Taula de característiques principals
Molts contes posseeixen gramàtica narrativa bastant clara, on es distingeixen bàsicament tres situacions o moments:
1) Situació o personatge inicial
Es presenta al lector una situació inicial d'alta passivitat per part dels personatges o del lloc físic on es desenvoluparà el conte. La idea és introduir al lector al nostre món fictici i que es pugui compenetrar amb la història. Un exemple d'això pot ser:
"Hi havia una vegada una ciutat en la que tot es feia per computació. A cada casa hi havia milers de computadores que feien funcionar totes les coses...
"Hi havia una vegada un corb que volava pel desert tranquil·lament, sol i sense cap preocupació..."
Aquesta part també es pot limitar a la simple caracteriatzació d'un personatge:
2) Moment de ruptura
Tota la estàtica presentada en la situació inicial es trenca inesperadament degut a una situació dinàmica o activa que portarà conseqüències, explicacions i nous moments de ruptura. La passivitat del relat s'acaba. Els moments de ruptura es poden produir reiteradament. Aquests persegueixen el suspens, l'entretenció i el drama al conte.
"La computadora va començar a calentar-se i el superaliment va començar a fermentar. Algunes hores més tard, el got va caure i una enorme cantitat de bactèries es va introduir a la computadora..."
"De tant volar sense un destí fixe, li va agafar una insuportable set. De lluny va disvisar una ampolla amb aigua. Va intentar prendre aigua, però el seu bec no cabia pel coll de l'ampolla. No hi havia manera de beure aigua..."
3) Situació final
Es porta a una situació de màxima tensió, que serà resolta portant-la al desenllaç.
"Al arribar a la primera volta del camí miraren cap a enrera. al corredor de la cabana, envolta un una llum misteriosa, van veure a l'àvia Catalina. Es despedia d'ells amb un somriure comprensiu i una mirada carinyosa."
"Quan la seva despesperació era màxima va trobar petites pedres, les va introduir a l'ampolla fins que el nivell de l'aigua pugés sufiecientment perquè el seu bec pugués subsionar l'aigua i així saciar la seva set."
Taula
de característiques principals
|
Contes |
Narracions breus |
|
Caract. principals |
Veracitat (no confondre amb realisme). |
|
Lògica narrativa: seguir unes normes |
Els personatges han de ser presentats ràpidament. L'acció ha de donar paso a un desenvolupament i a un final (no
han de ser obligatòriament en aquest ordre) La sopresa final, és un element a
considerar Fer canviar las espectatives del
lector també és important. Elements simbòlicos i misteriosos, fan que la trama sigui més interesant, però això no significa que la historia ho sigui. |
|
Forma i contingut |
No podem posar fets o objectes que després no s'utilicen degut al poco espacio del que disposem. |
|
Sentit |
Ha de tenir un sentido. |
|
Elements més rellevants |
Sèrie breu i escrita d'incidents seqüencials. Complir un cicle acabat i perfecte Que hi hagi incidents concentrats. Enllaç dels incidentss amb ilació Sense grans intervals de tiemps Final imprevisible però adequat i natural, ha de sorprendre però ser verosímil |
Cara B (Laura Teixidó
Des de feia molt temps, la Marta, la meva
germana, s’escapava cada nit de casa per anar a algun lloc que jo desconeixia.
Per fidelitat, no ho havia confessat als pares, però m’empipava profundament
que ella es negués a explicar-me que feia. Sempre havíem estat molt units i
ens ho confiàvem tot. Jo no entenia el seu secret i més d’un cop m’havia
passat pel cap la idea de seguir-la.
Un dilluns, com de costum, va marxar ben
entrada la nit. No ho vaig poder aguantar més i la vaig seguir. Després d’uns
deu minuts de caminar va trobar-se amb una noia idèntica a ella. No m’ho
podia creure. Eren com dues gotes d’aigua. Les dues van començar a parlar i,
passejant, passejant, van arribar al penya-segat de Torreforta. En cap moment
van notar la meva presència. Sense saber per què van començar a discutir, com
mai havia vist fer-ho a la Marta. Van arribar a empentar-se i, de sobte, una
d’elles va caure al mar davant els meus ulls impotents.
La nit era molt fosca i no vaig ser capaç
de reconèixer quina de les dues havia caigut. No sabia com reaccionar, estava
petrificat. La noia que no havia caigut va començar a córrer, plorant. La vaig
seguir fins a una caseta petita i atrotinada a l’altra banda de la ciutat. Hi
va entrar. Em vaig acostar a poc a poc a la bústia: Dolors Vilaplana Muntaner i
Carla Fornells Vilaplana. Mare i filla, vaig pensar. Carla. La Carla havia matat
la meva germana. No hi havia dubte. La meva germana era morta.
La van trobar l’endemà en una platja prop
de casa, cap al nord de la ciutat. S’havia ofegat. Tot i les investigacions de
la policia, mai vam arribar a saber perquè havia anat allà i com podia haver-se
ofegat. Jo no vaig ser capaç de delatar la Carla. La vaig seguir dia i nit
durant molts temps. Sabia que no ho havia fet expressament i veia el seu
penediment. Era tan igual a la Marta. No hauria pogut acusar-la perquè fer-ho
hauria sigut com acusar la meva germana.
Aquest matí, com cada dilluns, he tornat a
seguir-la, de lluny. Veure-la em reconforta. Aquesta nit, els pares han anat a
sopar a casa uns amics. Algú ha trucat a la porta, quan l’he obert he vist la
Carla. Plorava. M’ha dit que m’havia vist al matí.
Sanglotant m’ha confessat que va ser la
Carla la que va caure al mar. Ella, la Marta, pensant que hauria d’haver estat
ella la que hagués mort va decidir que, als ulls de tothom, fos la Marta qui
hagués mort. Així, va adoptar la personalitat de la Carla i va ocupar el seu
lloc. No va ser difícil ja que ho sabia tot d’ella. Feia gairebé un any des
de la primera vegada que s’havien topat al carrer i, des de llavors, s’ho
havien explicat tot l’una de l’altra. D’aquesta manera, des d’aquella
maleïda nit, ha viscut la vida d’una altra, tormentada pel seu error. Fins
que, després de veure’m aquest matí, no ha pogut més i havia tornat a casa.
