EL  SENTIT  DE  L’HUMOR

 

Per Sico Fons

 

  M’abelliria parlar de certs tics que se sol trobar en els polítics. Sé que és fàcil parlar malament dels polítics i que segons la majoria de les persones, ells solen representar allò pitjor que pot arribar a ser algú. Corrupció, abjecció, falsedat, traïdoria, vilesa, mesquinesa, són algunes de les perles que se’ls sol atribuir. Però jo no voldria fer l’efecte que estic en contra de la política. Ara per ara estic fermament convençut que ser apolític no és sols immoral i covard, sinó que a més a més és intrínsecament reaccionari i gairebé feixista. Ens hem de mullar, hem de participar-hi. Només els covards es renten les mans o es giren d’esquena davant de les injustícies i el dolor.

  Així doncs, com anava dient, m’agradaria parlar de certs polítics; concretament dels polítics de dretes (ara diuen que són de centre; però clar, també podrien dir que tenen ales en l’esquena i no per això els hem de creure).

  El mal d’aquest país, pense jo, és que sempre hem tingut –hem patit– unes dretes “mal educades”. Tradicionalment, ací, la classe dirigent, -això és: les dretes, és a dir, els rics– ha estat educada per jesuïtes, capellans o pitjor encara, per militars, i és clar, els testos s’assemblen a les olles.

  Hem sofrit “per secula seculorum” uns governants despòtics, autoritaris, intolerants, repressius i amb un inquietant amor al vil metall, que en altres paraules es podria traduir com una especial tirada als diners del proïsme.

  I el que és pitjor de tot! Hem aguantat durant segles uns polítics sense sentit de l’humor.

  I així, parlant parlant de polítics de dretes, arribem al seu màxim representant d’ara mateix: el Sr. José María Aznar. Curiós home! No amagaré la meua animadversió per ell, però m’agradaria aclarir els següents punts:

  El que no m’agrada d’Aznar, no és tant la seua ideologia –si és que en té– ni la seua forma de fer política; allò que menys m’agrada d’aquest home és la seua evident falta de sentit de l’humor. És tan terriblement seriós, el pobre!

  Ara, darrerament –supose que aconsellat pels seus assessors–, li ha pegat per fer gràcies a tort i a dret i contar acudits; amb la qual cosa, no fa sinó evidenciar més encara la seua exagerada i recalcitrant poca gràcia. No enganya ningú, però; és més seriós que un funeral.

  Naturalment, això no significa que el Sr. Aznar siga una mala persona ni res paregut. Però què voleu que us diga. No tindre sentit de l’humor significa prendre’s les coses massa seriosament, i sobretot a si mateix. Tot en ell traspua transcendència, circumspecció, i això mai pot ser bo per ningú.

  Jo, personalment, no m’he refiat mai d’una persona sense sentit de l’humor i amb cara eterna de pomes agres. Tenir sentit de l’humor és ser capaç de mirar-se la cara en l’espill i riure’s d’un mateix, del proïsme, de Déu, de la mort i de tot; i jo, francament, no em veig l’Aznar amb aqueixa capacitat.

  Ara mateix em ve a la memòria que quan jo era xiquet hi havia un home pam dalt pam baix així: més agre i més greu que la missa d’un arquebisbe i amb el geni més amarg que una llima verda. I fins i tot posseïa un to de veu semblant. Un tal general Franco. Us sona?

  No, per favor, no estic comparant l’actual president del Govern elegit democràticament amb aquell nefast dictador, però...

 

                       

                                                              Sico Fons