EDITORIAL ---- Em negue, de quall. -------- FBU
Em negue de quall a assumir la situació aberrant per la que passa en estos tràgics moments, la Llengua Valenciana. Vivim en una democràcia consolidada i no és possible que ningú actúe, dins de la llei, com si d’una dictadura es tractara. L’imposició per la força dels fets, no cap en un estat de dret. Qui aixina ho faça, contravé la mateixa llei i es sitúa, sencillament, fora d’ella. Qui tinga la raó, per molts maltractes que patixca, ésta, a la fí sempre surarà i els maltractadors seran castigats. Ara deurem d’anar en la nostra raó, als tribunals per a defendre-la.
Aprofite l’artícul del Pare Costa, aparegut huí, 24.11.04 en DDV, reproduint-lo ací íntegrament, en la secció de Colaboradors. Donem-se conte de qué estem parlant i lo que nos estan fent des dels governs català i central; després jugem en conseqüència.

TORNAR AL PRINCIPI

CURIOSITATS QUE DEURIEM SABER --- ACCS
L’illa de Pasqua. Dos sigles després de que Magallanes haguera creuat per primera volta el Pacífic, encara quedaven en est Oceà moltes terres per descobrir pels europeus. En 1722, el navegant holandés Jacob Roggeveen (1659-1729) recorregué una illa d’algo més d’uns 70 km2 de superficie, que era un dels llocs més aïllats del mon. Es trobava a casi 2000 km de la terra més pròxima, que era una atra illa chicoteta. Com la descobriren un Dumenge de Pasqua, la batejaren en este darrer nom, Passeisland en llengua holandesa. Pasqua era provablement el lloc més lluntà fins on arribaren els polinesios en ses assentaments en les illes del Pacífic. L’illa és molt coneguda per l’existència de siscentes estatues de pedra d’un tipo no encontrat en ninguna atra part. Açò ha envoltat a Pasqua en una atmósfera de mistèri que provablement no es justifica.

TORNAR AL PRINCIPI

MOMENT POÈTIC --- Gran sonata de la Pàtria --- Xavier Casp
Fent-li un homenage post-mortem, veja’m lo que nos diu En Xavier Casp, en l’any 1981, dirigint-se als seus llectors, en l’introducció del seu llibre de poesia: “Gran sonata de la Pàtria”.
Esta gran sonata de la Pàtria, que escriguí a primeries de l’any 1951, me la premiaren en l’Englantina d’Or dels Jocs Florals de la Llengua Catalana que, eix any, se celebraren el dia 5 d’octubre, en l’Auditorium del Museum of Modern Art de Nova York. I quan me la premiaren, per a publicar-la (clandestinament, clar, perque a acò obligava la falta de llibertat que hi havia), demaní a Miquèl Adlèrt Nogueròl, la Introducció que precedix. Pero no es publicà.
Que no s’esgarre ningú les vestidures pel fet que yo, valencià, em presentara a eixos Jocs Florals de la Llengua Catalana. Ya l’any anterior, el 1950, em presentí als mateixos, que es celebraren en Perpinyà, on me premiaren en la Flor Natural, com el 1952, en els que es celebraren en Toulouse, em premiaren el llibre de narracions “Proses en carn”. Foren vàries, i ben distintes, les raons que m’impulsaren ad això. Només citaré les que crec més significatives:
1.- Era l’unica forma activa i possible –i perillosa- de manifestar en aquells temps la meua protesta per la prohibició d’un acte lliterari tradicional, pel sol motiu d’expressar-se en una llengua que, encara que espanyola, no és l’espanyola. Se me podrà dir també que en Valencia i en Barcelona, i en atres llocs, es feen Jocs Florals. És cert, pero es feen totalment condicionats per les circumstàncies polítiques.
2.- La meua creència, compartida en Miquèl Adlèrt Noguerol, de la possibilitat d’arribar a una llengua lliteraria que, escrita, nos servira als rossellonessos, als catalans, als mallorquins i als valencians. Sobre lo equivocat, per fals, de tal creència, ya ho hem explicat repetidament, tant Adlèrt com yo, de paraula i per escrit. No cal insistir ara. Al cap i a la fí, al fugir de tal creència no hem fet més que repetir l’actitut dels clàssics valencians –sobre tot, Jaume Roig- quan fugiren del lliterari provençal per a escriure la llengua del seu poble, que era la valenciana del seu temps.
3.- Era l’única manera de medir la meua força poètica i lliteraria, perque en Valéncia estavem massa a soles els poquíssims que, per aquells anys, defeniem, fora com fora, la cultura valenciana. És cert que també l’hauria poguda medir presentant-me als concursos en castellà. Pero això hauria significat una claudicació, perque el castellà era el que se nos imponia com a únic.
De tot això fa molts anys, i el temps no passa de bades. I no oblidem que l’home és un producte històric ficat en el temps i en el lloc que li toca viure. I en el temps (any 1951) i en el lloc (Valéncia) és com cal considerar l’ideari tant de la Introducció com del poema, perque tals condicionaments ben poc o gens se semblen als de hui.
Per atra banda, yo crec –com ho creu l’immensa majoria de poetes- que cada poema (com cada llibre, del tema que siga) és, mentres viu el seu autor, una manifestació no acabada mai del tot i, per tant, susceptible de recreació. Ho diré en paraules del gran poeta Luis Rosales: “Ocurre que yo creo que un poema es un ser vivo que crece a pesar de uno, y a mí algunos poemas me han crecido o se me han corregido solos. Ahora aprovecho para marcarlo con fijeza. Claro que la versión definitiva no quiere decir la perfecta. Yo no sé lo que es la perfección” – (En el diari –Las Provincias-, divendres 6 de Juny de 1980, pàg. I de Artes y letras.). Yo estic d’acort en açò i sobre tot quan, com en el cas de la meua “Gran sonata de la Pàtria”, el poema ha quedat inèdit, ya que quan el premiaren només es publicà algun fragment en dos o tres revistes.
El text que ara publique és el que done per definitiu, després de fetes rectificacions respecte a dos temes només: la més justa significació en l’expressió poètica i la valencianisació del lleguage. Est últim punt és per a no deixar dubte que “La gran sonata de la Pàtria” queda escrita en Llengua Valenciana, única manera d’afirmar que eixa Pàtria de la que parle, encara que qualsevol patriota de qualsevol lloc pot fer-la seua, per a mí és la Pàtria Valenciana, que és la meua. --- X.C.

