El nom pel qual ens decidirem al de la colla no ve d’una altra cosa que d’un pic de la serra de Crevillent. El Campanà té 701 metres d’altitud i es troba situat al davant de l’anomenada serra alta; aquesta i el Campanà tenen un nexe d’unió mitjançant un collat, el qual es troba a 595 metres i que el junta a mitja altura de La Vella.

     El Campanà gossa de tindre una vista privilegiada tant des del poble com des d’altres punts de la serra, el qual la seua estructura el fan diferencial de tots els demés. La seua part oriental és la que té major vegetació; a l’altura del Pi de l’Alivi hi ha una magnífica vista sobre aquesta penya: pins, garrofers, carrasques,... Des de la seua zona sud es pot observar al seu cim uns arbres grandiosos secs i la forma del perquè el Campanà és diu així: una forma de campana boca baix que, tant del poble com del barranc del Pouet de la Mel s’hi pot observar perfectament. La zona nord és la segona amb més vegetació, des de la Vella es veu el cim i el collat a la perfecció. Ja finalment, ens trobem a la part occidental, tal volta la part més curiosa del recorregut: un impressionant pedregar fruit de milions d’anys d’erosió i que el pas del temps ens ha legat amb una visió magnífica i potent.

     Per a conèixer aquesta muntanya, que no és de les més famoses de tota la serra (pot ser perquè no és de “les altes”) però si de les més boniques i apassionants, hi ha que endinsar-se en ella ja que les rutes marcades són d’una bellesa poc igualable a la resta de la serra; això sí, són d’una dificultat i perillositat altes ja que estan prop al barranc.

     Partint des del Pouet de la Mel, ens anirem camí cap amunt direcció al Campanà. Apareix una bifurcació de dos sendes, les quals les dos arriben cap al cim. Si s’elegeix la que està situada més cap a l’esquerra, s’hi trobarà amb una pendent prou pronunciada (és com una paret) molt dura en la que a més no hi ha cap respir doncs la vegetació ahí és baixa: matolls baixos com carrasques, etc.; a la part esquerra de la senda, queden uns petits pics punteguts i nombrosos. Finalment, aquesta senda desemboca en la part sud del cim, rocós i amb prou vegetació.

     La senda de la dreta és la que presenta major biodiversitat i llargària. Enmig d’un bosc espès i verd des d’un principi de la marxa, ens trobem en un primer moment, una sèrie de bancals, suposadament en un principi per al cultiu però que a hores d’ara, la vegetació l’ha deixat amb un petit bosc. Continuant ascendint, la zona de les terrasses ja queda enrere però encara hi queden restes; la senda ens situa a vora barranc on hi ha grans tallats i les plaques tectòniques caòticament situades “per culpa” dels moviments sísmics. Enmig camí, la senda sobreïx del bosc per a colocar-se, novament, a vora barranc i ascendint aquesta vegada amb un sol de terra pedregós. A la vista des d’aquest punt mirant cap al cim, s’hi pot veure la part superior de l’ombria, on la vegetació mai no ha deixat des d’un principi de ser espessa a ras de terra sobreeixint gran quantitat de pins entre les roques sempre omnipresent en tot l’imponent bloc de pedra. Una volta s’arriba al collat, la senda i el cos et demanen un descans; a partir d’aquí el camí serà exclusivament cap al Campanà (fins ara havia sigut també per anar cap a la Vella); ja només queda l’últim esforç per a arribar al cim.

      En un principi la senda està prou marcada i el tram es fa bo però al poc de temps, hi ha que fer una petita “escalada” enmig de pedres i coves que fan d’aquesta part, la més dura de tot el recorregut, però alhora, està la satisfacció de saber que ja hi estàs quasi amunt del tot. Una volta dalt tens la satisfacció i tranquil•litat (una vegada hages agafat aire) que acostuma a tindre estar a un lloc alt, fora d’asfalt, de cotxes, de soroll, de contaminació..., i que a més, veus tots els dies des de ta casa.

     A l’igual que des d’altres zones, el Campanà també gosa d’una vista privilegiada des del seu cim: cap al sud s’hi trobem el poble, en un primer pla el Coto Memòria, i al fons, tota la planura del Baix Segura i la serra de Callosa; cap a l’est tenim tots els penya-segats del Castell vell i al fons Alacant. En direcció cap al nord ens trobem amb la cresta de la serra alta en la que s’alça amb major altitud La Vella. Finalment, i mirant cap a l’oest, ens trobem les penyes del sant Juri i El Picatxo, davant d’elles, La Mitjana, El Raig i La Palaia amb el seu sol de terra tan remogut...

     És cap aquesta zona, l’oest, en que El Campanà ens sorprèn més i el fa únic a tota la serra: el seu pedregar, ja anomenat abans en aquest article. Des del Raig es difon a la perfecció la forma d’aquest pedregar el qual decau a l’anomenat Barranc del Marxant. També des del sant Juri es pot observar aquest fenomen; però pot ser siga des de La Palaia o el Coto Memòria on es pot veure una perfecta composició entre espai i forma. És des d’aquests llocs on s’aprecia l’afonguda del terreny donant pas al barranc i a uns penya-segats que s’hi troben un front de l’altre a molta poca distància i que, a la seua part baixa, s’hi veu la falda del pedregar i el Campanà. Però des d’on s’aprecia especialment aquest tallat és al seu cim, on situat a peu de canó entre la terra i el no res hi ha una perspectiva impossible de descriure, tant per la seua grandesa com per la seua bellesa.

     La baixada no significa pitjor per ser la tornada, però si més perillosa, sobretot al principi, on la pujada ja hi tenia prou perill; una vegada al collat, s’hi torna a fer de nou la senda de l’ombria on la vista només ja mereix pujar per a vore-la i contemplar-la: un barranc entre dos muntanyes que entra i que eix fent corbes, una amb una pendent pronunciada plena de vegetació i l’altra amb uns pocs matolls tan sol i al fons, els magnífics tallats del Castell Vell que, si el dia té un poc de boira, sortirà entre ombres.

     A manera de conclusió i per acabar, El Campanà, amb la seua “mitja altura” s’ha quedat un poc arraconat per a la seua difusió i coneixement popular i, a més, a primera vista el cim com la resta de la serra no ofereix gran bellesa verdosa, però la veritat és que una vegada el coneixes i estigues al seu cim, et preguntaràs el perquè no l’has descobert abans o el perquè no l’has pujat abans. Disfruteu-lo i respecteu-lo.