TORNAR AL PRINCIPI

MOMENT POÈTIC ---- Chimo Lanuza, Espenta n. 6 – Monogràfric lliteratura.
(D´A banda de la llum)
No sé on comença la mort -- ni on s´acaba el silenci. -- No sé quí ordena la sort -- ni quí dispon cada premi. -- Per la pell em fa niu temors i esperances -- que s´escampen -- que m´esgarren -- en les seues dents afilades -- per la lluna i el temps.

Ya sé que ningú té dret a viure en la mort -- mort d´espant i ser lliure -- i sé també que entre tots hem fet buit -- buit de mans i colors. -- ¡Ai, amor, que la lluna s´escapa -- perseguint la montanya, -- ¡Ai, amor, que la lluna s´escapa -- esguitant el dolor!

Tinc les mans tan plenes, tan plenes de res, -- que a penes hi cap el passat ni el present, -- el futur no té vida, ¿per a qué? -- He perdut el vestit -- no tinc més mans per a empomar el temps -- el futur ya no hi cap -- passat i present solament s´han pogut establir; -- perdoneu-me, fills, pel no res, -- per la vida, fills meus, -- per la mort i el no sé.

TORNAR AL PRINCIPI



FENT CAMI... cap al cel. ---- ACCS
En Paraula, de 13-06-04, m´he encontrat gratament sorprés per l´artícul de José María Cruz Román, referint-se a un personage ben conegut per mí, encara que no personalment, pero sí per mig d´un matrimoni molt amic meu, Gerardo i Amparo (també immillorables taquígrafs), els quals foren íntims d´aquell i em saberen transmetre palesament les seues bondats. No em resistixc a traduïr-lo-se´ls, per al seu coneiximent; diu aixina:
“El bisbe taquígraf” – Sempre fon pluriempleat. Perteneixia ad aquella època. I a més, com traballava a conciència, puix tant li eixien be els grans reptes com les més simples menudències quotidianes. RAFAEL GONZÁLEZ MORALEJO passà de jove moltes hores colze a colze, junt als periodistes de la “Hoja del lunes” en el vell local de Pintor Sorolla. Allí estava la redacció i ell era el taquígraf que prenia les cròniques de futbol, succeïts d´última hora i reportages dels enviats especials.
Tant de crèdit mereixqué en esta activitat, que els seus companyers l´eligiren com a President de l´Unió Taquigràfica Valenciana. Eixercí dita presidencia, es llicencià en Ciències Químiques i es doctorà en Econòmiques. Al prendre el cami del sacerdoci, fon becari del Patriarca. Continuà impartint classes, dominà l´ambit de la doctrina social, escrivia en els periòdics i viajà per tota Espanya en una moto de bona cilindrada per a no perdre temps. Fins que el feren bisbe, puix llavors tingué que baixar-se´n.
Com auxiliar de l´arquebisbe Olaechea i com administrador, després, de la diócesis –vacant al llarc de tres anys – González Moralejo s´entregà en Valéncia a cumplir sa missió. Fon veï de la ciutat històrica, en el carrer de Trinitaris, o en la d´Aparici i Guijarro. ¨Sols que en Agost, desapareixia per Alemanya per a conviure en els emigrants espanyols. Llavors en teniem per aquelles terres uns 60.000. I el bisbe, sense púrpures baixava a les mines, vivia en els campaments o se´n anava a l´estació de Colonia per a rebre el tren dels espanyols, que arribava cada divendres, a la una i deu, en 600 treballadors més.
Eixe bisbe, ara s´ha mort en Huelva, la diòcesis a la que fon destinat quan Valéncia ya tingué nou Arquebisbe. González Moralejo arribà allí en 1969 per a ya mai més separar-se d´ella. Abans, el colege d´Economistes li entregà en Madrit son premi nacional. Les llibreries de tota Espanya han venut edicions de tractats d´ell, sobre doctrina social. Inclus una interessant versió de les sessions del Concili Vaticà, que ell prengué en taquigrafia. Si per les seues gestions fora, Valéncia tindria un nou periòdic des de ya fa quaranta anys, com tingué, també de la seua mà, la tercera gran emisora de radio. El bisbe taquígraf era un creyent leal dels autèntics mijos de comunicació”.
De ma part, per eixe camí eixemplar que deixà fet en la terra, li desige fruïxca de la groria eterna i raone de nou, com sempre feren per aci baix, en el seu amic Gerardo.

TORNAR AL PRINCIPI


PENSAMENTS ---- (Rosario Sánchez)
Com expressar-ho... Voler-te a Tú seria… Deixar brollar del nostre sí els somis trencats i madurar després somis eterns... Que els nostres ulls diguen lo que l´ànima sent... Aurir un oït a ta Paraula i tancar l´atre a l´orgull. Atenyer (conseguir) que per mig de tot mon ser, ton mensage fora creible... En més força; que ta llacor ((savia) recórrega les meues venes. Deixa´m que traga fulles... Que m´ensenye a viure...

