Com aconseguir el poder

 

Abelardo María Arrufat

 

A la política, hi ha dues formes d’analitzar el panorama. Existeix gent que cerca la immediatesa, la victòria fàcil, buscar el vot de la gent amb simpaties, somriures, gests amigables, promeses, convincents oratòries... Aquesta és la visió del món de molts dels polítics actuals que estan mancats de suficient maduresa com per detectar això. L’èxit electoral és tenir majoria absoluta i punt. Però no s’adonen que aquesta realitat no és altra cosa que la culminació d’un procés de molts anys; un procés dur, que requereix constància, confiança, valentia i treball. Aquesta és la nostra forma de veure la política, l’altre punt de vista diferent del prèviament descrit.

 

Nosaltres sostenim que una victòria electoral completa necessita un vot convençut, per tant, necessita una alternativa. Ningú pot afirmar que els temps que atravessem avui dia ens porten a tenir alternatives. La mentalitat consisteix en un vot cap al menys dolent, en una opció per tal d’evitar-ne una altra. Això no pot donar lloc a cap victòria de cap manera, des d’una òptica àmplia i general.

 

Perquè, no ens enganyem, les campanyes electorals es planifiquen com a inversions: un partit amb molts recursos i subvencions podrà fer una campanya molt més ben preparada que un altre que tingui pocs diners, i es dedueix –i a posteriori succeeix de forma ineluctable-  que obtindrà més vots el partit amb més recursos. Podríem parlar d’un mercat de vots. Hi ha zones on uns valors estan a l’alça, d’altres llocs estan a la baixa, d’altres llocs hi ha paritat... Més campanyes signifiquen sempre més vots i més percentatge conquerit del mercat. Poca campanya, o una campanya mal planificada –ergo, una mala inversió- comporta l’enfonsament dels valors d’aquell partit al mercat. Sempre els partits que guanyen solen ser els partits poderosos i quasi sempre el partit del poder repeteix victòria. Això succeeix perquè han invertit més ja que també tenen més solvència (és a dir, no ens enganyem, més possibilitats de corrupció).

 

Això no treu que després la gent es baralli, debati, discuteixi, pugni... per les diferents idees dels partits. Però en política, debatre sobre idees és com debatre sobre si hem d’invertir en telecomunicacions o hem d’invertir en petroli: el que importa sempre és el resultat obtingut, que depèn de les accions comprades i del resultat que donen aquestes accions. Només cal canviar la borsa pel parlament. La resta és idèntic.

 

Aquest és el joc de la política fàcil i aquest és unjoc en el qual nosaltres ens neguem a entrar.

 

Nosaltres entenem la política com a un sistema absolutament transcendental per a la persona.  La política és molt més que un mercat de vots. La política és la realització perfecta, màxima i absoluta de l’home en societat. La política és la culminació del contracte social humà, és el màxim escaló de la filosofia, l’ètica, la sociologia i la psicologia. La política és el cim de la muntanya que representa tota la cultura i tota la civilització humana, i aquestes coses no es poden comprar d’un dia per un altre.

 

La política que entenem nosaltres passa indefectiblement per una política extraparlamentària.

Si bé sempre hi haurà reiterats intents d’entrar als òrgans de govern per part nostra, no deixa de ser aquest un objectiu secundari per nosaltres. Aprovar o desaprovar una sèrie de lleis és un privilegi que nosaltres òbviament cerquem, però que en cap cas hem de perdre de vista allò que realment ens interessa: el govern, el control autèntic i real de la població. Un control de la població total i absolut per part nostra significa no només la capacitat, reitero, d’aprovar lleis –una nimietat com una altra- sinó que a més a més hem de tenir capacitat per aplicar la nostra saviesa i el nostre sentit comú decidint sobre les decisions quotidianes de la majoria de ciutadans: què ha de comprar la ciutadania? Què ha de pensar la ciutadania?  Què ha de voler la ciutadania? Tot això requereix un control molt més ampli. És a dir: el mercat, els mitjans de comunicació i l’opinió pública. Requereix, per tant, adquirir accions de Telefónica, en primer lloc. Requereix ser directiu del R.Madrid i, a ser possible, representant d’algun jugador. Requereix tenir control sobre algun programa televisiu i fer amistat amb Jesús de Polanco i César Alierta. Requereix un seguit d’activitats que no seran fàcils en cap cas. Però preguem als membres de l’Aliança, als simpatitzants i als votants (quan ens presentem, clar) que no desesperin i que no els decepcionarem mai. S’estan fent gestions per caminar correctament i amb timó ferm cap a aquesta direcció. De moment, ja s’han mantingut reunions amb Ruiz Mateos, Jesús Gil, Florentino Pérez, Mario Conde, De la Rosa i Luis Roldán. Enviarem membres del nostre partit a Eurovisió i hem tingut seriosos contactes amb la direcció d’Hotel Glamour.

 

Ànim, ciutadans, que seguint aquesta línia ja tindrem

el país a la butxaca.

 

Oi, Juanca?