Ahir es va jugar l’esperat partit a l’Estadi Nou Euskadi, on es va
disputar el partit corresponent a la quarta legislatura del campionat regular
de democràcia espanyola, que enfrontava els nacionalistes amb els
no-nacionalistes.
Els nacionalistes –formats per PNV, EA i EH- són un equip molt casolà i
sempre aconsegueixen, mitjançant un joc defensiu –per part d’alguns jugadors,
brutal, antiesportiu i reprovable- i un públic a favor, guanyar els partits.
Els no nacionalistes també estan molt forts, ja que no només vencen quan juguen
a casa, com els partits disputats a Madrid o a Quintanilla de Onésimo, sinó que
també han guanyat força partits lluny del Nuevo La Moncloa: a València,
Castella, Galícia, etc. Els no nacionalistes també juguen juntament a un altre
equip, el PSOE, que durant 14 anys va ser campió de lliga –practicant un joc
bastant lleig i jugant amb el públic a favor- però el seu èxit es va acabar
quan el projecte del nou entrenador, el PP, Aznar, va aconseguir el primer
títol de lliga l’any 1996. Aquell any el PP no depenia d’ell mateix per
guanyar. Necessitava una victòria de CIU, Coalición Canaria i en PNB. Però
finalment Génova va ser una festa. Després d’un debat sobre l’estat de la nació
sense marcar cap gol, Felipe González va retirar-se. La directiva buscava un
nou entrenador que esperonés la plantilla i que fos un revulsiu. En un principi
es va pensar en Josep Borrell, que debutava el debat sobre l’estat de la nació
de l’any 1997. Aquell partit, Borrell va mostrar un gran perill i va tenir
moltes ocasions, però la pressió del públic parlamentari, i la sòbria defensa
del PP va permetre sumar de nou tres punts als populars. Després d’aquella
derrota, i d’alguns problemes al vestuari (quan uns companys de partit el van
acusar d’un escàndol amb Hisenda) va ser destituït. Llavors el PSOE va decidir
apostar per algú de la casa, algun entrenador del club de tota la vida. Aquest
va ser Joaquín Almunia, que es va complicar la vida i per guanyar requeria un
gol d’Izquierda Unida per part d’un davanter suplent: Francesc Frutos. No
obstant, aquest gol no va arribar i el PSOE, tampoc encertava porteria. El PP,
en pocs contraatacs que feia, ja va sentenciar quan va arribar als 183 escons.
Fins i tot CIU va perdre la oportunitat d’estar a la UEFA (posteriorment Aznar
li va oferir jugar la Copa Intertoto, però CIU va refusar ja que jugar massa
partits cansaria la plantilla). En les competicions locals, CIU també havia
anat perdent gas, però sempre guanyava encara que fos per la mínima.
Un any després de la celebració del títol de lliga per part del PP, ha
començat una era amb partits més irregulars. Des de les vaques boges, fins a la
immigració passant per la pujada del preu del petroli, el sistema de joc
d’Aznar està rebent algunes crítiques, tot i que malgrat no ser bonic és prou
eficaç i resultadista com per a mantenir-se líder a la classificació del CIS.
