Malgrat que els mossos d'esquadra segueixen perseguint els conductors psicòpates, la bogeria continuarà. Si us heu fixat, veureu que tots ells són del sexe masculí. Quina és la raó que empeny al mascle a córrer desesperadament per qualsevol superfície asfaltada? Bé, la resposta la tenim en Freud. El nostre venerat metge psicoanalista va entreveure els grans problemes de les persones. En molts homes, existeix un gravíssim complexe de castració: Tenen por de perdre el seu membre viril o bé, tenir un òrgan sensiblement inferior als de la resta dels mascles. Això, com podeu comprovar, és habitual en les colles de jovenets, que competeixen per veure qui orina més lluny i qui té el membre més voluminós. Altrament, també és coneguda la falera d'alguns mascles en acumular "ligues" i fornicacions. De vegades, aquests "ligues" i revolcades sexuals són "virtuals", perquè el que realment val és dir que ells són els més mascles del veïnat. Aquest sentiment inconscient que brolla de forma imparable pot ser degut a un veritable complex de castració o també a un sentiment d'homosexualitat. Recordem l'homofòbia de la majoria de mascles. També hem de recordar que el famossísim mascle ibèric és aquell que crida voluptuositats a qualsevol fèmina que passa pel carrer. Això no és altra cosa que un clar símptoma de la seva homosexualitat latent.

I a que ve tot això? Què té a veure amb la velocitat? Doncs molt. El cotxe és una projecció del penis, de la sexualitat, de la potència del mascle dominant. És per aquest motiu que tant gaudeixen els conductors en adelantar els altres competidors per a aconseguir la femella desitjada. També veiem que els anuncis de cotxes es centren en la sexualitat i en els procediments que porten a la descendència. Realment el que ens comuniquen els fabricants de vehicles és que existeixen diversos models de cotxes, per a diferents edats i distintes formes d'acostament a la femella. Evidentment el conductor que va a 200 km/h és un cas clínic.

PD: Els meus coneixements bàsics de psicoanàlisi els vaig obtenir els anys setanta, quan intentava caure bé als companys i amics (i amigues) progres de la universitat de Moller-USA, objectiu que finalment no vaig aconseguir, malgrat que fins i tot vaig poder gaudir de cotxes molt potents gràcies a la condició de diplomàtic.