DESAMORS

 

Per Sico Fons

 

  Jo estimava la Sari. Per què no? Era alta, bonica i tenia uns ulls preciosos. Era difícil no estimar-la.

  En realitat es deia María Dolores i era de no sé quin poble d’Albacete. Però preferia que l’anomenaren Sari o Sara, perquè allò dels dolors no li agradava gens.

  Jo l’estimava i ella ho sabia. Per això quan fèiem l’amor fingia un gran plaer, per a deixar-me content.

  Amb els altres clients també fingiria –m’imagine–, però a mi em tenia com a algú especial, i a la seua manera, em tenia un cert afecte. Em deia que m’estimava i a més no li feia fàstic com la majoria dels altres, vells i pansits.

  Em convidava a porros i a farlopa i fins i tot va arribar a l’extrem de fer-me rebaixes en el preu. Existeix una major prova d’amor?

  M’agradava l’olor de la seua pell i el tacte dels seus cabells sempre netíssims, i molt sovint en compadia mig en broma, perquè estava traient-me tots els estalvis. No m’importava, però. Hauria sigut capaç d’anar a captar per ella, per una estona de la seua companyia.

  Ella, no és que fóra vital, és que era la mateixa vida. Vida de la meua ànima, vida de les meues entranyes. Jo l’abraçava i la besava amb ardor i ella fingia que m’estimava. Era tan bonic allò!

  I un dia me la van matar. La van assassinar com a un gos, com a un animal. Hi havia una colla de gent que ja feia temps anava al seu darrere empaitant-la. Eren polonesos, o russos, o lituans o una cosa semblant. I volien que treballara per a ells. Però la Sari era molt seua i sempre s’hi va negar. A més a més ella no era estrangera. Què en volien d’ella aquells mafiosos de merda?

  No sé finalment què passaria, però la bona qüestió és que un dia va desaparèixer i al poc la policia es va trobar el seu cadàver en la cuneta d’una carretera. L’havien cosida a ganivetades. La meua Sari morta per aquells desgraciats!

  Vaig plorar. Vaig plorar per ella i tinc, l’absoluta certesa que vaig ser l’única persona d’aquest podrit planeta que ho va fer. Ostres! Hi ha persones que ploren per un gos i, tanmateix, jo vaig ser l’únic que va plorar per la Sari.

  Ara, a poc a poc, vaig recuperant-me i ja vaig buscant altres dones que substituesquen tan irreparable pèrdua. M’agrada molt la Lucia que és cubana i té la pell obscura com el banús, però és massa cara per a la meua butxaca. També m’encisa Sòneshka, que és de Minsk i té els cabells rossos com el blat. Però no voldria ensopegar-me amb la màfia russa. Potser la Marta? I la Clàudia?

  No sé, m’hauré de decidir. Necessite alguna dona generosa que em venga un poc... d’amor.