Per què a un breu moment
de plaer, indefectiblement, sempre ha de seguir una llarga eternitat de dolor?
Per què sempre hem de pagar la felicitat tan carament? Ho dic perquè (agafeu
cadira perquè promet enrotllar-me bona cosa) a mi m'agrada molt prendre el bany
a la mar, nedar i xipollar per l'aigua com un xiquet i gaudir-ne. Però com que
sóc prou blanquinós de pell, ho faig de bon matí -cap a les huit o abans-,
perquè aleshores hi ha poca gent i, sobretot, perquè el sol és encara inofensiu
i pacífic, lluny encara de la cruel ferotgia que el caracteritza cap al migdia.
Però vet aquí que avui tenia un dinarot
familiar vora ones. Una cosina que posseeix una caseta en un recòndit indret de
la platja (no us pense dir el lloc exacte) on, misteriosament, encara no han
arribat els constructors depredadors i rapinyaires (mal vent se'ls enduga) per
a construir els seus bruts i impúdics gratacels.
Bo, doncs com anava
dient (ja us he avisat que açò anava per a llarg), jo, que he arribat a tan
idíl·lic lloc i m'he vist l'extensa platja de blanquíssima arena, amb els seus
muntanyars feréstecs, les seues gavines
volant lliures com els núvols i el suau vent de garbí tot acariciant la meua
pell d'una manera gairebé obscena, no ho he pogut evitar -ni tampoc he volgut-
; m'he despullat a cuita-corrents i m'hi he llançat veloç i xiroi en busca del
líquid element. Quina glòria, tu! Xop, xop, que feia el meu cos en xocar contra
les plaents ones mediterrànies. El sol brillava alt i potent. Però no
m'importava; l'aigua del mar m'embolcallava d'una manera tan plasent!
En acabant han arribat
un cosí meu i uns amics muntats en una barca a motor i m'han escridassat:
"Ei, superSico que fas tu tot sol ací? Pareixes un got d'orxata! Vine-te'n,
puja a la barca que anem a passejar". I jo que me n'he pujat i m'he
disposat a fruir d'un volt marí. Quin goig! M'ho he passat tan bé! I el pilot
de l'embarcació que tirava cap a dins, cap a dins, mar endins. I la costa que
ja quasi no s'hi veia. Caram! Un poc més i arribem a Eivissa. Però ha valgut la
pena. Era conscient que havia comès un error. No duia camisa ni res que em
protegira del sol. I clar, per dalt el sol mossegant-te les espatlles i per
baix l'aigua reflectint els raigs del mateix sol... Malament! Ja us ho podeu imaginar. Però un dia és un dia.
M'ho he passat molt bé,
i després ha vingut la Paella familiar, la disbauxa orgiàstica i tot això; però
ara -i d'ací parteix tota aquesta
llarga disquisició- he
de pagar tanta joia; perquè ara reste davant de l'ordinador amb la pell de tot
el meu cos d'un roig cridaner i cremant-me com si estigués en flama. Ai, com em
crema! Semble una tomaca, un pebre, un pollastre rostit. He gaudit i no me'n penedesc. Però jo em
pregunte per què sempre hem de pagar la felicitat amb el dolor. És sempre així?
Formarà açò part d'una
mena de pacte tàcit amb
els déus? "Vols ser feliç? Molt bé, per vint-i-quatre hores d'intensa
felicitat hauràs de pagar... a veure,
avui em sent generós... Hauràs de pagar una setmaneta de dolor i horror.
Aprofita-te'n estem de rebaixes". Vosaltres (si és que encara queda algú
despert després de tanta xerrameca) m'ho podeu dir?