EL GUARDA
Informacions en llengua valenciana num.17, Gener 2005
Pàgina Web: www.iespana.es/elguarda/index.html
Correu electronic: [email protected]
Telefon: 961491390
Edita: “Associacio Cultural Castell dels Sorells”
Albalat dels Sorells – Gran Via Comtes d´Albalat, 14 – Num.
17,
| Revistes |
Sumari
EDITORIAL
---- Els mossos d’esquadra, ¡lo que ens faltava ---- FBU
Encara que prou major, en açò del valencianisme i després
d’uns 15 anys d’aprenentage, em confesse encara novell i en una
gran capacitat per a sorprende’m cada dia que naix.
Des de sempre, no sé per qué ni quí pogué influir
en la meua percepció interna, he sabut que lo que parlava era la llengua
valenciana, per la senzilla raó de que tots ho feyen igual en ma casa,
des de ma yaya, mes pares, tios, cosins, veïns, tots els meus amiguets
i amiguetes.... Sols canviava aquella normalitat unes quantes hores al dia,
les justetes mentres estava en l’escola de D. Recaredo, on m’ensenyaven
a culturalisar-me en la atra llengua, la castellana, en la que, poc a poc i
per l’imperatiu del moment polític, aní deprenint a parlar,
llegir i escriure (cosa que, paradoxalment, no es preocupà ningú
d’ensenyar-me en la meua pròpia, la valenciana. Lo mateixet que
nos passa ara, mes que d’atra forma, puix que ara nos ensenyen la catalana
i pels mateixos motius, és dir, polítics, com abans en temps de
Franco. Ara si que no ho entenc; ¿puix no estem ya en democràcia?).
He passat la gran part de ma vida sense preocupar-me massa del tema llingüístic
valencià, encara que per converses en uns i atres sabia del problema
pancatalaniste; de les seus figures i sa influència negativa en el mon
universitari i en prou d’associacions valencianes. Me’n estic referint
a Sanchis Guarner, Joan Fuster, Carles Salvador, Enric Valor... Pero, com dic,
sense massa interés.
Passaren els anys i aní descobrint tot un mon apassionant al voltant
de la meua llengua i d’aquells als que yo crec i estic convençut,
que nos la volen furtar per mig de les més greus arts que pensar-se puga.
Em fiu soci de Lo Rat Penat. Comencí a instruir-me en tot allò
que abans atres degueren d’haver fet en mí i en tants d’atres
chiquets, i no ho feren. He llegit llibres sobre el nostre Regne de Valencia
i a prou d’escritors, filòlecs, llingüístes, historiadors,
religiosos, que no és menester ara nomenar, per lo prolix. Tots ells
defensors de l’identitat pròpia de la Llengua Valenciana i de la
seua diferenciació de qualsevol atra. Ingressí en els cursos de
llengua valenciana de Lo Rat Penat, on desenrolle en l’actualitat el superior.
He assistit en els darrers anys a infinitat de conferències sobre el
tema en qüestió, pronunciades per rellevants personages de la cultura.
Participí en les Jornades del II Congrés de la Llengua Valenciana.
M’he atrevit a escriure ya llibres en valencià; en el darrer, recent
acabat, ya en van tres; un d’ells presentat als Jocs Florals de Lo Rat
Penat, en 2002, per a participar en el premi d’Ensaig de “José
Maria Bayarri”, patrocinat per la Diputació Provincial de Valéncia,
del qual conseguí el primer guardó. Acabe d’associar-me
a l’AELLVA, com a escritor en llengua valenciana. Vullc dir, que aquella
carència a que fea referència al principi, en part l’he
anat cobrint i, per tant, enterant-me de lo que en este quefer es cou. Sent
conscient de que no estic encara suficientment madur, sí em considere
en coneiximents mijos per a emetre, quant menys, el meu parer sobre tan important
tema.
La prova evident de falta de “raó científica” de que
carixen els catalans, per a demostrar lo que pretenen de l’idioma català
sobre el valencià i la seua absorció per aquéll, és,
senzillament, que eixa raó no existíx. I com no existíx,
puix científicament no és demostrable. És un tema ya massa
debatut i, per tant, com no hi habia res a fer, es buscaren l’unic camí
que poguera acostar-los a la seua tasca, conseguint-ho per mig de greus arts,
és dir: La política, i ésta, resumint-la al màxim,
des de Plà de la Riva/Pompeu Fabra, passant per les figures més
amunt nomenades; els endanyants Lerma/Ciscar i els seus colaboradors universitaris
La Piedra/Ruiz i atres, junt als fluixos i faves Zaplana/Villalonga/Camps/González
Pons, nos han abocat a l’entort de l’AVLl, on hui i des dels darrers
mesos, patim els atacs més furibunts i greus, per una banda dels governs
central i català i, per l’atra, des del mateix sí de l’Acadèmia.
