). - ¡Un foll, per favor! – “Català i Valencià son una mateixa llengua en denominacions oficials diferents” (Isaura Navarro, diputada d’IU). Una atra joveneta que parla sols que d’oïdes sense haver estudiat Història ni Filologia. M’agradaria saber el balsam de “fierabrás” que els han donat als comunistes de Valéncia i Balears, que els han transformat en més catalanistes que els propis catalans. Distinguir entre valencià i català és fer el ridícul... el govern valencià no és institució llegítima per a fer esta defensa... hi ha que preguntar als professors de La universitat de Valéncia” (Carod-Rovira, president de l’ERC). – ¡Quants carotes fan el ridícul! – Perque ridícul és ignorar que els valencians i mallorquins han fet per sí mateix sa pròpia llengua a través dels seus milenis d’història. Ridícul és negar llegimitat a un govern llegitim per a poder defendre sa llengua autòctona. Ridícul, ademés de falsetat filològica, és llevar-li al poble la sobirania de sa llengua i entregar-la a professors impostors, per molt universitaris que siguen.
El ministre Moratinos té, en esta actuació, tot el recolzament de l’Acadèmia de la Llengua Balear, ademés de nostre sincer agraïment i felicitació. Ha segut fidel a l’Història i a la Filologia. Nosatres no mantenim bninguna “guerra llingüística”. Dins del màxim respecte a les demés llengües, defenem ardent i amorosament la nostra, heredada de nostres antepassats. És farsa infame que atres demostren “estupor i indignació” per no desfallir en esta defensa. Els estupefactes i indignats som els expoliats de nostra llengua ancestral. Resulta que els intolerants, crispadors i incults som els que no consentim ni consentirem mai que atres, més poderosos, nos roben nostre antiquíssim patrimoni cultural. Catalunya és insaciable. Ya posà innumerables trabes per a la creació de L’U niversitat Balear, rebujà que la Bahia de Palma fora l’escenaria de les regates olímpiques; s’oposa ara al cable que porte electricitat des de Tarragona. En Valéncia, ademés de dificultar obres tan transcendents com l’AVE, el Port i les Autovies, nos nega cerrilment l’Aigua que l’Ebre tira de sobra a la mar. - ¿Est és l’amor que Catalunya té a Valéncia i Balears?
Fins ací l’artícul del Sr. Vanrell. El meu comentari (FBU) és ben senzill: El senyor Vanrell, quan escrivia est artícul no podia saber que, sols al dia següent, el seu admirat ministre senyor Moratinos, baix la pressió del seu president (i éste, dels seus socis de govern), feya una baixada de pantalons davant de l’UE i, allà on digué “dic”, digué tot lo contrari.

Tornar al principi

 

PENSAMENTS ---- Charo Sánchez
Sent en lo més profund que algo està desfent nostra societat sense demanar-nos permis; pero en la nostra colaboració. Sent que algo està deixant buit de continguts a l’esència de la mateixa VIDA: L’AMOR. I eixe desert, sicològic-afectiu que nos produïx, està deixant resecs i angoixats nostres maltractats i vulnerables cors. On la tendrea faria florir la felicitat, la violència nos sacsa en força. Unes voltes en paraules, atres en actes concrets. I lo que necessita temps per a naixer i florir, ho destruïm d’una seca sarpada. Tots los dies succeïxen fets absurts i violents, situacions sense sentit ni coherència, a on la raó és sustituida per l’insensatés i la covardia. I açò que nos envolta és tan difícil d’entendre...

Tornar al principi

 

PARLEM COM CAL --- LO RAT PENAT
Vocabulari “Fruites i verdures”
Meló tendral – meló de tot l’any – meló d’Alger –pinya – coco – kiwi – poma – taronja – mandarina – clementina – llima -- pera – bresquilla – albercoc – pruna – nyispro – ginjol – platan – fraula – cirera – raïm – pansa – figa – dàtil – anou – armela – avellana – cacau – pistacho – pinyonets – col – col flor – col llombarda – ensisam – esparrec – endivia – rave – remolacha – nap – chirivia – creïlla – safanoria – albargina – carabassí – carabassa – dacsa – tomata – pimentó vert – pimentó roig – ceba – cebollí – all – jolivert – bleda – espinacs – cardets – carchofa – champinyó – arrós – garrofó – bajoquetes – fesols – llentilles – pesols....

