Sumari

EDITORIAL

Tinc una puncha clavadeta en lo mig del cor. -¿Tindré que acceptar l’encaixonament dins del manit “meninfotisme”, dels valencians?-
¡Em negue de quall! – El poble valencià és creatiu, sensat, laboriós i tolerant. Bona mostra de lo que afirme és l’història que aixina ho avala al llarc de més de set sigles i que tenim al nostre abast.
Una atra cosa és, si parlem d’una part important, massa gran diria yo, dels “valencians actuals”; eixa és la puncha que em dol i m’engoixa.
L’edició d’esta humil revista en llengua valenciana que teniu en les mans, m’està donant una ampla experiència. Independentment de que sé que la llig prou gent i que té una certa bona acceptació, també sé que, potser més gent encara, segons em diuen dirèctament, per una part els majors aduïnt que no els és fácil llegir el valencià, perque no el deprengueren en l’escola i, per l’atra els jovens, inclusiu els proclius al valencianisme, que no volen ni tenen agalles per a incardinar-se i defendre les idees que, per atra banda, diuen combregar.
Tots ells, majors i jovens, tenen una espècie de por, vergonya, timidea, apocament, falça modestia, en autoconfessar-se valencians genuïns, dels d’abans, dels autèntics, dels que defenen a capa i espasa el nostre lèxic..., chufa, chocolate, chato, chufa, charnego, plaja, meló d’Alger... Aixina que, mentrimentres no hi haja un canvi substancial en eixa mentalitat mediocre en este colectiu tan ample, la puncha continuarà amargant-me l’existència.
Eixa basa la coneix molt bé el mon del pancatalanisme i la machaquen tant quan poden, jugant en ella i abocant-la en post d’or als magnates catalans de torn. Per això aquells prenen mides i mides de desgavell davant l’opinió pública, no sols de la valenciana, sino també de l’espanyola en general, pero que ells, sense parar-se fan el seu camí front a uns governants centrals de “chicha i nap”. Ara, com a darrera qüestió ens presenten l’idea estrambòtica de “les universitats catalanes” dins de la pretesa Euroregió, a on hi n’entren fins a 30 d’elles i, naturalment s’encontren totes les valencianes.
La solució al problema, pense, sols vindrà de la mà de l’interés que tingam, tots, per informar-se a fondo sobre la nostra identitat; la del poble valencià. A més, saber si efectivament volem continuar sent valencians com a poble independent i diferenciat d’atres. Si aixina ho és, el camí per a conseguir-ho és llegir i estudiar a qui sap i enten més que nosatres d’estos assunts. No sols a mí (que també), que no soc ningú en este camp. Hi ha un montó de llibres, tractats i documentació suficient al nostre abast, que nos auriran els ulls i la ment per a saber a qué atendre’s; per eixemple, entre ells, el llibre editat enguany per a la Fira del Llibre Valencià, Historias del idioma valencino, de l’historiador i investigador inqüestionable en el mon del valencianisme, En Ricart Garcia Moya i que, després d’haver-lo llegit i fruít d’ell, passe a recomanar-lo com a llibre d’imprescindible llectura i a transcriure’ls el pròlec del mateix, que li regala En Bernat Bernat. Diu aixina:
El llector es troba davant d’un llibre que no el defraudarà, Historias del idioma valenciano. Es tracta d’un treball destinat a tot lo mon (per estar escrit en castellà), puix la seua llectura resulta fácil, és amé i divertit, qualitats tal volta difícils de conjugar en llibres de temàtica similar, pero que, es fan possibles gracies a l’estil característic del seu autor, Ricart Garcia Moya.
Son moltes les qualitats que podem destacar de Ricart pero, en lo que respecta al seu treball d’investigació, n’hi ha dos que sobreïxen, la serietat i el rigor. Serietat i rigor que infundixen gran solidea i fermea als seus arguments, lo que li permet utilisar eixe llenguage desafiant, irònic, sarcàstic, inclús podriem dir burlesc. Un llenguage dirigit, sense dubte, ad aquells que s’autoerigixen en intelectuals coneixedors de la veritat absoluta i que falsegen l’història, uns per desconeiximent i uns atres, la majoria (en el tema de la llengua valenciana), ho fan a conciència plena i no cap dubte en una malèvola intenció. Pero la realitat, en este cas la veritat, és evident i lluita sempre per obrir-se camí i eixir a la llum, com ocorre en este fabulós llibre que posa al descobert les vergonyes d’eixos “sabis” que fabriquen teories a mida, no important-los el tamany de la mentira, sempre i quan ésta estiga ben pagada.
Historias del idioma valenciano és un crit de denuncia davant la marginació, l’expoli, el ninguneig i la negació de l’identitat que ve patint la llengua valenciana des d’instàncies politiques de ponent, del nort i inclús valencianes, enlluernades per “intelectuals” amants de la “pela”. Pero sobre tot esta aportació és una veu de reafirmació de la realitat i idiosincràsia de la llengua valenciana, impossible de negar davant de la contundència d’arguments tan sòlits.
Es podrien dir moltes més coses tant del llibre com de l’autor, pero no és qüestió de demorar la llectura d’este llibre, estíc segur, serà tot un plaer per al llector.