TORNAR AL PRINCIPI

FENT CAMI ---- FBU
La Banda Unió Musical d’Albalat dels Sorells té ya un recorregut fet, ben profitós; pero continúa fent-lo i fent-se’l. He assistit els dies 16 i 17 de Novembre, a les actuacions dels instruments de madera, metal i percusió, separadament, aixina com el dia 19, divendres, al concert de la Banda en honor de Santa Cecilia.
He fruit els tres dies, a quín d’ells, més. Des dels chiquets i chiquetes educants, demostrant cadascú d’ells en lo cor dins del puny, les seues habilitats i l’esforç per fer-ho be, fins als grups ya de majors, ficant de relleu les ensenyançes rebudes en el sí de la Banda. Menció especial, diria yo, per a la senyoreta Socuéllamos, al piano i acompanyant a varis dels actuants, aixina com al grup de percusió que nos deleità en les seues magnifiques actuacions. Com no, disfrutant el divendres en el concert. Felicite al director, D. Paco, en primer lloc pel programa elegit en gust i per sa dificultat. Naturalment, segons el meu parer, per la bona interpretació conseguida per tota la Banda que ell dirigíx. Enhorabona ad ell i a tota la Junta Directiva i que continúen fent camí pel poble d’Albalat.

TORNAR AL PRINCIPI

COLABORACIONS --- Juan Costa S.J. --- El cas llingüistic valencià
DDV---24-11-2004
Els valencians viviem en tranquila possessió d’una llengua derivada del baix llatí, perfèctament documentada des del mateix segle XIII, en la que foren redactats els nostres Furs (1261), 23 anys apenes després de conquistar Jaunme I la ciutat de Valencia. Incorporà formes i elements llingüistics del castellà, de la fabla aragonesa, del català i de l’occità (els llenguages dels conquistadors cristians), pero configurant-los segons un model propi que a finals del segle XIV té ya un nom específic, el de Llengua Valenciana.
D’esta manera, ya en 1383 podia dir Francesc Eiximenis que “aquesta terra ha lenguatge compost de diverses lengües que li son entorn, e de cascuna ha retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables dels altres, e ha presos los millors”. Este mateix autor, d’orige català pero assentat molts anys en Valencia escriuria en el Proemi del seu llibre titulat Art de ben morir (1391?): “He deliberat traure’l segons la possibilitat del meu pobre entendre en lengua valenciana e manifest estil”. I el seu contemporal valencià, Antoni Canals, escriuria en la Dedicatoria de la traducció del Valeri Màxim (1395): “He’l tret de lati en nostra vulgada lengua materna valenciana... jatsessia que altres l’agen tret en lengua catalana”.
En esta llengua valenciana havia escrit Pere Pasqual els seus llibres apologètics en les darreries del XIII, en ella es redactava a mitat del XIV la jurisprudència marítima de la Mediterrànea occidental compendiada en el llibre del Consolat de Mar; en ella predicava S. Vicent Ferrer per tota l’Europa occidental; en ella es va escriure, en la cartoixa de Portaceli, una traducció completa de la Biblia, a càrrec de Bonifaci Ferrer i un grup de “singulars homens de ciencia”; en ella redactà Ausias March la seua magnífica obra poètica que traspasa les fronteres de Valéncia i de l’Antic Regne d’Aragó, i Jaume Roig la sàtira en vers de L’Espill, que ha conegut reedicions en tots els segles fins als nostres dies; en ella Sor Isabel de Villena escrivia la seua singular Vita Christi, en una prosa equiparable a la de Santa Teresa de Jesús, per la seua naturalitat, pero molt més ilustrada i culta; en ella el Tirant lo Blanch, de Joanot Martorell obria camí al realísme de la novela moderna i constituïa un notable precedent de l’obra immortal de Cervantes, que el menciona en el Quixot d’una manera àltament laudatoria; en ella es feu el primer llibre imprés en Espanya, Trobes en lahors de la Verge Maria (1474), i la primera Biblia impresa (1478), treta del manuscrit de Portaceli.
