EL GUARDA
Informacions en llengua valenciana num.19, Març 2005
Pàgina Web: www.iespana.es/elguarda/index.html
Correu electronic: [email protected]
Telefon: 961491390
Edita: “Associacio Cultural Castell dels Sorells”
Albalat dels Sorells – Gran Via Comtes d´Albalat, 14 – Num.
17,
Sumari
EDITORIAL
----- Als “ nostres” acadèmics de l’AVLl ---- FBU
Ya no poden explicar-nos res més. La faena se’ls amontona; ya
no donen abast i es contradiuen. Arribats fins ací, no hi ha explicació
que els valga; tot els esguita i els embruta. S’han emmerdat.
És ben dificil de comprendre per a un valencià-parlant, cóm
és possible estar tots els acadèmics de l’AVLl d’acort,
per unanimitat, en que la llengua valenciana fins a hui, yo no ho siga més
en avant, en favor de la catalana.
Que els acadèmics pancatalanistes defengueren sempre eixa tendència,
ya ho sabiem; encara que la seua pertanyença a l’AVLl fora antinatura,
puix que lo normal seria que tal com es digué en la creació
de la mateixa, els seus acadèmics foren elegits per a defendre la llengua
valenciana i la seua singularitat davant d’atres llengües. Ademés,
per a més inri i incongruència, en tota ocasió que se’ls
ha presentat, sempre, aixina ho han expressat. Ridícul, pero aixina
és.
Lo inaudit, lo inconcebible és ara, a la fí, en el darrer dictamen
famós de la malnaixcuda AVLl també se’n hagen pujat al
carro, acadèmics que diem i creïem els nostres defensors de la
llengua valenciana, com a única i diferent ad atres; els genuïns.
-¿Qué ha passat ací? - ¿Cóm és possible
que, ademés, tots ells estiguen i es diguen satisfets del treball dut
a terme? - ¿També el portaveu del Consell està content,
en el vist i plau del senyor Camps? - ¿No sembla massa extravagant
tindre tants punts de coincidència en l’eufòria expressada
pels Pujol, Maragall, Carot Rovira, Bargalló, Ribó, la Marcos,
Climent, els del Bloc i tot lo mon pancatalaniste....?
Més amunt he dit mal, quan diguí que el dictamen el signaren
tots els acadèmics, per unanimitat. Foren tots, menys un, En Alfons
Vila, puix pareix que en eixe cru moment, li entraren cagueroles i es degué
d’absentar per uns instants, els precisos per a ................ quan
defecà i tornà a la tasca, ya no fon menester sa signatura,
puix els atres, els seus bons amics, els genuïns, ya ho havien fet per
ell.
Este bon senyor, En Alfons, en data 13 de Febrer passat, per la nit, defengué
la seua postura i la dels seus amics acadèmics, els genuïns, en
el programa televisiu de Valenciateve, “El poder valenciano”.
Els seus interlocutors, apart del presentador, foren els senyors Esteve i
Puchades, president i secretari de Lo Rat Penat, respectivament.
Passí vengonya aliena cada vegada que l’home intentava explicar
lo inexplicable. Donava pena. No hi hagué res de lo que digué,
que fora coherent en lo que dia i pretenia defendre. Més vergonya encara
quan encontre en un artícul periodístic de data 04-12-04, unes
declaracions del mateix individu fent referència a un llibre seu d’ensaig,
“El nom històric de la Llengua Valenciana”, on critica
als pancatalanistes de la següent manera: Los partidarios de la unidad
de los idiomas valenciano y catalán, en realidad pretenden la alteración
estatutaria en la que se fundamente una integración supranacional que
ignore, e incluso anule, la existencia de nuestro pueblo, secularmente independiente
y soberano”.
Llegit açò, francament s’enten perfèctament allò
de les cagueroles a l’hora de signar el dictamen.
Tampoc té desperdici el llibre escrit i editat a mijans de la darrera
década del passat sigle XX d’En Angel Calpe, titulat “El
valencianisme irresolut”, on defen la singularitat de la llengua valenciana
i la seua independència de qualsevol atra. I ho fà donant tota
serie de lliçons documentades sobre tot allò que defen. En la
fulla 37 i 38, apartat 3.1.5., diu lo següent: Una cosa que em fà
reflexionar molt i que considere també de molta importància
a l’hora de defendre l’autoctonia de la llengua valenciana com
a llengua neollatina independent és el fet (increible si el valencià
vé del català) de l’aparició tan ràpida
d’escritors valencians i en valencià (per ad “ells”
en català).
