ELUCUBRACIONS   DESBARATADES

 

Per Sico Fons

 

   Temps enrere un conegut meu –ferm detractor del racionalisme i la societat moderna i científica– em comentava, de sa casa estant,  que els actuals caos moral i crisi política i social són factors claus que expliquen el fracàs absolut del món modern basat en el racionalisme, el laïcisme i els valors democràtics. Que el que calia era tornar –almenys en part– als valors tradicionals com la religiositat i el misticisme.

  Jo –sense voler semblar dogmàtic– li vaig replicar que l’actual desgavellament social, mental i moral no s’explicava pel fracàs del nostre model racionalista i científic, sinó més aviat per tot el contrari.

  El meu amic em va mirar intrigat i va començar a muntar-se un porro amb haixix marroquí. Jo vaig seguir parlant: “L’ésser humà –ningú no ho pot dubtar– és imperfecte. Som animals que en poquíssim temps evolutiu hem començat a desenvolupar un cervell superior a la majoria de la resta dels habitants d’aquest planeta. Però malgrat això –o precisament per això– encara som, en gran mida, esclaus dels nostres impulsos més primitius. I precisament per aquest motiu va nàixer el racionalisme i la ciència. Per a contrarestar la nostra animalitat, per a deslliurar-nos de les cadenes que ens converteixen en esclaus dels nostres instints”.

  Jo vaig respirar cofoi amb la meua gairebé brillant dissertació i vaig esguardar cap al meu davant. El meu amic va encendre el cigar de haix i va aspirar una generosa glopada de fum. Continuà mirant-me intrigat amb els ulls ara una mica més lluents i tèrbols.

  “Si el panorama actual”, vaig continuar jo, tot embalat, “o l’Status Quo –que s’estila dir ara– sembla que en qualsevol moment se’n puga anar a fer punyetes, no és per culpa del nostre racional cervell, sinó pels nostres instints primitius d’animals salvatges.

  “Sí, d’acord”, va contraatacar el meu interlocutor alhora que per fi em passava el peta, “però la ciència no pot donar explicacions a molts factors de la vida i la realitat”.

  “Tampoc ho pretén”, vaig contestar pegant una forta calada al porro. Era bo. “La ciència és tot just una eina que intenta acostar-nos a la realitat que ens envolta”. Els meus músculs es van relaxar i una tranquil·la eufòria començà a curullar el meu cos.

  “No comprenc la teua animadversió per una simple eina”.

  “I jo no comprenc”, va replicar ell, “el teu amor per una simple eina”.

  “Chapeau!” que vaig exclamar amb admiració.

  El meu amic va observar amb poc dissimulada cobdícia el porro que continuava en les meues mans i em va dir, gairebé em va escridassar: “La ciència és una mentida i tu ho saps. Es basa essencialment en els nostres sentits i en els nostres prejudicis. Existeix quelcom menys fiable que això?”.

  El vaig esguardar astorat i vaig veure que les seues mans començaven a tremolar d’una manera estranya i la seua cara es contreia en un rictus realment preocupant.

  Vaig passar el porro al meu “famolenc” amic i vaig decidir acariciar una mica els meus llavis i les meues celles. No ho feia per res especial, però era conscient que allò em conferia un aspecte reflexiu i transcendent que posaria nerviós el meu interlocutor.

  “No t’amoïnes, home”, vaig dir per fi, “els errors de la ciència no demostren la seua ineficàcia, sinó la negligència d’alguns científics. Què pots donar-nos tu a canvi? Déu? La força desconeguda del cosmos o de la ment? Religions orientals? O alguna altra superstició? Tens les mans buides i el cervell ple de fantasies”.

  El meu amic em va mirar amb rancor i va decidir venjar-se de mi (li ho vaig llegir als ulls), no tornant-me a passar el canut. Se’l fumaria sencer tot solet.

  “Ets com tots els racionalistes”, em va etzibar tractant d’aparençar fàstic i menyspreu, “us cregueu en possessió de la veritat, però només teniu la vostra vanitat i la vostra supèrbia”. Va pegar una vigorosa xuplada al porro i va fer una lletja ganyota que pretenia ser un somriure de condescendència.

  “Sí, tens raó”, vaig respondre alhora que començava a riure’m, “però nosaltres som conscients d’això i vosaltres no. Nosaltres, malgrat tot, seguirem buscant, i vosaltres, estimat amic, us podrireu contemplant-vos el melic i meravellant-vos davant d’elucubracions sense sentit”.

  Ara vaig començar a riure’m a cor què vols. “Ha, ha, ha!”. El meu amic em va mirar amb posat enfurismat i de colp i volta em va llançar el que restava del porro a la cara i es va tirar damunt meu. “Canalla! Bandarra! Racionalista de merda!”. Va intentar esclafar-me el coll amb les seues mans, però jo me’n vaig escapolir com vaig poder i sense parar de riure’m vaig agafar la meua jaqueta i em vaig disposar a anar-me’n, de cal meu amic. Abans, però, d’obrir la porta de sa casa em vaig girar i el vaig veure en terra pres d’estranyes i ridícules convulsions epilèptiques. Per la boca li regalimava una fastigosa i estranya bava blanquinosa.

  “Saps què t’he de dir?”, li vaig cridar amb posat divertit, “Visca la ciència! Visca l’ateisme! I visca la República!”. Fora al carrer encara vaig sentir els seus crits irats: “Jo el mateee! Canallaaa! Científic! Freudià! Comunista! Anarquista!”.

  Ai que bé m’ho vaig passar. No sé què seria de les nostres vides sense aquestes agradables converses de sobretaula.