Tots estos autors, i molts atres igualment importants, dotaren a la lliteratura valenciana d’un autèntic Segle d’Or, anterior al de la lliteratura castellana, i convertiren la populosa ciutat de Valéncia en el centre cultural més important de la península a lo llarc del segle XV i part del XVI.
En tots els casos, sense excepció, en que els autors valencians fan referència al nom de l’idioma, invariablement est és el de llengua valenciana. Hi ha llibrets, com el de Salvador Faus i els dos volums de Mossén Alminyana, plens de testimonis gràfics, que avalen la permanent denominació de la nostra llengua. Alfons Vila recull més de 160 cites d’autors valencians, de 1395 a 1961, que fan referència a la llengua valenciana; i Ricardo Garcia Moya, en son llibre Historias del Idioma Valenciano, en recull 170 més d’autors castellans, des de 1517 a 2003.
Existixen vocabularis i diccionaris, des del Liber elegantiarum, de Joan Esteve (1472), “latina et valentiana lingua exactíssima diligentia emendatus”, passant pel Vocabulario valenciano-castellano, de Joan de Resa (1555) i el de Carles Ros (1739, 1764) fins als abundants del segle XIX (Sanelo, Pastor Fuster, Lamarca, Escrig-Llombart, Martí Gadea, etc.); i els de Lluis Fullana (1921) i RACV (1992) en el segle XX, entre atres molts, tots referits a la llengua valenciana. Hi ha igualment gramàtiques, com la llatina de l’alcoyà Andreu Sempere (1559), explicada en valencià, que conegué casi 40 edicions a lo llarc dels segles XVI, XVII, XVIII i XIX, la “Práctica de orthographia para los dos idiomas, Castellano i Valenciano” (1732), de Carles Ros; “Apuntes para una Gramática Valenciana” (1894) i “Tratado de Ortografía Valenciana Clásica” (1910), de José Nebot; “Gramàtica Valenciana” – nocions elemental (1918), de Bernat Ortín Benedito; “la Llengua Valenciana, notes per al seu estudi i conreu” (1930), de Lluis Revest; “Gramática elemental de la Llengua Valenciana” (1915), de Lluis Fullana i tota la seua important obra filològica posterior que li mereixqué, a partir de 1928, ocupar una cadira en la RAE com a representant de la Llengua Valenciana. Ya més recentment tenim la “Gramàtica de la Llengua Valenciana (1980 i 1996), de Fontelles-García-Lanuza i “Gramàtica Normativa de la Llengua Valenciana” (1987), de Josep Maria Guinot.
Ademés de les explícites alabances que Eiximenis en el segle XIV i Cervantes en el XVI fan a la Llengua Valenciana, erudits valencians posteriors no les estalvien per a la seua llengua: “Libro de alabanças de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana”, copilado por Martín de Viciana (1574), en el que l’autor diu que “fue tomada de la lengua latina”, “acójese a su madre la lengua latina” i “participa más de la Lengua Latina que la Castellana en muchos millares de términos i vocablos”. “Epítome del origen y del idioma valenciano” (1734) i Qualidades y Blasones de la Lengua Valenciana (1752), de Carles Ros. Elogi de la Llengua Valenciana (1914) de Josep Ribelles Comín.
Finalment, tots els estudis i enquestes realisats en els últims cinquanta anys en les tres provincies de l’Antic Regne de Valencia, huí Comunitat Valenciana, manifesten explícitament la difusió i anivellament d’un sentiment llingüístic cohesionat, que s’expressa en el terme “valencià” o “llengua valenciana”. No apareix en cap d’elles la conciència de catalanitat llingüística, ni referència als dialèctes catalans, oriental i occidental, com a models llingüístics superiors. Una enquesta del diari Levante en 1978 sobre quína llengua es parlava en la Comunitat Valenciana, donava com a resultat un 98% que contestava “valencià”, o “llengua valenciana”. Vint anys després el percentage baixava al 80%. Pero una enquesta molt recent realisada pel diari català Presència, a prop de huitcents estudiants i professors del Regne de Valencia donava com a resultats que el 56,40% li veuen mal futur al català, al 73,80% dels alumnes els importa molt poc a no res el català, i un 0,0%, és dir, ningú, parla català en les seues relacions particulars.
Endevina endevinalla: ¿Quína és la llengua que parlem els valencians?

