Estic desconsolat. Vaig pel carrer i la gent em mira de reüll. No m'ho diuen a la cara, però sé que em senyalen amb el dit amb estranyesa i commiseració. "Mireu", es diuen els uns als altres, "per allà va eixe home rar, eixe anòmal personatge que es creu millor que nosaltres". Ja no sé on amagar-me. He perdut totes les meues amistats. Els pares de família no volen que m'acoste als seus fills i filles. Sens dubte pensen que pervertiré els seus tendres i decents xiquets.

Les dones fugen, esverades, davant de la meua nefasta presència. Fins i tot, els gossos semblen fitar-me amb indignació pel carrer.

Què puc fer? He comés un terrible pecat i necessite expiar-lo d'alguna manera.

Bé, reuniré tot el meu valor i confessaré la veritat, la terrible i esfereïdora veritat. Jo, amics meus, no he vist ni una sola vegada "Operación Triunfo". Jo, companys meus -espere que em pugueu perdonar-, he ignorat per complet el programa televisiu que feia vibrar de sincera emoció les famílies de tot un país sencer -ara més gran i més lliure. Pares, mares, fills, filles, avis, néts, cosins, oncles, nebots, gossos, gats. Fins i tot la planta de l'entradeta tan boniqueta; tots gaudien davant de les cançons d 'aquells joves sans i exemplars.

I jo, pecador dissolut, vil i miserable, ni tan sols conec els noms i cognoms d'aqueixos meravellosos cantants. D'aquells que ompliran de bellesa melòdica la geografia d'una nació, i que ben aviat -no ho dubteu ni un segon- donaran a conèixer a tot Europa l'art elevat i superior de la nostra civilització.

Que em podreu perdonar mai? Que podreu suportar la visió d'aquesta ànima esgarriada? Per favor, sigueu comprensius i pregueu una oració per la meua salvació.