Ya sabem que una llengua dona clàssics quan presenta o adquirix un
estat de madurea total. -¿Cóm s’explica el cas de Sant
Pere Pasqual, naixcut en 1227, onze anys ans de la Reconquista? - ¿Tan
“sabut” va ser est home i, en general tots els escritors valencians
clàssics com per a assimilar tan ràpida i eficientment una llengua
importada, donant la lliteratura clàssica que coneixem quan el castellà,
per eixemple, va necessitar de 1300 o 1400 anys per lo manco i atres llengües
en necessitaren més d’anys per a produir la seua lliteratura
que es diu “d’or”? - ¿Qué els nostres escritors
clàssics eren catalans o descendents dirèctes de catalans? –
Em pareix això massa pressunció. Pero és que ací
-¿Quí va vindre? - ¿Guerrers, o trovadors-catedràtics?,
- ¿Repobladors, o eminències intelectuals? – En aquella
época la “intelectualitat” (relativa intelectualitat),
la “cultura”, el “saber” estava reclòs en els
monastèris, la poesia (aquella poesia) era dels trovadors, i la formació
cultural (¿¿) (relativa formació) le rebien els nobles,
l’aristocràcia.”
Després de lo vist i oït, vullc entendre’ls. Comprenc que
els humans som canviants en el pensar i forma d’actuar. Ara bé,
si tal com yo entenc la seua actual postura, la dels quatre genuïns ex
defensors de la llengua valenciana, ha canviat tan diametralment de lo recent
apuntat en esta editorial, ho sent de tot cor, perque deposití en ells
tota la meua confiança i eren l’espill on em mirava cada dia.
Ara els demane, als quatre, per simple coherència, la dimissió.
CURIOSITATS
QUE DEURIEM SABER --- FBU
En memòria del Pare JOAN COSTA i CATALÀ, mort el passat 10 de
Febrer, en accident de tràfic.
En el número 16 d’esta revista, corresponent al passat mes de
Decembre, relatarem un artícul complet del Pare Costa aparegut en el
Diari de Valéncia de data 24-11-04, que titulava “El cas llingüístic
valencià”. Hui, després de l’acontenyiment nefast
dut a terme pel dictamen de LVLl en 09-02.05, precisament un dia abans de
la mort del Pare Costa (pareix una premonició), dictaminant l’unitat
de la llengua valenciana i la catalana, creem necessari i de justicia, tornar
a escriure’l de nou, puix que aprofita per al mon del valencianisme,
poc menys que com a un testament. Vaja en el seu honor i major gloria. Nos
dia aixina:
“””Els
valencians viviem en tranquila possessió d’una llengua derivada
del baix llatí, perfèctament documentada des del mateix segle
XIII, en la que foren redactats els nostres Furs (1261), 23 anys apenes després
de conquistar Jaunme I la ciutat de Valencia. Incorporà formes i elements
llingüistics del castellà, de la fabla aragonesa, del català
i de l’occità (els llenguages dels conquistadors cristians),
pero configurant-los segons un model propi que a finals del segle XIV té
ya un nom específic, el de Llengua Valenciana.
D’esta manera, ya en 1383 podia dir Francesc Eiximenis que “aquesta
terra ha lenguatge compost de diverses lengües que li son entorn, e de
cascuna ha retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e
los pus mals sonants vocables dels altres, e ha presos los millors”.
Este mateix autor, d’orige català pero assentat molts anys en
Valéncia escriuria en el Proemi del seu llibre titulat Art de ben morir
(1391?): “He deliberat traure’l segons la possibilitat del meu
pobre entendre en lengua valenciana e manifest estil”. I el seu contemporal
valencià, Antoni Canals, escriuria en la Dedicatoria de la traducció
del Valeri Màxim (1395): “He’l tret de lati en nostra vulgada
lengua materna valenciana... jatsessia que altres l’agen tret en lengua
catalana”.
