ESBÓS DELS ANYS D´ESPORT

Tot va començar d´ infant quan amb els companys del col·legi, en acabar la classe de la germana Carmen, corríem jugant pels carrers quiets del poble. En aquells dies el fet més desitjat era pertànyer al equip del Sant Feliu. Encara veig en Cassart al mig de l´ antic camp de la Sagrera, xandall blau fosc, xiulet penjat al coll i la pilota sota el braç: "El qui vulgui jugar els diumenges ha de venir a tots els entrenaments". El debut va ser a La Roca. Fou un honor jugar al costat d´ en Font, Claramunt, Roca, Permanyer. A la segona part substituí en Vila.
Anys d´ internat a Barcelona. Estudis i enyorament. Era el porter de l´ equip de classe. Admirava el tiet Josep, l´ imitava amb algun gest. Al ser ràpid vaig acabar jugant d´ extrem dret a La Salle. L´ entusiasme tenaç del Sr Ponsati em dugué a córrer els 60 m.ll. amb el C.N. Barcelona. Alevins , infantils, juvenils. Sagalés avall; futbol a l´ estadi de la Bonanova i atletisme al Serrahima. Sagalés amunt, mes futbol amb Corderas, Camprubi, Serra, Cabanillas. Ens van entrenar el Falqués, Codina i Navarro. Començaren els viatges, els campionats i les concentracions: Màlaga, Pamplona, Madrid i Pontevedra . S´ havia de triar. Ho va dir l´ entrenador Lopez: eren exercicis físics incompatibles . Més viatges, campionats, concentracions i encontres internacionals. Pocs entrenaments. Era un divertiment. Però l´ atletisme acabaria essent la meva vida.
L´ any 1975 fou com un esclat. Duia alegria als de casa. Madrid, Katowice, San Sebastian, Roma i Atenes. No en vull parlar, ho porto massa endins. Però vingueren anys de desert. Tristors i angoixes. Entrenar esperant. Alguna il·lusió: Sofia, Milán, Barcelona. Massa poc per tants anys d´ esforços i dedicació plena. Quan em trobava en Cassart ens paràvem a enraonar; "Et segueixo. Fas la sortida lenta. Em penso que no tens gaire geni, potser ets massa bon noi. Com es que et lesiones tant sovint?". No vaig saber què dir. Ningú no sabia ben bé què dir. Tot i això només puc estar agraït als Bestit, Mur, Andreu, Ruff. Amb els anys he sabut que en Perarnau, Oriol, Arnau i d´ altres fórem una generació d´ atletes perduda. Generació d´ un temps molt concret. En aquestes iniciàrem la Cursa. No hagués estat possible sense el coratge d´ en Vilardell, Oller,Cassart, Paracolls, Suñé i molts més. Encara dura. Més endavant el Ullar-Berenguer, Font, Casas, Castellet, Ortega, feren un grup de cross.
Havia de trobar una sortida. Les gestions del president De Hoz permeteren un stage a l URRS. Amb el prof. Ionof ens enviàvem els entrenaments per carta. Mort del pare. Fou a l´ estada d´Itàlia amb en Carlo Vittori on vaig aprendre molt i sobretot un mètode. Aclariments a moltes preguntes. Aquells mitjans excepcionals no els tindria mai al meu país. Desacostumat als entrenaments rigorosos i intensissims em deixaren baldat. "Bissogna fare una scelta di vita". Llegint el Francesco de Mn. Ballarin, gràcies a tu Josep Vallcorba, ho vaig trobar: "Allò de cremar les naus per a treure´ s la possibilitat de fugir, i ésser lliure per a conquerir Britannia".
M´ agraden ells llibres i ensenyar. Em vaig apuntar a la llista per professor. Encara en sóc Calia retrobar, poc a poc, una joia semblant a la de l´ infantesa, més fràgil però més valuosa. Vaig descobrir que més important que les victòries i els èxits és saber acceptar sense ressentiment la part de pobresa que ens toca viure. Es diu que el temps posa les coses al seu lloc. No és veritat. El que determina en gran part la nostra vida és tot allò que siguem capaços de fer per nosaltres mateixos. Com ensenya mestre Ford a Centaures del desert vaig començar a donar els guardons rebuts.

Josep Carbonell.