No obstant, la pressió dels socis, obliga al PP a guanyar a la Copa
d’Autonomies, un trofeu en el qual la victòria està en funció del camp. A
Euskadi concretament, els locals sempre havien guanyat els partits durant els
20 anys d’història que tenia la competició (abans d’aquest trofeu, era costum
jugar la “Copa de la Democracia Orgánica”
El joc dels locals, basat en una defensa sòlida i professional formada
per l’Estatut de Gernika, assegura com a mínim l’empat, que sempre pot
convertir-se en victòria durant la pròrroga. El PNV jugava al mig del camp, amb
alguns davanters que apunten molt lluny. Als extrems sempre amb uns jugadors
que es dediquen a fer faltes als contraris (ho fan a tots els camps, però
sobretot quan juguen a casa perquè el públic no diu res i l’àrbitre no
s’atreveix a sancionar-los) i d’altres, com els laterals Otegi o Ternera,
estimulen aquesta violència. Els jugadors més honrats solen condemnar aquesta
actitud, tot i que l’objectiu és el mateix: guanyar el partit. El davanter
centre principal, Autodeterminació, amenaçava fer algun gol quan rebia alguna
bona passada del mitjapunta Referèndum. El PP va sortir al terreny de joc
pendent del marcador d’altres camps (recordem que a Itàlia s’estava jugant un
partit del filial del PP, on Berlusconi va guanyar) i de concentrar-se al màxim
per a vèncer a domicili. En principi, la defensa estava formada per la
Constitució, seguia a un mig del camp bastant tranquil i inoperant. La
davantera perillosa intentava entrar per bandes i fer alguna centrada per a què
Democracia pogués rematar, però el cop final sempre sortia pel damunt del
travesser. Els extrems van jugar brut i van lesionar dos rivals que no podran
reincorporar-se al terreny. El públic dels gols no va dir res, encara que a la
graderia hi hagué xiulets per aquestes accions. El PP té un davanter centre
molt perillós: la premsa. El partit va començar amb una internada de Jiménez Losantos
que Ansón no acaba de rematar. Isabel San Sebastán, de falta directa, estavellà
una pilota al pal que va refusar la defensa a posteriori. A la mitja hora de
partit, i després que els locals protestessin per un penal no assenyalat, va
arribar el primer gol. Izquierda Unida, que havia estat absent al camp, es
treia un dribling del barret i passava a Ibarretxe que rematà a plaer. Els no
nacionalistes van intentar empatar, amb xuts llargs del PSOE que sempre sortien
fora. El mateix Aznar va fer-se un tip de cridar als seus homes i donar-los
ordres. El fitxatge estrella, Mayor Oreja, no va poder esquivar el dens mig del
camp del locals. Però finalment, en una acció de Fernando Savater, Iturgaiz remata i empata el partit. Crits a la
tribuna protestant el gol. A partir d’aquell moment, els homes d’Aznar
iniciaren un domini total i van poder avançar-se al marcador i guanyar el
partit si haguessin sabut aprofitar una errada defensiva d’Arzalluz, però Fraga
va rematar molt malament. En una altra acció ofensiva, Mayor Oreja estava
desmarcat –i no hi havia fora de joc- i podia haver marcat en llengua euskera,
però Fraga li va fer una passada molt dolenta que Oreja va intentar arreglar
com va poder, però sense èxit. D’ençà aleshores, els locals van intentar llençar-se
a pel 2-1, però el PP anava a per totes i no deixava controlar el partit. Va
ser, però, una jugada d’Ibarretxe –la intel.ligència de l’equip- que va fer una
centrada boníssima, que no troba rematador i Vidal-Quadras, en pròpia porta,
marcava el gol que donava la victòria als nacionalistes. No obstant, els
nacionalistes van haver d’aguantar el resultat perquè el PP seguia creant
perill i el PSOE ho seguia intentant des de lluny. Aquesta contenció va haver
de fer-se difícil, ja que van expulsar Ternera, un extrem esquerra, per haver
comès una brutal entrada (això que l’àrbitre escombrava cap a casa). Però passa
alguns cops, els equips juguen millor amb 10 que amb 11 i llavors i el PNV, amb
un doble pivot d’EA, va saber matar el partit.
Hi ha hagut diverses reaccions. L’entrenador visitant, Aznar, va dir
que era una derrota injusta perquè les eleccions no eren lliures, mentre Vidal
Quadras, l’autor del gol en pròpia porta que feia guanyar el nacionalisme,
comentava, abatut, que no sabia què havia passat. També va dir que els àrbitres
el van afavorir. Per la part nacionalista, Otegi deia que era una injustícia
l’expulsió de Ternera i que els àrbitres estaven comprats. El PNV i EA van dir
que això serviria per a tirar endavant i que la pròxima jornada, a semifinals,
aconseguirien l’autodeterminació.
Per la seva part, Aznar, enfadat amb la plantilla per la derrota,
prepararà demà una doble sessió d’entrenament: patriotismo constitucional.