En esta llengua valenciana havia escrit Pere Pasqual els seus llibres apologètics
en les darreries del XIII, en ella es redactava a mitat del XIV la jurisprudència
marítima de la Mediterrànea occidental compendiada en el llibre
del Consolat de Mar; en ella predicava S. Vicent Ferrer per tota l’Europa
occidental; en ella es va escriure, en la cartoixa de Portaceli, una traducció
completa de la Biblia, a càrrec de Bonifaci Ferrer i un grup de “singulars
homens de ciencia”; en ella redactà Ausias March la seua magnífica
obra poètica que traspasa les fronteres de Valéncia i de l’Antic
Regne d’Aragó, i Jaume Roig la sàtira en vers de L’Espill,
que ha conegut reedicions en tots els segles fins als nostres dies; en ella
Sor Isabel de Villena escrivia la seua singular Vita Christi, en una prosa
equiparable a la de Santa Teresa de Jesús, per la seua naturalitat,
pero molt més ilustrada i culta; en ella el Tirant lo Blanch, de Joanot
Martorell obria camí al realísme de la novela moderna i constituïa
un notable precedent de l’obra immortal de Cervantes, que el menciona
en el Quixot d’una manera àltament laudatoria; en ella es feu
el primer llibre imprés en Espanya, Trobes en lahors de la Verge Maria
(1474), i la primera Biblia impresa (1478), treta del manuscrit de Portaceli.
Tots estos autors, i molts atres igualment importants, dotaren a la lliteratura
valenciana d’un autèntic Segle d’Or, anterior al de la
lliteratura castellana, i convertiren la populosa ciutat de Valéncia
en el centre cultural més important de la península a lo llarc
del segle XV i part del XVI.
En tots els casos, sense excepció, en que els autors valencians fan
referència al nom de l’idioma, invariablement est és el
de llengua valenciana. Hi ha llibrets, com el de Salvador Faus i els dos volums
de Mossén Alminyana, plens de testimonis gràfics, que avalen
la permanent denominació de la nostra llengua. Alfons Vila recull més
de 160 cites d’autors valencians, de 1395 a 1961, que fan referència
a la llengua valenciana; i Ricardo Garcia Moya, en son llibre Historias del
Idioma Valenciano, en recull 170 més d’autors castellans, des
de 1517 a 2003.
Existixen vocabularis i diccionaris, des del Liber elegantiarum, de Joan Esteve
(1472), “latina et valentiana lingua exactíssima diligentia emendatus”,
passant pel Vocabulario valenciano-castellano, de Joan de Resa (1555) i el
de Carles Ros (1739, 1764) fins als abundants del segle XIX (Sanelo, Pastor
Fuster, Lamarca, Escrig-Llombart, Martí Gadea, etc.); i els de Lluis
Fullana (1921) i RACV (1992) en el segle XX, entre atres molts, tots referits
a la llengua valenciana. Hi ha igualment gramàtiques, com la llatina
de l’alcoyà Andreu Sempere (1559), explicada en valencià,
que conegué casi 40 edicions a lo llarc dels segles XVI, XVII, XVIII
i XIX, la “Práctica de orthographia para los dos idiomas, Castellano
i Valenciano” (1732), de Carles Ros; “Apuntes para una Gramática
Valenciana” (1894) i “Tratado de Ortografía Valenciana
Clásica” (1910), de José Nebot; “Gramàtica
Valenciana” – nocions elemental (1918), de Bernat Ortín
Benedito; “la Llengua Valenciana, notes per al seu estudi i conreu”
(1930), de Lluis Revest; “Gramática elemental de la Llengua Valenciana”
(1915), de Lluis Fullana i tota la seua important obra filològica posterior
que li mereixqué, a partir de 1928, ocupar una cadira en la RAE com
a representant de la Llengua Valenciana. Ya més recentment tenim la
“Gramàtica de la Llengua Valenciana (1980 i 1996), de Fontelles-García-Lanuza
i “Gramàtica Normativa de la Llengua Valenciana” (1987),
de Josep Maria Guinot.
Ademés de les explícites alabances que Eiximenis en el segle
XIV i Cervantes en el XVI fan a la Llengua Valenciana, erudits valencians
posteriors no les estalvien per a la seua llengua: “Libro de alabanças
de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana”, copilado
por Martín de Viciana (1574), en el que l’autor diu que “fue
tomada de la lengua latina”, “acójese a su madre la lengua
latina” i “participa más de la Lengua Latina que la Castellana
en muchos millares de términos i vocablos”. “Epítome
del origen y del idioma valenciano” (1734) i Qualidades y Blasones de
la Lengua Valenciana (1752), de Carles Ros. Elogi de la Llengua Valenciana
(1914) de Josep Ribelles Comín.