Son tants els actes indignes i malèvols contra la nostra Llengua Valenciana,
ocorrits en un temps tan curt, Novembre/Decembre:
1.-) Tot lo comprés a ran de les presentacions de les famoses traduccions
de la Constitució Europea en llengua vernàcula a l’Unió
Europea (dos, valenciana i catalana, en una mateixa llengua, la catalana); declaracions
al respecte de Carot Rovira/Maragall/Zapatero/Moratinos/Camps....
2.-) Declaracions maquiavèliques de Carot Rovira en relació al
tema i respecte de possibles repercusions en quant a la votació de la
Llei del pròxims presuposts de l’Estat....
3.-) Baixada de pantalons de Zapatero/Moratinos, de terrorífiques conseqüències
per a la nostra llengua...
4.-) Presentació per part del Govern Central a l’Unió Europea,
del Memorandum sobre les llengües vernàcules d’Espanya, on
ya, descaradament eliminen la valenciana, ajuntant-la a la catalana i denominant-la,
en avant, “català-valencià”.
5.-) En el sí de l’AVLl, des de ya fa moltes semanes, en els mijos
de comunicació se’ ns va dient que el 22 de Decembre es presentarà
a votació la nova denominació de la llengua, fins a hui, Valenciana,
com a “català-valencià”.
6.-) El govern de la Generalitat Valenciana ha tingut que esperar, precisament
fins a l’acte on se duria a terme dita votació (també té
collons la cosa), per a presentar-se el seu Conseller de Cultura en cap, per
a prohibir una tal votació, ficant damunt la taula, com a explicació
(per atra banda tots els membres de l’AVLl durien saber les seus competències),
que l’Acadèmia no tenia competència de decisició
ni poder, per a canviar el nom de la llengua.
7.-) Com era d’esperar, de forma furibunda, tots els partits d’esquerres,
llamentablement també els de la Comunitat Valenciana, criticaren d’inmediat
de fasciste l’acte del Conseller de Cultura. Passe perque l’actuació
del Sr. Font de Mora no fora la més democràtica de les formes,
pero en quant a fascisme més bé diria yo que son tots els actes
que estem aguantant i patint els valencians, de part del govern català
en les seues constants intromissions en temes on son completament incompetents
dins de la nostra terra, hui Comunitat Valenciana.
I, 8.-) Com a colofó, confirmant lo dit en el paragraf anterior, vé
el Conseller en Cap del govern català, En Josep Bargalló, a ran
del succeït recent comentat en l’AVLl, i tractant i comparant al
Sr. Font de Mora en el Comandant Tejero, oferix a la Generalitat Valenciana
“UNA TANQUETA DELS MOSSOS D’ESQUADRA”, per si li feya falta
per a atacar a l’AVLl.
¿Quí parlava de fascisme? - ¡Si en vols més, para
el cabaç! – ¡Fins ací podriem aplegar!
Per atra part i davant de tots els desficasis nomenats, la societat valenciana
es remou i s’agita, promoguent el 27 de Novembre una manifestació
popular en defensa de les senyes d’identitat del poble valencià
i en contra de l’intromissió dels catalans, sent un complet èxit
d’assistència.
El 2 de Decembre, en les aules de la Facultat d’Agricultura de Valencia,
es fa la presentació i creació del “Colectiu Fullana”,
format per més de 50 professors i catedràtics de l’Universitat
Valenciana, en favor de les senyes d’identitat del poble valencià
i de la seua llengua genuïna, la valenciana.
El dia 10, també d’este mes, es celebrà en la Sala Noble
del Palau d’Exposicions, una “Gala Homenage a la Llengua Valenciana”,
on reafermaren les seues postures favorables ad ella, els següents personages,
tots ells d’un currículum inqüestionable, des d’historiadors,
advocats, filòlecs, llingüístes, escritors-poetes, professors,
catedràtics... Na Maria Dolors Miralles, Just Llorca, Carles Recio, Lleopolt
Penyarrroja, Joan Vanrell, Joseph Payà, Anfós Ramon, Manuel Latorre
i Joan Garcia Sentandreu.
