El jove romania dins del cotxe aparcat amb
un posat d'apaivagada tranquil·litat. Assegut al seient del conductor semblava
esperar algú. Duia una samarreta de color gris i fumava una cigarreta alhora
que llegia un llibre. Fumava amb parsimònia mentre els seus ulls recorrien els
mots del llibre obert com devorant els pensaments i les idees del seu autor. No
obstant això, res no denotava cap emoció en el rostre del xicot de la samarreta
de color gris.
El jove va aixecar el cap, va observar els
edificis del carrer i va aspirar amb força el fum del cigarret. "Som una
espècie conflictiva els éssers humans, heus ací el problema", va pensar el
xicot alhora que deixava sortir per la seua boca un doll de fum blavós i
neguitós, "La nostra essència és el conflicte. Sí, realment som uns simis
ben peculiars. Érem vegetarians i, per diverses circumstàncies, ens veiérem
obligats a convertir-nos en carnívors. Som animals gregaris i tanmateix aspirem
a la llibertat individual. Som una espècie amb una certa agressivitat, però hem
desenvolupat una intel·ligència capaç de plantejar-nos dubtes morals. Estimem
la vida, però som conscients de la nostra fugacitat. El coneixement de la mort
ens dóna un caràcter especial".
El noi de la samarreta de color gris va
tancar el llibre i va esguardar la seua portada. "La gaia ciència" de
Friedrich Nietzsche. Tornà a mirar el carrer i mirà amb aparent desinterès els
vianants que caminaven per la vorera. Prop hi havia un bar amb molta animació;
era l'hora dels esmorzars. Més pròxima al vehicle del xicot, s'hi veia una
botiga amb tot de calaixos a la porta mostrant fruites i verdures, i just
davant del cotxe una sucursal bancària que semblava amb poca activitat.
El xic de la samarreta de color gris va
tornar a xuclar una glopada de fum del seu cigarret i va mirar un altre jove
que hi havia a la portalada del banc. Duia una jaqueta poc adequada per aquella
època de l'any -ple estiu- i els seus llavis finíssims semblaven contrets per
una ganyota produïda per una mena de nerviosisme interior. El noi del cotxe va continuar la seua
lectura. En va llegir la contraportada: "Déu ha mort: tanmateix, tal com
és l'espècie dels homes, potser durant mil·lennis encara hi haurà cavernes en
què hom mostri la seva ombra".
"Que estrany i complex és tot", va
seguir pensant el jove, "Quines són les veritables motivacions que ens
empenten a actuar? Podem estar segur dels nostres sentiments? I si això és
així, què hem de pensar dels altres? Ens en podem fiar?". El xicot va desar el llibre a la guantera i
tornà a mirar el jove de la porta del banc. Ara semblava més inquiet i no
parava de mirar l'interior de l'oficina bancària. "El ser humà pot ser
grandiós, sublim", pensà ara, "i alhora mesquí, repugnant, vil. Som
contradicció pura. Podem estimar un ocell o una flor i assassinar un nadó. Adore
els éssers humans. Som tan fascinants, tan enigmàtics".
El xicot, de dins del cotxe estant, va veure
que l'altre jove li feia un senyal amb el cap. Ell va somriure i va engolir
saliva. La por no serveix de res, va pensar, només has de deixar la ment en
blanc i actuar. El xicot de la
samarreta de color gris va treure una pistola de sota del seient i se la va
ficar a la cintura del seu pantaló. Va obrir la porta i en va sortir. Es va
col·locar al costat del jove dels llavis prims, just en el moment que una dona
major obria la porta del banc. Entraren tots tres.
Esperaren a poder obrir la segona porta de
seguretat i penetraren per fi a l'interior.
Els fets següents s'esdevingueren amb
rapidesa. Els dos joves apuntaren amb les seues armes -una pistola i una
escopeta amb els canons retallats-les poques persones que hi havia dins. Els
escridassaren i amenaçaren i emprengueren la seua feina. Ho tenien ben estudiat
i sabien que la velocitat era el factor clau que els podria permetre assolir
l'èxit en la seua empresa.
Quan finalment els dos joves es disposaven a
eixir del lloc amb una bossa de bitllets, aparegué un home amb uniforme
brandant un revòlver. El guarda de seguretat. Ningú no sabia d'on havia sortit,
ningú no l'havia vist.
El jove dels llavis prims va obrir la boca
amb estupefacció com si acabés de presenciar l'aparició d'un fantasma. El xicot
de la samarreta de color gris va aixecar el seu braç dret amb lentitud i va
apuntar amb la pistola el rostre del guarda. -No faces això, xaval -va cridar l'home de
l'uniforme-. Estic apuntant-te.
El jove de la samarreta de color gris va
mirar de fit el canó de la pistola que l'apuntava i, després, els ulls del
guarda, i va intentar endevinar els seus sentiments; només hi va veure por i un
immens buit, res més.
El jove va apuntar i va disparar. El soroll
sonà gairebé amb obscenitat. La bala impactà en el front del guarda i li produí
un forat d'on brollà un raig violent de sang. Caigué a terra. Els altres
presents romangueren com paralitzats.
El xicot, tranquil, s'acostà a l'home caigut
i el mirà amb atenció; tenia un forat rodó al front que recordava un volcà en
erupció, i el seu rostre, parcialment cobert de sang, del color carn passà amb
gran rapidesa al color cendra. Els seus ulls s'havien quedat oberts com
intentant veure en l'obscuritat. Ara ja no hi va veure por, ara només hi havia
buidor.
L'altre jove el va agafar d'un braç i el va
obligar a eixir. Les portes del carrer romanien obertes. Agafaren el cotxe
aparcat i en sortiren a tota velocitat. Se sentien sirenes de la policia encara
llunyanes.
- Era
precís que li disparares al cap, idiota? -preguntà el jove de la jaqueta.
- S'ho mereixia, per pallasso. Qui li manava
jugar-se la vida per un sou de misèria! Què volia, fer-se l'heroi i eixir a la
tele? Doncs ara eixirà a la tele. Ja ho crec!
El xicot de la samarreta grisa conduïa amb gran perícia pels carrers de la ciutat. Semblava ple de seguretat i, tanmateix, tenia els ulls lluents i plorava. Plorava sense saber per què. Per què era tot tan estrany i complex? Per què?