Traduït al català per: Abelardo María Arrufat
Comentari sobre cançons populars: La lluna, la
pruna
Tot seguit comentaré literàriament el poema
popular musicat, que es canta als infants i que sens dubte constitueix un dels
tresors de la nostra literatura. Estic parlant, òbviament, de “La lluna, la
pruna”.
La lluna, la pruna
vestida de dol
son pare la crida,
sa mare no ho vol.
La lluna, la pruna
i el sol mariner,
son pare la crida
i sa mare també.
Aquesta bella cançó forma part de la realitat tan nostrada als discos i cassettes d’allò que volen anomenar “cançons populars infantils”, que consisteix bàsicament en fer repetir als nens una sèrie de missatges aparentment incomprensibles, però que tenen un pervers significat. Respecte a aquestes cançons, sovint els mateixos pares i educadors desconeixen el seu significat real, la qual cosa és un perill. Lògicament els que som autèntics intel.lectuals, amb un bagatge cultural considerable i amb una privilegiada ment, coneixem el perill d’aquestes mostres satàniques de poesia. No obstant, les masses incultes i ignorants, Déu sigui piadós amb elles, no tenen la més mínima noció de la malèfica i endimoniada intenció que té aquesta ignominiosa cançó.
Anem a pams. En primer lloc, ens parla d’una espècie femenina “vestida de dol”. No s’aclareix massa bé si es tracta de la lluna o de la pruna. Qui està vestida de dol? La lluna, o la pruna? Bé, això és una estratègia (que els censors de la Generalitat no han detectat) per a dissimular. La que està vestida de dol no és ni la lluna, ni la pruna: és una dona, la qual es veu afectada per tot l’afer. En anar vestida de dol, indica que ha patit la mort d’algun familiar o amic. En definitiva, d’algú proper. Anteriorment, se’ns fa referència a la pruna. Què és la pruna? Literàriament, la pruna sempre ha estat l’estandart de la diarrea. La metàfora de la intoxicació. El còlera de la còlera. Això vol dir que noia en qüestió ha patit l’aflicció de la mort d’algú proper a causa d’una intoxicació. Fins aquí, està claríssim.
Posteriorment, comenta que el pare la crida. La cançó és ambigua, i per tant no està massa clar el significat de la frase. Però a través de tota mena d’estudis i informes psicoanalítics, sabem que el destinatari de la cridòria paternal és la lluna. És fàcil saber-ho: si reflexionem sobre el fet que un pare es refereixi i cridi (amb el sentit més aviat conatiu i despectiu) la lluna, hi ha una raó ben clara. La lluna, com ho podem veure a través de l’obra de García Lorca, ha estat sempre el símbol de la superstició gitana per excel.lència. És a dir, que si davant d’una desgràcia com una mort per intoxicació, el pare de la víctima crida la lluna, és un senyal inequívoc que el pare de la víctima és gitano. No obstant, és un matrimoni paradoxalment mixte. És a dir, que el pare la crida però la mare (i presumiblement esposa del pare) no ho vol: és a dir, que la mare no només és dominant sinó que també exerceix un etnocentrisme considerable dins el seu matrimoni: res de supersticions gitanes.
Fins ara, sabem que un individu ha mort per intoxicació. El seu pare és gitano, la seva mare no. I hi ha una dona vestida de dol. Sense cap mena de dubtes, la figura de la dona vestida de dol era l’antiga promesa del noi defallit.
Pel que fa a la segona estrofa, comença de la mateixa manera: “la lluna, la pruna”. Per què la lluna i la pruna apareixen juntes? Perquè des del punt de vista del pare, gitano supersticiós, identifica –conscientment o inconscient- la mala sort que duu la lluna amb la mort per intoxicació. De totes maneres, al poema hi apareix un nou element: el sol mariner. El sol mariner té molts significats. Per una part, indica que la causa de la mort de l’intoxicat és el Sol mariner. És a dir, que algun producte marí –llegeixi’s: peix o marisc-, ha quedat podrit, corrupte, a causa de l’efecte del Sol. I el pare, acabant d’exercir la seva superstició, decideix desafiar la seva dona i proposa anar-se’n de vacances a la costa (“sol mariner”). Posteriorment, adverteix que son pare crida la lluna i sa mare també. Aquesta cançó va ser composada per hom que solia ser titllat –amb raó- de ser un llunàtic. I “ya dice el ladrón que todos son de su condición”.
Resumint, que un noi menja peix podrit, s’intoxica, li agafa una diarrea i mor. La seva promesa acudeix a l’enterrament, vestida de dol. El pare de la víctima és gitano i llunàtic, i la mare no és gitana, tot i ser llunàtica també. I en ser llunàtics, decideixen desconnectar de la tristesa anant de vacances a la platja. Si analitzem això, veurem dues coses: per una part, aquesta cançó és racista, ja que està en contra dels gitanos, i per l’altra, se sap que aquesta cançó rep subvencions de Frudesa per tal d’ensorrar la competència ferotge del mercat: Pescanova, tot introduint propaganda subliminal en contra del peix.