La raó sols té un camí i nosatres la tenim. Estic i soc
un convençut, per lo poc que sé de l’assunt i tal com veig
les actuacions dels governants catalans, recolzats pels pancatalanistes valencians,
que a la fí tindrem el guardó mereixcut; coste lo que coste. ¡Som
valencians i la nostra llengua és la valenciana!
CURIOSITATS QUE DEURIEM SABER ---
(Lo Rat )-- ACCS
Josep Alminyana i Vallés
Naixqué en Cerdà, poble de la comarca de La Costera, en l’any
1916.
Eixercí, després d’ordenar-se com a rector, en diferents
parròquies del territori valencià i actualment es canonge de la
Seu de Valéncia.
Estudià Filosofia i Teologia i ha impartit classes com a professor de
Teologia de la Llitúrgia en l’Institut “Sedes Sapientiae”
agregat al Pontifici Institut “Regina Mundi”, de Roma. També
ha segut director espiritual de l’Institut Josep de Ribera, de Xàtiva
i de l’Institut Segrelles, d’Albaida.
Pertany a diferents associacions religioses i culturals de les quals cap destacar
Amunt el Cor i Lo Rat Penat. És acadèmic de número de la
Real Academia de Cultura Valenciana. Ha ocupat diferents càrrecs dins
de la Sagrada Llitúrgia sent secretari en diferents comissions, consultor
i president de la propia Comissió Diocesana de la Llitúrgia.
Com a director tècnic de la Comissió Diocesana d’Edicions,
ha dirigit diferents llibres i ha publicat pràcticament tot lo que hi
ha editat de la Llitúrgia en Llengua Valenciana: Ordinaris, Rituals de
Sacraments, Misses Pròpies, Leccionari, Missal Romà, Onomàstics,
Oracions del Cristià, Els Quatre Evangelis i el Pròpi de la Missa
de la Mare de Deu dels Desamparats.
Pero també és autor de llibres com: El Crit de la Llengua, i les
transcripcions de Les obres de Joan Roiç de Corella, de Jaume Roig “L’Espill”
i del Vita Christi, de Sor Isabel de Villena. Ha dirigit publicacions com: III
Corona Poètica ofertada a la Mare de Deu dels Desamparats, i Centenari
dels Jocs Florarls de la Ciutat i Regne de Valencia, aixina com també
l’Acte Poètic a la Mare de Deu dels Dolors.
MOMENT
POÈTIC --- Chimo Lanuza
sonet (1983)
No estàs a soles, volguda Valéncia, --- ni en la llum ni en la
foscor dels teus dies, --- mentres que hi haja qui en la nit et somie –
o t’escriga en sa ploma un poema. --- Perq ue tú has parit foc
en la terra --- encés en la sanc de les teues venes, --- foc de la vida
que has donat a la serra, --- foc d’història que ha quedat en les
pedres. --- Eres vida que ens mou i nos espenta --- a la lluita de no caure
en l’oblit --- d’un poble sense nom ni sense llengua. --- Eres el
sol que nos calfa dia a dia, --- llum que acarona el dol d’una pena, ---
eres sol que tan pronte no s’oblida.
FENT
CAMI ---- FBU
¿Qué passa en una bona part dels actes culturals que es donen
en l’Espai Cultural del nostre poble? - ¿Per qué no acodix
la gent, en bona mida? -¿Cóm i qué hi haurà que
fer per a que nos interessem més per la cultura? - ¿Per qué,
per qué, per qué.....?
Ya fa d’açò uns quans anys, quan encara ni ensomiavem els
albalatans fruir d’un local com el que hui tenim en l’Espai Cultural,
potser s’admetera la manca d’un interés massiu dels veïns
del poble pels actes culturals, per la senzilla raó de no dispondre del
lloc d’encontre per a tal fí; dic puix que, llavors, podria entendre’s.
Hui, ya no.
No pretenc afermar que sols per assistir als actes culturals tan variats que
l’Espai Cultural nos oferix, u ya siga persona culta; encara que l’ajude
prou. Lo que sí dic i reaferme és que, no assistint a la major
part d’elles, perjudiquem greument l’enaltiment i la base cultural
del poble d’Albalat dels Sorells.
