- PUTA! -va cridar ell.
- TROS DE MERDA! -va cridar ella.
-
Si saberes com n'estic de fart de les teues manies -prosseguí ell-, si saberes
com n'estic de fart de la teua cara, de la teua boca, del teu nas, de,
de... de la teua figa.
- Ha! T'assegure que eixe sentiment és absolutament
recíproc. Tu a mi em fas fàstic, FÀSTIC! Em repugnes. Estic farta de tu. T'odie. T'ODIE! IMBÈCIL!
- Deuries anar amb compte amb eixe llenguatge.
Qualsevol dia algú et podria trencar la cara.
- Què? No seràs tu, això segur. Amb aquest dit
menudet -ella va mostrar el seu dit menovell, perquè no hi haguessen dubtes-et
pegaria una pallissa de por. Vols que provem?
- No em temptes, no em temptes, reina.
- I pensar que porte catorze anys convivint amb un
imbècil.
- I jo, convivint amb una histèrica, que es mor de
por quan veu un home nu.
- UN HOME? Un home, tu? Ha, quin acudit més bo. No
series capaç ni de deixar satisfeta una prostituta nimfòmana.
- Ja, tu ja fa temps que no t'has mirat a l'espill.
Del que realment sóc incapaç és de gitar-me amb una frígida estèril mig paranoica.
- Xe, fes un favor al món i vés-te'n a pasturar a la
muntanya.
- Xe, fes un favor a la humanitat i vés-te'n a la
merda.
- PALLASSO!
MERDÓS!
- PORCA!
MALA PUTA!
Ella es va alçar de la butaca, va enllestir dos
whiskies més i els vaparar damunt la taula. Ell havia encés dos cigarrets i li
n'havia donat un a ella.
Restaren durant una estona en silenci bevent i
fumant. Pareixien cansats i alleujats.
Per fi va dir ella:
- És
tard. Què fem, ens arreglem i ens n'anem?
Ell es va mirar el rellotge, va pegar un últim glop
al whisky i va
contestar:
- Vaja! S'ha fet tardíssim... Sí, anem o es quedaran esperant-nos.
Mitja hora després isqueren tots dos de casa i
agafaren el seu vehicle, un Opel Vectra gris metal·litzat.
Ella duia un vestit de nit, estret i elegant, que la
feia més jove i atractiva, ell portava una americana i una corbata verda de
seda que feia joc amb el color dels seus ulls.
Ambdós exhalaven una flaire agradable i discreta de
colònia cara.
Van arribar al restaurant de moda, estacionaren el
cotxe i baixaren amb el típic posat aristocràtic que els caracteritzava.
En entrar-hi es toparen amb dos joves matrimonis
més, que els esperaven al taulell del bar.
- Perdoneu el nostre retard -va dir ell-. Hem de fer
tantes coses.
- No patiu. Nosaltres acabem d'arribar -va mentir un
dels que esperaven-. Sopem?
Entraren tots sis al menjador i soparen un suculent
i caríssim àpat. La vetlada transcorregué plàcida i agradable.
- Sabeu què? -va dir un dels comensals-. Sempre us he
tingut una terrible enveja -es referia a ell i a ella-. Enveja en el bon sentit
del mot, s'entén.
- I
això? -demanà, intrigat, ell.
- Per a mi, vosaltres sou el paradigma del triomf de
la institució matrimonial. No sé com ho feu, però la veritat és que mai us he
conegut una discussió, un enuig, ni tan sols una lleu diferència d'opinions. Es
nota que esteu fets l'un per a l'altre. Sou la parella ideal, vaja!
Ell va agafar la mà de la seua esposa amb afecte i
ambdós somrigueren.
Realment eren la parella perfecta.
En aquells moments sonava una vella i dolça cançó
americana dels anys
40.
Els cambrers, sol·lícits, no deixaven de servir amb
eficàcia ni una sola taula. Tots els comensals somreien amb una mena de
plausible satisfacció.
Aquell any la primavera semblava que començaria
abans. Sí, la vida podia arribar a ser molt grata.