Francesc Cassart en el record.

Un grupet de persones, entre les que em compto, fem mans i mànigues per tal que la cursa de la festa Major, es mantingui com un dels actes més populars i participatius.
També maldem per la memòria del seu impulsor en Francesc Cassart, en pau descansi.

Corrien els anys 60 quan en Cassart va muntar un grup d'atletisme entre els joves del poble, jo entre ells. Ell era simpatitzant del R.C.E. Espanyol, però com que la majoria érem del Barça, va voler apuntar-nos a la secció d'atletisme del F.C. Barcelona que dirigia el seu amic Gregorio Rojo. Nosaltres anàvem preparats per a passar les proves necessàries però en Gregorio Rojo en veure el nostre aspecte senzill i de poble, ens va dir que no podíem entrar a la seva secció, donant-nos diverses excuses.

En Cassart va agafar una emprenyada monumental i ens va dir "Voleu que anem al Espanyol"
en veure'l tan decebut vàrem acceptar. "Anem" va dir. Mitja hora més tard estàvem a l'altre costat de la Diagonal fent unes proves al mateix camp de Sarrià que varen complaure força a en Manuel Cutié, aleshores entrenador de la secció d'atletisme del R.C.E. Espanyol.

Aquest fou l'inici d'unes quantes temporades intenses d'atletisme, sota l'atenta tutela d'en Francesc Cassart. Uns entrenaments rigorosos entre setmana i cursa cada diumenge, sobre tot en la temporada de cross.

Ara valorem més que aleshores el que això ens va servir per la vida. L'esforç sistemàtic, el saber perdre i també guanyar amb dignitat, el treball en equip, la superació de les dificultats...
Tantes coses!!
Amb gratitud.
Toni Verdaguer