Si s’està dispost i es té temps per anar a una rifa patrocinada
per la Caixa Rural del poble; o a una presentació de falla; o a un acte
municipal, on després del mateix s’oferix un refrigeri abundant,
omplint el local de gom a gom; sense pretendre llevar-li mèrits als actes
recent nomenats, puix que els tenen com els primers. Pero, yo em qüestione:
¿Per qué falla tant la gent en actes tan interessant com els concerts
de la Banda?,- ¿O en les conferències de temes diversos, que es
donen tots els mesos?,- ¿O en actuacions de Cors polifònics de
renom?,- ¿O en el Recital Líric pel CONSERVATORI SUPERIOR DE MÚSICA
“Joaquín Rodrigo”, de Valéncia, este darrer interpretat
el 21 de Decembre passat, d’un nivell altíssim per part dels seus
components, un baríton, Simó Pere Campos, quatre sopranos, Inmaculada
Pla, Laura Lavilla, Dolores Lahuerta i Maria G. Maciá; tots acompanyats
al piano pels mestres Vicente David Martín Saez i José Ramón
Tébar, en obres de Bach, Mozart, Schumann, Brahms, Mendelssohn, Berlioz,
Debussy, Granados, Falla, Mompou, Berstein, Beethoven, Boito, Chapí,
Gounod, Cilea, Sorozábal i per a rematar, Dvorak..... I ara be lo bo,
en este Recital n’erem, 17 assistents del poble i 20 forasters, és
dir, acompanyants dels interpretes.... ¡Qué volen que es diga....!
¡Impresentable! - ¿Qué pensarien els artistes?
I el poble ho sabia molt be, puix que en cada casa reberen per mig de l’Espai
Cultural el programa general d’actes abans de Nadal; a més dels
bandos fets per megafonia; a més, també en totes les cases del
poble i el mateix dia 21 pel matí, es feu entrega del programa complet
de l’acte en qüestió, inclusiu nomenant als actuants. És
dir, sense escusa per a dir que no es sabia. En qualsevol lloc del planeta mijanament
desenrollat, en un programa com este que hem tingut tots en les mans, interpretat
especialment en el nostre poble per a nosatres, els albalatans, a més,
de forma gratuïta, hagueren fet cues per a poder oir-lo i se’n hagueren
quedat molts en el carrer; ací, ya ho veem, ¡Cero patatero!
Ad això, parlant clar i ras i baix el meu entendre, sols té un
nom: Incultura; a més, sense ganes de millorar (no vullc generalisar,
pero quasi). Sent vergonya aliena quan dec fer la presentació, ya en
prou d’ocasions i de varis conferenciants, quan davant de nosatros, en
un Espai Cultural on hi ha una cabuda per a 350 persones, sols en hi hagen,
unes vegades 19, unes atres 27; quant més, unes 35....
Ho dic de tot cor, m’agradaria, en este camp tan interessant, vore una
atra resposta en els veïns del nostre poble. Que este manifest tan eloqüent
servixca com a crida i toc d’atenció per ad algo que és
consustancial per al ser humà: Interessar-se pel mon de la cultura. De
lo contrari, malament farem camí.
Perdoneu-me; hui estic molt cabrejat.
Tornar
al principi
PENSAMENTS ---- Charo Sánchez
Encara no ha eixit el sol.... pero és una promesa a punt de cumplir-se.
Les llums en colors suaus conformen un cel pintat com d’acuareles; i el
fret de la nit es va transformant en una calenta semioscuritat. I en l’horisó,
on es junten cel i mar, tot sembla indicar que d’un moment ad atre irrompriran
els raigs de sol en una explosió de llum suau i acariciant, que dissiparan
per complet els tons grisos per a donar pas als càlits i dorats; i el
sol, mes que encara tímidament, donarà vida i calor al nostre
cos. I la terra, coberta tota ella per la rosada de la nit, també eixirà
al seu encontre i crearan, abdos, un àmbit humit i refrescant, del qual
el seu aroma a herba banyada evocarà a atres mons on el resultat serà,
novament, la VIDA.
PARLEM
COM CAL ---- “La casa (II)” ---- Lo Rat Penat
La construcció
Solar, mur, viga, jàssina, revoltó, bastiments, rajola, rajoleta,
taulellet, ciment, teula, teulada, sorra, paret, tabic, finestra, finestró,
frontera, fronteriç, frontiça (ferrage), pis, baix, alts, terrat,
cantó, cantonada, fonaments, volta, materials, pedra, atovó, algeps,
calç, porta, balcó, escala, porche, trespol, llindar, replanell,
escaló, barana, marc, forrellat, pany, clau, espillera, cel ras...
Dependències
Entrada, vestíbul, sala, saleta, menjador, cambra, sala de bany, cuina,
dormitori, alcova, rebost...
