Havia estat una tarda avorrida. Les botifarres havien desfilat una darrera l'altra sense res de significatiu. El meu company de taula babejava tranquil.lament i una deflagració flatulenta va impregnar l'aire d'una irrespirable fortor que em va obligar a deixar la partida de l'esplai per a escriure aquest breu comentari sobre la greixosa moda de les hamburgueseries i el menjar ràpid.

Els meus amics de botifarra pensen que la dona, en entrar en el món econòmic privilegiat ha oblidat l'art del dinar clàssic mediterrani. Tot açò porta, de retruc, haver de menjar corre-cuita en llocs atepeïts de gent, ingerint entrepans importats de l'altre part de l'Atlàntic, on els greixos són lloats i glorificats i l'obesitat converteix les persones en magatzems de rodanxes lípides.

Un dia, jo i els meus companys jubilats del casal vam anar a tastar allò que torna culinàriament boja la població juvenil. Bé, en començar, va ésser tot un problema entendre el que volien dir totes aquelles paraules sense sentit: "Macmenu", "doble con queso".... El Joan, que té dificultats sovint per recordar qui és, va demanar un pa amb tomàquet i botifarra negra. La noieta que despatxava va dir: "perdone, pero no le entiendo y aquí no tenemos de eso". Allò va enfurismar el noble Joan que va haver de ser calmat pel servei de seguretat de la companyia. Després de prendre's els tranquil.litzants que sempre porta al damunt, vam haver d'escollir a l'atzar entre aquells entrepans americanitzats. Sense voler allargar massa aquest relat, us explicaré què és el que em va arribar a mi: Era com un plat volador fet de pà tou. Dins, hi havia un tros de carn aixafat, que en un moment de la seva vida havia d'haver estat alguna cosa similar a l'hamburguesa. Es distingia de les hamburgueses del mercat perquè ens va fer falta un microscopi electrònic per poder mesurar el seu gruix. Aquest símil de proteïna estava acompanyada de dues fulles d'enciam, una salsa blavosa edulcorada, mig tomàquet, una rodanxa de ceba, una altra salsa a base de colorant vermell i, finalment, una pasta groguinosa que tenia ferum de formatge.

Una vegada analitzats els components del compost energètic, vam intentar posar-nos l'entrepà a la boca. La tasca no va ser fàcil: el Joan, després de l'enuig amb la dependenta, babejava més del normal i la supuració constant de saliva barrejada amb les salses i altres components de l'hamburguesa van obligar a posar en servei un destacament especialitzat dels esquadrons de neteja.

Jo lluitava amb la pèrdua energètica de la popa del bocata. Havia de recalcular constantment el pes, el centre de gravetat i l'obertura posterior de les llesques de pa americà per no perdre salses i sòlids. Així i tot, vaig poder ingerir la quasi totalitat de l'àpat, encara que no és cap mèrit, ja que sóc, per sort, recient jubilat.

L'amic Pep va patir, en canvi, un drama líquid. Ell havia demanat una beguda a base de cola (el Pep sempre presumeix de sentir-se jove). La beguda va ser servida en un got de paper plastificat amb una tapar. El Pep, tot suat i acalorat, lluitava per obrir la tapa del pot i poder satisfer la seva sed. En el moment que anava a aconseguir el seu propòsit, la tremolor inherent al seu sistema neuronal va fer saltar la tapa i, com una explosió aigualida, la Coca Cola va arribar a les galtes de quasi tots els comensals. Alguns entrepans van incrementar el seu nivell d'humitat i molts membres van presentar taques aquoses al voltant de la bragueta del pantaló, circumstància que a certes edats és indicadora de mancances en el control d'esfínters.

Superat ja el nucli del dinar americà, se'ns va ocórrer demanar un gelat de postres. Qui no es recorda dels gelats artesanals de la Tarragona de sempre? Qui no admira l'art en esculpir tota una copa de gustos meravellosos? No, aquí tot és diferent. El Pep, a fi i efecte de superar el trauma de la beguda, va demanar un gelat de xocolata. Quan va arribar aquest derivat desafortunat tots vam emetre una queixa sorda, un crit de "Carpanta". Allò era un got de greix amb unes gotes de color xocolata. Tot era una muntanya blanca de lípid gelat, obtingut amb greixos hidrogenats i, com a corolari, una pinzelladeta de gust de cacau.

Després de tot això vaig poder entendre la gordura americana per excel-lència. També vaig comprendre la tosca diligència mental dels seus dirigents. Qui no menja bé, no pot pensar bé.

Onofre