Ho recorde molt bé,
perquè aquell dia era festa i no havia d'anar a treballar. Jo romania encara al
llit quan de sobte em vaig despertar.
Vaig obrir els
ulls i vaig mirar el despertador: les 7 del matí. Encara podia romandre una bona
estona fent el gos. Al meu costat
dormia plàcidament Alícia, la meua esposa. Sempre havia envejat la seua
capacitat per a dormir de 8 a 10 hores totes d'una tongada.
Vaig albirar la finestra
i vaig comprovar que la primera claror del dia ja havia fet la seua aparició.
Un nou dia. Aparentment tot era normal,
però no sé per què em vaig sentir malament.
Vaig tenir com una mena
de pressentiment. Alguna cosa no hi rutllava. Em vaig alçar del llit i vaig
aguaitar per la finestra. Al carrer tot
semblava normal. Alguns vehicles ja hi circulaven, alguns transeünts ja hi
passejaven, un gos pixava un fanal i el sol...
el sol? Què passava amb el sol? Oh, Déu meu! Vaig fer dues o tres passes
enrere fins a ensopegar amb el llit. Em vaig dur una mà al front i vaig tancar
i obrir els ulls com per a acabar de treure'm el son del cervell.
Havia de calmar-me. No
calia posar-se nerviós. Sens dubte la meua imaginació m'havia fet una mala
passada. Vaig tornar a guaitar per la finestra... Oh, no! El sol! Ara ja no hi havia dubtes. El sol aquell dia...
eixia per l'OEST (!). Per l'Oest? Quina
classe de follia era això?
Què estava passant?
M'havia tornat boig? Em vaig seure a la vànova del llit i vaig començar a
prendre fortes glopades d'aire per veure de calmar-me. La meua muller, aliena a
tot allò, seguia dormida amb placidesa.
Havia d'haver alguna explicació científica que ho expliqués. Però per
què sentia tant de pànic?
Per fi, ja més
apaivagat, em vaig vestir i vaig baixar al carrer. En travessar el llindar de la porta de ma casa, em vaig quedar
palplantat enmig de la vorera i vaig contemplar extasiat l'escena. Els
edificis, els arbres, els objectes romanien com sempre; amb una angoixant i
rutinària indiferència per tot plegat. Però el sol, aquell maleït sol
continuava inexorable el seu camí cap a l'Est. La meua paor inicial s'havia
convertit en enlluernament, la classe de meravellament que hom sent davant de
qualsevol prodigi de la naturalesa. La
gent anava sortint de les seues cases per a contemplar el prodigi. El boca a
orella s'escampava amb gran velocitat. Uns ploraven emocionats sense acabar
d'escatir el perquè. D'altres reien amb gran eufòria alhora que cridaven com
energúmens. Uns pocs s'abraçaven amb tendresa sense deixar de contemplar
l'astre rei. Àdhuc n'hi vaig veure que agenollats i amb els braços en creu
resaven en veu alta sense acabar d'esbrinar si havien de demanar perdó pels
seus pecats o donar les gràcies per allò.
Ningú no sabia què passava, però era evident que en passava una de molt
grossa. Amb tot, ignoràvem que allò tot just era l'inici... l'inici de
la fi.
Moltes coses han
esdevingut de llavors ençà, però aviat la Humanitat sencera va capir per fi el
veritable sentit de tot l'Univers. L'inexorable destí de tots nosaltres. A hores d'ara, mentre escric aquestes
últimes frases coherents, la meua mamà, que va
ressuscitar fa uns anys, em crida frisosa que baixe a sopar perquè ja ha
parat taula. Hauré d'anar-hi corrent o el meu papà s'enfadarà. La meua esposa
Alícia -encara la recorde-, com que era bastants anys més jove que jo, fa temps
que va... "desnàixer". O
"premorir"... o
"prenàixer". Encara no sé com
ho hem de dir això. Tant se val. A mi em queden sis anys de vida. L'únic dubte
que tinc, però, és açò següent: què passarà quan el temps arribe al seu inici?
Tornarà a començar tot de nou? O serà per fi el final de tot?