TORNAR AL PRINCIPI

COLABORACIONS ---- Manuel Casaña Taroncher ---- LP 29.03.1998
Fa uns cins anys i per Murcia, es parlava d´un virus –el bronzejat- que estava causant tants greus danys en els tomatars, que pensaren que este sector productiu se n´anava a acabar. Pero ya se sap, de sobra, que en el camp no sempre regna la pau; tot al contrari, diariament hi ha guerra, una guerra declarada als polls, virus i formigues, corcons, minadors o grugues que cal tindre´ls a ralla, si no vols quedar-te sense collita. I començaren a produir més en hivernaculs a fí d´evitar que la disminució de producció fora la d´aquell any, un 70%. Calia previndre.
Perque, la veritat és que este “amatorium pomum” –poma de l´amor per als llatins- ya era molt estimada en l´antiguetat pel seu suc digestiu i refrescant; o carades també les feyen, com les fan en Castelló de la Plana. Generalment, prenen les que son de pereta i en una caldereta les couen dins d´un eixarop d´aigua i sucre. I després, posen sucre en pols per d´amunt d´elles. (Quant més sucre, més dolç). Clar que amaniments en tomates se´n fan de moltes maneres. Ne solen fer al forn, torrades: partides pel mig, acompanyades de tomello, all, julivert i pebrenegre. També: farcides. Les trauen la polpa i mesclen carn picada, sagí de vaca, julivert, formage, pa rallat, arros cuit i ho posen com si fora la molla de la tomata, omplint-les. I al forn. Pero a mí les que més m´agraden, per a sucar, son les que se fan fregides poquet a poquet, en pimentó, tonyina i pinyonets. Estan delicioses. Sempre espere que la dona em diga: “”¿Ne vols una poqueta més?” – I yo li responc: -“¿I a tú que et pareix?”.
D´ahí que m´haja alegrat al saber que les hagen inoculat uns gens de gat –seguint la llinea d´investigació dels aliments transgenics- per vore si poden en certa mida blindar-les ad elles, i aixina quan els ratolins proben a pegar-les un mos, segur que les tomates els solten un “miau”. Estes son unes de les moltes probes que les arees tecnològiques d´aliments estan fent. Probes que les experimenten primer en els animals i, després, en les persones. No hi ha cap de perill en este gen. Ho esperem. Pero la veritat és que sempre tenim la mosca darrere l´orella. Que hui u no es pot fiar ni de l´aigua. Que abans era potable fins la de la sequia; i ara, per l´eixeta, a sovint t´ixen uns tarroços per a que arregles la paret o tens calç per a pintar-la, si vols. Si parlem de la llet, passa tres quarts de lo mateix: ¿D ´a on vindrà? Diuen: de la vaca. I tornes a dir, sí, ¿pero d´a on? Perque en Espanya cada dia tenim manco vaques, formages i lacteus forasters. D´ahí que els ganaders zamorans, escamats, agafaren unes quantes vaques i se n´anaren cap a la Delegació de Facenda per a manifestar el seu descontent. Les vaques, clar, poregoses elles, afluixaren liquits i solits i deixaren el parquet femat. Algo aixina com per a dir: ya que no voleu la llet, tingau el fem. Després se n´anaren, tranquilament.

TORNAR AL PRINCIPI

PARLEM COM CAL ---- Joan Salvador López
Hem de prestar una miqueta d´atenció a la flexió verbal en la que molt a sovint cometem varies incorreccions ben fàcils de corregir. No vindria gens malament fullejar de quan en quan la Flexió Verbal en la Llengua Valenciana d´Antoni Fontelles, editada en la Colecció Didáctica per Lo Rat Penat.
Moltes voltes partim d´un infinitiu castellanisat i conjuguem tot el verp com si fora del tercer grup, quan és del segon: ADMETRE, i no “admitir”.

Deurem dir No direm
Yo admet admitixc
Tu admets admitixes
Ell admet admitíx
N. admetem admitim
V. admeteu admitiu
E. admeten admitixen

Igualment farem COMBATRE, i no combatir; PERCEBRE, i no percibir; REBRE, i no recibir o recebir; CONCLOURE, i no concluir; INCLOURE, i no incluir.

