L'altre dia anava jo, tranquil i feliç, passejant per la platja de Tavernes, tot aprofitant que l'hivern és l'única època de l'any que s'hi pot anar vora mar sense por de xafar ni turistes, ni gossos, ni vigilants de la platja. Cap a l'Est les ones del plàcid Mediterrani acaronaven dolçament la sorra de la costa, i cap a l'Oest s'hi podia albirar i admirar aqueixa altiva muralla de formigó que els constructors i els edils han tingut la generositat de dipositar-hi. Finques i més finques competint amb harmonia amb les aus del cel. Mai agrairem suficientment els valencians a aquestes nobles i magnànimes persones la construcció de la formidable i bonica paret, bastida sens dubte per a preservar les terres de l'interior del nefast vent de llevant. Anava errant jo, vora ones, estava dient, i de sobte, oh, sorpresa! oh, meravella de meravelles! Què hi van veure els meus ulls? Què era allò? Dos pams -sí, senyors-, dos pams de muntanyar sense construir, ho jure, dos pams abandonats a la vida salvatge de piteres, serps i borinots. Com podia ser això? Qui havia permés tal negligència? Què pensarien els nostres veïns cullerots o xeraquers si s'assabentaven que encara no havíem aconseguit destruir (o edificar, si voleu fer servir algun eufemisme) tot el nostre litoral. Calia posar-hi remei! Ràpidament, me'n vaig anar a la regidoria d'urbanisme a comunicar tan transcendental descobriment. Una escletxa en la gloriosa paret d'edificis que permetia el lliure pas de pardalets, turistes i altres insectes! Això no podia ésser! Així, gràcies a la meua advertència, pocs dies després ja van acudir grues i obrers per tal d'esmenar tan gran i misteriós descuit. Un magnífic i altíssim gratacels de dos pams quadrats, brotaria en poc de temps. Facilitats de pagament, boniques vistes a la mar i piscina inclosa.

Hem d'estar a l'aguait els ciutadans de bé per tal d'evitar tals errades. El nostre prestigi està en joc.