TORNAR AL PRINCIPI

PARLEM COM CAL --- Elements de la casa --- Lo Rat Penat
La cuina --- forn, fregall, aixeta, paella, plat, caçòla, perol, got, copa, tassa, picher, torcamans, fregidora, escurada, gerra, devantal, espremedor, llavadora, escorredor, nevera, draps, cullera, cullerot, gavinet, forqueta........
El dormitori --- llit, capçal, somier, matalap, coixí, llançol, manta, cobertor, comodí, ropero, butaca, percha, tauleta de nit, despertador.......
El bany --- tassa del water, banyera, pica, tovalla, albornús, ducha, bacenilla, sabonera, manyopla, pasta de dents, raspall, pentinador.......
El menjador --- aparador, taula, cadira, tapet, tovalleta, vaixella.......
El saló --- silló, sofà, televisor, video, vitrina, estantería, retrato, llibreria, estora, tauleta, quadro, llum, cossiet, cortina......

TORNAR AL PRINCIPI

RACONET DE LA CULTURA ---- ACCS
Arnau de Vilanova, valencià del sigle XIII. Mege de Reis i de Papes.
Arnau, o Arnal, naixqué en la ciutat de Valéncia en l’any 1240. Fon un home d’extraordinaria magnitut que excedí el nivell de la normalitat.
Analisant i rebuscant en sa polifacètica existència nos pareix més que impossible, en l’actualitat, que en l’atrafegat discorrer d’una mortal vida es puga fer front a tantes activitats i tan diverses, ya que algunes d’elles assaborixen lo fantàstic i lo desacostumadament insòlit.
No cap ningun dubte que Arnau fon, i ho és encara, un home molt discutit, ben problemàtic ,i ben contradictori, pero de ninguna de les maneres se li pot negar una immensa i jagantina personalitat, un inexplicable poder de persuació i una gran sabiduria mèdica. Tot açò ben acompanyat d’uns fonamentats coneiximents d’Humanitats, Filosofia, Teologia, en un perfecte domini de varies llengües.
Tractar d’arrebaçar i resumir l’aventurada i aventurera existència d’Arnau de Vilanova, és una imposició, un dur quefer no gens fàcil, mes, així i tot, procurarem resenyar-ho i acostar-nos al detall possible i fets més importants.
Al voltant de l’any 1260 es trasllada Arnau a Montpellier en la finalitat de mamprendre els estudis de Medicina, ampliant ademés sos coneiximents humanístics i teològics. Va estudiar també en Reims. Després passà a Cordova, gran i reconegut centre de cultura, per donar fí a l’aprenentage i perfeccionament de l’idioma arap, i aixina va traduir el Canon de Medicina d’Avicena, mege i filòsof persa, ya que l’obra d’este musulmà fon fonamental per a l’ensenyança mèdica en tota Europa i Asia.
El rei Pere el Gran –Pere I de Valéncia- emmalaltí, i el propi monarca va manar fer vindre a Arnau. Éste acodí de seguida a Vilafranca al costat del Rei. En Pere el Gran es morí al poc de temps, i el seu succesor i hereu, N’Alfons el Liberal, el nomenà també el seu mege particular i li permitix traslladar-se a la ciutat de Valencia.
En un viage a Sicilia, aten a Jaume el Just –Jaume II de Valéncia- , i éste el designa igualment com a son mege i conseller. D’esta forma aplegà a ser també el mege dels Reis de la Corona d’Aragó, al mateix temps que dels de Napols i Sicilia.
Jaume II l’elegix embaixador per a París a fí de que aprofitant sa provada ciencia i rellevants dots defenga la causa de la Vall d’Aran per a la Corona Aragonesa.