Finalment, tots els estudis i enquestes realisats en els últims cinquanta
anys en les tres provincies de l’Antic Regne de Valencia, huí
Comunitat Valenciana, manifesten explícitament la difusió i
anivellament d’un sentiment llingüístic cohesionat, que
s’expressa en el terme “valencià” o “llengua
valenciana”. No apareix en cap d’elles la conciència de
catalanitat llingüística, ni referència als dialèctes
catalans, oriental i occidental, com a models llingüístics superiors.
Una enquesta del diari Levante en 1978 sobre quína llengua es parlava
en la Comunitat Valenciana, donava com a resultat un 98% que contestava “valencià”,
o “llengua valenciana”. Vint anys després el percentage
baixava al 80%. Pero una enquesta molt recent realisada pel diari català
Presència, a prop de huitcents estudiants i professors del Regne de
Valencia donava com a resultats que el 56,40% li veuen mal futur al català,
al 73,80% dels alumnes els importa molt poc a no res el català, i un
0,0%, és dir, ningú, parla català en les seues relacions
particulars.
Endevina endevinalla: ¿Quína és la llengua que parlem
els valencians?”””
MOMENT
POÈTIC --- Ofici de Paraules ---- Anfós Ramón i Garcia
Si no parles ni protestes --- davant dels de la tramoya, --- seràs
futur de misèries --- comparsa eterna de l’obra.
Digues no, mantint-te digne, --- no et tornes silenci i calma. --- I quan
el moment arribe, defen a mossos ta tasca.
Ya saps, que el paper s’ajusta --- al pas de noves cadenes. --- Ara
és la sanc qui pregunta --- si vols morir per a sempre.
COLABORACIONS
--- Lo que escrigué En Manuel Casaña Tarocher en DDV,
en 15 de Febrer de 2002; no té desperdici. Dia aixina:
Desoris i desficacis.
Algunes noticies d’estos darrers dies han segut resó de desoris
i desficacis. Per eixemple, que Ignaci Pla anara a Madrit a desprestigiar
a la CV, o que alguns polítics d’ací es manifestaren junt
a catalans i aragonesos contra el transvàs de l’aigua de l’Ebre.
Com ara, fa poquet, el Director de l’Institut Interuniversitari de Filologia
Valenciana (¿), calificava de polèmica la separació que
ha fet la Biblioteca Nacional d’Espanya dels llibres valencians, dels
catalans i dels balears.
Als que nos resulta anacrònica eixa unitat que proclamen els catalanistes,
debem fer prevalixer la peculiaritat de cadascuna de les llengües, és
dir, de la denominació d’orige, com si d’un ví es
tractara. No pense que la catalogació s’haja fet, sotílment,
per constatar que hi ha unes diferències entre els tres idiomes, que
no son sòlament uns centenars de paraules lo que els separen; hi ha
que afegir: les flexions verbals, les preposicions, els pronoms, les interjeccions;
son els refrans, son els modismes, tradicions, costums... que a cada una d’elles
personalisa i que els catalanistes mixtifiquen al calor d’eixa unitat,
pels interessos. Segurament, açò ya ho pensava Menéndez
Pelayo quan li escrigué a D. Teodor Llorente: “Si es de ley fatal
que esta lengua desaparezca de los márgenes del Turia, todavía
los versos de nuestro autor, enlazándose a través de cuatro
siglos con los del profundo y sublime cantor de Na Teresa, conservarian en
la memoria de las gentes, los sones de una lengua que llegó a ser clásica
antes del Renacimiento i que, ni el abandono de sus hijos, ni la parodia vil
han logrado despojar su primitiva nobleza”. Pero bé ho saben
vostés que això no s’ha produit. Que està viu l’idioma
i que, paradòxicament, el valencià el parla més la gent
que mai havia tengut ocasió d’estudiar-lo que aquella que la
estudià i li fa nosa, perque sap que no li parlen de lo d’ell;
si no, atra cosa seria, perque com dia Martí Gadea: “¿Quí
no s’alegra i dasta li cau la bava i plora quan li conten contes vells
i baralles noves del seu poble? – Qui no fà preu d’eixes
coses, ni és home de gust ni té amor a la camisa que porta damunt”.
Desficasi també seria si eixa clasificació s’haguera fet
pel lloc de l’edició. Perque un llibre català, encara
que estiga editat en Valéncia mai deu ser catalogat com a valencià.
