revista nº20

EDITORIAL
2 NINOTS en les falles del Cap i Casal, del 2005.
Hem llegit moltes llegendes escrites en perfecte català, = “valencià-normalitzat”, en les falles d’enguany; tantes, si no més, que en les d’enguany passat.
Encara que alguns ho critiquem sempre i aixina ho seguirem fent, la massa, el “poble meninfot”, puix això, es “meninfot” i passa olímpicament d’estes coses “nímies”, diuen, que per ad ells no els furta la son ni el bon dormir.
Hi ha algunes d’elles, que per sabudes i sembla que acceptades, no se li donen l’importància que tenen; la qual cosa, des de l’imperi català es coneix molt bé, puix comproven una i atra vegada que el poble valencià deixa fer, traga lo intragable i permet lo inadmissible per a la raó. És dir, la desraó.
El fet, tots l’hem pogut vore de ben prop dins de la falla de l’Ajuntament. A peu de carrer “s’encontraven dos ninots, Carot Rovira i el Rei d’Espanya, En Joan Carles I”. En Carot, dret, eufòric, damunt i chafant en els dos peus, a tot sospés, un voluminós llibre, a on, en el seu llom tots llegiem: “gramàtica valenciana”. El Rei, també dret i en cara de mico; somrient i allargant-li la mà al seu amic i paisà.... Sobre la tovalleta del Madrit d’En Carot i la republicana del Rei, qué volen que els diga....
- Home, puix no li veig la gràcia a la primera part. La tindria si sols fora una simple parodia teatral. Lo trist, lo inaguantable, lo inaudit, el sumum del desgavell és, que:
a) Lo representat és veritat, puix que nos chafen i furten la llengua.
b) El lloc a on nos ho diuen: en els mateixos morros de l’Ajuntament del Cap i Casal.
c) Quí avala lo que nos diuen: El Rei d’Espanya, (paradoxalment també Rei del Regne de Valéncia).
d) Uns atres ninots, també representats en bona part de les falles, els nostres polítics comunitaris i estatals, resten passius deixant fer desficasi darrere d’atre.
e) f), g), h), i………..
Entenc que els valencians, per mig de les falles fem les crítiques més dures i a la vegada satíriques possibles, per tal de traure d’elles, els resultats positius que es perseguixen. Pero, a la vista i llectura d’esta falla en concret, yo em qüestione: ¿Verdaderament és açò una crítica constructiva, o més bé, destructiva per al valencianisme?

Tornar al principi

CURIOSITATS QUE DEURIEM SABER ---- LO RAT PENAT
Gracies al periodisme descriptiu que se practicava en l’últim terç del segle XIX, sabem els pormenors de la primera manifestació pública de “Lo Rat Penat”. Les cròniques nos conten que lo més elegant de la societat valenciana d’aquells dies, enjoyades senyores acompanyades de les seues casaderes filles, presumits marits, ademés de jovens de brillant pervindre, omplia l’elegant Pabelló que cada any l’Ajuntament del Cap i Casal del Regne instalava en la Fira de Juliol. Brillant i ostentós, en els seus centenars de llanties de gas que resaltaven les millors gales que aquella castellanisada societat valenciana, lluïa en els calors d’una nit d’estiu en l’acte social per excelència que cada any se repetia i concentrava en l’Albereda a tota la ciutat. Escalons més avall d’aquell Pabelló de gust oriental que en tant de mirament s’ornamentava i revestia cada any per a l’event, el bullici popular, mesclat entre els familiars olors de bufes i panolles de dacsa, caramelos, aigua fresqueta, orchata, bandes de música en les terraces, diversions de tot tipo, crits de la chicalla, rifes a quincet i mig, jocs diversos, el “pipantero”, barracons de tir i atres mil formes de passar el temps. Dos maneres d’entendre la festa: per una part, gent del poble treballador d’artesanals tallers i fàbriques, d’una horta que sempre fon el mig de vida i orgull dels valencians; d’atra, gent del “stablishment”, conjunt de persones en cert grau de satisfacció social pel moment polític (La Restauració) i d’insatisfacció per la penuria de les lletres en valencià. En resum, en el passeig de l’Albereda n’hi havia tot un mosaic de la societat valenciana del moment.
Realment, molta gent del poble no sabia res de les festes i celebracions que se feyen en aquell lloc de “senyorets”; se contentava en observar als que entraven i eixien. Pero, dels de dins, no tots els assistents ad aquell Pabelló se percataven del significat que tenien els actes que es celebraven en aquell moment precís.
Després d’un breu discurs d’apertura de l’alcalde accidental de la ciutat de Valéncia, Pasqual Dasí Puigmoltó, prengué la paraula el secretari de la nova societat, Manuel Lluch i Soler, qui esbossà breument els primers passos i acabaments de la mateixa; a continuació, Constantí Llombart havia de llegir el seu discurs d’exaltació de la Llengua Valenciana, pero l’emoció que l’embargava durant l’acte, l’impedí articular paraula i, en el seu lloc ho feu el senyor Granda.
Teodor Llorente, escritor i poeta, ingeniós i inteligent, director del periodic Las Provincias, seguí llegint un poema – com a continuació ho farien Lluch Soler, Pasqual i Genís, Victor Iranzo, Josep Arroyo, Josep Bodría, Ricart Céster, Ramón Lladró, Josep de Orga, Josep Sanmartin i Aguirre, Rafael Ferrer i Vigné, Joaquim Balader i Jacint Labaila -, en la llengua més pròpia del poble, en valencià i, el públic, no massa atent al contingut dels seus versos, ho prenia més com a un traç d’originalitat, que per un acte transcendent en el que es donava a la llum pública, en el marc més adequat a l’efecte, el naiximent d’una Societat que tan important significat anava a tindre per a Valéncia. En el transcurs de l’acte anava el públic entenent lo que era allò de “Lo Rat Penat”, encara que els versos de Llorente, alluntats un tant de la temàtica que com a poeta solia cultivar, tal vegada no foren captats en la seua justa transcendència.
Finalisà tan brillant acte en l’interpretació, per part del Cor de l’Escola d’Artesans, de “Lo penó de Lo Rat Penat”, en lletra de Constantí Llombart i música del mestre Manuel Penella. I, aixina, veïa la llum pública “Lo Rat Penat”. Societat de amadors de les glòries de Valéncia i son Antich Realme.
En realitat, l’acte que tenia lloc el 31 de Juliol de 1878, venia a ser la culminació d’un procés que se fon gestant anys abans per aquella generació de ”ratpenatistes” que veren complit el seu somi de recuperar una llengua que, com a conseqüència de la prioritat donada a l’espanyol, s’encontrava culturalment debilitada i el seu ús se circumscrivia a l’àmbit privat.