Mobles
Taula, cadira, butaca, cadirot, sofà, armari, aparador, cómoda,
comodí, calaix, percha, catifa, llit, balancí, engrunsadora...
RACONET
DE LA CULTURA ---- ACCS
Fra Joan Gilabert Jofre ( Anticipació valenciana en l’Europa del
S. XIV
(Joan Gil i Barberà)
Molt de temps ha degut de correr fins aplegar als coneiximents i nocions actuals
a les que hui diguem malalties mentals, o siga, tota classe d’afeccions
que produïxen en el ser humà transtorns de percepció, pertorbacions
de la memoria i del pensament, de l’atenció, de la conciència,
de la personalitat, de l’afectivitat, etc...
En les darreries encara del segle passat, el diagnòstic d’estes
enfermetats mentals es basava fonamentalment en l’aspecte dels síntomes
externs. Hem d’arribar a Emil Kraepelin, Birnmann i Krestchmer per a incorporar
un diagnòstic polidimensional de les alteracions psiquiàtriques.
Tots sabem de sobra que, des de molt vell, als malalts d’afeccions mentals
els dien simplement orats o folls, dements o pertorbats.
En plena Edat Mija se’ls considerava, fins i tot, enemics formals de la
societat, i lo que és més, esta mateixa societat rival seua no
volia assumir la realitat problemàtica existent d’estes pobres
criatures malaltes.
Un foll vagabundejava llíurement pel carrer al seu disminuit entendre.
I era l’objectiu i blanc de les burles escarnidores dels qui gojaven d’un
privilegiat i sà enteniment..., i moltes voltes se’ls apedregava
lúdicament sens un mínim de llàstima ni de pietat. Sols
vivien de la compassiva caritat de les bones i misericordioses gents. En les
families, on naixia un chiquet en síntomes de follia, se l’amagava
preocupadament o se l’abandonava al seu destí o planeta. La causa
d’este vituperable procedir arrelava en un gavell d’infundats conceptes,
pero creguts, i en un no chicotet feix d’idees ancestrals frontereres
en supersticioses creències: Un dement en casa significava, unes voltes,
una prova d’un castic diví; unes atres s’ho prenien cregúdament
que es tractava d’una imborrable i bruta taca dins de la propia àrea
familiar que ya no podria desapareixer mai més.
En la plenitut mateixa del segle XIV –1350- apareix a la vida natural
i civil, en la privilegiada ciutat de Valéncia, l’infant Joan Gilabert
Jofre. De menut, assistix al convent de la Mercé, on realisa sos primers
estudis en la llengua llatina. Més avant estudia Retòrica i Teologia.
I en 1370, als vint anys d’edat, ingressa en el Real Monasteri de l’Orde
de Santa Maria de la Mercé, en el noviciat del Puig. Professa simplement
i en sa Professió solemne, al cap de sis anys de preparació, obtingué
el grau de Doctor en Sacra Teologia. Més tart és nomenat per a
eixercir el responsable càrrec de la direcció del cenobi mercedari
de Santa Maria del Puig. I en 1408, passa en la dignitat de comanador, a presidir
el convent de la Mercé del Cap i Casal del Regne.
El Pare Jofre fon un home molt dedicat a l’estudi, en una grossa càrrega
d’humanitat i profundament preocupat pels problemes socials conjunturals
del seu propi temps. La seua càlida i persuasiva oratòria i son
allumenat pensament eren evidentment elements de la seua gran capacitat i talent
humà. Per ses reconegudes dots i bones qualitats fon requerit episcopalment
per a predicar una Quaresma –la de 1409- en la Seu Catedral valentina.
U d’eixos dies en que la Providència divina nos ofrena, anant pel
carrer a fer el seu quaresmal sermó en la Seu catedralicia, fon testic
personal d’un vergonyós i injust espectàcul: Un despiadat
grapat de gent desaprensiva cantalejava a un pobre i desgraciat orat, qui havia
tingut la mala sort de caure en les seues malèvoles i inhumanes mans.
Eixe mateix dia, en sa penitencial predicació descarregava tota sa potència
afectiva i humana a favor d’estos miserables desgraciats. Demanà
i expongué la perentòria necessitat que tenia la ciutat d’una
Casa Hospital “hont els pobres ignocents o furiosos fossen acollits”.
És fonamental i necessari subrallar la magna importància que té
esta frase pronunciada per ell, el ya yunta any 1409. A estos pobres pertorbats
no els diu ni orats ni dements, sino més bé “ignorants o
furiosos”, i potser començà aci la necessaria evolució
social i mèdica de cara ad estos malalts.