Son les normes en les que fon escrit lo que identifica, hui en dia, si és
català o valencià. Si son en les de Castelló = català;
si en les de El Puig = valencià. ¿Pero, per qué tenim
encara els valencians que pregar que s’ensenye el valencià i
no el català? - ¿No és açò també
un desficaci sense gens de trellat? – Tots els llibres de text en “valencià”
estan redactats en les normes de l’ICE. I com oli de ricí els
se’ls estan fent tragar als chiquets. A mí no, perque no hi ha
cap llei que em prohibixca escriure copm escric. En fí, que estem entrant
en el 2003 –Olivas i Tarancon en el poder valencià- , i tenim
vigents els mateixos llibres de l’época de Lerma i Ciscar, enredrant
el cervell dels alumnes. -¿És açò prudència
o desficaci? – No ho sé; pero sí sé que és
de ser poc valents els que manen. Eixe és el problema que tenim els
valencians, que entre nosatres no s’entenem. Problema antic com les
calces de traveta.
FENT
CAMI ---- FBU
Un nom propi: Alex Tortajada, oriünt d’Albalat dels Sorells.
Una data: 25.02.05, divendres, 22,30 hores.
He assistit, per a goig meu, junt en la meua dona, a la representació
teatral en l’Espai Cultural del poble, de l’obra de Carlos Liscano,
“MI FAMILIA”, interpretada per quatre jovens actors, dos chics
i dos chiques, baix la direcció d’Alejandro Tortajada. Tant l’actuació
dels artistes, com la direcció i escenificació de tota la trama
que se’ns presentà, baix el meu parer, foren escepcionals.
Dit aixina, sense més, sols pareix una simple noticia. Lo que vullc
enfatisar ací en FENT CAMI és, que per eixi i en eixe acte Albalat
dels Sorells puja punts i amplia en persones filles del seu municipi, per
la seua vàlua i influència de cara a tots els seus veïns.
El director de l’obra en qüestió, Alex Tortajada, és
fill d’Alejandro el del quiosc; per tant, un albalatà sense fisures.
Un jove que ya l’hem vist alguna volta que atra interpretant en sainets
valencians. Pero lo que molta gent no sabiem, yo el primer, és que
des dels 17 anys (hui en té 22), estudia Arts Escèniques en
una de les Escoles d’Art Dramàtic del Cap i Casal.
Desconec el seu curriculum, ni lo que haurà dirigit fins a hui, pero
per lo apreciat en l’obra que ací comente, li augure un fructuós
pervindre. Al contingut representat, li ha sabut donar una diversitat de matisos,
detalls, escenificació i multiplicació de personages en una
i, a la vegada en diferents actors i actrius, que manté en perenne
tensió i atenció als espectadors. Francament, un 10. Enhorabona;
també per l’assistència d’unes 150/200 persones.
No està gens mal, encara que es pergueren l’acte unes atres més
de 100 que no hi anaren.
PENSAMENTS
---- Charo Sánchez
És ben cert que en el silenci de la nit (en l’hospital), es poden
percebre les coses en més claretat, pero també es corre el risc
de lluites incontrolades dels sentiments. I és curios, cóm es
pot passar de la rialla al plor, de l’esperança a l’abatiment,
del blanc al negre, de la pau al desassossec, sols en qüestió
de segons... La realitat de la nit és tan subtil com eixa força
que ix de nosatres i que es confon en l’aire. Eixa força desconeguda
i amiga que entorpix, moltes voltes, que davant d’eixes llargues nits
de vigília no nos entre la desesperació. És un espai
que té un “toc” especial i fà que persones que no
ens conegam per a res, es contem la vida i fins somrigam i nos recolzem sense
més...
PARLEM
COM CAL ---- ---- Lo Rat Penat
“La roba”
Calçons --- bragues --- bolquers --- camiseta --- camisa --- camisola
--- camisó --- pijama --- calcetins --- calces --- albornus --- pantaló
llarc --- pantaló curt --- jupetí --- jaqueta --- cinturó
--- correja --- corbata --- mocador --- capell --- sueter --- jersei --- sinagües
--- ajustador --- bata --- batí --- falda --- brusa --- vestit ---
abric --- gavan --- gavardina --- anorac --- cremallera --- botons --- traus
--- sivella --- cordons --- guants --- boljaca --- devantal --- pitet ---
tovalleta --- tovalla --- impermeable --- gorra --- ulleres de sol --- ulleres
de vista --- visera --- guardapols --- llaç.....
LLIBRES
RECOMANATS ---- ACCS
La leyenda del origen ilerdense de 300 valencianas – A.Ubieto –
1977.
Los Almorávides, el idioma romance y los valencianos - “ - 1978.