CONFESSIONS  D’UNA  DONA

 

Per Sico Fons

 

  El Lluís em va confessar el seu gran amor per mi, i jo em vaig deixar estimar. No sentia res especial per ell, però m’agradava saber-me protegida pels seus càlids braços i, almenys, no li pudia l’alé. Ben pocs homes poden dir el mateix.

  Un dia em vaig assabentar que el Lluís tenia una altra relació sentimental amb Cecília, una amiga meua, i vaig decidir trencar amb ell. No ho vaig fer per despit, sinó perquè enyorava la meua llibertat perduda i havia començat a cansar-me dels excessius afalacs d’ell.

  El Lluís, en comunicar-li la meua decisió, es va tornar boig, va plorar com una dona i em va amenaçar amb el suïcidi. No ho va fer, és clar; era massa covard per a això.

  Però es va abandonar com un vaixell sense timoner i es refugià en l’alcohol. Imbècil!

  A hores d’ara deu passejar el seu miserable i malmès cos per totes les tavernes barates de la ciutat.

  Poc després vaig conèixer el Toni. No era guapo ni massa intel·ligent, però estava podrit de diners, el molt porc. I ja se sap, els diners solen conferir als homes un gran atractiu físic i espiritual.

  Ens vam casar i vaig haver de suportar la seua fastigosa família. Una d’aqueixes famílies catòliques fins a l’obscenitat i que, tanmateix, només cuiden de mantenir i fer créixer la seua fortuna amb una dedicació admirable.

  El Toni era terriblement afectuós amb mi. Sabia de la meua debilitat per les joies i omplia a tota hora la meua habitació de regals en forma de pedres precioses i colònies i vestits cars. A canvi, però, havia de suportar, contínuament els seus besos i llepades. Omplia de saliva tot el meu cos, el molt animal. Al final ja em sentia com un llimac o un caragol, tota plena de bava.

  Li vaig demanar el divorci i ell, del sotrac, va caure malalt i tot. Em va suplicar que no l’abandonara i que em donaria tot el que jo desitgés. Jo vaig aguantar, impertèrrita, els seus planys i vaig sol·licitar els serveis d’un advocat. El millor que vaig trobar.

  Vaig aconseguir el divorci i vaig abandonar aquella mansió, sota les mirades acusadores de la família del Toni i els humiliants plors d’ell. No he pogut pas suportar mai els homes febles. Em semblen tan degradants!

  Vaig traure un bon profit econòmic de les condicions del divorci; tot i que n’hagués pogut traure molts més. Però no he sigut mai avariciosa.

  Més tard em vaig ajuntar amb el Jim. El Jim era divorciat i més jove que jo. Tenia la dèria de viure sempre al límit i es passava el dia fumant marihuana i fent-se ratlles de cocaïna. Les aspirava amb gran deler i a mi em feia un poc de fàstic; però després al llit era una vertadera fera salvatge. Oh, Déu meu! Em tornava boja la seua fúria infatigable. Era una màquina sexual. Jo no el volia, però necessitava el seu cos jove, calent i ple de vida. Un dia es va matar en un accident de trànsit. Va estavellar el seu cotxe contra un camió gegantesc i el van haver de treure a miquetes. Llàstima!

  Quan uns mesos més tard vaig conèixer el Miquel, vaig creure que per fi havia trobat l’home que donaria una certa estabilitat a la meua vida. El Miquel era bastant més major que jo. Quasi podia ser el meu pare. Però em donava seguretat i molt d’afecte. Un afecte tranquil i assenyat. Ell era vidu i volia trobar en mi una dona jove i bonica que li fera companyia.

  Després vaig conèixer els seus dos fills barons i em mostraren clarament el menyspreu que sentien per mi. Un dia, el major d’ells va intentar, el molt miserable, excedir-se amb mi, i jo vaig agafar un cendrer de porcellana i li’l vaig trencar al cap. Una setmana va estar ingressat a l’hospital. Insòlitament, el seu pare no va creure les meues explicacions i sí, en canvi, les del seu fill, segons les quals havia estat jo qui havia intentat endur-me’l al llit. Vaig agafar les maletes, li vaig dir al Miquel que si volia companyia femenina que es buscara una gossa i vaig desaparèixer per a sempre de la seua vida.

  Ara per fi, he trobat allò que necessitava. Vaig arribar ací gairebé per casualitat i d’immediat vaig saber que era el lloc escaient que sempre havia necessitat.

  És un convent de monges i aquestes bones dones em van acollir amb gran hospitalitat sense esperar res a canvi. Ni tan sols t’exigeixen creure en el seu Déu. Només has de dur els seus estranys i anacrònics uniformes i procurar no molestar ningú. No és fantàstic? Em passe el dia tranquil·la i sense maldecaps i, sobretot, lluny, ben lluny dels homes. Meravellós! Per fi, m’he trobat a mi mateixa.