TORNAR AL PRINCIPI

CURIOSITATS QUE DEURIEM SABER -- ACC
Prenent com a base estudis sobre toponimia del Regne de Valéncia, portats a terme per Maria Desamparados Cabanes Pecourt, Ramón Ferrer Navarro i Abelardo Herrero Alonso, passem a vore lo que nos diuen estos erudits en quant a les causes inspiradores de les veus geogràfiques valencianes, en relació a la nostra toponimia:
“El nom dels pobles i ciutats va necessariament unit al procés de formació d´estos núcleus de població. Lo normal és que els núcleus de població aparéguen léntament, al voltant de predis, heretats, possessions, castells, tallers artesans, tendes... Ara bé, ¿quína és la causa que motiva son nom? - ¿En quínes circumstancies reals es fixen els parlants per a impondre el nom als pobles?
En tres grans apartats podem incloure les causes inspiradores dels topònims: La configuració geogràfica, la geografia humana i la onomàstica. (Hui parlarem sols que de la primera, per problema d´espai).
Dins de la configuració geogràfica, resulta variadíssima el pomell de possibilitats denominadores. El parlant sent l´imperiosa necessitat de ficar i donar noms precisos, diferenciadors, per a distinguir uns llocs d´atres – sempre fidels a la tendència d´eligir noms “significatius”- i recorre per ad això a tot tipo de circumstàncies:
- El relleu, en sa forma complexa d´accidents: elevacions, depressions, donen nom a infinitat de llocs: Monfort, Costera, Puig, Serra, La Vall...; o dins de la toponimia arap, Alcudia, Aljorf, Fanzara..., han naixcut inspirats en el relleu.
- La naturalea de la terra resulta molt sugerent a l´hora de posar un nom. La qualitat de la terra, la seua cromàtica, sa distribució, o aplicació..., ha inspirat molt topònims: Argelita, Pedreguer, La Llosa...; Albal...
- La situació dels pobles, son emplaçament, orientació, ha donat nom a Benlloch, Bonrepòs, Guardamar, Vistabella...; Alcira, Manuel, Jérica...
- La hidrografia, en les moltes referències a la realitat de les aigües, fonts, rius, torrents, riberes..., ha motivat moltissims noms geogràfics: La Font, Cofrents, Ribesalbes...; Ahin, Biar, Favara, Guadasuar...
- La agricultura, en sa varietat de cultius i faenes, inspira també noms de lloc: Granja, Piles, Mas, Alqueria, Catarroja, Almunia, Ràfal, Ràfol, Real...
- La flora, és, igualment, un atre motiu més: Alberic, Bojar, Estivella, Ortells...

TORNAR AL PRINCIPI

RACONET DE LA CULTURA ---- ACCS
(Seguim parlant sobre Dom Bonifaci Ferrer, tret del llibre “El Crit de la Llengua” de En Josep Alminyana i Vallés).(III)
Els que tinguen la sort de llegir (diré millor tindre i llegir) “El Crit de la Llengua”, sabran que el personage del qual parlem és un gegant d´erudició i virtuts en molts aspèctes, des de la seua especialitat com a juriste, fins com a pare de familia, home religiós que eixercí com a cartoixà, on alcançà les més altes cotes dins dels càrrecs de la Orde; també com a diplomàtic, participant com a intercesor durant el cisma de l´iglesia católica durant el Concili de PISA, en 1409, davant del seu amic personal, Papa d´Avinyó BENET XIII (Pere de Lluna) i GREGORI XII. En dit Concili foren destituïts abdós papes i en fon nomenat un tercer baix el nom d´ ALEIXANDRE V. Valéncia designà a Dom Bonifaci Ferrer com a u dels seus compromisaris per a l´elecció del nou rei de la Corona d´Aragó, succesor del rei Martí I l´Humà, en el celebèrrim parlament d´Alcanyís i en la Vila de Casp –del 12 d´abril al 28 de juny de 1412- , i fon u dels nou juges que elegiren per Rei a Don Ferran d´Antequera.
En quant a la seua obra lliteraria, és quantiosa i reconeguda com a una de les més significatives del seu temps, on igualment tractà temes de diverses matèries, des dels juridics, on sentà cátedra en les seues notes sobre Els Furs del Regne de Valencia, fins a temes profunds d´espiritualitat, teològics, històrics, inclòs s´atreví en el mon de la poesia...
D´ell va dir Ranzano, que “era l´home més erudit del seu temps en abdós drets”. D. Jaume d´Aragó, bisbe de Valéncia, feu d´ell est elogi, quan encara era molt jove el nostre Dom Bonifaci: “És baró o home d´àmplia, profunda i eminent ciencia”.
Per a nosatres, per damunt de qualsevol activitat i de qualsevulla de ses obres, està la monumental obra de sa Biblia
Valenciana, la qual, per sa qualitat i per haver segut la primera que s´edità en llengua románica, l´enaltix i honra tota una patria.
Davant d´una obra tan important convé puntualizar que fon traduïda del llatí a la Llengua Valenciana. (Pero d´açò parlarem en la próxima revista).

TORNAR AL PRINCIPI

Llibres recomanats ---- ACCS
600 años de Llengua Valenciana --- Carles Recio --- 1999
El ferro que desperta --- Joan Costa i Català --- 1998

TORNAR AL PRINCIPI

¡VINGA, FES-TE L' ÀNIM; POSAT A LLEGIR ESTES REVISTES Y VORAS UNES INFORMACIONS EN LLENGUA VALENCIANA I SI VOLS FER-TE SOCI ENVIA-NOS UN CORREO A [email protected] y ell mateixa et dirà el día que tindrem la pròxima reunió