TORNAR AL PRINCIPI

CURIOSITATS QUE DEURIEM SABER --- ACCS
Geografia del Regne de Valencia --- Situació, llimits i extensió ---L.RAT
Situat en l’orient de la Península Ibèrica, s’obri a la Mar Mediterrànea que banya les seues costes. Es troba entre els 40º 47,18” i els 37º 50,35” de llatitut Nort, els 0º 30,45” de llongitut Est i el 1º 31,41” Oest respecte del meridià 0 que passa prop de Castelló de la Plana.
El territori valencià té una superficie de 23.305 km2; açò representa el 4,60% del total peninsular. Per tant és superior ad alguns estats europeus, p.e., que Luxemburc (2.586 km2), Lichtenstein (160 km2)... i paregut ad atres com Bèlgica (30.518 km2), o els Països Baixos (33.433 km2).
Els seus llímits donen forma a una figura allargada, la distancia major de la qual és de 317 km. en llínea recta, que van des del riu Bergantes fins al Mochón de la Horadada.
L’actual superficie és major a la que posseïa el Regne de Valencia Migeval, ya que s’han anat incorporant històricament una serie de terres llimítrofes, fins a conseguir l’actual territori i fisonomia procedent dels darrers ajustaments realisats en el sigle XIX (1815 incorporació de la comarca de Requena i en 1836 cessió de Caudete a canvi de Villena i Sax).
En quant a la seua situació, llimita pel Nort en Aragó i Catalunya, per l’Est en la Mar Mediterránea, pel Sur en la mateixa mar i en Murcia i, per Oest ho fa en Aragó i Castella-La Mancha.
La divisió comarcal
La comarca podem dir que és aquella extensió de territori a la que donen unitat les relacions de veïnat entre els pobles que la formen, condicionades a vegades per factors geogràfics, llingüístics, històrics o econòmics.
És una àrea de vida colectiva prou homogènea, la qual té unes característiques que permeten la seua identificació, més o manco precisa i que oferix unes ventages pragmàtiques notòries a l’hora de l’ordenament del règim local i de l’estudi de la realitat concreta del territori valencià. La comarca, actualment, ve determinada en el text constitucional i dins del marc de l’organisació territorial de l’Estat. El citat text indica que “se podrà crear agrupacions de municipis diferents de la provincia” (Art. 140.3.).
Si per una banda la Constitució arreplega esta possible divisió territorial, la tradició popular recull la conciencia d’esta classe d’afinitats immediates i, encara que sense massa preocupació per precisar uns llímits exactes, sí que s’ha mantingut el sentiment de pertanyença a un territori “la comarca”. En molts casos podriem parlar de comarques naturals, és el cas de comarques com La Plana, La Ribera del Xuquer, La Marina, L’Horta, els Serrans, etc...; en unes atres ocasions éstes es deuen a organisacions d’orige feudal: El Marquesat (Denia), El Comtat (Concentaina).
Apostar per esta distribució del territori no és un proyecte d’ara, ben al contrari, es pot parlar de tota una història (encara que recent, sigle XIX), de propostes de comarcalisació del nostre territori. Si les raons, en cada una d’elles han pogut ser tan diferents, no cap dubte que podriem coincidir actualment en que esta divisió supon una bona organisació i vertebració de les terres valencianes; inclòs també pot favorir a la consolidació i al progrés del procés autonòmic.
És més, a través d’elles, es pot fomentar el sentiment de pertanyença a un territori, que deu aproximar més l’administració al ciutadà i per tant sentir-se més identificat en ell. Just en este procés s’han realisat alguns passos formalisant una serie d’unitats, per lo general hui menors, que son les mancomunitats de municipis, que en definitiva coincidirien en certes finalitats que el proyecte de comarcalisació havia de cobrir. Resulta més fácil posar-se d’acort determinats municipis pròxims en compartir alguns servicis.

