El Vicent es va
despertar, va obrir els ulls i romangué una estona mirant el sostre de
l'habitació. Era blau clar, com el color del cel en primavera.
Del llit estant encara,
es va desemperesir amb plaent lentitud i llavors es va girar cap a l'esquerra.
Ella seguia dormint. El seu posat era d'una immensa serenor.
Vicent va somriure amb
goig i notà una dolça sensació de benestar que curullava els membres de tot el
seu cos: allò devia ser la felicitat. Va allargar la mà dreta i acaronà
suaument la galta de la seua muller. Ella no se'n va apercebre i va seguir
dormint.
Vicent va tornar a
somriure. L'estimava tant! S'amaven tant!
Recordava ben bé el dia que la va conèixer. Fou en la festa d'aniversari
d'un amic comú. La gent ballava i bevia amb alegria. De colp i volta van
coincidir en intentar agafar el mateix canapè. Ell li va mirar els ulls, ella
va somriure amb coqueteria i de seguida es van posar a xerrar com si foren
vells amics. Va ser un amor a primera vista. Isqueren junts durant un parell
d'anys i després, per fi, es casaren. No es van plantejar tenir família. No ho
necessitaven de moment.
Visqueren quatre anys de
gran esplendor, d'immensa felicitat i després...
després vingué la
malaltia. Ella va començar a perdre pes, a marejar-se
i vomitar. Anaren al
metge, li feren proves i més proves i per fi dictaminaren que tenia càncer. Li
quedava poc temps de vida. Ella lluità amb valentia. No es va donar mai per
vençuda. La seua enteresa era admirable. Els metges van aconsellar l'ingrés a
un hospital, però ella decidí que no ho necessitava, que amb el tractament
-horrible tractament- i sobretot el support del seu marit, en tenia més que
suficient. Era una dona valenta.
Vicent es passava les
vint-i-quatre hores del dia cuidant-la, donant-li ànims. Va deixar de
treballar. Vencerien la malaltia. Sí, la vida, l'amor
són més poderosos que la
mort. Va passar el temps i, després de molts
sofriments, ella es va
morir. Però ni tan sols la mort, decidí
Vicent, venceria el seu amor. Ell es va preocupar de cuidar tots els dies el
cadàver de la seua estimada; li parlava, li feia carícies, la besava, li
contava coses de l'oficina -havia tornat
a treballar-, la rentava, la pentinava...
Després, el pas del
temps va començar a fer-se notar en ella. Fou dur, fou
terrible, fou espantós;
però ni tan sols això va poder vèncer el seu amor.
Havien passat tres anys
des de la seua mort i malgrat tot, ell seguia estimant-la com el primer dia.
Ara Vicent tornà a mirar la seua muller. La seua cara era la d'una calavera amb
els ulls buits i les dents aparentant un impossible somrís, però a pesar
d'això, encara conservava la seua bella i esplèndida cabellera rossa.
Vicent va deixar escapar
un sospir i va exclamar: "El meu amor!". Es va atansar a ella i la va
abraçar amb passió; amb tanta força, però, que va somoure tot el cos de la seua
dona i de sobte va escoltar un estrany soroll: CLOP. Vicent, alarmat, va
aixecar el cap. Havia sonat al sòl, a l'altra banda del llit. Es va llevar del
llit, es dirigí al lloc del soroll i hi va esguardar un objecte llarg i
groguenc: un os, el fèmur de la seua estimada. Es va arraulir, l'agafà i el va
tornar a col·locar al seu lloc amb molt de compte.
Vicent es va tornar a
gitar al llit i somrigué amb satisfacció. De colp i volta, va tornar a
acostar-se a l'esquelet de la seua dona i va dipositar un bes al seu front amb
molta, molta tendresa: allò devia ser la felicitat.