En París escriu el llibre titulat “De adventu antichristi et fine mundi”. Obra profètica, en la cual s’atrevix a fixar la data final del mon. En este llibre i ocasió, fa sorgir una llògica reacció d’indignació entre els teòlecs de la Sorbona. L’empresonen. Pero el rei Felip IV de França, el fica en llibertat. Arnau de Vilanova acodix al Papa Bonifaci VIII, i éste no sols el dispensa, més encara, també el nomena el seu mege, ficant-li a sa disposició el castell de Scorcola.
En 1302, és reclamat en Valéncia per a que assistixca al part de la reina Na Blanca d’Ajou. Es queda en la ciutat i es decidíx a escriure “Gladius ingulans thomatistae”, el qual contingut provocà una gran flamerada de protestes de part dels dominics de Valéncia, Lleida i Marcila, sent excomunicat per l’Inquisidor de Valéncia, Guillem de Cotlliure, pero queda lliere per l’intervenció del Rei. I també en esta mateixa ocasió, la visita al Papa Benet XI li portà com a conseqüencia el ser designat el seu mege. A la mort prematura d’este pontífex, tornà a ser elegit mege particular del seu succesor papal, Clement V.
En 1306, decidíx retirar-se a l’abadia de Sant Victor, en Marsella, on escriví un tractat fonamentat en l’Apocalipsis de Sant Joan. I una volta tornà a predicar la fí del mon.
És cridat pel rei de Sicilia, Frederic III, per a que li faça l’interpretació d’un ensomi. Vilanova expon sa visió de l’ensomi real, i afirmà que el rei Frederic en el seu germà Jaume II son els predestinats per a salvar l’Iglesia.
L’obra que nos deixà escrita fon immensa. Ademés del llatí també utilisava, en moltes ocasions, la vulgar Llengua Valenciana. Entre la seua abundosa producció lliterària trobem obres religioses i científiques i, enmig d’éstes, mamprengué temes de Medicina, Cirugía, Farmacia, Astrología, Alquimia, Higiene, etc.
L’escola de Medicina que practicà estava basada en els preceptes d’Hipócrates i Galeno, en una gran infñluència de la medicina arap i moltes teories d’aportació i experiències personals. Tradicionalment se’l considera el descobridor de les propietats desinfectants i profilàctiques de l’alcohol, descobriment molt important per a la Medicina d’aquella época, sent aixina que encara no es coneixien els concèptes d’infecció.
Com be podem apreciar, Arnau de Vilanova fon un home grandiós, sobradament extraordinari, mege de Papes i Reis, mestre, embaixador, escritor, coneixedor del llatí, arap i hebreu.
Li aplegà la mort en Messina (Sicilia) en 1310, al pareixer, en una travessía en una nau, sent soterrat en Génova.
A Arnau de Vilanova, li diuen de Vilanova per creure’s que son naiximent acontixqué en Vilanova del Grau de Valéncia. La ciutat Cap i Casal del Regne no ha deixat caure en l’oblit a este gran home, reblit de bona i dubtosa fama, a la volta, dedicant-li un carrer. A més, en el gran vestíbul de la magnífica Facultat de Medicina de Valéncia, consta el seu nom escrit en lletres d’or, al costat dels meges valencians més famosos i universals.,

TORNAR AL PRINCIPI

LLIBRES RECOMANATS ---- ACCS
-Gran sonata de la Pàtria --- Xavier Casp 1981 --- (En una introducció de Miquel Adlert Noguerol).
-50 anys del 7 d’Octubre --- Xavier Casp.

¡VINGA, FES-TE L' ÀNIM; POSAT A LLEGIR ESTES REVISTES Y VORAS UNES INFORMACIONS EN LLENGUA VALENCIANA I SI VOLS FER-TE SOCI ENVIA-NOS UN CORREO A [email protected] y ell mateixa et dirà el día que tindrem la pròxima reunió

Bon Nadal i Feliç Any Nou 2005 per a tots