TORNAR AL PRINCIPI

MOMENT POÈTIC ---- 50 anys dels 7 d’octubre (16) ---- Xavier Casp
No em cal dir-te que et pense; --- saps que et sé cada dia --- perque els dies son nostres: --- tú i yo fent-nos el temps, --- jornalers d’un sol camp. --- Nimba estàtic l’orage, --- ¡i és que el fem tan profunt! --- Alla dins només hi ha --- voler ser, saber ser. --- I com som perque som, --- l’esperança és ya tota --- una tasca real, --- que pastem en recorts --- i mengem en proyectes. --- No tenim ni camins, --- perque som el camí --- del camins que hem fet naixer. --- ¿No et sents tota, per mí, --- (com yo em sent, i és per tú) --- una fruita madura --- que ha salvat els pinyols? --- Més, ultra tot això, --- ¡hi ha en nosatres un goig --- tan inútil i eufòric! --- ¿Qué seria la rosa --- sense els nostres sentits? --- ¿Qué seria este viure --- sense sentir la vida?¿ --- L’aire és aire per nostre, --- perque els dos l’alenem; --- i yo home i tú dona --- per l’amor que ens fa amar-nos... --- Parlar d’anys és mentira; lo que es conta, s’acaba. --- ¡Tú i yo som veritat!

TORNAR AL PRINCIPI

FENT CAMI ---- ACCS
El mes passat i en este mateix apartat, parlavem sobre les festes majors del poble; que s’acostaven. Huí, ya passades, volem felicitar-nos tots, per haver-les gaudit com a unes de les millors; des de la primera fins a la darrera. Fem especial atenció a dos actes principals, en primer lloc, al pregó dut a terme per la genial i inigualable Tere Royo; una albalatana de soca i arreal que nos deixà el pabelló d’Albalat dels Sorells a una altura ben difícil, si no impossible de superar. El contingut del seu discurs fon tan propenc i sentit pels albalatans, que ens feu tremolar d’emoció al llarc de tot ell. El seu saber dir, la força i l’énfasis que li donà nos tingué en vilo i entusiasmats. Moltes felicitats, Tere, i molts anys que ens façes disfrutar de les teues actuacions. T’assegurem que ya tens un nom ben guanyat en el teu poble.
I, el segon, l’actuació i comportament dels festers de la Mare de Deu dels Desamparats. Si totes les clavaries han segut extraordinaries, la que acavem de nomenar, per la seua implicació en l’organisació de la visita al poble de l’image de la Verge Peregrina, ben rebé se li pot concedir la qualificació de sobresalient.
Van mantindre, sempre, la frescura i vitalitat des del seu dia de festa, com després en els agotadors tres dies de visita, 17, 18 i 19 de Setembre. Estigueren sempre presents de forma estòica, sense pestanyejar, en tots els actes, des de les plàtiques religioses del triduo a la Verge, en el temple, al Rosari de l’Aurora, Missa d’infants, Ofrena, cants dels Auroros, Provesons per tots els carrers del poble, fins a la última casa..., a més de fer de portadors de l’anda per tot arreu i a cada instant... Tot un eixemple dels jovens madurs de 40 anys, que han donat l’impronta del poble d’Albalat dels Sorells; tant, per a que, els mateixos representants dels seguidors de la Verge Peregrina, en la persona del seu president, quedaren admirats per l`’organisació i resposta obtesa, segons ell, com en ninguna atra població.
Segur que tots ho recordarem durant molts anys. Nos han demostrat que son uns homens drets i fets en qui es pot confiar totalment; que han sabut representar-nos molt dígnament davant de la Mare de Deu.
Aixina es fa camí. Amunt i enhorabona.

