Propostes
de creixement econòmic: la reinstauració de la pesseta
Per Abelardo María Arrufat
És evident que, d’ençà la introducció de l’euro com a moneda fictícia i amb
un valor establert de 166,386 ptes (un 31 de desembre de 1998) i com a moneda
en curs el dia 1 de gener de 2002, la gent ha començat a viure desconcertada,
la població –i més encara una població com l’espanyola, manifestament inculta i
que té una taxa d’analfabetització alarmant- no ha tingut clar el valor que
s’atribueix a qualssevol productes el preu dels quals es diu en euros. És a
dir, no queda clar si quelcom és car o barat, és indispensable expressar-lo
mentalment en pessetes per tal de fer-se’n una idea.
Aquesta desorientació fomenta que els empresaris, hàbils i bons coneixedors de l’estultícia dels
compradors, ja no només arrodoneixin els decimals en excés, sinó que apugin els
preus d’una forma escandalosa. Hi ha gent que s’adona que la vida és més cara
avui en dia, ja que els sous no han pujat en la mateixa proporció, però no són
conscients d’aquest increment en el moment d’efectuar la compra. Només veuen
que, a final de mes, els recursos pecuniaris han minvat més del que tocava.
Hi ha qui diu que això és en el fons bo, ja que si compartim moneda amb la
resta d’Europa el nostre nivell econòmic pujarà. Però això és fal·laç, ja que
Espanya ha estat un país de tradició autàrquica. No només em remunto a aquelles
precioses estampes que constituïen mares de família fent cua a l’economat per a
aconseguir el menjar racionat, ni aquelles sagaces campanyes propagandístiques
dels anys cinquanta i seixanta a favor de la compra de productes espanyols
adduint raons de qualitat, sinó que pensem en la desconfiança que té la gent de
tot allò que ve “de fora” que és com un dogma de fe procedent de totes les
generacions de Super-Ego hispànic que ens precedeixen. De manera que, el fet de
poder comprar productes estrangers en la mateixa moneda pot semblar que
abarateixi els preus i que ens posi al mateix nivell que l’Europa pròspera,
però tampoc és tanta avantatge. I no només això: ara ens adonarem que, si el nivell
de vida a fora és superior –en alguns països- els productes d’allí seran més
cars, amb la qual cosa quedaran patents les diferències i prou. No per això ens
igualarem ni molt menys. Evidentment podríem estendre’ns molt més en tot allò
referent a aquest punt, però la intenció era esbossar una idea general.
I a més hi ha un altre factor. En tenir la mateixa moneda arreu d’una part
important d’Europa, els bancs deixen de guanyar molts diners que guanyaven
abans mercès a la comissió per intercanvi de divises. Aquests diners que deixen
de guanyar, encara que semblin un benefici per a l’usuari de l’entitat bancària
i una pèrdua negligible per a la banca, representa en realitat un sotrac
important a la dinàmica de guanys. Aquestes pèrdues –que s’aniran ampliant a
mida que la zona euro s’estengui- faran que els bancs, per evitar un
enfonsament, començaran a apujar les hipoteques. De fet, els rigorosos estudis
que hem fet sobre el tema (concretament una enquesta als clients de Caixa
Tarragona mentre estaven fent cua) revelen que aquesta pujada no tardarà massa
en arribar. I quan arribi, senyors meus, la compra de vivendes s’aturarà en
sec. I això comportarà una davallada impressionant en el preu del sòl, que
fomentarà que la població, amb por de veure completament devaluada la seva
propietat estimada, la malvengui a un espavilat que acabi apoderant-se de bona
part de les cases. Un cop passada la crisi, la diferència entre pobres (els que
han malvenut) i rics (els pocs que hagin comprat) augmentarà, i es crearà una
piràmide social semblant a la que caracteritzava la societat britànica del
segle XVIII, quan saltà de l’Antic Règim a les primeres indústries on famílies
senceres s’hi passaven la vida treballant per una misèria.
Per tal d’evitar aquesta crisi, aquesta nova caiguda d’Occident, nosaltres
només podem proposar una nova mesura: tornar a instaurar la pesseta. Amb això
evitaríem que la gent comprés sense saber si els productes són cars o barats i
no ens quedaríem enrere en la Unió Europea, ja que, quan arribi la crisi arreu
d’Europa, Espanya serà un país pròsper i capdavanter al món. Tant de bo no
l’haguéssim perdut mai, però ara encara hi som a temps: reinstaurem les
pessetes!