Tornar al principi

 

RACONET DE LA CULTURA ---- Del “Crit de la llengua”, de Josep Alminyana i Vallés. (edició 1981)
Parlant-nos de la vida i obra de l’eminent Joàn Roiç de Corella, erudit i escritor valencià del nostre Sigle d’Or, nos dona llum en varies aclaracions al voltant de la denominació de la llengua en la qual escrivia, posant-nos com a critics, precisament, a escritors catalans. Mosén Alminyana i Vallés nos diu:
Encara més, son els propis escritors catalans els qui, molt abans de la polèmica a que nos referím i que no hem provocat nosatres, els valencians, perque estavem molt a gust i tranquils en la nostra pròpia casa, afirmen clarament i ab honestitat científica lo que és natural i es desprén llògicament de l’examen intern de les obres dels nostres clàssics valencians.
R. Miquel i Planas, en l’edició de les obres de Joan Roiç de Corella, diu en la primera pàgina de l’introducció: “Com a determinació de la pàtria de l’escriptor, hi ha encara el fet d’ésser constantment dita “vulgar llengua valenciana” la en qué son escrites les seves obres; sabut és que ab aital qualificació els escriptors valencians han distinguida, des del catorzèn segle ençà, llur parla natural del llenguatge propi dels catalans de l’Antic Principat.” Clarament el senyor Miquel i Planas afirma tres coses: que Joan Roiç de Corella escriví ses obres en Llengua Valenciana; que este fet confirma que mossén Corella era valencià; i, sobre tot, reconeix i confessa, de sa pròpia observació, que els escritors valencians, des del sigle XIV, han dit que escrivien en Llengua Valenciana, per tal de distinguir-la del llenguage propi dels catalans de l’Antic Principat. Creém que este testimoni és transcendental i posa suficient llum per aclarir esta polèmica.
També nos dona llum en un curtet comentari del més furibunt defensor de l’unitat de la llengua, Martí de Riquer, que tant ha escrit i parlat al respecte, pero que, en algun dels seus escrits se li ha colat algo que ací nos porta, de la mà, mossén Alminyana i Vallés: El mateix Martí de Riquer no té més remei que reconeixer-ho quan diu” “Afirma Corella (en sa Història de Josef fill del gran Patriarca Jacob), que l’ha escrita en “vulgar de valenciana prosa” i no oblidem que “vulgar” vol dir “llengua viva”, en oposició al llatí.”
I com a final hem de fer constar que el valencià que escrivia el mestre Corella, no era un valencià “col.loquial”, com algú ha dit en pla de despreci, sino el mateix que usava, ab tota l’elegancia del bell dir, en la tertúlia que animava en casa de Berenguer Mercader i a la que assistia lo més selecte de la societat intelectual valenciana d’aquell temps i a on el nostre escritor Corella, segons frase d’un català, “ressurt entre els poetes del Parnàs de València com un xiprer entre ells”. I en el mateix text del Parlament, en casa de Berenguer Mercader, i per tal que quede com a monument escrit de major excepció dels literats més insignes de l’época, s’afirma d’ell que “als vivents tots excel.li, en celsitut de alt estil, en vulgar de valenciana prosa”.

Tornar al principi

 

BIBLIOTECA ACCS ---- LLIBRES RECOMANATS
-Biblia de Paris ¿Biblia valenciana? RACV –Discurs llegit el 06.05.98 pel Pare Costa i contestació de mossén Alminyana i Vallés.
-L’atra cara de la moneda ---(Manuel Zarzo Lozano)—premi Adlert LRat