TORNAR AL PRINCIPI

COLABORACIONS ---- Manuel Casaña -- 19.05.03
No sé si serà perque estem en període electoral, o perque abans no ho haviem pensat, el cas és que tots els candidats dels partits polítics es posen a fer promesses. Com açò res costa, les diuen i ya vorem després. Pero passades les eleccions, el programa que es desenrolla sol ser el del guanyador i els atres desapareixen. És una llàstima que qui guanye no puga aglutinar les promesses de tots i portar-les a bon terme. Segur que no se barallarien tant a sovint, ni hi hauria tanta oposició, com quan prevaléix, a la fí, la decició autoritaria del que té la majoria de vots dient: “Es fa açò, puix mane yo”. I ací és a on volia anar a parar. No sé quantes voltes nos han dit ya que hi ha que ensenyar el valencià. I fins a huí, no es fa. Casi pose en dubte que un dia es faça, perque estem plens d’embolicadors, o com diuen els castellans, de “chapuceros”. De bunyolers, embonyigadors, pastafanguers i d’empastrers. I que, damunt, son Judes per a la seua terra. No me diran que no és una pena que aixina siga, puix sent com és Valencia bilingüe i tot ciutada pot parlar i escriure per igual, valencià i castellà, resulta que per decició de L’universitat i de l’Administració, s’escriu en català. Resultat: Empastre gran. Fet per uns acòlits bencreguts de l’IEC i pels escolans d’amen de Pujol; el cas és que si els escoltes com parlen, o be s’expressen en castellà o en un chapurreig catalanesc fill d’un desconeiximent doble: primer perque no saben el valencià i, segon, perque tampoc coneixen el català; total que parlen una barreja llingüística pudenta, ya que l’aigua –el seu verp- no és la corrent i cristallina, sino la que es para, s’estanca, es podríx, ol mal i es fa tarquim. I aixina veem a molts en la boca empastrà i cada dia en son més, per desgracia. És dir que, per no fer correcte us d’una llei: empastre.
És una pena no haver sabut respectar una Academia que teniem ya, i que tenim, i han creat un taller empastrer de l’idioma en el que una senyora i uns senyors acadèmics ben pagats, nos estan embolicant. Pero, amics, tampoc nos deu preocupar massa, perque com molt be va dir l’ex alcalde de Valéncia, Don Miguel Ramon Izquierdo –en el seu homenage fet pel GAV-: “Al valencianisme li passa com a la Mare de Deu en el seu trasllat: que puja amunt i després, abaixa. Clar que mai toca terra, perque sempre hi ha valencians que, de nou, la pugen cap ad alt”. Aixina que no nos deixem enganyar. Votem només, la mà en lo cor i no pensant en la boljaca, pel partit que cregam que defen més a Valéncia i a sa llengua.

