CONTRACORRENT

"Quina pèrdua més inútil de temps i d'energia" diu desdenyosament una amiga meva quan li comento la meva afecció per anar a córrer. Un altre amic reacciona amb una crítica encara més devastadora. "Anar a córrer sol ? Quin avorriment!" I certament, en el temps que corren, aquestes accusacions són greus i necesiten ésser rebatudes pels qui ens agrada córrer. Però quina justificació hi pot haver per fer, com alguns ho fan, això de llevar-se cada dia a les sis del matí (que no és el meu cas) , estiu o hivern i posar-se a córrer sense cap raó aparent? I encara més, no és un senyal d'una bogeria incipient fer, com ho faig jo , això de d'anar al bosc a les dues del migdia en plena canícula d'estiu a córrer deu quilòmetres enlloc de buscar el refugi i refresc de la piscina més propera?

Perquè ho faig em pregunto i la resposta la trobo corrent perquè (parafrasejant al poeta Foix) és quan corro que hi veig clar. És que, quan un va a córrer, un cop que hagi assolit un cert to físic i no hagi d'anar arrossegant-se pel camí esbufegant, els núvols que enfosqueixen la ment s'esvaieixen i pots trobar respostes a tot el que és diví.

Així que una de les questions que he tractat mentre endinso al bosc a velocitat de creuer és com respondre al escepticisme dels no corredors. Esgrimir en defensa meva l'importáncia de practicar algun esport o activitat que et permet desfogar-te i mantenir la forma és evadir el fons de la pregunta. No sería més divertit jugar a tenis o a futbol sala ? Que hi trobo?

La resposta és simplement això. Treballant, com fa la majoría, assegut i tancat en un destpatx, necessito la possibilitat de sortir quan pugui, respirar aire fresca i esplaiar-me físic i mentalment. Quan tinc un moment, normalment cap al migdia, agafo el cotxe i les coses de córrer i vaig cap al bosc on tinc un circuit de pujes i baixes entremig del espés boscam que rodeja Sant Feliu. Allà, a la mesura que corro, la sang circula més rapidament per les venes oxigenant el cervell, sento el tuf dolç però alhora invigorant de la pinassa i inexorablement començo a deixar enrere el món de les presses i les mil i una preoccupacions i cabóries. Sembla un paradoxa, però contra el cansament que produeix la vida diária el millor remei que trobo és anar a cremar uns caloríes a redós del bosc. Quan torno i em dutxo, em sento renovat i a punt per afrontar amb ganes el que queda del dia.

Així que si voleu comprobar els efectes balsàmics d'anar a córrer animeu-vos a participar en la cursa, escolteu les sensacions del cos i potser fareu un descobriment agradable.

Joe Flynn.