Hem parlat, sí, d’eixe providencial dia. El nostre gran pintor
valencià Joaquim Sorolla també sabé plasmar concretament,
en els seus pinzells i colors, per a vinent història i per a la nostra
cultura valenciana, eixe providencial moment escènic i de carrer. Sabem
també que el gran mestre de la nostra pintura regnícola guanyà
la beca de la Diputació en la seua obra “El Crit del Palleter”,
per anar a Roma. I en Asis pintà eixe maravellós quadro, verdadera
obra magistral per excelència, “El Padre Jofre protegiendo a sus
locos”per a la nostra Diputació. Aci Sorolla utilisa la paraula
“loco”; en això dona una força dramática a
un important fet històric.
L’extraordinari sermó del Pare Jofre, abans retret, fon atentament
escoltat i piadosament assimilat. Entre els assistents es trobava el comerciant
Joan Salom, qui junt en atres mercaders, i el mateix Pare Gilabert Jofre funden
una confraria en la finalitat de protegir ad estos malalts. Tot el memorial
de la confraria fon presentat al rei d’Aragó, Martí l’Humà,
apassionat pels llibres, encara que fluix de caràcter, pero casat en
Na Maria de Luna, parenta del papa Benet XIII, dama inteligent i austera, d’arrelada
religiositat, amant, com el seu marit, dels llibres i de les arts. En temps
d’este Rei s’aplegà a pacificar les ensangnades i rencoroses
lluites que existien en Valéncia, on es disputaven la premacia els Centelles
i els Vilaraguts. Per a conseguir açò fon precisa la presencia
del Rei i les grans qualitats de la Reina, encara que la pacificació
definitiva s’atribuïx com a u de tants milacres que ilustren la vida
del nostre sant Vicent Ferrer.
El Rei atengué la petició de la confraria que encapçalava
el Pare Jofre. I per privilegi de 29 de Decembre de 1409 i 7 de Febrer de 1410,
es creà el “Spital appellat de Nostra Dona Sancta Maria dels Innocents”.
Més avant, el bisbe Alfons Borja otorgà llicència per a
erigir una capella on se venera “La Verge dels Desamparats”.
És curiós coneixer les paraules en les quals el Pare Jofre senyalava
les funcions de l’hospital “per a rescatar ad estos malalts de les
misèries, dels mals tractres i vicissituts de la dita malaltia”.
D’esta manera, i degut al magne treball del valencià Pare Jofre,
es fundà el primer hospital manicomi que es va alçar en tota Europa.
D’est antíc i vell hospital sols quera un maravellós creuer
en sa cúpula central, bell creuer en un magnífic interior ple
d’enormes i colossals columnes que encara hi recorde dels meus jovenils
temps d’estudiant en els llits dels malalts. La chicoteta capella de la
Verge dels Inocents també es conserva allí encara i tot.
El Pare Joan Gilabert Jofre naixqué en la coneguda Plaça Redona
en 1350. Morí el 18 de Maig de 1417 en el nostre històric Monasteri
del Puig, on es conserven ses despulles mortals en digna sepultura justetament
al costat esquerro de l’altar major del dit convent-fortalea, on es venera
l’image de la Mare de Deu del Puig.
Valéncia agraïda a l’obra i personalitat del seu egregi fill
Jofre, li dedicà u dels carrers ciutadans. L’administració
de l’Hospital General li va erigir, en 1886 una estatua, modelada per
l’inoblidable escultor valencià, Josep Aixa. Esta escultura es
conserva en els jardins on estava abans ubicat l’antíc Hospital.
En construir-se el nou Hospital en l’Avinguda del Cit, es colocà
en son pati central, una rèplica de l’estatua d’Aixa. Pero,
per desgracia, per a la Cultura i Història autòctones valencianes,
en l’actual reforma d’este jardí ha desparegut el Pare Jofre,
colocant en son lloc una obra modernista.
¿A on va a parar un poble que aixina maltracta a sos fills més
ilustres?
LLIBRES
RECOMANATS ---- ACCS
La Pilota Valenciana ---- Aureli López ---- (L’Oronella) ---- 2004
Anfós Ramon, III Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana
(L’Oronella) ---- 2004
CRIDÀ D´ATENCIO
1.- La quota de soci corresponent a l´eixercici 2005, està al cobro; com saben, es de 30,-- EUR. Poden ser ingressats en el conte corrent de l´Associacio, num. 31860001.62.0110011244. Moltes gracies.