PARLEM COM CAL --- Lo Rat Penat
Vocabulari --- El cos humà
Cap --- Cràneu, cara, front, ull, nas, boca, dent, llengua, paladar, geniva, gola, orella, cella, pestanyes. Tronc --- coll, nuca, bascoll, tòrax, pit, espala, esquena, costat, muscle, aixella, abdomen, estòmec, fege, melsa, renyons, budells, veixiga, pàncreas, ventre, llom, pancha, melíc, anca, omoplat, costelles, tràquea, cor, pulmó, lleu, columna, clavícula. Extremitats --- braç, muscle, brao, colze, antebraç, monyica, gobanella, mà, palmell, palma, dit, ungla, gros, índex, dit d’enmig, anular, gorrí, cama, engonal, cuixa, genoll, pantorrilla, canella, turmell, peu, taló, planta.

ncià, ¿Llengua o dialecte? --- Chimo Lanuza

TORNAR AL PRINCIPI

RACONET DE LA CULTURA ---- ACCS
(Seguim parlant sobre Dom Bonifaci Ferrer, tret del llibre “El Crit de la Llengua”, de En Josep Alminyana i Vallés). (VI).
Ya diguerem que el contingut del Colofó de la Biblia de Dom Bonifaci, era un detalladíssim testimoni notarial. Veja’m lo que continúa dient-nos, seguint lo ya explicat en l’anterior revista:

“Pero encara n’hi ha unes atres dades també interessants, a saber: que la Biblia es va traduir “en lo monestir de Portaceli”: que l’obra fon dirigida, com s’ha dit, per Dom Bonifaci Ferrer, del qual nos dona bones i prou abundants clarícies: que era “Molt reverend, micer, doctor en cascun dret, e en facultat de sacra teología. E don de tota la Cartoixa, germà del benaventurat Sant Vicent Ferrer de l’Orde de Pricadors”. Tots estos títuls apareixen ben clars; potser el que no es comprenga tant a primera vista siga el de “don de tota la Cartoixa”; pero és prou clar que es referíx al càrrec que ocupà Dom Bonifaci Ferrer després de ser Prior de Porta-Coeli, ya que, tal com s’ha dit, arribà a ocupar la més gran dignitat en l’Orde Cartoixana que és la de General, i que això se’l denomina “Don de tota la Cartoixa”.
Una atra dada important i que dissipa molts dubtes és que en la traducció de la Biblia Valenciana li va ajudar a Dom Bonifaci un equip d’experts en tot lo que fa referència a la Sagrada Escritura, Teologia, Història, Llengües... Per això diu: “en la qual traslació foren e altres singulars homens de ciencia”.
Finalment nos diu que la Biblia fon impresa en Valéncia “empremtada en la ciutat de Valéncia”, a on floria per aquells dies, l’art tipogràfic més pur.
També n’hi ha constancia de quí pagà l’edició. Fon el magnífic senyor En Felip Vizlant, comerciant, de la Vila de Jsne (Alta Alemanya), i també quins van ser els que dirigiren la impressió: els mestres Alfonso Fernández de Córdova, del Regne de Castella, i Lambert Palmart, alemany.
Per lo que fa a les dates de la impressió, la cosa queda ben clara perque, com allí es diu, es començà a impremtar en el mes de Febrer de 1477 i s’acabà en el mes de Març de 1478.
Estes son les valuosíssimes i maravelloses notes que nos oferíx el colofó de la Biblia de Dom Bonifaci Ferrer i que a l’investigador de huí li poden marcar una bona fita de llum en la labor clarificadora dels fets ya passats”.

En el pròxim número tancarem este grup d’artículs que hem anat donant-los a coneixer, per al seu plaer i coneiximent, a on tractarem de plasmar l’explicació que l’autor del llibre “El Crit de la Llengua”, En Joseph Alminyana i Vallés, nos dona sobre la denominació de la llengua en que fon escrita la famosa Biblia de Dom Bonifaci Ferrer. (continuarà).

TORNAR AL PRINCIPI

LLIBRES RECOMANATS ---- ACCS
Colecció d’antologies poètiques, de Lo Rat
1.- Aquareles de la llar --- Pere Delmonte Hurtado
Colecció Al vent, de Lo Rat
2.- Valencià, ¿Llengua o dialecte? --- Chimo Lanuza

TORNAR AL PRINCIPI